Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Boires persistents a Catalunya

Una boira conservadora ha envaït Catalunya, una boira densa i persistent que com a mínim ha dit en Picó que durarà quatre anys. La gent d’esquerres es veurà obligada a tancar-se a casa per no patir els efectes gebradors, per no acabar congelant-se davant les baixades dels impostos als més rics. No queda esperança per a cap d’ells, ni s’entreveu cap canvi als primers mesos de la Primavera… estem acabats.

No calen afegir més paraules, ni més discursos, ni res de res… esperar… sols esperar que un bon dia tots els que confíen en el canvi real, en la possibilitat de trobar una fòrmula que faci alçar la boira ben lluny, cap a aquell Déu que adoren els gobernants il·lusament, es tornin a unir com el segle passat per dir que ja n’hi ha prou. Però això no és més que un mer miratge del gel en suspensió que fa l’ambient irrespirable.

Potser caldrà emigrar cap a les muntanyes, veure el panorama des de d’alt, compendre que cal una reflexió profunda del que està passant i adonar-s’en que…

– Tot s’ha acabat.- Ens deiem entristits mentre el mar de boira conservadora arribava també fins a nosaltres.

desmontant falsos arguments

El catolicisme ha hagut al llarg de la història esgrimir diversos arguments per tal de continuar amb la seva mentida. Actualment s’utilitzen, que jo hagi llegit, escoltat i que considero els més importants, un parell que pasaré a discutir i desmontar.

– Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

– Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Estat laïc i cristianisme

Porto molt de temps pensant aquest post, des dels moviments antiavortistes més o menys, i ahir encara em feia més ràbia com l’esglèsia catòlica intenta interposar-se en els afers de l’estat.

Aquest dies ha estat notícia el fet que ZP no estarà present en tota la parafernàlia que es farà a la Sagrada Familia, suposo que perquè ja dòna per perdut el vot ultra-catòlic, i es reunirà amb el cap d’estat Benet XVI a l’aeroport just abans que aquest marxi. Ahir el senyor Sistach en una entrevista al Periòdico deia que era una falta d’educació cap a tots els ciutadants de l’estat espanyol, ja que la majoría són catòlics segons ell, i que no s’hauria de confondre els límits de l’estat laïc amb els del respecte cap a les institucions internacionals.

L’esglèsia ha tingut molt de poder sobre els estats al llarg de la història i creu que encara ara pot remenar les cireres. Som un estat laïc, i com a tal hauriem de seguir els pasos dels nostres veïns (França és molt creient, però manté sempre fermes les bases de la laïcitat). Això què vol dir? Doncs vol dir que l’esglèsia no pot atemorir els polítics obertmanet creients amenaçant-los amb l’extracomulgació, no pot amenaçar a tots els ciutadants amb l’infern per acceptar els matrimonis homosexuals i no pot rebre una alta subvenció per part de l’estat, en decriment de la cultura o l’educació. No pot ser que els col·legis concertats religiosos rebin majors subvencions que els que no ho són, això no forma part d’un estat laïc, sinò más aviat d’un estat cristià encobert.

Per cada llei que s’aprova que suposadament va en contra dels valors de l’esglèsia es crea un gran rebombori, en canvi quan es coarta la llibertat i la fraternitat de les persones, com ara els discursos misògins o la pederastia clerical, es fa un silenci absolut.

L’esglèsia ha d’acceptar que el seu paper com a protectora dels drets morals de l’estat ja no és vàlid en una societat suposadament lliure i il·lustrada… l’últim cop que vaig estar en una misa va ser per l’enterrament de l’àvia dels meus cosins i el discurs en contra del matrimoni homosexual que em va fer esgarrifar, que defensin els seus valors, però que no atemptin contra la laïcitat de l’estat!

Jo no t’espero!

S’acosta la visita del Papa Benet XVI, i tal com li vaig prometre a en Miky durant els dies previs de la vaga, toca fer uns quants especials sobre la religió i sobretot el catolicisme.

Per començar criticaré la campanya Jo no t’espero per certes coses que no entenc. En la seva web (aquí) apareixen tots els actes que faran les entitats adherides. És aquí on entra allò que no comprenc. En primer lloc hi ha la concentració contra la visita del Papa el Dijous a les 19h a plaça SANT JAUME, no acabo de entendre quina lògica té fer-ho un dijous quan la visita es farà el cap de setmana… potser algú dels que la organitza vol anar el diumenge a veure’l però no vol quedar malament amb els seus col·legues. Per altra banda hi ha un dels actes que sembla més la promoció i la cerca de diners que no pas un acte reivindicatiu, és el festival Habemus Party, que sembla el títol d’una festa universitària dirigida als estudiants d’Erasmus. Tot i això, considero que la iniciativa esta bé si mou als barcelonins  manifestar-se contra una visita que els costarà molt cara.

