Campus Raval de’n peu!

Malgrat que aquest cop no m’he implicat gaire en la lluita estudiantil, tot i que la pujada de taxes ens afecta a tots i totes, he seguit via Internet com poc a poc el campus Raval de la UB ha despertat per tal de veure com mostrar el rebuig a la nova política universitària.

Recordo que temps enrere van ser moltes les mobilitzacions en contra del Pla de Bolonya, mobilitzacions que van començar tard i malament. Aquell curs el vaig perdre a canvi de fer correctament allò que els estudiants de filosofia esperaven de mi, representar-los en el Claustre i la Junta de Facultats. Els representants estudiantils de la meva facultat vam veure quin era l’únic camí possible aleshores, aconseguir que el professorat s’impliqués per almenys fer del canvi a grau fos més digne. Però d’això fa ja una mica de temps.

Hi ha una norma no escrita dins les universitats catalanes: cada dos anys hi ha vagues i manifestacions a favor d’una universitat pública de qualitat. Però això actualment va a més.

La nova política universitària impulsada pels governs de la Generalitat i Espanya ha aconseguit el que semblava impossible: unir a tota la comunitat universitària, fer que estudiants, professorat i PAS s’alcin, es reuneixin i decideixin entre tots què fer. Un exemple d’això és el campus Raval. En tots els anys que porto estudiant (masses, ho sé) allà mai havia rebut una convocatòria de reunió conjunta de les dues facultats (Història i Geografia per una banda i Filosofia per l’altra) per decidir fer un manifest conjunt sobre la situació de l’educació superior.

Sembla ser que al professorat no li ha assentat gaire bé això d’haver de fer més hores amb més alumnes per aula, cosa que els ha dut a veure el que fa anys que l’alumnat critica. La pujada de taxes produïra una fractura social major, on la classe mitjana desapareixerà del tot. L’augment d’hores de classe anirà en decrement de la investigació, allò que els governs sempre han dit que havia de ser el camí per sortir d’aquest pou sense fons. I no només això, la sobresaturació de les aules és inconcebible amb el pla d’estudis actual… com es podrà fer avaluació continuada a més de cent estudiants d’una manera correcte? Com es podrà fer tutories personalitzades a tants estudiants? Com es farà un seguiment d’aquests? La qualitat de la universitat esta en perill des de l’aplicació del pla de Bolonya, aleshores aquests problemes ja es contemplaven, però gran part del professorat creia que els afectaria.

Però encara hi ha més. Es farà un augment de les taxes i al mateix moment es retallaran pressupostos… !!! … hom més veu certa contradicció? On aniran a parar tots aquests diners? A rescatar més bancs? No, aniran a tapar els forats pressupostaris d’anys passats on els rectors creien que podien engrandir el dèficit sense por, com ha passat a tot arreu. Així que no només han estat els diferents governs els que ens han portat fins a aquest punt insostenible, les mateixes universitats també en tenen part de culpa. Fa quatre anys ja hi havia problemes per contractar nous professors, un dels departaments estava sota mínims i la mateixa universitat els deia que s’apanyessin amb el que tenien. Amb la nova política casos com aquests seran el dia a dia en els departaments.

Per tot això, i segur que d’altres coses que se m’escapen, el Raval s’ha alçat en contra de les polítiques actuals de retallades de forma conjunta sota un sol clam: Per una Universitat Pública de qualitat.

Perquè he estat tan liat?

CONGRÉS DE FILOSOFIA A LA UB

Em sap greu no haver pogut participar en l’encés debat sobre la independència, però he estat preparant una taula rodona/comunicació sobre Què és filosofia?. Si teniu temps i no havieu programat res per avui i demà, esteu convidats a venir.

Que ha passat amb les anti-bolonya??

La vida universitària és un microcosmos ben curiós i digne d’estudiar per a poder extrapolar conclusions a la societat. Per exemple, si miréssim quins són els resultats de les eleccions als estudiants ens adonariem que la majoria dels barcelonins que estan estudiant a la UB no van a votar o s’abstenen reflexionant abans, també que el mapa polític universitari dista molt del parlamentari, on els que tenen el control dels seus electors/socis de sindicat són els nacionalistes/independentistes/comunistes/feministes/… del SEPC; partit suposadament d’esquerres i alternatiu que actua com el Partit Popular.

