Memorització vs. Comprensió

Darrerament, per raons vàries entre les quals hi ha la falta de feina mínimament estable o veure que alguna cosa ha de variar en la meva vida, m’he estat plantejant dedicar-me a l’educació un cop finalitzi la carrera… encara que una part de mi és prou conscient que els professors de filosofia no estan gaire sol·licitats, i posar-me a investigar amb un currículum acadèmic ridícul com el meu és una via que frega els límits de la utopia.

Però les meves reflexions i temors al voltant del meu incert futur no és el tema d’aquesta entrada, sinó la forma d’aprendre.

Des de sempre he criticat molt durament als estudiants que es dedicaven a memoritzar-ho tot i després abocar-ho en el examen, oblidant al cap de pocs dies tot el que se suposa que havien aprés. Això no sé si és un problema del sistema educatiu o dels mateixos alumnes, però els que anomeno estudiants bulímics els considero un problema per a tots.

Avançant-me a alguna oposició a favor de la comprensió davant arguments: Però algunes de les fórmules s’han d’aprendre de memòria! Els diré que si, però no… ara mateix estic bastant rovellat sobre això de les fórmules, però els puc assegurar que dins dels meus records de quan estudiava física durant la ESO, em costava molt més memoritzar les fórmules que comprendre d’on sortien. O sigui, em podien dir que (inventant-m’ho) G=(eH/P²+ax)y. Molt bé, me l’aprenc de memòria per aprovar l’examen sense tenir ni idea d’on surt cada lletra ni per què les haig de posar a cada lloc. De què carai m’ha servit memoritzar-ho? De res, i al cap d’una setmana ja no recordaré res de res. He aprés alguna cosa? Si, i tant! He aprés que per calcular G haig de mirar els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7. Això significa que si treballo en un futur en física i un bon dia, de cop i volta i sense avisar, haig  de calcular G hauré d’anar a casa mons pares a cercar a la desesperada els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7; per poder fer-ho, i això si recordo on estava la maleïda fórmula! No és absurd? Ja veig aquest imaginari estudiant bulímic de física anant a treballar amb una maleta amb tots els apunts de la carrera…

Qui sap, potser no puc entendre aquesta forma d’estudiar per ser de lletres, on prima més la comprensió que la memorització. Ara sortirà algun estudiant d’història dient-me que això no és del tot cert… no li retrec la seva observació, però com a resposta li pregunto: què és més important la data en que va començar la guerra civil o les seves causes? Remarcaré una paraula en la pregunta: Què és MÉS important? Saber les causes necessita d’una comprensió més que una memorització, ja que el més sensat és que es pregunti el per què de la guerra civil. I a la meva forma d’entendre aquest per què és que cal fer una reflexió, i un no pot fer cap mena de reflexió si només ha memoritzat. Com es pot criticar la teoria del coneixement de Kant si no l’entens, no la comprens? No es pot, ja us ho dic ara. L’únic que podries fer és exposar-la i després exposar el que has memoritzat de les crítiques d’algun altre autor: Hegel, Marx, Nietzsche… però de la teva part no estàs reflexionant res de res, quin filòsof més estrany!

En l’àmbit dels estudis científics hauria de ser igual, és molt maco saber de memòria l’ús del mètode inductiu i aplicar-lo sense més, sense parar-te i pensar en les problemàtiques que aquest ofereix al fer d’una sèrie de fets concret la confirmació d’una hipòtesis.- Però clar!- Em diran alguns.- No ens podem passar tot el dia pensant en els problemes del discurs científic perquè no hi hauria progrés!- No els dic que no, però una mica de consciència dels problemes de la ciència empírica no els faria mal. Ara m’estic sortint de tema, ho sento.

En fi, la memorització és útil en algunes coses, però no per aprendre el màxim de bé possible. Considero que, sobretot, s’hauria d’entendre el que memoritzes. La comprensió no només ajuda a que els temes es coneguin molt millor, sinó que et permet aprofundir en l’estudi i ajuda a l’estudiant en el futur, ja que se suposa que l’ensenyament és lineal i el que en el passat vas aprendre pot ser molt bé que reaparegui en el futur. Davant d’aquesta situació probable, l’estudiant bulímic dirà: Merda! Ja no recordo de què anava això! El que ho va comprendre pensarà: Ah clar! Ara entenc alguna cosa que no em quadrava!

