Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

El llenguatge universal

Molt de temps enrere un oftalmòleg polac va crear l’esperanto amb l’esperança de que es convertís en la llengua universal de la humanitat. Per desgràcia l’anglés va començar a guanyar pes en la societat occidental i es va anar ensenyant com a segona (o tercera) llengua en la amjoria dels països, en decriment de la creació del Dr. Ludovic Lazarus Zamenhof. Ha estat una llàstima, ja que l’esperanto és un llenguatge completament nou i, per tant, excempt de connotacions imperialistes.

Actualment sembla que l’anglés ha de ser la llengua del món, però jo penso que hi ha un llengutatge capaç de trencar amb això. Un llenguatge que no entén de traduccions perquè no varia segons l’estat en el que es parla (bé, exceptuant als espanyols que sempre hem de donar la nota). Aquest és el llenguatge dels signes, és a dir, el que parlen els sords muts. En que en baso per afirmar això?

El llenguatge dels signes és no verbal, i com a tal no dóna pas a possibles diferències entre idiomes. No té connotacions liberals ni comunistes, ja que és necessari per a un grup de persones i aquestes poden tenir ideologies, però no influenciaran en els símbols que utilitzin. Permet que dues persones de països diferents s’entenguin a la perfecció sense necessitat d’apendre l’idioma de l’altre. No es sentirien les discussions, ja que no es parla i per tant la violencia verbal desapareixeria, cosa que ens estalviaria bastantes baralles.

Trobo que seria interessant començar a apostar per a aquest llenguatge per tal de que tots puguem entendre’ns perfectament sense un idioma imposat i arribar a aconseguir fer realitat el somni del Doctor Ludovic.

Perquè he estat tan liat?

CONGRÉS DE FILOSOFIA A LA UB

Em sap greu no haver pogut participar en l’encés debat sobre la independència, però he estat preparant una taula rodona/comunicació sobre Què és filosofia?. Si teniu temps i no havieu programat res per avui i demà, esteu convidats a venir.

A favor o en contra?

INDEPENDÈNCIA.SI O INDEPENDÈNCIA.NO?

Arguments a favor:

• Econòmics: Si Catalunya es separa d’Espanya es creu que obtindrà major finançament, ja que tots els impostos recollits entrarien a les arques de la Generalitat. Això portaria al nou estat a poder millorar les seves infraestructures i, tal com està l’economía actual, a sortir més aviat de la crisi.
• Per poder donar a la cultura catalana un punt més d’identitat i acceptació de cara a la resta del món. Si Catalunya fos independent, la resta de països haurien d’acceptar-la com a tal i descobrir una cultura i una llengua que va a cavall entre el castellà i l’italià. A més es tindria via lliure a protegir adequadament la rica i variada cultura catalana, sense oblidar la llengua.
• Per diversió: seria molt interessant veure la reacció dels conservadors més radicals i nacionalistes espanyols… només per veure com es desencadena una nova tempesta a la península seria capaç de votar a favor.

Arguments en contra:

• La creença de que els catalans estan per sobre dels espanyols. Molts independentistes utiltzen el discurs de forma racista, com mostra afirmacions com ‘els andalusos són uns analfabets’. No es pot fer apologia del racisme mai, i menys entre membres d’una cultura (la mediterrania) igual.
• Les cultures no entenen de fronteres. Un cop sigui Catalunya independent, que passarà si una zona es denomina culturalment espanyola?
• Divideix i venceràs. Com més divisió fronterera hi hagi, més confrontació es pot donar dins de l’èsser humà. No és la solució als insults voler separar-se d’un estat, és més, dóna llenya als més radicals a defensar a ultrança la seva posició. Tots els humans som iguals, una cosa és que ens difereixi la cultura, però les fronteres no haurien d’existir més enllà de la necessitat de repartir equitativament els ingressos per tal de que tothom pugui tenir les mateixes possibilitats de crèixer i formar-se com a persona.
• Malgrat que ens facin veure que Espanya és centralista, cosa que no és certa del tot, la independència ens podria duur al centralisme barceloní. I més si es té en compte que la burgesia catalana voldrà des de l’inici controlar els impostos per tal d’afavorir-se a si mateixa. Un canvi d’estat no suposa per a res un canvi favorable cap als pobres.
• Una revolució o canvi en mans de la burgesia sempre és sinònim d’una aplicació dels valors neoliberals més rancis. El canvi esta sent promogut per la burgesia catalana i això no és precisament d’esquerres.
• Els problemes actuals en les infrestructures no variaran. En canvi de ser els barcelonins els que ens queixem, seran els dels pirineus. Ara es Catalunya sencera la que es queixa del dèficit fiscal, quina vegueria seria la primera en queixar-se de la falta d’aportació econòmica? Heu pensat que estariem fora de la UE i per tant no rebriem subvencions per part d’aquesta?

