La Tempesta

Un llamp parteix el cel com si fos el flaix d’un radar que considera que les gotes de l’aiguat van massa ràpid. La calamarsa colpeja amb força el terra com si volgués trencar el ciment per arribar fins al sòl veritable, a la terra natural, martells que repiquen atemorint als humans més urbanites.

Dins la casa tot és relaxació, el constant impacte de la pluja crea una simfonia imperfecte però plena de bellesa per les meva castigada oïda, massa acostumada als sorolls de la ciutat. Rius més efectius que qualsevol brigada de neteja indiquen el desnivell dels carrers. Si ço ho considero calma, què vindrà quan acabi la tempesta? El nirvana? Em pregunto assegut en una butaca de Ikea gaudint del instant.

Goteres que fan del terra massa polit una pista de gel improvisada, el moment perfecte per jugar, per ser un infant que correteja per intentar lliscar el màxim de lluny possible fins que la sensatesa em pari recordant-me que potser ja no tinc edat per fer aquestes coses… Bah! Bestieses! Respon una part de mi.

Converses de preocupació sobre què passarà l’endemà si la tempesta continua, i què més dóna l’endemà? Replico mentre em calço les botes impermeables per sortir a mullar-me i intentar trepitjar el màxim de bassals possibles, diversió major que qualsevol atracció, i a sobre gratuïta. Dutxa calenta i a dormir, el que demà passi serà cosa del jo de demà…

La pluja sempre m’ha obsessionat, potser perquè treu de mi l’alegria del infant inconscient que el seny té lligat en algun lloc del meu interior. La llibertat del joc s’enfronta a les preocupacions del dia a dia, a les cadenes de la quotidianitat perversa del “bon” temps… alliberament semblant al que fer art, ser creatiu, a vegades m’ofereix.

Plou a L’Hospitalet

La inspiració és com la pluja, omple de vida el bosc fins que s’asseca. I a esperar que torni.

Plou, ho sé pel so de les gotes colpejant el vidre de la cuina. La nit envolta tot l’Hospitalet, una suposada foscor que no és res més que una simple imaginació del que m’agradaria que fos, però no és així, els fanals, la contaminació lumínica, fan del cel una gran taca ataronjada, com si el sol mai s’hagués acabat de pondre.

Heidegger deia que l’angoixa era una de les sensacions que ens feia sortir de la via inautèntica, fent sorgir de dins la nostra existència més profunda. Però no sé que dir…. la soledat ara mateix és el meu abric, la incomprensió d’haver-se de sentir trist quan no hauria de ser així és el pensament que constantment penetra dins meu, tal com la música que aleatòriament surt de l’ordinador, marcant el meu ritme d’escriptura… exercici d’escriptura automàtica. I com sol passar, la creativitat comença a fer la seva feina.

Les cendres voletegen pel cel en una dansa macabra que correteja entre els cossos caiguts i les restes d’edificis calcinats. Un cos camina pels carrers desapareguts, deambula cercant una altra persona, les llàgrimes cauen pel seu rostre, trista d’haver-ho perdut tot… però no sap que en aquell lloc està sola, cap persona s’aixecarà per dir-li hola bon dia. És la fi, el no-res, la destrucció total de la ciutat es fa palesa en la figura d’aquella deformada estàtua de la rambla que ara només és coure desfet. El sistema d’abastiment d’aigua ha rebentat, omplint de tolls de fang i cendra el terra que ella trepitja. De cop s’atura. Una cançó sona en alguna banda, un trist violí que segurament algú està tocant. Esperançada comença a córrer  cap a allà.

Estava al terrat estenent la roba quan de sobte una gran bola de foc va caure sobre Barcelona. Era una bella tarda de Juny, d’aquelles on el sol omple cada racó de la ciutat i les vistes des d’on estava feien del totxo una cosa amb certa bellesa, amb la sort que la calor no era agobiant. Deu segons més tard tot seria caos, i ningú s’ho esperava. L’edifici on estava es va fondre en un obrir i tancar d’ulls, per sort l’efecte tobogan la va deixar en vida. Ferida caminava pel que se suposava que havia estat el seu carrer i al costat de les arrels d’un pi caigut es va trobar un violí. Trista de veure’s sola, sense cap més companyia que la música, va començar a tocar-lo caminant per la ciutat derruïda. De sobte una figura humana se li va apropar corrents.

