Sobre els Parcs Temàtics

Durant la primera meitat del s.XX, Walter Benjamin ja va avisar d’un procés que va començar a portar-se a terme des del s.XIX, a saber, l’abús de l’experiència del xoc que ens conduiria a una societat apàtica. No s’equivocava gaire, la veritat. Com a exemple posava els parcs d’atraccions.

Fa poc vaig estar amb la família a Port Aventura, m’ho vaig passar bé? En certa mesura, ja que les atraccions no són precisament un “m’agrada” al Facebook… però això no és el que més ens interessa. Durant els dos dies que hi vaig estar, vaig passar-me el primer analitzant l’entorn. I no són poques les coses que vaig veure.

En primer lloc hi ha la incomprensió de com ens pot agradar fer cua per qualsevol cosa. Les aglomeracions mai m’han agradat, però arriba a un cert punt d’absurd veure com gairebé s’ha de fer cua fins i tot per anar a pixar. També hi havia incomprensió en l’haver de pagar per gairebé tot. Era com veure cap a on es dirigeix el capitalisme més salvatge. Si vols seure a primera filera pagues tant, si vols entrar més ràpid pagues tal, si vols utilitzar un assecador per si t’has mullat massa i no fa sol paga… sort que et deixen portar el menjar de casa! L’entrada la considero prou cara com per no oferir aquests serveis de manera gratuïta.

L’altra és la utilització de tòpics constants. M’agradaria saber com es deuen sentir els mexicans quan van a Port Aventura i a la zona de Mèxic només s’escolten ranxeres… que només s’escolta aquesta música a Mèxic? Només hi ha cultura asteca? A la Polinèsia només hi ha nois i noies lleugeres de roba que fan moviments sensuals? Crec que això ho fan perquè és el que ven, però si el que es cerca mostrar la riquesa cultural del món, potser caldria obrir una mica la ment als visitants. M’imagino que a nosaltres no ens agradaria anar a un parc temàtic on hi hagués una zona d’Espanya i tot fos paella, toros, sevillanes i siesta.

I per últim hi ha el que ha obert aquesta entrada, l’abús de l’experiència del xoc. Aquesta experiència és aquella sensació que tenim quan sentim un fort soroll i anem a veure què ha passat, és el sobresalt. L’abús ens ha portat lentament a mostrar-nos impassibles cada cop més davant aquestes situacions. El bombardeig constant de sobresalts ens ha fet gairebé immunes a aquests. Per exemple, alguns membres de la meva família va pujar vàries vegades seguides a una atracció amb una forta baixada al principi que la primera vegada els va deixar sense alè, però a l’última ja no. I això que té de dolent? Doncs que aquesta immunitat fa que al final si escoltem trets a pis del costat, els ignorarem, serem incapaços d’actuar ja que ho considerarem completament normal. Això crea una apatia social, on acabarem veient qualsevol atac cap a nosaltres com a normal, essent mers titelles del poder. El xoc en el passat feia que la gent saltés al carrer, ara el xoc és considerat un entreteniment més. El sobresalt era una picada d’abella social, ara és una diversió fent de la sorpresa una cosa difícil de trobar.

Esquerra, Dreta, Amunt, Avall…

Els bàndols polítics actualment són com una partida de billar, segons el pal que ens donin es van xocant els uns amb els altres.

– I tu de quina bàndol polític estàs?

– Jo? Doncs no ho sé…

Fa uns dies alguns dels meus amics i mon germà em van titllar de feixista per no ser un defensor del independentisme-nacionalisme català. Suposo que m’ho deien de broma, però sempre m’ha fet gràcia com a tot l’estat espanyol es titlla de fatxa a aquelles persones que no comparteixen els mateixos ideals que un o una mateixa… Un exemple d’això és el tuit on un polític del PP de Madrid titllava d’antidemocràtiques a aquelles persones que es van manifestar contra les retallades el 23-F. Un metge fent sentir la seva veu al carrer és un antisistema anarquista? Segur, segur…