Això és tot. Espero haver estat el màxim de neutre possible, encara que la balança dels contres pesa més que la dels a favor… tot i així, la majoria dels contres van pel mateix camí.

Que voteu? A favor o en contra?

Un exemple de…

COM PASSAR EL PONT FENT QUELCOM CREATIU

Bé companys lectors, demà comença per a molts un llarg pont i dins de la meva secció vull mostrar-vos un video que vaig rebre fara cosa d’una setmana. És una feina molt gran fer-lo, ja que tot passa en el mateix pla, i són quatre minuts on tot esta lligat quasi perfecte. És d’un grup d’estudiants canadencs i la cançó és de Black Eyed Peas. Espero que us agradi i us animeu a fer quelcom semblant si no teniu res a fer durant aquests dies de festa.

Reflexions educatives (2) · per Laura

Esteu d’acord de fer una setmana de vacances escolar al mes de febrer?

Aquesta era la pregunta de debat d’avui, dimarts 1 de desembre, als Matins de tv3. La majoria de vots a les 9:41h eren totalment en contra (bàsicament perquè només es pot dir SI o NO). Aquest resultat m’ha sorprès i he cregut convenient un altre post.

Els sindicats i pares hi estan en contra perquè diuen que seria complicat combinar-se una setmana de vacances amb la seva situació laboral. A més, també creuen que aquesta decisió del Conseller no és fruit d’una reflexió purament educativa sinó que també econòmica… clar! No és d’estranyar pensar això desprès que el conseller recomanés a les famílies anar a esquiar durant aquesta setmana…

Evidentment el comentari del senyor Conseller d’Educació sobre la seva afició a l’esquí és totalment, i si em permeteu el comentari, una pixada fora de test. Pel tema de l’esquí també hi podríem tenir un post a part. Però si obviem aquest desafortunat comentari i ens parem a pensar sobre els avantatges i desavantatges reals d’aquest canvi, per mi, la balança es decanta pel SI.

Davant dels pressupòsits que les vacances d’estiu són dos mesos gairebé interminables per molts nens i famílies, que el segon trimestre és el més llarg del curs i que el rendiment del cervell depèn de les hores treballades, és a dir, que els nens es cansen d’unes vacances tan llargues (i tornen sense saber escriure com qui diu) i d’un segon trimestre tan llarg. Per tant, sembla ser que moure una setmana de vacances de setembre i traslladar-la a finals de febrer seria una opció encertada per fer el curs més lleuger pels nens i als mestres que els han d’aguantar.

Pel que fa a les crítiques que han fet els pares sobre la seva dificultat de compaginar aquesta setmana de vacances amb la situació laboral, crec que és una crítica poc fonamentada ja que no és afegir una setmana de vacances sinó moure-la. Pels pares que apunten als seus fills a casals i campus durant el mes de setembre, segurament aquesta oferta també existirà, o hauria d’existir durant aquesta setmana de vacances al febrer. I pels pares que prefereixen tenir les vacances amb els seus fills que apuntar-los a un casal, és tan fàcil com treballar al setembre i agafar-se festa la setmana del febrer, els dies de festa són exactament els mateixos.

Aquesta és la meva opinió fonamentada tan bonament com he pogut des del punt de vista de l’infant, professor i pares, però m’agradaria saber si la vostra opinió és també el NO rotund que ha sorgit de l’enquesta dels Matins i perquè.