– Hola.

– Hola.

– Saps que toques molt bé el violí?

– Això serà perquè deu ser la primera vegada que sents a algú tocant-lo…

– Potser si, però també és probable que en tota l’àrea metropolitana siguis de les poques persones que ho fa.

–  Potser si.

–  Ets del barri?

–  Clar. No seré una de les assistentes al World Mobile Congres.

–  No, clar que no… em dic Martina.

–  Jo Georgina. Saps el que ha passat?

–  No. Només sé que s’ha il·luminat el cel i ja està. I tu?

–  Jo estava al terrat i he vist una gran bola de foc.

–  Un asteroide?

–  O ha començat la tercera guerra mundial, qui sap.

–  I ara què fem?

–  Jo optaria per marxar d’aquí.

Les dues noies van començar a caminar juntes. Si entre les runes trobaven alguna cosa interessant ho agafaven. Quan estaven pel que havia sigut el barri de Sant Josep van sentir el plor d’un nadó. Sense pensar-s’ho dues vegades el van salvar d’una mort segura. Van decidir que l’anomenarien Nil, en record del fill de la cosina de la Georgina. La Martina i la Georgina van continuar avançant entre el desastre cuidant el Nil com si fos el fill que mai haguessin tingut. Les dues ho havien perdut tot, els amics, la família, la casa, els somnis, els desitjos… i el Nil era com una nova porta, era el petit raig d’esperança i de vida que et dóna tenir un objectiu, un projecte, el de no veure’l créixer enmig de la desolació. En sortir de l’àrea metropolitana, es van adonar que la destrucció era total. Per sort van trobar unes bicicletes a Sant Boi, en agafar-les un noi va sortir amenaçador, però al veure les dues noies amb un nadó entre els braços va calmar-se de cop. Es deia Marc i també ho havia perdut tot, de manera que els va preguntar a les noies si es podia unir a elles. La Georgina i la Martina van acceptar, i els quatre van pujar a les bicicletes i van marxar lluny d’aquell fatídic lloc.

Al cap d’uns dies van arribar a la vall d’Alinyà, un lloc del qual la Georgina en tenia grans records. En veure que no hi havia rastre de cap dels pobles, van pujar fins a les bordes de Perles, una zona que anys enrere havia tingut camps de cultiu i cases petites on els agricultors i els ramaders dormien durant les èpoques de més feina. Allà van començar a treballar per tal de sobreviure i donar al Nil una nova llar, i el que seria la seva nova família.

Encara plou, la humitat s’apodera del menjador i de totes les estances de la casa, i encara em sento sol… però no ha sigut una nit improductiva… suposo.

Sobre la meva Mort

Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.

Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.

Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.

No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…

He mort, i què?

Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.

No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.

Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.

El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.

Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.

Adéu i que us vagi bé.

Inici de la Primavera

Hi ha tot de cançons dedicades a la primavera, a l’explosió de les flors, a les hormones que es disparen, al sol que començarà a sortir… però enguany, l’inici de la Primavera es mereix un premi a la ironia.

“Flor de Primavera, la més bella de tot l’any… La Primavera trompetera ya llegó…” les xarxes socials ahir rebossaven de videoclips de grups com la Troba Kung-fú o Los Delincuentes, com si haguéssim tingut un hivern tan dur com per celebrar, tal com feien els nostres avantpassats no gaire llunyans, l’arribada de la Primavera segons el calendari solar. Suposo que la gent s’alegra més aviat pel fet que l’Estiu és més aprop i això és sinònim de vacances.