De l’estiu que s’acaba

El curs està a punt de començar, la rutina sembla treure el nas encara una mica en la llunyania propera, el bloc sembla reclamar la meva atenció i davant del full blanc les paraules tornen a sortir soles, aquell exercici d’escriptura automàtica que tant enyorava… aquest ha estat el meu estiu:

No hi ha electricitat, ni aigua corrent, ni gas… la nit és silenci i foscor trencada només per la lluna, el dia il·lumina un paisatge imponent on la civilització s’intueix a la terra baixa… començo a entendre al Manelic.

Com la gent del passat podia tenir por de la foscor? Una tempesta per la matinada fa que el meu inconscient ho contesti.

–  Si una noia desconeguda parla amb tu més de deu minuts i és soltera és que vol dues coses: o sexe o que la convidis a una copa.

–  Tu i jo portem una bona estona parlant, quina de les dues coses vols?

–  Tu i jo ens coneixem de fa molt…

–  Glups!

[…]

–  M’agradaria tenir una parella estable i fills… i tu? Quin plantejament tens de la vida?

–  Estimada amiga, no en tinc ni idea.

–  Ja m’ho imaginava.

–  Però si tingués un fill el diria Espígol i en cas de ser noia Lavanda.

–  Saps que anys enrere no t’haguessis plantejat ni els noms? Encara que ho diguis en broma.

(Conversa de tres hores, tantes hores com anys feia que no ens vèiem. Potser una de les coses més enriquidores que he tingut aquests mesos.)

Segueixo sense comprendre les relacions entre persones… si això continua, segurament mai més podré acariciar el cos nu d’una altra persona. Potser és que tinc pànic que del sexe es passi al compromís…

Passar-se gairebé un mes caminant descalç pel prat i després no saber lligar-se les botes de muntanya…

Festa Major per aquí, Festa Major cap allà… que toqui la banda una vegada més!

Ecografia al cor… – Metgessa, és nen o nena?

A Pons l’autocar sembla un vaixell solcant la riuada, al baixar a Barcelona la xafogor em dóna la benvinguda.

En una piscina de cera s’ha convertit la vella paella, alguns insectes s’hi banyen… suposo que volen depilar-se.

Plou a bots i barrals a la ciutat, adéu paneroles[1]!

Arribar a casa i trobar-se que no hi ha aigua corrent. Anar a Aigües de Barcelona i que et diguin que potser t’han robat el comptador… sort que no va ser així. Moltes gràcies veí que no sap quin és el seu comptador.

Cada estiu ha de sortir el tema de Gibraltar? Suposo que a falta de futbol bo és l’enaltiment del patriotisme.

31! Fem una gran festa! (Un parat menys per dia durant el mes d’Agost a TOT Espanya)

Per molt que ens venguin el contrari, una organització que vol la sobirania de Catalunya no ens pot dir que la Via Catalana no és per demanar la independència. És com anar a una manifestació encapçalada pel lema “Catalunya nou estat d’Europa” i creure que el que es demana és el dret a decidir.

El meu company de pis i la seva reflexió sobre la Via Catalana: Per què la fan per la costa i no per la frontera amb Espanya? No seria més lògica la segona opció tenint en compte que és del que es volen separar?

Déu és perfecte, va crear un món perfecte a la seva semblança, per això tot tendeix al bé, per tant el mal no pot ser en si mateix… més aviat és privació de bé (!!!!¿?¡¡¡¡). Conclusió: Odio la filosofia medieval!

Cada cop és més evident que Televisió de Catalunya està perdent objectivitat en els seus programes informatius. A mi que m’importa la vida del nou monjo de Montserrat!

IKEA és un lloc ple de coses que bombardegen els teus sentits constantment, és com anar al mercat amb gana, acabes comprant coses que no estaven en la llista. Felicito als del departament de màrqueting.

És curiós fer una festa per celebrar una boda heterosexual en una guingueta (xiringuito) homosexual. Això denota certa normalització. Bravo per la parella!

És possible que la visó política d’Epicur pugui ser una alternativa? Potser pot ser, però hauríem de ser uns quants humans menys. Una vida en autarquia envoltat dels teus amics és una utopia actualment…

Fer d’un concurs de ball una improvisació… i guanyar-lo. Hi ha coses que només passen a altes hores de la matinada.