Un altre exemple curiós a analitzar és el dels moviments socials anti-quelcom, en aquest cas els anti-bolonya. Som molts els que vam començar a veure la problemàtica de la seva mala aplicació tres o quatre anys enrere, però aleshoresningú semblava preocupar-se suficientment. Alguna manifestació de tan en tan, alguna xerrada demagògica i poca letura de la llei. Així fins que va arribar el curs 2008-2009, aleshores… Ostres! Que l’any vinent apliquen els graus!!! Surten assamblees com bolets, s’organitza una “lluita” estudiantil que esta guiada per una colla de radicals que confonen els discursos, es produeixen altercats que surten a la televisió obrint debats esterils sobre l’educació superior, vagues, vagues i més vagues perjudicant als mateixos estudiants (de que serveix que un estudiant faci vaga?? Quan vegi clares les conseqüències pejoratives per a la Universitat potser en parlo bé…) i posant-se els professors en contra… i tot per a res.

Ha començat el nou curs, s’estan aplicant els graus a quasi totes les universitats espanyoles, les assamblees estan dissoltes pels seus problemes dialectals i pel fet de que el fervor de la comunitat universitaria s’ha apagat tan ràpid que gairebé ha semblat un parpellejar aquesta lluita. On estan? Per on corren els que feien performances pel bé de la universitat pública? No ha de continuar la critica constructiva? O es que el que volien era una excusa per enfrontar-se a l’autoritat l’últim any que passaven a la universitat?

Aquesta setmana han començat els judicis pels que estaven a la tancada. Només desitjar-los sort, però que pensin que tanta lluita no va servir per a res…

Manipulacions

Vaig prometre que no escriuria més sobre el moviment estudiantil, pero fa poc més d’un mes (diria) vaig veure un documental al 33 on explicaven tot el succeït. Només diré que penso que els que han intentat dia rere dia defensar els encausats de la UAB ens han enganyat en algunes coses. Si uns xavals van entrar per la porta del lavabo del rector, això no ha de ser penalitzat? En canvi si el rector de la UB desallotja l’edifici del rectorat al veure que les ‘negociacions’ ja no poden avançar més, ha de dimitir ipso facto. Vergonya em va fer escoltar això del lavabo, un curs sencer escoltant en assamblees que els imputats de la UAB són presos polítics (escoltant entre linies les seves paraules) i ara es veu que ens han enganyat. Despres són ells els primers en acusar als mitjans de ser uns manipuladors i a treure’ls del rectorat ocupat amb males maneres per a que no diguin coses dolentes d’ells.

Tot és pura manipulació on es cerca la publicitat del moviment-partit propi. Tinc ganes de veure quantes medalles es pengen els sindicats a les pròximes eleccions estudiantils, i si la participació és major al 10%.

P.D.: Si teniu un mitja horeta i voleu veure un curt que es va fer durant la tancada deixo aqui l’enllaç http://blip.tv/file/2224626

(relat paranoic en 4 capitols) C

COSSOS D’ESQUADRA

La nit va caure, mentre la dona i l’Aitana continuaven la conversa fins que es van dormir arraulides davant el foc fins que a les cinc de la matinada un fort soroll les va despertar, la noia va cercar amagatall espantada, i no era per menys! L’exèrcit de clons va entrar a la casa a la força alçant del llit a tots els joves que estaven allà, s’havien de desallotjar, ho deien els mitjans de comunicació i alguns directius de l’hospital, armats amb porres i fanals els anava treien un a un cap al carrer. Mentre la dona estranya cridava a la ment de tots els presents ‘No han fet res! Aquestes són hores d’entrar? A casa meva? Fora!’

– Són ordres del cap!- va dir un dels clons. La dona es negava a sortir del seu mas i la violència va començar. Els clons començaren a apallissar a tota persona que es passés pel seu davant, fos violent o no, jove o vell, inquilí o un passejant. Famílies, nois, noies i la dona, tothom rebia sense parar entre crits de ‘Prohibit mirar!’. L’Aitana va marxar corrent tan com podia cap al bosc d’on havia arribat mentre al poble la barbàrie de la repressió deixava la seva empremta, i tot per pensar diferent, per no acceptar les normes mal administrades i aplicades per les autoritats de l’hospital.

La nostra protagonista estava una altra vegada vagant sola pel bosc desconegut, de sobte l’Aitana es va aturar, notava uns ulls que l’observaven, nerviosa va començar a cercar pels voltants, però només veia troncs buits, arbres secs i moribunds, la mirada cada cop era més present… la seva respiració augmentava de velocitat, el cor li bategava amb força, tant que cada impuls del cor omplia de color blanc la seva mirada, allò cada cop estava més proper! Nerviosa cercava i no trobava, però s’aproximaven! Els clons? Algun monstre que no va matar a la seva infància? Un ocellet? Que era? Que sortís ja! desitjava l’Aitana desesperada. Soroll. Un crit, Un sospir. Tranquil·litat. El gat de la dona deformada acabava de sortir de darrere d’un matoll sec. Havia marxat del poble temorós de rebre ell també. Ara tenia un company per seguir vivint.