Aquest inici sempre em porta a pensar varies coses. La primera ve relacionada amb el que he dit al inici de l’entrada, les cançons. Per què hi ha cançons per la Primavera i l’Estiu majoritàriament? La Tardor és una estació igual de bella i plena de contrastos a vegades més imponents que les floretes de la Primavera o el collage de tovalloles horteres a les platges durant l’Estiu, o és que els músics mai han anat al Montseny o al Pirineu entre l’Octubre i el Desembre? Sempre recordo l’estampat de colors diversos a la muntanya producte de les diferents fulles dels arbres i l’olor de la humitat dels boscos assedegats. Però no, pel que es veu sembla molt millor parlar de les olors de les flors i els seus colors vius. Sembla ser que l’esperança del bon temps és molt més fructífer per la inspiració.

L’altra qüestió és que cada cop més les estacions perden el seu sentit climàtic. Òbviament avui plou, la cosa més normal del món, i ahir feia un fred que no notàvem des de feia setmanes, cosa que no hauria d’haver passat. O sigui el sentit irònic d’aquests dies és que ara fa el temps que tocava i ens estranyem que passi. Hem tingut un hivern més suau i càlid del que hauria de ser, al Pirineu casi no ha nevat i a la resta del territori no hi ha hagut els innumerables dies de boira als quals solíem estar acostumats. No sé que passarà durant la Primavera, però depenent del que succeeixi ja ens podem anar oblidant d’amagar els abrics al fons de l’armari. Però tampoc és del tot estrany que això passi, recordo que va haver-hi un any que va estar nevant i plovent tot l’Abril i les pistes d’esquí, algunes, van obrir fins al pont de l’1 de Maig. I espero que així sigui perquè sinó a l’Estiu tindrem sequera i incendis per tot arreu.

Un simple passeig pel carrer avui mostra persones amb cares llargues i algunes sorpreses d’haver de treure el paraigües. Doncs la pluja sempre es ben caiguda al nostre territori senyors, i més quan ha de tocar… ja hem oblidat els refranys? O és que tothom tenia previst anar de vacances a la platja? Les flors encara no han sortit, els arbres segueixen igual de pelats, perquè la Primavera desapareixerà tot unint-se amb l’Estiu, cosa que no opino jo, sinó geògrafs i meteoròlegs… moltes són les teories i ja veurem que passarà.

Valoracions sobre Zaragoza

Després d’aquest llarg cap de setmana al qual he tingut la gran sort de passar-lo a Zaragoza, toca valorar tot el que vaig poder veure. Abans de començar avisar que no, no he estat de festa a tota hora, de fet perque anava amb un amic que treballava cada dia al Parque de la Marionetas i no podia anar-se’n a dormir massa tard. Malgrat això he gaudit de les nits, fredes, de la capital aragonesa sense desfasse, cosa que el meu cos ha agraït molt. Ja toca valorar la ciutat…

En primer lloc voldria fer una crítica a com esta la ciutat comunicada amb el transport públic… És el caos!! Només hi ha autobusos (molts, però molts eh!) per moure’s, cosa que en una ciutat plena de cotxes arriba a ser agobiant, a part que per la nit era impossible anar a Valdespartera perque només hi havia dos autobusos per arribar al lloc on es centrava tota la festa (és com si al fórum només es pogués arribar amb un parell de busos). No sé com és el sòl de Zaragoza, ni si és com a Roma que allà on es fa forat hi ha restes arqueòlgiques, però un parell de linies de metro descongestionaria molt la ciutat, ja que no és molt gran. A veure si el tramvia que porta cinc anys en construcció canvia les coses.

La següent qüestió és que he descobert que encara existeixen skins, feia molts anys (exceptuant una coneguda) que no veia més de quatre personatges d’aquests junts. Això em porta a una valoració… com collons es distingeixen els diferents tipus d’skins?!!