Valoració dels campaments: Si els joves han begut o han fumat ho han fet molt bé perquè ni ens hem adonat…

No estar a favor de la independència de Catalunya no significa que sigui nacionalista espanyol ni que no em preocupi per la cultura i la llengua catalana… per molt que ho repeteixi sembla ser que hi ha certes persones que no ho acaben d’entendre.

Crits a la plaça, crits al mercat, crits a la cua del supermercat, crits i més crits… si us plau que comenci ja l’escola!

El problema de la inducció en termes ètics: per molt que sempre que he actuat de forma “y” he rebut “x” conseqüència, no significa que algun dia faci dos exàmens de la carrera seguits i aprovi els dos. Aquest Setembre la inducció segurament s’ha complert…

Pluges, temperatures no molt altes, absència quasi absoluta de mosquits i altres insectes al pis, xafogor mínimament suportable la majoria de dies, tardes a la biblioteca estudiant, vida social en la ciutat a l’Agost… segur que estem a l’estiu?

---

[1] Per qui s’ho estigui preguntant Paneroles són cucarachas en castellà.

Conscienciació vs Càstig

–  No ho facis més o et castigaré!

–  Però per què no ho puc fer?

–  Fes-ho i ja saps què passarà.

La societat està creada a partir del terror del càstig, cosa que em porta a reflexionar al voltant de l’educació actual en termes generals, no sols en l’àmbit de l’escola, i de com és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa.

Penso que estem oprimits constantment pel que pugui passar si no fem allò o aquella altra cosa, per les conseqüències negatives sense cap explicació més, ens porta a un estat un tant paradoxal. Hem de creure per no ser castigats, però no sabem per quins set sous hem d’actuar d’una forma o altra. Un exemple d’això seria els set pecats capitals o els deu manaments, si no compleixes amb els manaments seràs castigat eternament… obeeix per no acabar al infern. No és una mica absurd que et diguin “no mataràs” i el perquè tingui un fonament mitològic? Aquí és on entra la paraula conscienciació. No seria molt millor fer entendre que matar a una altra persona perquè si no es bo ni per a tu ni per a la resta de la humanitat?

Un altre exemple que tots hem viscut segurament, l’obligació de fer els deures de l’escola, no perquè sigui bo per a mi i el meu creixement interior, sinó perquè a final de curs suspendràs… Hi ha persones que conec que durant la ESO van renegar dels estudis a causa d’aquesta obligació emparada pel temor al càstig i ara se’n penedeixen al veure que si haguessin assolit certs coneixements bàsics podrien haver arribat més lluny o tindrien un major criteri crític. L’alfabetització no pot ser una imposició, sinó una celebració.

Però si el sistema funciona d’aquesta manera, no serà que és per què els éssers humans no som tan bons com creiem? Entrem a un altre pla de reflexió.

Ai la conscienciació!!!

Una bona amiga meva sempre a defensat que en el tema del reciclatge, la reutilització i la reducció dels residus falta molta cosa d’aquesta. Però si en comptes de sensibilitzar a la gent de com de necessari és fer bé això i s’entra en campanyes publicitàries polèmiques i confoses s’acaba amb els governs decidint multar a aquelles persones que fan les coses malament, malgrat que potser sigui per manca d’educació.

Ai les multes!!!

Quina gran forma d’obligar a seguir les normes sense necessitat de pensar com explicar el perquè s’ha d’actuar d’una manera determinada. Realment som tan idiotes que només la por a un càstig econòmic ens porta a fer allò que el poder considera un comportament correcte? I això ens porta a una altra qüestió, a saber, el poder utilitza allò amb el que ens han estat educant, la por al càstig, per dirigir les nostres vides cap al seu criteri.

Si es necessiten lleis, policia i sancions serà que no som tan bons com creiem o que no som com els que manen volen que siguem… no ho sé, però tot això em preocupa en certa mesura. Qui sap si en una societat completament conscienciada cap al que és el bé comú sembla una utopia on la policia no seria necessària… però què carai és el bé comú?

Ai el maleït relativisme!!!

Però no oblidem del perill que pot arribar a comportar la conscienciació, a saber, la moral de ramat. Com estem conscienciats del que se suposa que és el bé, potser el poder ho pot utilitzar com una arma de control més potent que el càstig… aquesta reflexió ha arribat a un punt estancat on no sé què és millor.

