La societat de l’apatia parla

La situació passa en un bar bastant concorregut d’una zona comercial de qualsevol ciutat dormitori de la perifèria barcelonina. Les persones entren i surten sense parar, les converses es multipliquen a l’interior, però en aparença cap sembla ser interessant, alguns riuen de les anècdotes del fantasma del grup, altres es miren encantats d’haver-se conegut, una parella es discuteix el màxim de dissimulat possible. El cambrer mira des de darrere la barra, intentant captar alguna cosa de la qual poder aprendre, discutir o almenys reflexionar.

De sobte escolta quelcom al fons de la sala, com un xiuxiueig de desencant amb tot, de pessimisme, de poques ganes de viure…

– Què faig amb la meva vida? Què puc fer per estar contenta?

El cambrer segueix cercant, però encara no troba d’on prové tal desesperació.

– Tranquil·la dona, ja veuràs com segur que hi ha alguna cosa que t’interessa, que et porta a crear-te una satisfacció. No tens cap projecte pel futur?

– Projectes? Per què? Si segur que seguiria igual… no te n’adones? Tot sembla estar fet, res es pot canviar…

És la parella que discutia? No, no ho sembla pas. Necessito animar a aquesta noia, però primer l’haig de trobar.

– Com que no? A veure exposa això.

– Com explicar-ho… mira Joan, és ben senzill, tot segueix igual per què l’únic progrés és el de la tecnologia. Què està fent la ciència? Treballar a càrrec del capitalisme, i el capitalisme l’únic que vol és consagrar-se en el poder. No hi ha manera d’intentar ser creatiu per què qualsevol cosa que pensi i vulgui dur a terme ja està feta.

– Vist així sembla lògic, però saps perfectament que t’estàs autoenganyant, Carla. La creativitat és del tot factible i tot el que tens és una sensació passatgera. Després de beure una mica ja veuràs com ho veus tot d’un altre color. A més aquest discurs sobre la ciència saps que és un pèl típic. La ciència treballa pel progrés i…

– I què és el progrés en la nostra societat si no allò que dóna beneficis?

El cambrer ja ha trobat a la parella, però ara es veu incapaç de poder animar-la. Té raó, pensa, què més es pot fer si no és sobreviure?, pregunta a la Carla.

– Veus Joan! Ell si que m’entén… tan els meus projectes com els teus són sempre a curta durada, què pretens fer? Una revolució?- diu entre rialles.- Au! Vés a pagar que almenys ja m’has fet riure…

Mentre en Joan i la Carla marxen del bar arriba un grup de joves bastant embriagats que demanen una ronda de cerveses. Sota la mirada del cambrer semblen nois tranquils amb ganes de continuar la xerrera amb l’alcohol com a mitjà que els permeti discutir amb aparent profunditat.

– Heu sentit el que deia el noi que tot just ara sortia per la porta?

– No… estava mirant la tia del costat.

– Si, quin cos eh!!

– Jo si que ho he sentit, Ramón, deia no sé què d’una revolució

– Revolució?? Jajaja!

– No sé que et fa tanta gràcia Josep.

– Res, que em sembla mentida que encara hi hagi gent que pensi en intentar canviar les coses… però si estem la mar de bé. Oi que si Biel!

– I tant! Quina mania en creure que les coses no funcionen.

– A veure nois, vosaltres no esteu a punt de quedar-vos al carrer?

– Si Aleix, però què hi farem, és el que toca per la crisi, però ja veuràs com d’aquí poc tot canvia. M’ho ha dit el meu sindicalista.

– A més, mentre jo pugui seguir fent la meva cervesa i ningú em molesti.

– Vist així.

– No nois! No pot ser que sigueu incapaços de moure la vostra vista més enllà!

– Va, Ramón! Si està ben clar! Si jo consumeixo, aquest bar seguirà treien beneficis, amb aquests beneficis l’amo comprarà objectes, i un d’aquest objectes que compri potser és la canonada d’estany amb doble tancament i hornament de papallones liles  que es fabrica on treballem. I així ens quedem amb feina segur. El consum ens aporta beneficis. La revolució, el canvi, només ens pot perjudicar.

– El Josep té raó… va fem una altra ronda de cerveses!

– Vist així… Veu veure el partit de la selecció?