La festa del Pilar esta prou ben organitzada, sobretot el centrar el gruix de la gent a les afores pel bé dels veïns. Bé, això si exceptuem el Tubo, que és una zona de carrers estrets plena de bars i discoteques situada al centre de la ciutat, i les casetes regionals, que estan a la Granvía. No obstant, aquesta dispersió permet una espècie de selecció de les persones, és a dir: al centre turistes i estudiants universitaris, cases regionals turistes i gent de la ciutat, afores (Valdespartera) turistes, adolescents, families i altres.

 Un dels llocs més visitats i alhora el que em va deixar una mica garratibat és la basílica (o el que sigui) del Pilar, de totes les construccions religios que he vist, de moment aquesta és la que més m’ha impressionat… és més gran que Nôtre-Dame… encara que el millor és la font que hi ha a la plaça, que sembla representar un terratrèmol o quelcom així. A prop d’allà hi ha el millor bar que vaig visitar, La Campana de los Perdidos. És un bar on s’ajunta la gent bohèmia i cultural, on tenen una programació fixa d’espectacles poètics, teatrals, musicals i de titelles.

Això últim em porta a parlar del Paruqe de las Marionetas. Esta situat durant les festes del Pilar al Parque Grande, que és conegut així perque fins fa poc era el Parque Primo de Rivera (fins fa poc perque ara és el Parque Labordeta… quin canvi eh!!). És un lloc molt recomenable per visitar, vaig passar allà cada dia veient els diferents espectacles i cal dir que l’organització va fer una bona selecció dels participants.

Les últimes valoracions són més personals, reflexions que un fa a l’estar sol varies hores al dia. La penúltima és que crec que la població es manté gràcies als immigrants i als hippies. En serio, dos parelles de hippies que vaig conèixer, dos parelles que tenien fills… i alguns tenint la meva edad! Només veient-me amb fills tremolo.

La última és que si tingués una càmara de fotos i un plànol de la ciutat on estic podria visitar sol qualsevol lloc, encara que em faltaria ser més obert amb les persones desconegudes… encara que és millor anar amb algú amb qui poder discutir cap a on anar i perdre’s junts per la ciutat, que és de la única manera que les gaudeixo.

Un tomb per Paris

Neoclassicisme desbordant a cada cantonada, glamour perdut claveguera avall, una cerca incessant dels paisatges descrits per Baudelaire, metros ràpids i estrets, museus tancats per vaga, sopars cars al costat dels camps Elisis… Això és Paris?

Doncs si.

Potser és una mania del viatjant que intenta descriure quatre dies a la capital francesa, la mania de no suportar gaire les ciutats, la de creure que cap metròpolis té encant si no es suporta la multitud. Però els desencants del turista es multipliquen a cada passa cap al monument encara no vist.

Després de veure el que havia sigut el barri de Picasso i Dalí, capficat en la recerca de la fotografia més original, aquella que ningú abans hagués pensat, ell descendia, cansat de no haver dormit, cap a la parada de metro més propera… just al davant, un gran molí vermell símbol d’un passat de cabarets i prostitutes, que no és més que un divertimento per a gent adinerada en l’actualitat… Paris, ai! La ciutat de l’amor en diuen, i no és res més que una gran ciutat que viu del turisme.

La Gran Dama s’erigia just al traspassar el Trocadero, tota sola, freda i metàl·lica el somreia. O això és el que ell creia. Les cues interminables el van fer desesperar, volia arribar a dalt de tot, però no podia suportar les tres hores d’espera escoltant persones parlant el mateix idioma. Un cop ben amunt, la ciutat de les llums als peus. Tot fosc, tot il·luminat pels fanals, semàfors i edificis. Si, potser és la descripció que més li escau- pensava el viatjant- La ciutat de les llums, com quan diuen que Barcelona és la ciutat que mai dorm, i veien que pots sortir de festa cada nit, te n’adones.

Unes hores somiant per recuperar les forces per un dia ple de caminades molles, molt molles. El bon dia va ser la pluja colpejant la finestra de l’habitació de l’hotel. En deu minuts enfilava el carrer cap al metro per dirigir-se a una jornada amb unes quantes decepcions.

