Plou a L’Hospitalet

La inspiració és com la pluja, omple de vida el bosc fins que s’asseca. I a esperar que torni.

Plou, ho sé pel so de les gotes colpejant el vidre de la cuina. La nit envolta tot l’Hospitalet, una suposada foscor que no és res més que una simple imaginació del que m’agradaria que fos, però no és així, els fanals, la contaminació lumínica, fan del cel una gran taca ataronjada, com si el sol mai s’hagués acabat de pondre.

Heidegger deia que l’angoixa era una de les sensacions que ens feia sortir de la via inautèntica, fent sorgir de dins la nostra existència més profunda. Però no sé que dir…. la soledat ara mateix és el meu abric, la incomprensió d’haver-se de sentir trist quan no hauria de ser així és el pensament que constantment penetra dins meu, tal com la música que aleatòriament surt de l’ordinador, marcant el meu ritme d’escriptura… exercici d’escriptura automàtica. I com sol passar, la creativitat comença a fer la seva feina.

Les cendres voletegen pel cel en una dansa macabra que correteja entre els cossos caiguts i les restes d’edificis calcinats. Un cos camina pels carrers desapareguts, deambula cercant una altra persona, les llàgrimes cauen pel seu rostre, trista d’haver-ho perdut tot… però no sap que en aquell lloc està sola, cap persona s’aixecarà per dir-li hola bon dia. És la fi, el no-res, la destrucció total de la ciutat es fa palesa en la figura d’aquella deformada estàtua de la rambla que ara només és coure desfet. El sistema d’abastiment d’aigua ha rebentat, omplint de tolls de fang i cendra el terra que ella trepitja. De cop s’atura. Una cançó sona en alguna banda, un trist violí que segurament algú està tocant. Esperançada comença a córrer  cap a allà.

Estava al terrat estenent la roba quan de sobte una gran bola de foc va caure sobre Barcelona. Era una bella tarda de Juny, d’aquelles on el sol omple cada racó de la ciutat i les vistes des d’on estava feien del totxo una cosa amb certa bellesa, amb la sort que la calor no era agobiant. Deu segons més tard tot seria caos, i ningú s’ho esperava. L’edifici on estava es va fondre en un obrir i tancar d’ulls, per sort l’efecte tobogan la va deixar en vida. Ferida caminava pel que se suposava que havia estat el seu carrer i al costat de les arrels d’un pi caigut es va trobar un violí. Trista de veure’s sola, sense cap més companyia que la música, va començar a tocar-lo caminant per la ciutat derruïda. De sobte una figura humana se li va apropar corrents.

– Hola.

– Hola.

– Saps que toques molt bé el violí?

– Això serà perquè deu ser la primera vegada que sents a algú tocant-lo…

– Potser si, però també és probable que en tota l’àrea metropolitana siguis de les poques persones que ho fa.

–  Potser si.

–  Ets del barri?

–  Clar. No seré una de les assistentes al World Mobile Congres.

–  No, clar que no… em dic Martina.

–  Jo Georgina. Saps el que ha passat?

–  No. Només sé que s’ha il·luminat el cel i ja està. I tu?

–  Jo estava al terrat i he vist una gran bola de foc.

–  Un asteroide?

–  O ha començat la tercera guerra mundial, qui sap.

–  I ara què fem?

–  Jo optaria per marxar d’aquí.

Les dues noies van començar a caminar juntes. Si entre les runes trobaven alguna cosa interessant ho agafaven. Quan estaven pel que havia sigut el barri de Sant Josep van sentir el plor d’un nadó. Sense pensar-s’ho dues vegades el van salvar d’una mort segura. Van decidir que l’anomenarien Nil, en record del fill de la cosina de la Georgina. La Martina i la Georgina van continuar avançant entre el desastre cuidant el Nil com si fos el fill que mai haguessin tingut. Les dues ho havien perdut tot, els amics, la família, la casa, els somnis, els desitjos… i el Nil era com una nova porta, era el petit raig d’esperança i de vida que et dóna tenir un objectiu, un projecte, el de no veure’l créixer enmig de la desolació. En sortir de l’àrea metropolitana, es van adonar que la destrucció era total. Per sort van trobar unes bicicletes a Sant Boi, en agafar-les un noi va sortir amenaçador, però al veure les dues noies amb un nadó entre els braços va calmar-se de cop. Es deia Marc i també ho havia perdut tot, de manera que els va preguntar a les noies si es podia unir a elles. La Georgina i la Martina van acceptar, i els quatre van pujar a les bicicletes i van marxar lluny d’aquell fatídic lloc.