Anem a la qüestió del principi que va obrir una petita reflexió, com quasi totes les meves reflexions, vaja… En un principi podria considerar-me d’esquerres, però com aquests termes, dreta-esquerra, s’estan diluint per moments en el món de les opinions, el món de la doxa, diria que sóc dels d’avall. I qui són els d’avall? Suposo que els que ja no juguen dins del sistema polític de partits, com els d’amunt. Aquesta diferenciació podria ser veure i entendre la política com a sistema de classes. La classe alta defensarà els seus valors i mantenir els seus privilegis, els d’amunt, mentre que les classes baixes intenten mantenir i reclamar els seus drets a la igualtat. Tant uns com els altres tenen en comú, en la seva radicalització, la desafecció als partits i, fins i tot, l’antidemocràcia. En cap cas entro en aquest radicalisme, la meva posició política és diferent.

L’avall l’entenc com la destrucció de tots els fonaments polítics per tal de poder fer una reconstrucció a partir de la reflexió entorn del poder. Sempre m’ha preocupat la democràcia, les diverses maneres de posar-la en pràctica, i sempre insisteixo que no estem en un sistema democràtic, sinó liberal-democràtic. Però és necessari acabar amb aquesta concepció i tot el sistema en general, almenys en termes imaginaris, per poder desgranar els problemes reals del sistema d’aquells que només fan que confondre, evitant que puguem tenir una discussió com cal, enriquidora. És com si al discutir sobre la necessitat o no de la independència catalana es posessin com a arguments coses com ara: ser independents ens farà sortir de la crisi. Segurament Catalunya seguiria essent un titella dels mercats liberals i del poder dels privilegiats.

I quins són aquests problemes? Alguns han anat sorgint a mesura que avançava la crisi econòmica. El poder dels bancs, la corrupció, la influència de la patronal en les decisions polítiques, la poca separació entre política i religió, les mentides que no reben el seu càstig (Rajoy: No subiré el IVA!), els partits polítics tradicionals que no són capaços de renovar-se, la destrucció de la classe mitjana… i a partir d’aquí, començar a desgranar per trobar els problemes de fons: els fonaments de la democràcia i del sistema capitalista, i la frustració de no trobar una alternativa coherent, no idealista, i que es pugui dur a terme en sentit global, o almenys que no sigui per a tres o quatre persones. Acabar amb els capitalisme sembla una cosa impossible, i menys quan la gent hi està acomodada, però s’ha de continuar pensant com fer-ho, proposant formes de vida més justes i lliures, posant-les en pràctica per veure fins a quin punt són factibles i on fallen, per anar millorant lentament fins aconseguir el que semblava impossible.

Per desgràcia creure que això últim es pot fer sembla una utopia, i més en una societat on la lentitud no esta molt ben vista, cosa que va fer que el moviment 15-M anés perdent força paulatinament. Què hi farem!

Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

Sobre Cuidar les Amistats

L’amistat és un fràgil bonsai. Proverbi xinés.

– Hauries de cuidar més les teves amistats.

No he acabat mai d’entendre aquest comentari, per moltes voltes que li doni. Forma curiosa d’introduir la reflexió entorn a la concepció actual de l’amistat, per què carai s’han de cuidar? Què vol dir cuidar? Comença la filosofia de la contradicció…

Primera part. Suposo que aixó de cuidar amistats ha sorgit a partir de la sobrecàrrega de xarxes socials. Molts cops he dit que si no tens facebook o tuitter o WatsApp sembla que no existeixis per la resta de la gent. O sigui que per cuidar amistats, i fins i tot per lligar, necessites d’aquestes o sembles un fantasma. Què se n’ha fet del trobar-se casualment amb la gent? Si saps on estan les teves amistats pots anar-les a cercar… aquí el problema que tinc jo és que els meus horaris són un caos, a part que això no ho poso en pràctica tampoc. Potser es referien a aixó. Malgrat tot, trobo que el terme cuidar és el problema de la qüestió, no m’agrada, sona a una obligació moral que tots hem de tenir, una moral plenament capitalista.