Ai el maleït escepticisme!

Sobre els Parcs Temàtics

Durant la primera meitat del s.XX, Walter Benjamin ja va avisar d’un procés que va començar a portar-se a terme des del s.XIX, a saber, l’abús de l’experiència del xoc que ens conduiria a una societat apàtica. No s’equivocava gaire, la veritat. Com a exemple posava els parcs d’atraccions.

Fa poc vaig estar amb la família a Port Aventura, m’ho vaig passar bé? En certa mesura, ja que les atraccions no són precisament un “m’agrada” al Facebook… però això no és el que més ens interessa. Durant els dos dies que hi vaig estar, vaig passar-me el primer analitzant l’entorn. I no són poques les coses que vaig veure.

En primer lloc hi ha la incomprensió de com ens pot agradar fer cua per qualsevol cosa. Les aglomeracions mai m’han agradat, però arriba a un cert punt d’absurd veure com gairebé s’ha de fer cua fins i tot per anar a pixar. També hi havia incomprensió en l’haver de pagar per gairebé tot. Era com veure cap a on es dirigeix el capitalisme més salvatge. Si vols seure a primera filera pagues tant, si vols entrar més ràpid pagues tal, si vols utilitzar un assecador per si t’has mullat massa i no fa sol paga… sort que et deixen portar el menjar de casa! L’entrada la considero prou cara com per no oferir aquests serveis de manera gratuïta.

L’altra és la utilització de tòpics constants. M’agradaria saber com es deuen sentir els mexicans quan van a Port Aventura i a la zona de Mèxic només s’escolten ranxeres… que només s’escolta aquesta música a Mèxic? Només hi ha cultura asteca? A la Polinèsia només hi ha nois i noies lleugeres de roba que fan moviments sensuals? Crec que això ho fan perquè és el que ven, però si el que es cerca mostrar la riquesa cultural del món, potser caldria obrir una mica la ment als visitants. M’imagino que a nosaltres no ens agradaria anar a un parc temàtic on hi hagués una zona d’Espanya i tot fos paella, toros, sevillanes i siesta.

I per últim hi ha el que ha obert aquesta entrada, l’abús de l’experiència del xoc. Aquesta experiència és aquella sensació que tenim quan sentim un fort soroll i anem a veure què ha passat, és el sobresalt. L’abús ens ha portat lentament a mostrar-nos impassibles cada cop més davant aquestes situacions. El bombardeig constant de sobresalts ens ha fet gairebé immunes a aquests. Per exemple, alguns membres de la meva família va pujar vàries vegades seguides a una atracció amb una forta baixada al principi que la primera vegada els va deixar sense alè, però a l’última ja no. I això que té de dolent? Doncs que aquesta immunitat fa que al final si escoltem trets a pis del costat, els ignorarem, serem incapaços d’actuar ja que ho considerarem completament normal. Això crea una apatia social, on acabarem veient qualsevol atac cap a nosaltres com a normal, essent mers titelles del poder. El xoc en el passat feia que la gent saltés al carrer, ara el xoc és considerat un entreteniment més. El sobresalt era una picada d’abella social, ara és una diversió fent de la sorpresa una cosa difícil de trobar.

Estat Laic?

A partir d’avui s’inaugura un nou dia de publicació que girarà al voltant de reflexions, ja siguin entorn la societat, ja siguin més de caire “filosòfiques”.

El laïcisme actualment en el nostre país és com déu, difícilment demostrable…

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la llei Wert, uns comentaven el tema de la revàlida, un retorn a l’educació franquista, altres la qüestió de la llengua (catalana, mallorquina, valenciana, lapao…?) a Catalunya, alguns el fet que no es doni oportunitats a tothom a accedir a l’educació superior i uns quants a la reincorporació de la religió a l’educació pública. A aquest últim comentari, o preocupació, els dic… De què us estranyeu?

No som un estat laic, cal demostrar-ho? Potser si…

La introducció de la religió en l’educació no és més que una demostració més del pes que té l’església catòlica en la política espanyola. El nostre estimadíssim president va anar a la “coronació” del nou papa, ho feia a títol personal o en representació de tots els espanyols? Es gasten milers d’euros en les visites del màxim dirigent del catolicisme, euros que es podrien haver gastat en altres coses, però clar! S’ha de tenir a l’església contenta! No fos cas que els feligresos s’enfadessin.