Junts van començar a caminar pel bosc, cada cop més endins d’aquell lloc, sense cap mena de rumb, fins que es van trobar una cova. A l’entrada s’hi podien apreciar les restes d’una foguera encesa molts anys enrere, enfront seu un gran barranc que es podia baixar per un dels laterals. A baix una galeria immensa amb tot de cossos fossilitzats, encadenats i recolzats al barranc. A prop de la paret hi havia un munt d’ossos amb una inscripció damunt seu escrita amb sang on s’hi podia llegir:

‘Per a què serveix sortir de la cova si la resta es resigna a morir lligat?’

Aquelles paraules van trasbalsar l’Aitana, no podia entendre-ho… ella venia de fora la cova, mai havia vista aquell lloc i els seus familiars no li havien pas que ells havien emigrat cap a l’exterior. No podia entendre que hi existissin persones lligades, encara que pensava que la gent que la coneixia la volia veure igual, com un munt d’ossos lligats impossibilitats per caminar pel món de les imaginacions. No entenia perquè havia tornat aquella persona si volia sortir a fora i es sentia bé lliure. No calia tornar.

– Va tornar per que volia estar entre els seus companys, per que es sentia sol.- li contestà el gat. Tampoc podia entendre que la gent de fora hagués empresonar algú a dins d’aquella fosca cova. Trobava absurd que hom fos capaç de fer quelcom així. Poc a poc, pensament rere pensament, l’Aitana va començar a adormir-se, el cansament dels dos dies l’arrossegava cap al fons de la cova, com si estigués sota un encantament descendia entre la foscor volen trobar un llit, tals eren les seves ganes de dormir que somnolent va dir ‘llit: Moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, compost generalment d’un suport pla de fusta o de metall, on hom col·loca el somier i el conjunt format pel matalàs, els llençols, els coixins, etc’ i davant seu aparegué. Es va estirar a gust de poder dormir entre llençols nets i amb certa tranquil·litat.

Restes del naufragi

5 de Març
Paranimf de la UB
Reunió del claustre

Vergonya em fa pensar que els que es queixen de que no fem politica i que els independents als sindicats estudiantils no estem preparats per a exercir-la som els que encara creiem que podem paralitzar el procés de Bolonya.

Vergonya em fa veure com el SEPC fa una crida constant a la democràcia i a la llibertat d’expressió i és incapaç de deixar parlar als degans o professors que estan en contra seva. Volen diàleg o que només parlin els anti-LOE?

Vergonya em fa escoltar tanta demagogia per part de totes les parts, els que critiquen que els estudiants no volem apropar posicions quan ells tampoc ho fan, els que utilitzen els resultats del referèndum tan per criticar el procés com per dir que no va ser un resultat lícit per la manca de participació. A cas un 30% de participació a la facultat de filosofía no és alta tenint en compte que a la resta d’eleccions només hi participa un màxim d’un 10%?

Vergonya em fa pensar que ja no hi ha cap solució, ni la violéncia pot aconseguir aturar un procés que, per molt que diguin que no, suposarà un canvi negatiu en el nivell universitari.

Després de sis hores tancat en el paranimf i sortir amb tan mal regust de boca, no només es surt avergonyit, es surt amb la sensació de que el vaixell en el que navegavem gran part dels estudiants s’enfonsa quan, si els representants haguèssin assistit en massa al claustre com van fer els professors, el resultat hagués canviat.

L’aigua ja s’apropa al coll, una junta s’apropa a la Facultat de Filosofia… ens acabarem d’enfonsar?

Suposo que serà el penúltim post sobre aquest tema. Com a universitari em preocupa molt el futur del lloc on estudio, per molt que només hi estigui de pas.

Carta d’un Claustral

Il·lustrats membres del Claustre de la UB,

Sóc un dels dos representants dels estudiants de la facultat de Filosofia al Claustre i des de la meva humil posició he arribat a una conclusió sobre quina paraula és la que mostra explícitament la meva feina dins d’aquest òrgan de Govern de la Universitat de Barcelona. Inutil.

Aquesta percepció podria ser vista com a radical o com a una demostració més del sentiment d’apatia de la societat espanyola davant de la politica. Durant un temps vaig tenir la estranya sensació de que encara hi havia un espai lliure on la democràcia tenia sentit, però m’he adonat que el 09 del 09 del 2009 aquesta sensació haurà quedat en un mer sentiment, ofegant una vegada més la poca confiança que em queda cap al sistema democràtic.