Al cap d’uns dies van arribar a la vall d’Alinyà, un lloc del qual la Georgina en tenia grans records. En veure que no hi havia rastre de cap dels pobles, van pujar fins a les bordes de Perles, una zona que anys enrere havia tingut camps de cultiu i cases petites on els agricultors i els ramaders dormien durant les èpoques de més feina. Allà van començar a treballar per tal de sobreviure i donar al Nil una nova llar, i el que seria la seva nova família.

Encara plou, la humitat s’apodera del menjador i de totes les estances de la casa, i encara em sento sol… però no ha sigut una nit improductiva… suposo.

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Avorrits d’Esperit

Hi ha persones amb una vida tan poc interessant que el seu esperit s’avorreix, amb esperit em refereixo a la imaginació, a la reflexió, a la creativitat i l’autocrítica. Cosa que els porta inconscientment a pensar coses la mar d’estranyes que ni li ve ni li va.

Ella mirava el cel de l’escriptori del seu PC sense saber ben bé què carai fer. El seu esperit va fer un badall ben gran, d’on començaren a sorgir mots incomprensibles. Poc a poc el seu cervell començava a endinsar-se a l’horitzó tot pensant a qui destrossar la vida. El seu ja no era un esperit pobre, sinó avorrit per la rutina, tant que la seva vida girava al voltant de crear rumors per entretenir-se d’alguna manera… però sempre rumors de persones amb qui ni es parla. Obre internet i d’entre totes les seves “amistats” de les xarxes socials cerca la seva pròxima víctima. Allà la té! Avui correrà pels carrers del barri que el Conjuntbuit i el Crític de Cine mantenen una tòrrida relació amb la filla de la peixatera. De sobte em desperto mig preocupat, i si era cert? Però al veure’m al llit entre suors estiuenques comprenc que tot era un somni.

Malgrat tot, una situació com aquesta es podria donar i es dóna massa sovint. Les persones d’esperit avorrit és un grup que creix per moments producte d’una mescla de l’antic safareig, les xarxes socials, la rutina i les ganes de fer-se veure. Aquesta gent no és del tot conscient de com pot arribar a fer mal a la resta de les persones ja que només busquen entretenir-se una estona, i com la televisió els ha ensenyat que la discussió i els rumors són la millor medicina ho posa en pràctica en viu i en directe. El problema el tenim si ens ho creiem o si li donem importància, perquè aleshores aquest tipus de persona es creu interessant, alimentant-la en un cercle viciós sense cap mena de final, una roda de mentires que l’únic que fa és atacar el nostre esperit debilitant-lo fins absorbir-lo, pansint-lo fins a la putrefacció i de les restes dels cucs sorgeix un nou esperit avorrit.

Com se’l pot combatre?

Mantenint-nos actius creativament. Llegir, escriure, dibuixar, dialogar profundament… qualsevol cosa abans de deixar-se engolir per aquests monstres de la societat actual, ombres negres que fan de les nostres alegries la nostra desgràcia, ombres pesades que s’arrosseguen pels carrers utilitzant la virtut de l’observació per fer el mal, cucs pudents afamats d’esperits actius com zombis a la recerca de cervells vius. Compte! Allà estan, ben a l’aguait i preparats per atacar… potser tu ets el següent i no serà un somni.