De moment tenim un llei d’avortament digna de qualsevol país desenvolupat, però de nou el catolicisme fa de les seves i intenta per tots els mecanismes que es retorni al segle passat. Hauran les dones que vulguin avortar tornar a marxar a Anglaterra per fer-ho? I espereu que això no és tot, amb una mica de mala sort la llei de matrimonis també serà modificada.

Per altra banda hi ha l’opció en la declaració de fer donacions a l’església catòlica, que no hi ha més religions en aquest país? Només puc fer donacions a ONG’s i als catòlics? I la resta què? No és una falta de respecte cap als demés?

Tot això em porta a una petita resposta al títol de l’entrada: No ho som pas.

Mentre la política continuï lligada a la religió no avançarem. Mentre les subvencions més grans van a parar al catolicisme, la cultura, l’esport o altres associacions no podran créixer i, fins i tot, podrien desaparèixer mentre veiem com bisbes s’envolten de certa opulència. Per què no es separa d’una vegada per totes la religió de la política? De què tenen por els nostres polítics? El Vaticà no ha de dirigir la nostra moralitat, va en contra de la nostra llibertat de pensament…

Potser d’aquí uns anys, i si tot va a pitjor, per entrar a la Universitat hauràs d’estar batejat, hauràs d’haver fet la comunió i la confirmació, ser verge fins al matrimoni… I si ets bastard estaràs condemnat a fer els pitjors treballs.

Uf! Millor que acabi la carrera abans que això passi!

De Passeig

El sol de la primavera banya els carrers de la ciutat, l’alegria en les cares de la gent ressonen a festa major, encara no oblidada… a la plaça de la vil·la, els infants juguen amunt i avall, llunyanes semblen les tardes fredes quan es corre darrere una pilota… a la rambla els avis i les iaies xerren asseguts en els bancs, les terrasses dels bars estan a vessar de famílies i amics que de tant en tant saluden als passejants.

És Dimarts 23 d’Abril, les roses en les mans de les noies m’ho recorden… jo ni tindré llibre ni donaré rosa… però m’és igual, sempre m’ha encuriosit aquesta festa, sobretot el fet que no sigui festiu… en la memòria sorgeix com un flaix el record que abans si que ho era, o potser ho vaig somiar?

Els somriures que omplen cada cantonada em fa pensar… potser si que porto massa temps tancat en un gran pessimisme, però ser pessimista no vol dir necessariament que no apreciï el que m’envolta, més aviat és ser conscient que les coses no van en bona direcció, però que malgrat tot som un poble capaç de gaudir de dies com el d’ahir.

Durant les Festes de Primavera, l’Hospitalet ha deixat de banda els problemes, abarrotant el carrer…. aleshores dins meu floreix amb força un sentiment que poques vegades sento, com una mescla d’emoció per compartir experiències amb els veïns, majoritàriament desconeguts, i d’orgull de viure en aquesta ciutat que tants cops he maleït. És llavors quan entenc aquella escultura que anomenen Acollidora. Som el que som, tot un món per descobrir i estimar… per molt que la resta de Catalunya no ho vulgui saber, o es vulgui deixar endur pels estereotips… fins i tot els “garrulos” es posen sota el foc dels diables!

Somric… sobretot quan penso com en som d’estranys que la nostra porta del infern poca relació té amb la mitologia cristiana, i molta amb la grecoromana. A quin altre lloc es podria donar això? No en tinc ni idea, però m’encanta.

Enfilo les meves últimes passes cap al meu pis. El sol de la primavera il·lumina els edificis i els arbres, moments d’aquells en els que m’aturo per trobar un punt de bellesa en el que m’envolta, moments d’aquells en que un es fixa en coses que mai hi havia parat atenció. Una fotografia seria incapaç de fer-vos entendre-ho, ni la millor de les descripcions… les verdes fulles de les magnòlies, quasi immutables als canvis del temps, són com les festes majors, un petit respir d’alegria en l’angoixa de la vida diària.

Sobre tenir fills

Un fill pot ser una benedicció, sempre que el vulguis tenir, clar….

