Sobre la Evasió

Fa dies que abans d’entrar en fase REM, entro en fase de reflexió… la llàstima és que pel matí només recordo algun que altre somni però mai el que havia pensat just abans d’adormir-me, cosa que em molesta perquè si tingués un llum a la tauleta de nit podria escriure-ho ràpidament al meu bloc de notes. Tot i així, sempre hi ha un tema estrella, l’evasió i la seva necessitat o no.

Tenint en compte com se’ns planteja la vida en general, on semblava que els progressos que ens havien de dur la felicitat o almenys la tranquil·litat, sols ens fa estar cada cop més nerviosos, ja sigui pels diners, per poder ser acceptats socialment o per poder fer tot allò que desitjaríem; sembla ser necessària la recerca de quelcom que ens permeti fugir de la realitat momentàniament. Drogues, cultura, naturalesa… tal com una pel·lícula de’n Woody Allen on la protagonista va sessió rere sessió a veure el mateix film per evadir-se dels seus problemes, les persones creiem que qualsevol cosa pot ser perfecte, només cal trobar-la. Però, fins a quin punt no és un error ser conscient d’això? Per què ens autoenganyem i volem apartar la mirada del que al cap i a la fi és la nostra experiència?

És clar que la evasió té coses positives, poder desconnectar durant uns instants del tedi de la quotidianitat ens permet refrescar-nos, ens permet trobar espais de creativitat i fins i tot de relaxació. Quan hom està davant d’un paisatge que el deixa sense paraules, gaudeix en silenci d’una sensació de difícil descripció, quan un està embriagat perd la noció del temps i sembla que la ment no pugui parar de crear, quan s’està fent allò que més t’agrada les preocupacions desapareixen en pro de la diversió, quan somies mai vols sentir el despertador sonar… Però el problema comença quan d’això s’abusa.

Poc a poc els motius de la teva vida semblen dirigir-se a dependre únicament de l’evasió, la realitat et resulta cada cop menys interessant i sols esperes qualsevol excusa per tal de fer allò que millor et senta. Lentament caus en una espiral de negativisme cap al que és i de desig cap al que saps que no és. T’embriagues per poder somiar, ajuntes qualsevol activitat amb el que penses que t’aporta el bé, ja no tens cap mena d’esperit crític i comences a viure en un altre món completament imaginari on les responsabilitats ja no importen, on les relacions personals no importen, on només consideres important allò que et torna com un fantasma. I no només parlo de les drogues… ens tornem uns yonkis del que calgui: Internet, televisió, treball, música, menjar… Bonica arma de doble fil la evasió!

Bogeria natural

Estem a vuit de Març, els barcelonins s’han despertat veient que per fi, després de tot un hivern creient que passaria, nevava. Però… estem al març! Ja s’apropa la primavera i neva com si ens trobéssim al Gener. És cert que si fem una mica de recompte a la nostra memòria, veuríem que sempre que a Barcelona i rodalies ha nevat amb una mica d’intensitat ha sigut per aquestes dates… però segueix semblant una bogeria que d’una setmana en que anàvem gairebé amb pantalons curts pel carrer, haguem passat a unes temperatures properes al cero.

La natura para boja perduda gràcies a nosaltres, i alguns encara ens sorprenem que al costat del mediterrani caiguin flocs de neu.

Desprès d’un matí sorprès per la il·lusió que sempre tenim al veure nevar, m’entero que hi ha hagut un nou terratrèmol d’alta intensitat… Haití, Xile, i ara Turquia. És curiós que sempre caiguin les tragèdies en les zones més desafavorides. És curiós que en poc més de tres mesos haguem sentit parlar de tres terratrèmols d’alta intensitat. És curiós que encara hi hagi persones que neguin el fet que alguna cosa li esta passant al món i no és cap paranoia de quatre ecologistes.

Com la neu qualli agafo la càmera de fotografiar, donarà molts problemes, però té una estètica inigualable.

Perquè és tan important la teoria de Darwin?

En resposta a Yop al comentari del post sobre Darwin i veient que molta gent consulta aquest blog pel només per aquella antiga entrada (serà per l’any Darwin?), intentaré respondre.

La teoria de l’evolució suposa un canvi en la cosmovisió de la Europa Occidental. Fins aleshores l’home havia estat creat per déu juntament amb totes les altres espècies i la historia natural havia estat sempre la mateixa (el creacionisme defensa això). Igual que la teoria de Giordano Bruno i Galileu sobre el moviment dels astres, amb la destrucció de la teoria geocèntrica i la crisi del pensament cristià on es creia que la terra era plana, envoltada d’esferes celestes i amb un déu omnipresent a l’exterior que es comunicava amb l’home mitjançant a Jesús i la biblia, amb l’evolucionisme es trencava la creeença de que la naturalesa era immutable, cosa que juntament amb el pensament cristià feia veure la naturalesa perfecte i dirigida cap a la humanitat.

Per tant la teoria de Darwin va topar, i encara topa, amb els dogmatismes de l’esglèsia, demostrant que la bíblia no és més que un mite, una mentida que s’ha imposat a la força a arreu del món.

Tot i aixó, s’ha de dir que la teoria de Darwin es fruit del pensament victoria de la època, en un altre àmbit cultural aquesta teoria no hagués sigut pensada així. M’explico, la època victoriana esta marcada pel contrast entre les classes obreres i els burgesos i nobles que vivien molt bé, o sigui que aquests últims són l’espècie més ben adaptada al medi industrial (aquí m’estic posant un fil de discussió on els meus comentaristes se’m menjaran…).

Per resumir: la teoria és important perque suposa un gran canvi en la visió de la història, la humanitat i la religió. No obstant, i dins del meu pensament, s’ha de tenir en compte que la demostració d’aquesta no significa que la realitat sigui necessàriament així i que no tot és gràcies a Darwin, els genis són productes del temps en que viuen i si no hagués sigut ell un altre hagués aparegut amb prou lògica com per veure certes evidències.