Si, capitalista.

Una amistat sempre la tindràs al teu costat a no ser que la trenquis en bocins per tonteries, malentesos o un conflicte sense solució possible. He estat setmanes sense parlar amb alguns dels meus amics i ho continuen essent. Per què m’haig de veure obligat a haver de quedar amb ells cada cap de setmana o dos cops al dia? És molt millor veure’s quan tots podem i gaudir del plaer de l’amistat que no pas degradar-lo pel sobre 俍 d’aquest. Clar que si visqués amb ells seria fantàstic i no me’n cansaria mai. No sé… Pensar l’amistat com a un fràgil bonsai que cal estar a tota hora pendent d’ell, atenent-lo, és pensar-la de forma superficial. Com si no tingués fonaments allò que en un principi ens uneix, com si el que importés és l’haver de mantenir el contacte contínuament, haver de fer moltes coses junts, que tinguéssim els mateixos gustos… en fi: com si fos una parella. Fi de la segona part.

Cal comprendre que en el rerefons de tot hi ha la concepció de l’amistat com a una necessitat i no pas com a plaer. El poder trobar-te en relacions amb els altres com a unió i no com a conflicte fa l’existència molt més agradable, molt bonic. Però això només fa que exemplificar la necessitat de l’altre per poder expressar els sentiments i conflictes, com si fos un psicòleg que et coneix. Però l’altre ha de ser aquell amb qui poder crear, projectar una forma de vida alternativa a l’actual.

Una simple conversa en el tren que a simple vista pot semblar conflictiva pot acabar extraient els problemes de la societat i pensar algunes possibles formes de resoldre’ls. O imaginar horroritzats el possible futur.

P.D.: El proverbi no és xinés… m’ho he inventat.

La cultura és el camí?

Sembla ser que la societat està cada cop més apàtica, de fet se la podria anomenar així la nostra generació. Una vegada rere altra ens repeteixen que el camí necessari per a acabar amb el que critiquem, és el de la cultura… però és cert això? A quina cultura es refereix?

La majoria dels membres la generació apàtica té cultura, ja sigui musical, televisiva, cinèfila, artística… aleshores el problema no és la incultura com anys enrere, sinó la falsa creença que no hi ha absolutament res a fer. Uns esperen pacients a que el sistema per si sol faci fallida, altres ja donen per fet que no passarà res i que preocupar-se per això és crear-se malestar en si mateix.

Ja ho vaig dir en un post, l’hedonisme individualista esta matant qualsevol espurna de canvi. Mentre aquesta generació es pugui embriagar cada divendres i cada dissabte, mentre pugui practicar sexe dia rere dia, no es preocuparà per la resta dels seus companys. Jo puc fer-ho, doncs no passa res.

No sé… no em veig capaç d’afirmar que la cultura actual, que majoritàriament entra dins del sistema i no surt, que és engolida per allò que prova d’increpar, no sigui un punt necessari per la meva croada cap al canvi. Però no sembla haver-hi una alternativa possible a vendre’s.

<Encara que no siguis comerciant, tard o d’hora acabaràs venent alguna cosa> Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet. Aquesta afirmació tan progressista me la va dir fa poc aquesta  veïna de la ciutat. Des d’aleshores que n’estic més segur que tenia raó, per molt que em pesessin. Penses i penses sense parar, et passes tota una setmana intentant demostrar que s’equivoca, que per alguna banda hi ha quelcom que es pot escapar… i l’únic que se’ns escapa és el simple fet de no veure les coses tal com són i deixar-se emportar per idealismes absurds on la realitat és fantàstica, genial, i la generació de l’apatia és en realitat la generació més treballadora de la història de la humanitat.

De què va la gent?

M’emancipo, sembla una bogeria, però bé, tant em fa… aquest és possiblement l’últim mes a casa dels meus pares, marxo de la comoditat que l’ampara de la familia ofereix per viure una nova experiència que m’ajudarà a seguir madurant. Marxo i encara no sé com m’ho faré per pagar el lloguer, el menjar, el consum d’energia i a més a més poder sortir algun dia. Però pels meus collons i els ovaris de la noia amb qui comparteixo una relació que ens emancipem.