Abans de res, avisar que el que aquí digui ningú que estigui embarassada o hagi tingut una criatura fa poc s’ho prengui com una ofensa. Sé que alguns dels arguments que exposaré poden ser una mica radicals, però la discussió sempre pot ser enriquidora. Fet aquest petit avís per a navegants, començaré la meva exposició.

Per què no vull tenir fills/es?

És una pregunta que m’han fet i m’he fet últimament. L’argumentació pot anar per dues vessants, l’una seria en termes econòmics, potser la més senzilla d’exposar, l’altre seria per altres raons que poden portar a un debat posterior que pot ser interessant, o no. Però en tot això hi ha un petit problema de subjectivitat, no tinc parella i per tant plantejar-me tenir descendència essent solter sembla una mica paradoxal, malgrat que sempre hi ha l’opció de l’adopció, clar… bé, deixem de deambular.

A la sèrie americana “Como conocí a vuestra madre” hi ha un capítol on un dels personatges, no direm quin per si de cas fem spoiler, se n’alegrava de ser estèril, ja que considerava que tenir fills seria un desavantatge per a la seva carrera professional. No ve a ser el meu cas, ja que la meva carrera professional és més aviat un passeig professional, potser becaina i tot. No obstant, la qüestió de fons en el plantejament de la sèrie és que tenir fills pot ser un problema per a la nostra economia pròpia. És evident que els pressupostos es disparen quan som “beneïts” amb la paternitat-maternitat. En primer lloc hi ha el menjar, la roba que s’ha de canviar cada dos per tres, el cotxet, la trona… més endavant l’escola, el metge, molt més menjar, molta més roba… i arribem a l’adolescència: la setmanada, el mòbil, l’ordinador, encara més roba i menjar… i si es dóna el cas, la universitat, que si ara tingués un fill ja dono per fet que els estudis superiors de públics en tindran poc. Però la cosa no acaba aquí… si vaig poder emancipar-me, amb prous feines, cap als 23 anys, no vull pensar a quina edat ho farien els meus fills. Cosa que pot arribar a significar que els que ens emanciparíem seriem la meva parella i jo del nostre fill, quan aquest ja tingués quaranta anys! Actualment, tenint en compte que poder estalviar se’m fa complicat, només em faltaria ser responsable d’una criatura. De fet, aquesta visió que si no es té una feina estable i que dóna prous ingressos és una raó de pes per decidir-se a tenir o no descendència, és un argument que molta gent que si que ho vol, els fa tirar enrere.

Ara entrem al fangar del terreny subjectiu, a aquella pintura abstracta plena de colors que és el món de l’opinió.

Al meu parer hi ha una altra cosa molt més important que els factors econòmics, ho he dit alguna vegada en aquest bloc i en alguna que altra conversa. El món actual no és el millor lloc on créixer, com puc sentir-me bé moralment sabent-ho? No és un acte d’egoisme? Està molt bé dir: Vull tenir un fill! Però és una cosa a pensar. Segur que vols que la teva filla creixi en aquest ambient de frustració, de decepció i d’un creixent malestar? Jo no. No m’agrada gens pensar que un recent nascut visqui en aquest sistema cada cop més i més neoliberal, on el capitalisme s’està tornant molt més agressiu amb el pas del temps i les diferencies entre classes socials acabaran sent abismals. S’ha arribat a un punt on la tecnologia i el progrés ofega les relacions socials deixant-les al contacte a través d’una pantalla. I això sense tenir en compte que la caiguda de la qualitat del sistema educatiu i sanitari és inevitable, que la vida en general està degenerant cap a una hostilitat fruit del individualisme i que segurament les generacions que estan naixent ara mateix viuran una guerra a gran escala que res tindrà a envejar a les dues grans guerres del segle passat. La misèria moral, l’empobriment social i la llei del més fort econòmicament parlant serà el seu món. És el que voleu pels vostres fills i filles?