La següent crítica, i última per avui, va contra TV3. Aquesta cadena pública que a vegades sembla defensar la laïcitat va estar més d’una setmana bombardejant els telespectadors amb notícies cada dia sobre les bones accions que fan algunes associacions crisitianes. En comptes de fer publicitat dels grans valors que se suposa que té la religió, hauria d’haver fet un treball imparcial mostrant com hi ha associacions actives que fant front a la pobresa tant cristianes com laiques. Les institucions públiques haurien de ser imparcials, cosa que TV3 ha demostrat molts cops, però que vés a saber perquè amb això se’ls ha vist el plumero.

Fins aqui el post d’avui… demà més!

Demagògia electoral

Queda una mica més d’un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya i des de fa mesos que s’ha iniciat la campanya demagògica dels partits conservadors. Cada quatre anys estem igual i això ja comença a cansar, per culpa del petit francés amb aires de grandesa que té mig pais paralitzat (Sarkozy per alguns) que va tirar endevant les expulsions dels gitanos del pais, el discurs xenòfob s’ha instal·lat a gairebé tota europa, a excepció d’Islandia com ja va explicar l’Arqueòleg, i com no a Espanya (malgrat que els conservadors oblident que la immigració a baixat aquest darrer any.

La desafecció política ciutadana no només s’alimenta de la sensació que per una banda hi ha els polítics i per l’altra els ciutadants, sinò també pels repetitius discursos electorals i la demagògia que els alimenta. Un immigrant roba i per això tots els immigrants són dolents, sense tenir en compte que treballen del que gairebé ningú vol fer-ho. En una escola potser només es parla castellà a la classe de castellà i ja passa a totes les escoles i universitats, quan jo he estudiat gairebé tota la meva curta vida en castellà per tal de donar l’oportunitat a tots els alumnes d’apendre (i al meu institut no hi havia immigrants casi), i així s’alimenta el discurs conservador, d’un fet en faig una generalització.

Per altra banda començaran els insults, el “jo vaig fer tal i tu no”, la desqualificació dels partits, donan més pes als partits minoritaris que són oblidats i que aprofiten les disputes dels partits majoritaris per guanyar vots entre els catalans més perduts. Ciutdants ja ho va aprofitar fa quatre anys, d’allò en van pendre nota els carreteros i laportes que veuen una escletxa poru gran com per aconseguir algun vot.

Miro les notícies i em sento estúpid, sento com si els polítics estiguessin més preocupats en arribar al poder en comptes d’intentar proposar noves vies per tal que la situació en la qual estem canvïi. Tots ens parlaran del canvi, ho sé, però el seu discurs estarà impregnat de la rutina electoral de sempre. I això em fa ràbia perquè sé que és important anar a votar per evitar l’augment del conservadorisme allà on visc, però per altra banda penso que tot és una gran merda.

És Barcelona progressista?

Just amb la ressaca de les festes de la Merce amb la qual s’ha despertat avui la ciutat comtal, la senyora Barcelona, toca reflexionar sobre una qüestió que fa dies que em ronda pel cap. Som els barcelonins tan progressistes com creiem?

A simple vista i desde l’exterior ho sembla, aparenta ser una senyoreta que accepta els canvis, que preten acceptar qualsevol benvingut i rebre els visitants amb les mans obertes. A part d’acceptar qualsevol sexualitat sense tabus ni males mirades. Un exemple d’això que ho fa pensar és una de les tantes màquines expenedores que hi ha a l’intercanvi dels FGC i el Metro L1 a plaça Espanya on es vénen preservatius, lubricants i altres productes sexuals que demostren que això només pot ser possible en una societat oberta. Un altre exemple seria la campanya pro-Obama que es va fer ja fa anys.

Però a Barcelona tot hi cap però no tot s’hi val.

Les campanyes pro-civisme, mostren l’altre cara. És clar que una cosa és el liberalisme i l’altre llibertinatge, però quan de sobte es pixen al portal de Barcelona, la senyoreta es torna carca. És tota una burgesa.

De cara a la galeria s’aproven lleis ben progressistes, però per dins els ciutadants pateixen normes de conducta que a vegades difereixen bastant dels mínims per mantindre la pau social. Les lleis del civisme ja han sigut criticades moltes vegades, i aqui no ho penso fer; el que si que pretenc és fer entendre perquè crec que la resposta lablog no és afirmativa.

Per una banda l’ajuntament mostra en la seva defensa del turisme i l’oblid de la degradació dels barris que sols vol enfocar la seva gestió de cara a la imatge cap al món i a ensabonar a l’hosteleria. Durant anys ha sigut així i ara, de sobte, s’han adonat que no hi ha camí de retorn. Barris com el Raval són un dels llocs on es demostra això amb tanta claredat que espanta. Mentre el mercat de la Boqueria s’omple de turistes amb l’alegria dels venedors, al costat hi ha una plaça on val més no passar-hi… i com aquest milers d’exemples més.

