Sobre Cuidar les Amistats

L’amistat és un fràgil bonsai. Proverbi xinés.

– Hauries de cuidar més les teves amistats.

No he acabat mai d’entendre aquest comentari, per moltes voltes que li doni. Forma curiosa d’introduir la reflexió entorn a la concepció actual de l’amistat, per què carai s’han de cuidar? Què vol dir cuidar? Comença la filosofia de la contradicció…

Primera part. Suposo que aixó de cuidar amistats ha sorgit a partir de la sobrecàrrega de xarxes socials. Molts cops he dit que si no tens facebook o tuitter o WatsApp sembla que no existeixis per la resta de la gent. O sigui que per cuidar amistats, i fins i tot per lligar, necessites d’aquestes o sembles un fantasma. Què se n’ha fet del trobar-se casualment amb la gent? Si saps on estan les teves amistats pots anar-les a cercar… aquí el problema que tinc jo és que els meus horaris són un caos, a part que això no ho poso en pràctica tampoc. Potser es referien a aixó. Malgrat tot, trobo que el terme cuidar és el problema de la qüestió, no m’agrada, sona a una obligació moral que tots hem de tenir, una moral plenament capitalista.

Si, capitalista.

Una amistat sempre la tindràs al teu costat a no ser que la trenquis en bocins per tonteries, malentesos o un conflicte sense solució possible. He estat setmanes sense parlar amb alguns dels meus amics i ho continuen essent. Per què m’haig de veure obligat a haver de quedar amb ells cada cap de setmana o dos cops al dia? És molt millor veure’s quan tots podem i gaudir del plaer de l’amistat que no pas degradar-lo pel sobre 俍 d’aquest. Clar que si visqués amb ells seria fantàstic i no me’n cansaria mai. No sé… Pensar l’amistat com a un fràgil bonsai que cal estar a tota hora pendent d’ell, atenent-lo, és pensar-la de forma superficial. Com si no tingués fonaments allò que en un principi ens uneix, com si el que importés és l’haver de mantenir el contacte contínuament, haver de fer moltes coses junts, que tinguéssim els mateixos gustos… en fi: com si fos una parella. Fi de la segona part.

Cal comprendre que en el rerefons de tot hi ha la concepció de l’amistat com a una necessitat i no pas com a plaer. El poder trobar-te en relacions amb els altres com a unió i no com a conflicte fa l’existència molt més agradable, molt bonic. Però això només fa que exemplificar la necessitat de l’altre per poder expressar els sentiments i conflictes, com si fos un psicòleg que et coneix. Però l’altre ha de ser aquell amb qui poder crear, projectar una forma de vida alternativa a l’actual.

Una simple conversa en el tren que a simple vista pot semblar conflictiva pot acabar extraient els problemes de la societat i pensar algunes possibles formes de resoldre’ls. O imaginar horroritzats el possible futur.

P.D.: El proverbi no és xinés… m’ho he inventat.

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

La Filosofia a Batxillerat

Aquest cap de setmana he estat d’excursió amb infants i un grup de monitors i monitores, dels quals tres en breus tindran la selectivitat. Aquest aprofitaven el temps lliure per estudiar i preparar una de les pitjor èpoques d’exàmens de la vida de l’estudiant. Entre les matèries, Història de la Filosofia. Dels resums que duia una de les monitores vaig recordar com s’explicava de malament alguns autors.

– Ei, em pots ajudar amb Nietszsche?

– Cap problema… ufff, tot això de l’etern retorn està fatal!

– És el resum del llibre…

– Doncs és una molt mala lectura. […]

– Crec que passaré a estudiar una altra cosa.

Aquest diàleg es va donar el dissabte per la tarda i de cop em van venir records del batxillerat. Records d’una matèria que en alguns moments no arribava a entendre el que s’explicava: La Història de la Filosofia.

Entenc perfectament que en un curs no hi hagi temps d’ensenyar i mostrar com va avançant el pensament des de l’escola de Milet a Habbermas o Vattimo, però almenys els sis o set autors on es pretén aprofundir haurien d’estar ben explicats. Posaré dos exemples que més tard durant la carrera he vist com de malament m’havien ensenyat: Aristòtil i Nietzsche.

El cas d’Aristòtil potser és només problema del professor que tenia. Durant tot el curs vaig suspendre l’examen d’aquest pensador macedoni al no entendre el funcionament del primer motor immòbil. Cada cop que se’m preguntava què en pensava d’això responia que no entenia com quelcom immòbil pogués produir moviment. En cap moment vaig obtenir la resposta, només un 0 en aquella pregunta. Després arribes a la facultat i t’expliquen la metafísica aristotèlica dient-te que el motor immòbil és intel·ligència pura, i que la resta de cercles i matèria es mouen per si soles per tal d’arribar fins a aquesta intel·ligència pura. És a dir: al ser quelcom “immaterial” no es mou i és la resta qui es mou al voler arribar a ser com el motor immòbil. Tan costava dir-me això i no deixar-me amb el dubte durant tot un curs?