– Oh si! Quin gol va fer en…

I d’aquesta manera tan contundent finalitza una conversa interessant. La parella que discutia feia estona sembla haver-se reconciliat i es disposen a pagar, demanen el compte. Quan els arriba, l’home es sorprèn.

– Un euro i mig pel cafè? Però quin robatori!

– Tranquil Pau, és només un cafè… tampoc n’hi ha per tant!

– Tu saps el que costa fer-lo? Tu saps els beneficis que es treuen per cada un?

– No, ni m’interessa.

– Un cafè és tres quartes parts aigua i una quarta cafè. Així doncs al bar els costa un 15 cèntims cada tassa, això si tirem molt cap a dalt. Per tant en aquest bar es treuen un euro trenta-cinc cèntims de benefici net. Si ho multipliques per una mitjana de dues-centes tasses, en total cada dia s’embutxaquen uns 270 euros nets,  a la setmana 1890 euros i al mes 7560. Colla de lladres!

– I què faràs? Manifestar-te? Si no serveix per a res! Va, paga ja, pesat!

– Com sempre… a pagar, com si ho ignorés… doncs no vindré més a aquí! A partir d’ara els cafès me’ls faré a casa.

– Ja vindré amb algú altre. Ets un avorrit!

– No hi tornis Joana, no hi tornis…

És Barcelona progressista?

Just amb la ressaca de les festes de la Merce amb la qual s’ha despertat avui la ciutat comtal, la senyora Barcelona, toca reflexionar sobre una qüestió que fa dies que em ronda pel cap. Som els barcelonins tan progressistes com creiem?

A simple vista i desde l’exterior ho sembla, aparenta ser una senyoreta que accepta els canvis, que preten acceptar qualsevol benvingut i rebre els visitants amb les mans obertes. A part d’acceptar qualsevol sexualitat sense tabus ni males mirades. Un exemple d’això que ho fa pensar és una de les tantes màquines expenedores que hi ha a l’intercanvi dels FGC i el Metro L1 a plaça Espanya on es vénen preservatius, lubricants i altres productes sexuals que demostren que això només pot ser possible en una societat oberta. Un altre exemple seria la campanya pro-Obama que es va fer ja fa anys.

Però a Barcelona tot hi cap però no tot s’hi val.

Les campanyes pro-civisme, mostren l’altre cara. És clar que una cosa és el liberalisme i l’altre llibertinatge, però quan de sobte es pixen al portal de Barcelona, la senyoreta es torna carca. És tota una burgesa.

De cara a la galeria s’aproven lleis ben progressistes, però per dins els ciutadants pateixen normes de conducta que a vegades difereixen bastant dels mínims per mantindre la pau social. Les lleis del civisme ja han sigut criticades moltes vegades, i aqui no ho penso fer; el que si que pretenc és fer entendre perquè crec que la resposta lablog no és afirmativa.

Per una banda l’ajuntament mostra en la seva defensa del turisme i l’oblid de la degradació dels barris que sols vol enfocar la seva gestió de cara a la imatge cap al món i a ensabonar a l’hosteleria. Durant anys ha sigut així i ara, de sobte, s’han adonat que no hi ha camí de retorn. Barris com el Raval són un dels llocs on es demostra això amb tanta claredat que espanta. Mentre el mercat de la Boqueria s’omple de turistes amb l’alegria dels venedors, al costat hi ha una plaça on val més no passar-hi… i com aquest milers d’exemples més.

Barcelona es disfressa cada dia de progressista però la seva cara és conservadora, on s’estan creant guetos d’immigrants, on la pressió immobiliària segueix present i on els socialistes perdran les eleccions a favor dels convergents per la seva mala gestió, però també perquè els barcelonins ja no els agrada el terme progressisme.

Dades Personals

NOM: Conjunt buit
ANIVERSARI: 14 abril 2008
SEXE: Esporàdic
ESTAT CIVIL: Home! Millor que un estat religiós o militar!
POBLACIÓ: WordPress.com
POSTURA DAVANT DÉU: Assegut, esporàdicament... la pinça birmana.
IDEOLOGIA POLÍTICA: Ser políticament incorrecte
BIOGRAFIA: Vaig nèixer, tinc un present i moriré...
CITA PREFERIDA: La que no esta programada.
INTERESSOS: NS/NC
IMATGE DE PERFIL: És millor aquesta que la meva cara, la veritat...