Perquè inutil? Serà la pregunta que us sorgirà a uns pocs, doncs per que el referendum que es va fer a l’edifici del carrer montealegre no ha servit per a res. El 090909 s’aplicarà un pla de Bolonya que tant estudiants com una part del professorat a criticat. Com és que s’ha promogut una aplicació a partir d’un sistema educatiu d’una cultura llunyana com és l’anglosaxona? No hi ha cap més alternativa? En la llei del BOE no s’especifica, en la primera llei sobre l’espai europeu d’educació superior (EEES), que el que s’ha de fer és canviar el sistema per l’anglosaxó. Els graus faran de l’educació espanyola més “europea”, pero no augmentarà en qualitat. És més, el rebaixa. Una carrera com Filosofia, Historia o Geografia passarà a ser un grau de cultura general anomenat Humanitats on l’estudiant podrà especialitzar-se pagant màsters en aquella branca del saber que es vulgui especialitzar. Per això em sento inútil dins del claustre, es diuen les coses, però no serveix per a res, ja que des del rectorat es farà el que us sembli.

Els estudiants som numeros per a vostes, membres del rectorat, numeros que mostren si hi ha més gent o menys, som entrades de capital, pero no som el futur, tal com ens venen els eslogans de la Generalitat. Que us preocupa més els 72 millons d’euros de dèficit de la universitat o que l’educació superior sigui de qualitat? És contradictori dir que hi ha un dèficit i intentar implantar un nou sistema educatiu amb la pretensió que tingui un cost cero. Tots els canvis necessiten capital, si jo vull canviar la meva estanteria, hauré de comprar-me’n una o cercar-la pel carrer, però fer forats a la paret de l’habitació ja té un cost energètic… ho faci com ho faci, sempre hi haurà un cost. Per tant, si no tinc ni un duro, no em cambio l’estanteria per molt necessitat que hi hagi (cosa que amb l’EEES la necessitat ve per llei, no per necessitat).

Per finalitzar sols dir que espero amb ganes les eleccions per escollir el nou rector/a i veure fins a quin punt es tracta el tema del nou pla d’estudis i com ens intentaran vendre la moto als estudiants per tal d’aconseguir un alt nombre de vots… encara que la participacio serà molt més baixa que la del referendum sobre el pla de Bolonya. Si aixo passa, es tornara a dir que el resultat de les eleccions es invalid pel baix nombre de vots?

Fins al proxim claustre.

Com és que estudio filosofia?

En un arrebat d’autoreflexió possiblement produit al veure els 1100€ que haig de pagar pels dos semestres d’aquest curs m’ha vigut al cap una qüestió que durant tot un curs passat rondava sense parar. Perquè estudio filosofia?

Per tenir un titol universitari? No, aquesta seria la resposta de molts dels meus companys pero no és el meu cas… al començar cercava un espai on poder alimentar encara més les qüestions que en sorgien del cap i conèixer amb profunditat els inicis de totes aquestes “palles mentals”. L’any passat trobava absurd continuar, tot era semre el mateix, les explicacions eren sempre dels mateixos autors (que si Kant això, que si Aristotil allò, que si Platò no se qué) … fins que aquesta setmana he recobrat en certa mesura l’afany pel saber, pel coneixer. Què ha produit el canvi? Metafisica i filosofia del llenguatge.

Porto dos divendres arribant a la bonica ciutat on visc sota un pensament constant sobre el ser, l’infinit i el no-res. No puc extreure cap mena de conclusio, però m’agrada quedar-me en aquest estat de no saber.

Però tot acabarà. I aleshores tornarè a assignatures que no em facin pensar, tornarè a la historia de la filosofia. I això em provoca un neguit considerable. Perque la carrera de filosofia és en realitat la carrera de Historia de la filosofia? Aquest sistema hauria de canviar, pero per desgracia amb el pla de bolonya encara serà més dificil. Entres a la facultat ple d’idees i ganes de fer coses i al cap d’un parell de semestres ets un pensador durment més… Passeges pels passadissos del 4rt pis de l’edifici de la UB del carrer Montealegre num.6 i poques persones semblen estar gaudint la carrera. Inicies primer amb una il·lusio ingenua, produida per professors de certa qualitat, i al cap d’un any et veus dins d’un lloc on per obligació amb tu mateix per allò que comences vols acabar ràpid.

He tingut una crisi existencial amb la carrera, i gracies a la creació d’un grups d’estudiants d’una associacio en pro de l’art, de la creació PROPIA, de la innovació en el pensament, del FER i no ESPERAR, he recuperat les ganes d’acabar la carrera i saber que despres hi haura alguna persona amb la qual discutir i proposar un nou projecte filosofic, una nova manera d’apendre i ensenyar.