Pel que fa a Nietzsche tot ve donat pels llibres de text. El pensament d’aquest s’ha d’explicar amb una mica de base històrica. No es pot entendre a Nietzsche ni Marx sense passar per Hegel, i no es pot parlar de Hegel sense passar per Kant. El final de la modernitat no es pot entendre de cap manera si no es parla de la modernitat (es sol passar de l’inici: Descartes i Hume; al final obviant la Il·lustració i el romanticisme). Primer error.

Per altra banda el resum que es fa de Nietzsche sol fer-se complicat d’entendre per la falta de correlació que se li dona al seu pensament. És a dir els temes principals s’enumeren i s’expliquen com si no tinguessin relació entre ells. Segon error. A partir del “Naixement de la Tragèdia” és d’on Nietzsche comença a reflexionar sobre la ètica i la moral judeo-crisitana, la crítica que fa a Sòcrates-Plató porta a parlar de la figura del camell. La crítica que fa al nihilisme modern porta a parlar del lleó. L’intent de tornar a redreçar la balança entre l’esperit apol·lini i el dionisíac porta a la transvaloració de valors, a la figura del nen com a nihilisme constructiu. I l’últim error que hi ha és fe creure als estudiants de batxillerat que l’Etern Retorn vol dir que Nietzsche creu en el destí i s’aferra a ell, cosa que dista molt si es té en compte que l’utilitza com a metàfora per fer veure que de vida només hi ha una i cal apreciar-la. I no vaig llegir-me l’apartat de la voluntat de poder per por, la veritat.

Aquí només he il·lustrat un parell d’exemples, encara que si entréssim en la resta de filòsofs segurament la llista de problemes i errors aniria en augment. Amb això només volia fer denotar el fet que en el batxillerat hi ha errors en les matèries, ja que segurament no només passa en filosofia, que més valdria canviar per tal de tenir una educació de major qualitat. Una cosa és simplificar el temari per fer-lo més entenedor i l’altre modificar-lo.

La Societat del Patriarcat

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

desmontant falsos arguments

El catolicisme ha hagut al llarg de la història esgrimir diversos arguments per tal de continuar amb la seva mentida. Actualment s’utilitzen, que jo hagi llegit, escoltat i que considero els més importants, un parell que pasaré a discutir i desmontar.

– Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

– Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

Estan manipulant als adolescents!

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

autoreflexió al tren

Potser sóc un immoral i això em porta a pensar coses les quals molta gent està en contra, o més aviat no els agrada com les duc a terme. Que hi farem! Tot i això dir que aquest fet no està gaire demostrat, la hipocresia social que molts abracen paradoxalment criticant-la és imprevisible, cosa que fa que mai sàpigues si el que et diuen és cert o no… jo sóc dels que es mou cap al no.  Això porta a la gent del meu voltant a no només no voler compendre les meves accions per por al rebuig i la pressió per part dels altres, si no a valorar-me com a hom intolerant, radical i que és incapaç de conviure amb ningú. Aquí diré que potser és millor que pensin així, segur que quan marxi cansat de tantes tonteries no em trobaran a faltar.

Escau la possibilitat de tot això. Però aleshores dubto de la meva existència, i no en un sentit pessimista (ni tan sols nihilista!), més aviat és en sentit dels altres… Mereixo viure si l’únic que valoro del meu entorn no pot estar amb mi? És absurd pensar unes coses, actuar d’unes maneres si el teu cercle d’amistats no vol patir per les possibles conseqüencies d’allò que faig. Estic boig. Odio gran part de la humanitat. No soporto els nens consentits. Em miro al mirall i no em puc reconèixer, sóc incapaç de descriure’m. Penso molt i res en concret, i quan per les meves paraules sorgeix quelcom que fa pensar, el meu entorn es desmorona entre crits de ‘Blasfemia!’ i plors de desperació i soledat social… això és increiblement divertit. Per molt penós que sembli em fa riure i pensar que no està tot perdut en aquesta vida… ai la vida…

La mort em segueix, sento el seu alè al clatell, però m’és igual perquè el temps sóc jo. Tot i això, sento que la mort està propera, se li diu intuïció a això? M’imagino que de sobte, quan estigui al tren m’arribarà un final just per a aquelles que m’odien, un final ple de violència on cop rere cop la meva cara es deformarà i acabarà penetrant al brut terra del vagò per no sortir-hi mai més.

Que vingui!

Regals

Durant uns dies no aconsegueixo entendre la utilitat que tenen els regals, ho trobo una cosa absurda que la gent valori les amistats per coses materials que es donen quasi obligatòriament. Mai he demanat a ningú que em regali res, quan dic mai em refereixo des de que tinc un ús de la raó coherent amb el que penso. Aquest any, pel meu aniversari no vaig rebre res i estic la mar de feliç per que per fi els meus amics ho han entés. No necessito que se’m demostri el fervor amigal a base de regals, si no de bones converses, confiança i aconteixements.

Moralment no em veig obligat a actuar com em dicta lo socialment ben vist, les meves màximes no entendran aquesta necessitat imposada i que no sé qui se la va inventar. Si algú pensa alguna vegada en regalar-me quelcom, que sigui original i que vagi més enllà del materialisme purament simbólic que t’obliga a retornar-li tard o d’hora. Que em regali la mort… així podré agrair-li tota la vida.