La Catedral de Nôtre Dame apareixia de cop i volta com un petit monument al passat gòtic de la ciutat. Una visita interessant observant gàrgoles, finestrals, escultures de marbre i reixes de ferro forjat. Se’ns dubte, un dels llocs on més va gaudir, analitzant els quadres i els frescos, veient els coloms omnipresents a Paris volant per sobre de la multitud de feligresos o observant als turistes embaladits. Un dinar a prop del Pompidou va ser el preàmbul a la gran decepció del seu viatge. Tres setmanes abans anava ratllant als seus amics dient que aniria a veure la cinquena planta del museu esmentat abans, però per desgràcia seva estava tancat per vaga. Llàstima!- hauré de tornar un altre dia… i també per poder anar al Louvre! Em cago en … !

Passeig congelat, multitudinari, cansat i amb el consumisme a flor de pell. Botigues de moda, restaurants de menjar ràpid, papereres cada cinc metres, però ni un maleït banc! Els Camps Elisis van ser fatigants per al nostre viatjant. Però almenys va poder pujar gratuïtament a l’Arc de Triomf i poder captar la llargària del camí fet. La gran avinguda francesa per excel·lència s’allargava sota els peus del monument a l’expansió napoleònica i la tomba del soldat desconegut francès. Va ser un bon final de dia, content i cansat va anar a dormir.

El tercer dia a la capital el va acompanyar el sol. Va ser un dia que va aprofitar per perdre’s descobrint esglésies que no apareixien als mapes, el gran temple neoclàssic de la Madeleine, la tomba de Napoleó amb la seva cúpula daurada,  un dels molts parcs que donen un respir a la contaminació o una fàbrica desconeguda enmig d’un barri desconegut vestigi del passat fabril. A la nit va tornar al barri bohemi a contemplar el sagrat cor il·luminat i va sopar al barri llatí, un descobriment d’última hora que el va deixar amb mal regust de boca per l’oportunitat perduda de conèixer una part important de la nit parisina.

Definitivament havia de tornar, masses coses s’havia perdut per diverses causes… com l’autobús que es dirigia a l’aeroport de Beauvais (va pensar que tothom hauria de saber que cada avió té un bus designat i que no passa com a Barcelona que un podia agafar el que volgués, causa per la qual va haver de pagar un taxi que li va sortir molt car.)

Un altre dia serà- pensava, mentre almenys tornava orgullós d’haver aconseguit el seu propòsit, fer una fotografia original d’alguns dels monuments de la ciutat.

És aquesta del Sagrat Cor?

És aquella imatge que intentava trobar?

O aquesta de Notre Dame?

Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

(relat paranoic en 4 capitols) d

PARANOIA FINAL.

La cova es desintegrà lentament, en pols s’anava convertint al ritme del so de la pluja que queia amb força, el vent bufava enfurismat enduent-se qualsevol rastre de pedra d’allí. L’Aitana seguia dormint envoltada per un lloc que es destruïa com si fos un castell de sorra desaparegut pel vendaval. Ara ella somiava des de dalt d’un pujol on l’aire corria i la pluja continuava caient incessant creant rierols cada cop més grans que descendien cap a la vall pels camins, arrossegant còdols i troncs corrent avall. Però ella dormint, tranquil·la, sense immutar-se del que al seu voltant passava.

Els primers rajos després de la tempesta van despertar a l’Aitana, el so de les onades trencant-se al penya-segat del costat, les gavines ajagudes damunt dels seus peus i la suau brisa marina no li donaven ganes d’alçar-se del llit. Es sentia bé, ja ningú la perseguia, res li feia por. Tornava a estar a casa seva, a la natura allunyada de la resta de la humanitat. Com si fos un reclam per a ells, totes les bèsties de la illa on es trobava se li apropaven i es quedaven al seu costat, veien com el Sol sortia. Com més despuntava el dia més animals seien al llit amb ella. Cap emetia ni un sol so, només arribaven, li feien una reverència i dormien arraulits entre els llençols del llit esperant que aquell instant de fragàncies marines no s’acabes mai.