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

Sobre les Festes de Primavera

Després d’una setmana plena de feina, que ja és bo, i amb la traca final de les Festes de Primavera de L’Hospitalet, cal fer una reflexió sobre les considerades festes majors de la segona ciutat de Catalunya.

Pels carrers encara es respira la ressaca de la festa major de L’Hospitalet, les anomenades Festes de Primavera. Unes festes que no cauen precisament en les dates dels nostres patrons, Sant Roc i Santa Eulàlia, sinó que depenent de la Setmana Santa es celebra per Sant Jordi o per l’1 de Maig. O sigui, que és una de les poques festes que no celebren un sant o una santa, més aviat celebren un fet, tal com el seu nom indica, la Primavera. No és l’única ciutat que celebra l’arribada de la primavera un mes després, tot s’ha de dir, però si que és la ciutat que ho fa amb la categoria de Festa Major.

En fi, anem pel que interessa.

Pels carrers encara es respira la ressaca de les Festes de Primavera, han passat dos dies des de que va acabar i els cartells han sigut retirats aquesta nit passada, pel terra encara hi ha restes del correfoc i la rambla Just Oliveres torna a ser envaïda per les terrasses dels bars i cafeteries. I ara és moment de fer valoracions.

Començarem pel principi, el toc d’inici i el pregó. Com sempre passa en aquesta ciutat ens fixem en la veïna Barcelona per fer les coses, com sempre passa tenim una mescla entre complex d’inferioritat i les ganes de demostrar que podem fer coses tradicionals catalanes de qualitat, per descomptat em refereixo al toc d’inici. En aquesta activitat feta pel poble i per al poble s’han ajuntat diversos músics de l’àmbit tradicional de les diverses entitats culturals de la ciutat, des dels grallers als gaiters passant pels tabalers, per fer una cançó (La Balsa) que al meu parer és molt més alegre i menys solemne que el toc d’inici de Barcelona. I aquí hi ha la primera gran cagada de l’organització. Mentre les entitats baixaven per la rambla, al mateix moment s’iniciava el pregó del Rei Joan Carles I-Toni Albà. Lleig que persones que no cobren res es vegin trepitjades per un famós que s’està fent d’or amb una caricatura, ben aconseguida això si, del rei gràcies a la publicitat que temps enrere li va fer la caverna mediàtica espanyola.

A partir d’això, aquesta serà la tònica de la crítica a les festes: Molt d’esforç de les entitats encantades de participar per animar el poble enfront d’altres activitats de pagament que no tenen cap mena de sentit que s’hagin de pagar per veure-les.

I d’aquesta crítica el que ha sigut un canvi de fa tres anys a enguany més estrany i absurd: L’anul·lació dels concerts gratuïts. Ha sigut un cop molt gran a la festa popular que encara no s’entén. Els concerts a l’aire lliure donaven una imatge portes enfora de la ciutat molt positiva i se l’han carregat. Com pot ser que hagi de pagar 18€ (18!!??) per veure Love of Lesbian a la Farga quan fa dos anys enrere van venir gratuïtament? Però això no és el pitjor… la reflexió que un s’ha de fer realment és: Som l’única ciutat de l’estat que fa pagar per veure els concerts de la seva Festa Major? Ja ho diuen que L’Hospitalet is diferent… és vergonyós. No sé com estava la Farga de plena durant els concerts però segurament no era comparable a la rambla i la plaça de l’Ajuntament el dia de la trobada de geganters ni el dia del correfoc adult.

Almenys tothom parla del mateix, aquest cop hi havia tota la ciutat omplint els carrers del barri centre. Ja fos seguint les activitats de caire popular, com mirant les parades de la rambla, com fent la ruta de les tapes pels bars i restaurants.

En fi, per una banda me n’alegro de les festes que tenim, però per una altra em fa fàstic veure com es gasten els calés en algunes coses que podrien haver dirigit a fer més oberta la festa cap a les ciutats veïnes. Per cert, alguna notícia ha aparegut aquest any els mitjans de comunicació? Que sàpiga només en dos diaris… cosa que també té tela…

Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.