Misèria moral dius? Però senyor… tu no et consideres en certa mesura immoral? Correcte. Però un cop s’ha arribat a establir el relativisme entre tots nosaltres no hi ha morals ni immorals, sinó amorals. Què vol dir això? Que s’ha arribat al punt en el qual l’afirmació: si no m’afecta directament a mi, m’és igual; s’ha establert com a màxima moral. Indiferència en el que passa en el nostre entorn. El immoral és aquell que critica i transforma els valors que, en el nostre cas, ens dóna el cristianisme, que, per exemple, veu en la caritat un paternalisme cap als pobres com si donar uns diners cada un cert temps als més desafavorits fos la nostra redempció, en comptes d’intentar lluitar per a que aquestes persones puguin tenir l’oportunitat d’arribar al nostre nivell social, ser quasi pobres… I aquesta misèria moral porta a l’empobriment social, si només em preocupo per mi i com a molt pels del meu voltant (amics, família), el que passi amb els desnonats, els aturats o els que no es poden permetre pagar una mútua m’importaran ben poc. Mentre els meus drets segueixin intocables o poc modificats, em seran completament indiferents les injustícies socials que es produeixin. La tercera part és una qüestió de les relacions de poder del sistema que ja he exposat més d’una vegada i que cada cop es fa més evident, sinó mireu el “30 minuts” sobre la factura de la llum o el capítol de “Salvados” sobre les elèctriques o els bancs.

Jo ho tinc molt clar, o moltes coses canvien o mai portaré una persona nova a aquest món que cada cop em té més decepcionat. I em sap greu perquè cada vegada més veig molt difícil la possibilitat del canvi. I malgrat que per molt que la possibilitat del canvi sigui, malauradament, una utopia, la lluita continuarà, almenys pels nounats dels meus familiars, amics i companys, que han caigut en aquest error “beneït” o més ben dit, “beneit”.

Sobre el Fer-se Gran

Potser és el significat de fer-se gran, veure com el dolç sucre de la infantesa es desfà en l’amarg cafè de la vida adulta.

Avui mon germà, si aquell que em diu fatxa, fa trenta anys. Sembla ser una edat important on s’entra en crisis existencial, i dic sembla ser perquè mai he entès quin problema hi ha en canviar de dècada. Potser és que quan s’afegeix un número a l’esquerra és quan la gent normal mira cap al passat i diu: Carai! M’he fet gran!

Però què vol dir això de fer-se gran?

Suposo que deu ser adonar-se que hi ha coses que ja no es poden fer igual que quan es tenien divuit anys, que els teus pensaments i reflexions s’estabilitzen, que les responsabilitats canvien, fins i tot augmenten, que et sembla sorgir de dins un anhel per crear una família, que tots els somnis de l’adolescència s’estan esvaint… doncs, la veritat, quina merda! Quan mires cap enrere te n’adones de com de ràpid ha passat el temps, quan de sobte et trobes a un infant al qui vas ensenyar teatre quan tenia cinc anys i ara està a batxillerat et quedes un pèl perplex. Han passat tantes coses tan ràpid que quan ho recordo em marejo de la velocitat en que corre el temps.

Com? No puc continuar fent el mateix que abans? Doncs no. Ja no puc aguantar un dia d’esquí com deu anys enrere, ja no puc sortir de festa i el dia següent estar com fresc una rosa, ja no puc aguantar el mateix ritme fent de monitor durant les colònies, ja no toco amb les mans el terra sense doblegar les cames… i així molts exemples més. Però potser hi ha una part positiva a tot això, però ara no la trobo.

Continuem.

Els pensaments i les reflexions s’estabilitzen. A què em refereixo? A que durant l’adolescència ens estem creant un jo propi alimentant-nos del nostre entorn, i també destruint-lo. Però entre els 20 i 30 anys aquest pensament evoluciona, madura i sembla ser que poc canviarà a partir dels trenta cap a endavant. A no ser que et passi quelcom que et canviï la vida. Això per molts és positiu, per mi no gaire. Poder estar en constant canvi de pensament significa estar posant en dubte la teva pròpia personalitat, modificant tot allò que sembla dolent i per tant millores el que penses. Quedar-se estable en pensament dóna una falsa sensació de tranquil·litat, però es pot caure en un perjudicial dogmatisme on no s’accepti l’opinió de l’altre si és diferent.

Pel que fa a les responsabilitats no cal que m’expliqui gaire, primer són els estudis, després la feina, després el pis i la parella, i finalment, si es dóna el cas, la família. De sobte has d’educar els teus fills, treballar per alimentar-se i pagar el lloguer o la hipoteca i si es pot seguir estudiant per poder reciclar-se. Mare meva! M’està agafant complex de Peter Pan per moments!