Barcelona es disfressa cada dia de progressista però la seva cara és conservadora, on s’estan creant guetos d’immigrants, on la pressió immobiliària segueix present i on els socialistes perdran les eleccions a favor dels convergents per la seva mala gestió, però també perquè els barcelonins ja no els agrada el terme progressisme.

De què va la gent?

M’emancipo, sembla una bogeria, però bé, tant em fa… aquest és possiblement l’últim mes a casa dels meus pares, marxo de la comoditat que l’ampara de la familia ofereix per viure una nova experiència que m’ajudarà a seguir madurant. Marxo i encara no sé com m’ho faré per pagar el lloguer, el menjar, el consum d’energia i a més a més poder sortir algun dia. Però pels meus collons i els ovaris de la noia amb qui comparteixo una relació que ens emancipem.

Però aleshores ha de sorgir algun inconvenient, alguna nevada que paralitzi la nostra sortida com els avions de Barajas i els únics culpables són aquells que es pensen que som joves i, per tant, estúpits: Algunes persones més grans que nosaltres.

Tot anava correcte fins que un home ha hagut d’interposar-se entre la llogatera i nosaltres dient que dins les clàusules del contracte s’ha de pagar l’IBI (Impost sobre els Bens Immobiliaris)… De què collons va? Es pensa que per ser una parella jove no sabem que l’IBI l’ha de pagar el propietari del pis i no nosaltres? Quin benefici li comporta? A part d’això ha afegit clàusules mal escrites que ens fa parar bojos, com ara dir que estem obligats a passar l’IPREM perquè així ells poden desgrabar, quan en realitat el que estem obligats és a si passem l’IPREM, declarar-lo. Una altra persona gran que es pensa que ens mamem el dit és una empresaria que preten rebaixar 350 euros el que cobra la meva parella en negre només per fer-li un cotnracte que fa més de sis anys que li hauria d’haver fet… ‘és un favor que t’estic fent!’ li respon, aquesta dona el que es mereix és una bonica denúncia per estafar als treballadors i a la seguretat social.

I coses així són les que et fan adonar que algunes persones es creuen que som imbécils pel simple fet de ser més joves, que no tenim nocions bàsiques de com és la vida i que mai hem fet economía… els joves potser no tenim valors, però algunes persones de generacions anteriors a la nostra encara en té menys. Si hom encara pensa que no existeixen persones dolentes… s’ho hauria de fer mirar. La societat és cada cop més individualista, egoísta i esta malalta per un virus al que es pot anomenar sense cap mena de dubte capitalisme neoliberal ranci.

Formes de morir

Aquesta és la història de quatre amics que cada dia veien des d’un pujol com de tan en tan marxaven entre un i dos milions d’habitants del lloc on vivien, de cop. En Sergi, la Susana, el Marc i la Maria cada dia estaven més i més intrigats: On deuen marxar? Perquè no tornen?- Es preguntaven. Així que van decidir seguir als emigrants per aconseguir resoldre totes les seves qüestions.

Al cap d’un any, els quatre amics es trobaren al llimb. Tots havien mort en la seva aventura, però com?

En Sergi va explicar que va començar a seguir a tots els altres, cada cop anaven més i més ràpid, semblava una gran cursa. Fins que va arribar a una gran cova fosca i sense res. Allà els seus companys es tornaven bojos cercant no sé que, mentre en Sergi simplement investigava les grans muntanyes marrons que veia al final. Al cap de pocs dies va morir de gana.

La Susana va morir una mica diferent, al estar al punt mig de la cursa va sortir amb tota la resta, però es vam trobar amb un plàstic que no els deixava anar enlloc més. Després va començar a caure aigua i tots es van ofegar.

El Marc va tenir la mort menys tràgica. Al començar la cursa va sortir, com la resta de companys, disparat, fent un recorregut de varis centímetres que dibuixaven una paràbola perfecte, fins a empotrar-se contra les rajoles d’un lavabo públic. Per descomptat va morir pel xoc.

La Maria va morir al final de la carrera, quan ja començava a estar cansada de tan còrrer, va veure una cosa rodona que li donava unes ganes terribles d’entrar. Creia que era la casa ideal, però per desgràcia només hi entrava un dels un o dos milions de personatges que corrien pel seus voltant. I just quan la Maria estava a punt d’entrar, pam! Un company se li va colar i ella va morir de cansament.

Només diré que això es pot interpretar de dues maneres, una és dient que sóc un cristià conservador (que no és el cas). L’altre és veure que sigui com sigui com mori l’espermatozou, s’ha de tenir en compte que quan una dona es queda embarassada s’esta cometen un genocidi igual, ja que al cap i a la fi, només sobreviu un dels milions que corren poer allà dins. Bon final mes!!