Però aleshores ha de sorgir algun inconvenient, alguna nevada que paralitzi la nostra sortida com els avions de Barajas i els únics culpables són aquells que es pensen que som joves i, per tant, estúpits: Algunes persones més grans que nosaltres.

Tot anava correcte fins que un home ha hagut d’interposar-se entre la llogatera i nosaltres dient que dins les clàusules del contracte s’ha de pagar l’IBI (Impost sobre els Bens Immobiliaris)… De què collons va? Es pensa que per ser una parella jove no sabem que l’IBI l’ha de pagar el propietari del pis i no nosaltres? Quin benefici li comporta? A part d’això ha afegit clàusules mal escrites que ens fa parar bojos, com ara dir que estem obligats a passar l’IPREM perquè així ells poden desgrabar, quan en realitat el que estem obligats és a si passem l’IPREM, declarar-lo. Una altra persona gran que es pensa que ens mamem el dit és una empresaria que preten rebaixar 350 euros el que cobra la meva parella en negre només per fer-li un cotnracte que fa més de sis anys que li hauria d’haver fet… ‘és un favor que t’estic fent!’ li respon, aquesta dona el que es mereix és una bonica denúncia per estafar als treballadors i a la seguretat social.

I coses així són les que et fan adonar que algunes persones es creuen que som imbécils pel simple fet de ser més joves, que no tenim nocions bàsiques de com és la vida i que mai hem fet economía… els joves potser no tenim valors, però algunes persones de generacions anteriors a la nostra encara en té menys. Si hom encara pensa que no existeixen persones dolentes… s’ho hauria de fer mirar. La societat és cada cop més individualista, egoísta i esta malalta per un virus al que es pot anomenar sense cap mena de dubte capitalisme neoliberal ranci.

Que ens pot portar els ’10

Els anys ’00 ens han portat un canvi en el món i en el nostre entorn més pròxim. Repasada ràpida, especulacons després:

– Internacional: 11-S, 11-M, 7-J. Tres atemptats que ens porten a una por col·lectiva a morir pels terroristes. Canvi de la partició del món, els dolents ja no són els comunistes, sinò els terroristes islàmics. Crisi global del capitalisme que requereix la uniò dels països per veure com s’afronta. Explosió de les xarxes socials via internet.

– Nacional: canvi de govern a causa de la mobilització dels votants i no tant per la campanya. Aprovació del matrimoni entre homosexuals. Aprovació d’una llei de la memoria històrica i la llei de l’avortament. En cert manera, la disminució del poder de l’esglèsia en la política. La proliferació de l’anomenada Telebasura. La consolideració del futbol com a entreteniment de les masses. Reformes de la majoria dels estatuts autonòmics. Aplicació del pla de bolonya, aprofitant el fet, reformulació del sistema educatiu superior.

– Catalunya: Final del mandat de CIU. Reforma dels estatuts, consecució d’un nou sitema de finançament. Simulacres de referendums. Quasi desaparició del rock català i sorgiment d’una corrent indie-pop (si es pot anomenar aixi a Antònia Font, Manel, …). Arribada de l’AVE a Barcelona.

– Barcelona: Culminació de la transformació de la Barcelona obrera i burgesa a la Barcelona capital del món, amb el desembarcament massiu de turistes disposats a deixar-se els diners en alcohol i entrades a discoteques… però que els dirigents sempre han volgut que fos turisme de qualitat com el que va a Paris o Nova York.

Que passarà???

– Internacional: Creixerà el temor entre la població a causa de petits atemptats produïts (curiosament) cada un cert temps, això portarà als països occidentals a adoptar estats de sobreprotecció on tot estarà completament controlat. Xina per fi sortirà de la seva cova i s’aliarà amb Rússia per tal de poder acabar amb l’imperi d’Europa… el que no saben aquests dos gegants és que Europa estarà endeutada a causa de les despeses en seguretat nacional i hauran de ser Rússia i Xina els que ho paguin mentre als EUA es partiran de riure.