Sobre la democràcia

La democràcia és l’ideal de l’autogovern, ideal que marca la direcció a seguir, però que al mateix temps es perd en models que, paradoxalment, la refuten o l’emmalalteixen. L’autogovern és un ideal perquè sols és possible dins un petit nucli de persones, les assamblees serien una mostra d’això, com més ampli és el quorum, més difícil és aconseguir pendre decisions per unanimitat, decisions amb les quals tothom estigui més o menys d’acord, fet que porta inevitablement a les assemblees a acabant decidint per votació popular, o sigui, acaben dins del model liberal de democràcia. El fet que la democràcia sigui un ideal inassolible és el seu problema de base, però n’hi ha d’altres.

La democràcia liberal, la més estesa en Europa i Occident, és un model ple de problemes que s’ometeixen pel bé del poder. Els ciutadants estan perdent les ganes de votar, de participar en el que diuen la festa de la democràcia, al veure que la seva veu està silenciada durant el periòde en que no utilitzen el seu únic dret a participar en les decisions de l’estat, el vot. Els sistemes que tenen els ciutadants per controlar el poder polític són o inexistents o massa complicats per dur-los a terme per la burocràcia, fet que cansa al poble al veure que les seves problemàtiques queden oblidades per discussions entre govern i oposició, o estan immerses en un espiral sense fi de passejos per despatxos, oficines, passadissos… un sentiment de soledat enfront les institucions de sobte envolta al ciutadà. La burocràcia ha portat a la democràcia liberal ha ser la perfecte tiranía, on les opinions són escoltades pels mitjans però ignorades pels representants, aquells que en un principi haurien de ser els que es preocupen per la veu del poble que els ha otorgat el poder. I és la tiranía perfecte perquè la burocràcia no ha de rendir comptes a ningú i perquè ningú és el responsable visible d’ella, és l’anomenada per Hannah Arendt, la Tiranía del ningú. I una tiranía mai serà una democràcia.

Per altra banda, l’evolució de les societats de l’informació han creat un nou problema de la democràcia. En contra del que es pensava, les telecomunicacions han alimentat l’individualisme i l’obscurantisme informatiu en comptes d’aportar més llum al saber. La societat de l’informació és la societat de l’opinió, on tothom pot dir, reflexionar i escriure sobre qualsevol cosa sigui vàlida o no, sigui democràtica o no. Aquesta llibertat sembla en aparença el més democràtic que existeix, però no. No perquè en l’actualitat allò vàlid no és allò més ben raonat, sinò allò que dialècticament està més defensat, el nostre present és el present de la doxa.

I davant d’aquest panorama apareix el en el ciutadà, com si el reflex de l’interior del metro en el vidre que dóna al fosc túnel fos, el sentiment d’apatía, la sensació que per molt que intenti fer, aconseguiria el mateix resultat assegut en el sofà mirant per la televisió com la societat se’n va al fons del pou, com la democràcia en la que viu és pura gestió, com l’ideal d’autogovern és un miratge inassolible i que per molt que li pesi, no hi ha res a fer.

És el final de la modernitat, de l’ideal de l’Il·lustració, i l’inici d’un nou temps on tots els ideals han caigut podrits d’esperar ser recollits per una humanitat malalta d’anhelar coses intangibles. És l’inici de la poshistòria.

My holydays

This holydays I did a lot of things. At the end ofa July I went with my friends to Perles, there we did excursions and we went to swim on two rivers, it was really good! At night my friends and me played with table games and after we went to sleep very early, because we are a good childrens.

Later, at August, I went with a girl friend to Camprodon. There we walked a lot! We did a excursion of 16 km!! In Camprodon it rains every afternoon, but it didn’t be bad because I read a lot hearing the rain xocant with our tent. It was a good week, and really quiet.

At 15th of August started the Gracia’s party, I visited the streets with my friends doing a ‘correbars’ drinking wather in every bar hearing a txaranga group. I enjoyed it a lot. At 21th of August I went to Benasque for did the Aneto, the mountain most tall of the Pirineés (3404 m).

My holydays finished at 23th of August because I started to study a lot for the exams of Setember. I didn’t spend a lot of money but I did a lot of things and I’m really happy  because at first I only had to do the Aneto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.