Al vespre, quan Venus començava a brillar durant la posta de l’astre rei plena de colors ataronjats, liles i blaus, l’Aitana va aixecar-se del llit i començà a caminar vora del precipici. L’herba humida entrà en contacte amb els seus peus fent recorre una càrrega emocional per l’esquena de la noia. Mentre gaudia de tot el que la natura li oferia, va iniciar una cançó.

– La nit comença a brillar, el mar continua en moviment, un etern retorn el de les onades cap a la costa que li talla la llibertat.
Oh soledat! Ànima alliberada per tu, gràcies! Mil gràcies!
M’he passat anys, una vida sencera, creient-me que era cert el que em deien, que estava malalta, que era un perill.
Però no! Tot era mentida, com la vida mateixa, com el meu cos mateix i ara, ara estic fora de tota malícia.
Ric! Ric? Estic rient! Estic rient? No m’ho puc creure. Des de que era petita que no ho feia i per fi torna aquesta dolça melodia a sorgir de dins meu… no sé ni com me’n recordo de fer-ho.
Vull continuar cantant amb aquest riure encoratjador, vull seguir cridant que estimo la vida tan com els humans odien la meva i la natura a ells.
Si! La natura ens odia, no hem parat de maltractar-la i a sobre esperem que ens estimi? La humanitat no ha fet res més que tirar-se pedres al seu propi sostre… a sobre pretén que allò que destrueix ens estimi?
Fora! Fora tot! No vull veure més a cap animal racional…
Oh soledat! La nit comença i jo vull ser mar d’un maleïda vegada, destruir falses platges amb les meves onades. Oh soledat!

Una passa cap al buit, una caiguda amb el rugit del mar que trenca de fons, un paisatge que desapareix entre gotes salades, una mirada que s’enfonsa entre peixos encuriosits, un univers blau i dens que es sap on comença i on acaba, tot de qüestions que desapareixen ofegades, un sospir d’assossec humit com la manta que la tapa, i al fons del mar un home tocant el piano creant onades amb les seves melodies. L’Aitana, astorada per trobar-se aquell vell allà, agafà un cadira i l’observà fins que el mar es va assecar.

Llàgrimes d’estrelles

Farà poc més d’un any i vuit mesos em va passar una cosa que encara em té inquietat. Eren dies d’amargor, de nits de soledat plenes de plors interns, eren temps en que odiava el meu entorn, en que volia marxar lluny de la terra de la infantesa per crear-me una vida nova, sense tot allò que m’oprimia. Un vespre, passejant sota les estrelles del cel d’Ogassa, em vaig parar a observar. El cel m’obria un món perfecte que jo anhelava aconseguir, un lloc immutable, lluny de la humanitat i, alhora, observable… cada nit pujava a aquell lloc a evadir-me, tal com si una droga es tractés, i li cantava a aquells puntets del cel totes les meves penes, per tal de desfogar-me i continuar subsistint.

Al quart dia, mentre bocabadat i tranquil recorria la meva mirada per l’univers, les estrelles semblaren començar a plorar. Un munt de llàgrimes platejades queien del cel fins a mi, m’acariciaven el rostre i el cos fins arribar a terra. Eren tots els meus plors, que ara desceníen per fer-me esbossar el primer somriure des de feia temps. Poc a poc, les llàgrimes d’estrelles van fer un toll que es mesclava amb la terra seca fent despertar la natura morta del voltant. Els arbres començaren a crèixer i florir, les herbes s’alçaven de sobte i els ocells cantaven tot i ser de nit. Del bassalt una figura femenina començà a pujar, una figura plena de sensualitat i bellesa producte del cel i la terra. Em vaig passar una setmana al seu costat, abraçant-la, besant-la, estimant-la tant com podia. Com més temps jeiem junts, menys ganes tenia de tornar a casa… l’última nit, entre les darreres carícies que podia donar-li ella em va explicar que també se n’anava cap d’allà on havia vingut, però que sempre que la volgués veure, sempre que pensés en ella, baixaria a dir-me bona nit.