– Nacional i Catalunya: No s’aprovarà l’estatut de Catalunya, el PP guanyarà les eleccions, però hi haurà un fort ascens dels regionalistes i independentistes catalans a causa del malestar provocat per la decisió del tribunal suprem. Això suposarà una tensió entre Catalunya encara més gran de la que ens diuen que hi ha. Els mitjans faran la seva gran funció manipuladora amb més reportatges sobre la desprotecció del castellà a Catalunya, etc. Al final, quan els rusos entrin a per Galicia a Espanya, hi haurà un alçament a Vic amb Laporta al capdavant (en aparences) contra l’opressió de l’estat espanyol. Aleshores els fatxes dels collons intentaran defensar la seva preciosa capital (Burgos, es clar) amb front oberts tan a l’est com a l’oest com al Sur, ja que els republicans veuen la seva salvació.

– Barcelona: Seguirà al seu rotllo passant de tot extasiada pels èxits d’un equip de futbol privat i entretinguda pel seu estimadíssim turisme de qualitat.

En fi… una paranoia per començar la dècada. Espero que tingueu un bon 2010, o si més no, tranquil….

Del mite al logos, del logos a la doxa.

PER QUÈ ES DIU QUE LA FILOSOFIA NO SERVEIX PER A RES?

La pregunta té mala llet, però també és producte del que des de fa un temps es dóna en la nostra cultura occidental, el final de l’imperialisme del logos per donar pas a la democràtica-liberal doxa. Igual que fa milers d’anys els grecs i altres cultures van començar a passar d’utilitzar el mite com a explicació i fonament de la naturalesa a utilitzar la raó, la ciència, la reflexió i la observació; actualment els valors de la raó s’estan perdent, per quina causa?

Una de les grans causes que es sol utilitzar com a explicació i fonament de l’aparició del relativisme actual és la segona guerra mundial i les dues bombes nuclears. Si la raó ens ha fet capaços d’això, per què confiem en ella? Si el progrés científic ens porta a l’autodestrucció, no serà que no és tan positiu? Segons sembla l’època de les grans filosofies que fonamentaven la ciència s’ha acabat, ja que s’ha vist que el coneixement del logos ens porta a ser iguals que les societats mítiques però amb armament més potent.

Una de les altres causes és la partició del saber en branques que alhora es parteixen en branques, que són partides per altres branques… aquest canvi de la concepció del saber, on hi ha més especialització en un camp sense molta necessitat de saber d’una altra branca, ens ha fet progressar, però a canvi de què? De perdre una visió global del que es fa, partint els discursos i afavorint l’aparició d’opinions molt diverses. Si quan un parla de física en general, ja hi ha divisió entre clàssics i quàntics, imagineu en les diferents branques de la física! Hi ha objectivitat en certs fonaments de la ciencia, però això no vol dir que ara mateix tota la comunitat científica estigui d’acord amb quins són els mètodes per a obtenir el coneixement de la naturalesa. La llàstima és que abans potser es podia parlar d’empiristes i racionals, però, tal com he dit, la multiplicació de branques del saber fa multiplicar els discursos diferents i sense necessitat de que tinguin un sentit amb els altres discursos, ja que per aquella investigació ja va bé pensar en d’una manera i no d’una altra.

La tercera causa és el capitalisme i el liberalisme democràtic. Aquest dos sistemes que lliguen tan a la perfecció, basen la seva potencia en el canvi, en la versatilitat, i en crear discussions sota una disfressa de valors necessaris per a l’home com són la lliure associació, la llibertat d’expressió, la propietat privada i la lliure circulació. I és sobre aquest entorn on giren els debats, on el que acabarà tenint la raò serà aquell que millor s’hagi expressat.

El sofista Gorgies estaria la mar de content amb el panorama que tenim per endevant, finalment ell ha guanyat a Sòcrates, finalment la doxa ha enderrocat al logos.

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.