I Sis. (Segona part)

I sis. Un cop a dins veu una cosa sorprenent: Una noia tirant gots plens de pintura contra una fusta enorme entre els crits dels espectadors que l’animaven sense fi en un frenesí que va creixent fins a un apoteosi sense sentit. El que ve a ser l’art postmodern… En fi! la cultura i l’art cada cop estan pitjor… remuga entre dents. Fastiguejat tanca la porta d’una revolada emmudint l’espectacle.

Mentre s’aixeca tot comprovant que no s’ha fet mal només espera que ningú l’hagi vista caure tan ridículament, comença a riure. Per sort el seu desig s’havia complert, ni la persona que semblava sortir de l’entresòl s’havia donat compte de res. Alleugerida recull els vidres del gerro, els llença a la paperera de l’entrada i surt a l’exterior.

El carrer bullia d’activitat. Ell va començar a enfilar-se rambla amunt entre la multitud, com si volgués desintegrar-se en l’anonimat de la ciutat. Les persones semblaven ombres, el seu entorn s’enfosquia lentament essent el reflex del que corria per la seva ment. La seva realitat l’absorbeix. Presoner d’uns pensaments pessimistes avançava endut per la força de voler abandonar el dia i guardar-lo en el calaix del record, de poder oblidar aquell so, aquelles passes que retronaven dins del seu cap.

Enlluernada cerca entre les milers butxaques del seu abric les seves ulleres de Sol. Molt millor així, diu sense importar-li si hom l’havia escoltada. Contenta per haver acabat totes les responsabilitats del dia i tenir un munt d’hores per aprofitar en el que més li agrada, crear, va marxar cap al taller que té en uns baixos del centre. L’únic inconvenient és haver d’agafar el caríssim transport metropolità. Un cop a l’estació, va veure amb parsimònia com el seu tren tanca les portes i se’n va cap a la seva destinació. Pacientment, seu en un banc, treu el seu reproductor de MP3 i es posa aquella cançó que tant li agrada.

Cada cop li costa més pujar per la rambla, el pes dels esdeveniments el porta a reflexionar sobre si el suïcidi és quelcom de porucs que no saben afrontar la vida o de persones prou valentes i decidides que s’enfronten al destí.

Ella baixa del vagó, puja les escales i surt a la plaça. Comença a baixar la rambla cantant. Les persones semblen caminar al pas de la seva melodia.

Ell, de sobte, alça la mirada de terra. Alguna cosa sembla brillar entre la foscor. Embadalit espera l’arribada de l’esperança.

És ella.

Encreuament de mirades. Un somriure com feia temps que ell no esbossava el tornava a reviure. Ella continua el seu camí cap al taller estranyada, com si allò ja hagués passat.

Ell tancava els ulls ben fort mentre una llàgrima recorre la seva galta i, de nou, escoltava unes passes que es perdien per sempre més entre la remor de l’anonimat de la ciutat.

I Sis. (Primera Part)

Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.

Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.

Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?

Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.

De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.

Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.

Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.

Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.

Un parell de Micro-Relats

Vist que si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana m’haig de passar dos dies tancat a casa amb quatre capes de roba per tal d’evitar que la grip vagi a més, només puc dormir, mirar la televisió, pensar o escriure… el resultat: un parell de micro-relats pel blog.

SOL D’HIVERN

La nit havia sigut freda, feia una setmana que els núvols no marxaven, la tristesa omplia els carrers de l’Hospitalet del Llobregat. El negre de les jaquetes era el reflex dels pensaments de la gent,que caminava ràpid de la feina a casa per tal de gaudir de les seves calefaccions, qui en tenia, i no sortir de casa fins al dia següent. Al vespre tot el Districte 1 era un desert gelat, tota l’agitació nocturna de l’estiu havia fugit com a un mer record amagat ja en l’inconscient.