Ara, quan l’enyoro i no baixa per les nits per molt que pensi en ella, alço la mirada durant el crepuscle, cerco ben a prop del Sol la primera llum que brilla i, esperançat, somric creient que és ella i que des de la llunyania també em mira.

 

Bellesa intocable

Manifest paranoic

Aprofitant el centenari de l’aparició de les noves avantguardes (no sé qui decideix quan apareix una corrent artística o no, però això és una altre tema…), faré un petit intent d’esborrany de nova proposta artística.

MANIFEST PARANOIC

Dins de la racionalitat imperant, plena de civismes que lliguen la imaginació a la literatura, apartant qualsevol bojeria cap a la psiquiatría, fent desparèixer del món qualsevol intent d’expressar les paraules sense tabús, és necessària l’aparició d’un nou discurs, un discurs que viu immers en una continuada revisió del que es diu, pensa o fa. Un discurs que evita un esfondrament del ser, ja que no sap si molt bé si és o no però que segueix viu i actiu, que entén que si rep no es deixarà apallissar, encara que la vida sigui una constant lluita de contrastos… paradoxes incomprensibles que el porten a un tratorn paranoic. Un tratorn paranoic, una por constant a no tenir por, un viatge per les víes sense anar en tren, lliscant amb les paraules pels carrils oxidats d’una història humana que fa masses anys que viu, per una humanitat que fa segles que ja s’hauria d’haver extingit.

Déu va morir fa ja temps, l’home va ser el següent, el futur sembla impensable actualment, la història, i conseqüentment la filosofía, va acabar amb Hegel, KojèveFukuyama… Què més ens queda per aniquil·lar? Quines altres idees queden? Es pot anar més enllà? La filosofia ha perdut el seu lloc en la societat, si és que des del romanticisme hi havia estat present. La seva inutilitat està inmersa en unes discussions entre hegelians i hermenèutics, entre analítics i continentals que només fan que enrarir encara més la concepció d’un món perdut en un espai buit, un temps oblidat on s’ha perdut el passejar per gaudir del paisatge, allò que et permetia crear-te una ciutat imaginària a partir de la transformació de la fascinació del lloc on vivies.

Que vol dir paranoia?

PARANOIA: Malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d’idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l’argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d’una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de judici i de raciocini, sempre que la seva aplicació no afecti el tema del deliri. El paranoic és, doncs, una persona d’aparença normal i de comportament raonable mentre no l’afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d’injustícia.

Deixar la mà al seu aire dóna resultats com aquests
Deixar la mà al seu aire dóna resultats com aquests.

 

Deixem parlar la nostra ment sense por! Sense aquells lligams de seda que ens dóna comoditat, falsa llibertat la de l’aparença i els bons modals. Davant el full en blanc ha de còrrer la nostra imaginació per la mà que transmet tot allò que nosaltres volguem expressar, sense pensar-hi gaire… les paraules, les figures, la música, tot ha de saltar del nostre cap impactant a l’espai buit de la ciutat fantasmagòrica, com si gotes de refresacant pluja caiguèssin sobre la terra erma, seca de noves metàfores i d’un art innovador crític amb el que cada dia veu.

Retornem a l’observació pel plaer! Tot còrre al nostre voltant i en comptes d’aturar-nos i admirar el paisatge humà, ens hi afegeim, angoixats per un moviment que hem escollit seguir. Odiem la ciutat per que la multitud és una falsa societat que no pensa, més enllà del consum, per que en comptes de sentir-nos èssers humans ens sentim números d’una gran base de dades. Alienats per tot això apareix la paranoia, una sensació de que constantment et vigilen, com si fòssim l’epicentre d’una tragicomédia on els del teu entorn són mers espectadors passius que ni tan sols riuen o ploren, on el guió té un final clar però un nus per concretar només clar si un es deixa emportar pel tedi de lo quotidià i racional.