La inspiració és com la pluja, omple de vida el bosc fins que s’asseca. I a esperar que torni.
Plou, ho sé pel so de les gotes colpejant el vidre de la cuina. La nit envolta tot l’Hospitalet, una suposada foscor que no és res més que una simple imaginació del que m’agradaria que fos, però no és així, els fanals, la contaminació lumínica, fan del cel una gran taca ataronjada, com si el sol mai s’hagués acabat de pondre.
Heidegger deia que l’angoixa era una de les sensacions que ens feia sortir de la via inautèntica, fent sorgir de dins la nostra existència més profunda. Però no sé que dir…. la soledat ara mateix és el meu abric, la incomprensió d’haver-se de sentir trist quan no hauria de ser així és el pensament que constantment penetra dins meu, tal com la música que aleatòriament surt de l’ordinador, marcant el meu ritme d’escriptura… exercici d’escriptura automàtica. I com sol passar, la creativitat comença a fer la seva feina.
Les cendres voletegen pel cel en una dansa macabra que correteja entre els cossos caiguts i les restes d’edificis calcinats. Un cos camina pels carrers desapareguts, deambula cercant una altra persona, les llàgrimes cauen pel seu rostre, trista d’haver-ho perdut tot… però no sap que en aquell lloc està sola, cap persona s’aixecarà per dir-li hola bon dia. És la fi, el no-res, la destrucció total de la ciutat es fa palesa en la figura d’aquella deformada estàtua de la rambla que ara només és coure desfet. El sistema d’abastiment d’aigua ha rebentat, omplint de tolls de fang i cendra el terra que ella trepitja. De cop s’atura. Una cançó sona en alguna banda, un trist violí que segurament algú està tocant. Esperançada comença a córrer cap a allà.
Estava al terrat estenent la roba quan de sobte una gran bola de foc va caure sobre Barcelona. Era una bella tarda de Juny, d’aquelles on el sol omple cada racó de la ciutat i les vistes des d’on estava feien del totxo una cosa amb certa bellesa, amb la sort que la calor no era agobiant. Deu segons més tard tot seria caos, i ningú s’ho esperava. L’edifici on estava es va fondre en un obrir i tancar d’ulls, per sort l’efecte tobogan la va deixar en vida. Ferida caminava pel que se suposava que havia estat el seu carrer i al costat de les arrels d’un pi caigut es va trobar un violí. Trista de veure’s sola, sense cap més companyia que la música, va començar a tocar-lo caminant per la ciutat derruïda. De sobte una figura humana se li va apropar corrents.
– Hola.
– Hola.
– Saps que toques molt bé el violí?
– Això serà perquè deu ser la primera vegada que sents a algú tocant-lo…
– Potser si, però també és probable que en tota l’àrea metropolitana siguis de les poques persones que ho fa.
– Potser si.
– Ets del barri?
– Clar. No seré una de les assistentes al World Mobile Congres.
– No, clar que no… em dic Martina.
– Jo Georgina. Saps el que ha passat?
– No. Només sé que s’ha il·luminat el cel i ja està. I tu?
– Jo estava al terrat i he vist una gran bola de foc.
– Un asteroide?
– O ha començat la tercera guerra mundial, qui sap.
– I ara què fem?
– Jo optaria per marxar d’aquí.
Les dues noies van començar a caminar juntes. Si entre les runes trobaven alguna cosa interessant ho agafaven. Quan estaven pel que havia sigut el barri de Sant Josep van sentir el plor d’un nadó. Sense pensar-s’ho dues vegades el van salvar d’una mort segura. Van decidir que l’anomenarien Nil, en record del fill de la cosina de la Georgina. La Martina i la Georgina van continuar avançant entre el desastre cuidant el Nil com si fos el fill que mai haguessin tingut. Les dues ho havien perdut tot, els amics, la família, la casa, els somnis, els desitjos… i el Nil era com una nova porta, era el petit raig d’esperança i de vida que et dóna tenir un objectiu, un projecte, el de no veure’l créixer enmig de la desolació. En sortir de l’àrea metropolitana, es van adonar que la destrucció era total. Per sort van trobar unes bicicletes a Sant Boi, en agafar-les un noi va sortir amenaçador, però al veure les dues noies amb un nadó entre els braços va calmar-se de cop. Es deia Marc i també ho havia perdut tot, de manera que els va preguntar a les noies si es podia unir a elles. La Georgina i la Martina van acceptar, i els quatre van pujar a les bicicletes i van marxar lluny d’aquell fatídic lloc.
Al cap d’uns dies van arribar a la vall d’Alinyà, un lloc del qual la Georgina en tenia grans records. En veure que no hi havia rastre de cap dels pobles, van pujar fins a les bordes de Perles, una zona que anys enrere havia tingut camps de cultiu i cases petites on els agricultors i els ramaders dormien durant les èpoques de més feina. Allà van començar a treballar per tal de sobreviure i donar al Nil una nova llar, i el que seria la seva nova família.
Encara plou, la humitat s’apodera del menjador i de totes les estances de la casa, i encara em sento sol… però no ha sigut una nit improductiva… suposo.