El matí es començava a alçar i uns rajos quasi desconeguts banyaven la ciutat. Les parets dels edificis prenien el sol mentre als seus peus l’activitat començava a bullir. Com si fossin cargols, les persones sortien a gaudir d’uns instants de llum i calor naturals, traient la pols de les seves ulleres de sol i dels abrics de colors més vius. Cadascú redescobria el barri a la seva manera, ja fos trepitjant la plaça de l’ajuntament tot jugant a pilota o passejant per la rambla alegres de poder treure’s de sobre l’encarcarament que duien a sobre.

Però quan el cel passava d’un blau immaculat a una gamma de taronges intensos i blaus cada cop més foscos presidits per la lluna plena sempre acompanyada per Venus, els habitants fugien cames ajudeu-me cap a les seves llars.

Els Sol d’Hivern havia marxat animant a la població durant un breu dia.

COSES QUE PASSEN

Tinc un problema i es diu timidesa, en serio… i és un problema molt gran, sobretot quan es tracta de lligar amb persones que m’atrauen sexualment. Cada cop que se’m presenta algú que m’obre la porta a l’esperança de dormir acompanyat fico la pota fins al fons. D’entre les moltes coses que m’han arribat a passar, com marxar corrents, començar a tenir singlot sense parar o riure nerviosament, sempre recordaré en especial un dia.

Farà cosa de tres setmanes, abans d’un concert estava amb els meus companys de grup fen el cigaló i el xarrup d’escalfament (pels habitants de l’àrea metropolitana el carajillo i el xupito). I això que quan ja carregava amb les dues begudes, una a cada mà, se’m presenta una persona al davant, d’ulls verds, cabells negres i d’un físic força interessant. Em va somriure i em va preguntar si era tal de tal lloc, jo li vaig dir que si, i, mirant-me de dalt a baix, em va demanar el mòbil. Jo, com podeu suposar, vaig baixar les mans per buscar-lo ràpidament entre les butxaques, amb tanta mala sort que el cigaló i el xarrup van anar a petar damunt de la persona interessada davant la mirada atònita dels meus companys. Total, que aquella nit em vaig quedar sense cigaló, sense xarrup, i el que és més important, sense sexe.

I d’aquest fet n’extrec una conclusió molt important: si algú et demana el mòbil, t’està demanant el número i no el telèfon en si.

Prudéncia o Exageració?

Ahir el Govern de la Generalitat va fer tancar la majoria d’escoles i instituts de Catalunya exceptuant els de les comerques de l’Ebre. Va ser una acció exagerada pel que va passar la resta del dia o prudenta?

Fa dos anys aproximadament va haver-hi un dels pitjors temporals de neu a Catalunya pel que fa als desperfectes i problemes que va causar. Ahir el Govern de Convergència, molt crítica dos anys enrere per com es va fer front al temporal, va mobilitzar-se per tal d’evitar un error, curant-se en salud abans que passés res. Va ser una demostració de prudéncia, en certa manera, ja que amb la metereologia mai es sap que pot passar. Suposo que els consellers al veure que a Barcelona començava a nevar a les deu del matí (molt més d’hora que la última vegada) van encendre les alarmes a tot el territori.

I és precisament en l’alarmisme on es va assolir una certa exageració del que realment va passar. Una cosa és fer-hi front amb seny, com avui, i tancar el transport escolar interurbà sense tancar els centres educatius de les ciutats a les comarques on s’espera una forta nevada i descens posterior de les temperatures, i una altra de ben diferent és enviar a quasi tota la població escolar cap a casa a la una del migdia quan s’anunciaven clarianes per la tarda a la majoria de llocs.

Trobo en certa manera encertada la ràpida reacció dels consellers, crec que serà una de les poques coses bones que diré d’aquest govern, però alhora trobo del tot exagerades les accions dutes a terme. Només dir que per la nit vaig anar a sopar a casa d’un amic i creia que cap a les dues de la matinada no podria sortir de casa seva de la nevada que estaria caient! I en comptes d’això només notava el fred normal de l’hivern… En fi, mai neva al gust de tothom!