Això de que creix l’anhel per formar una família és una observació, perquè jo no ho he sentit mai encara… per tant no puc explicar-ho. Però segur que l’Aficionats als Senders si… espero el teu comentari sobre què i com es sent…

I finalment el que sol provocar la crisis existencial: Veure com molts dels somnis de l’adolescència s’han esfumat. Quants de nosaltres ha dit la cèlebre frase als divuit m’emancipo i als vint-i-cinc encara viu amb els seus pares? De tot el que volia fer quan tenia disset anys i volia menjar-me el món només he aconseguit un i un segon està en procés d’iniciar-se deu anys més tard… Carai! Si ni tan sols faig la carrera que creia que volia fer! Fins i tot alguns dels amics han canviat…

Ho repeteixo, fer-se gran és adonar-se que la millor època de la vida és la infantesa, on tot són descobriments i alegries, i que en comparació la vida adulta és ben amarga, malgrat que hi hagi alguna que altra alegria.

Cavall per Llebre

Què mengem realment? No en tinc ni idea.

Fa unes setmanes enrere es va descobrir que alguns productes alimentaris contenien traces de cavall en comptes de vedella. Cal dir que tant una carn com l’altra són bones per a l’ésser humà, el que és preocupant és que et venguin una cosa quan en realitat és una altra. I d’aquí sorgeix el dubte dels consumidors sobre si estem menjant el que creiem.

Tot això m’ha portat a tenir present la vella frase feta: que no et donin gat per llebre! És a dir, que vendre una cosa per una altra, l’engany en els productes alimentaris, no és tan recent com creuen alguns, i la sorpresa de l’escàndol és menor si ho tenim en compte. El problema potser està en que la confiança cap als controls alimentaris disminueix. Si durant un temps ha passat això, qui no em diu que la tonyina que menjo potser és una altra cosa? Qui em diu que els nuggets congelats de pollastre no són de colom? Començar a dubtar et pot portar a una conspiranoia que faria que directament no mengessis res que no fos fresc. Potser millor, una dieta més saludable segur que ho és. Però qui et diu que la vedella del mercat no té no sé quin bacteri que s’els ha passat per alt?

Però potser és donar-li massa rebombori a una anècdota. O no. Tal com ha passat amb la corrupció, de cop i volta sorgeix un cas i en surten de nous de sota les pedres. No és estrany? Aquí la manipulació dels mitjans de comunicació es fa notable, al meu parer. Com? Manipulació informativa? Si. M’explico. Ara sembla que el centre de la informació és la corrupció… però és nova la corrupció? No. Potser ara es tenen més accessos a la informació i per això han anat sorgint com bolets. Encara que fa sis mesos enrere es tenien els mateixos accessos, no? I aquesta saturació informativa fa que d’aquí un temps ni ens recordem del senyor Bárcenas i el tema sigui el dopatge en el ciclisme, per exemple, ja que és la època del Tour de França…

Tot corre molt ràpid i és probable que d’aquí un temps ens tornin a fer passar una cosa per la que no és, i nosaltres tan tranquils en la santa ignorància.

Esquerra, Dreta, Amunt, Avall…

Els bàndols polítics actualment són com una partida de billar, segons el pal que ens donin es van xocant els uns amb els altres.

– I tu de quina bàndol polític estàs?

– Jo? Doncs no ho sé…

Fa uns dies alguns dels meus amics i mon germà em van titllar de feixista per no ser un defensor del independentisme-nacionalisme català. Suposo que m’ho deien de broma, però sempre m’ha fet gràcia com a tot l’estat espanyol es titlla de fatxa a aquelles persones que no comparteixen els mateixos ideals que un o una mateixa… Un exemple d’això és el tuit on un polític del PP de Madrid titllava d’antidemocràtiques a aquelles persones que es van manifestar contra les retallades el 23-F. Un metge fent sentir la seva veu al carrer és un antisistema anarquista? Segur, segur…

Anem a la qüestió del principi que va obrir una petita reflexió, com quasi totes les meves reflexions, vaja… En un principi podria considerar-me d’esquerres, però com aquests termes, dreta-esquerra, s’estan diluint per moments en el món de les opinions, el món de la doxa, diria que sóc dels d’avall. I qui són els d’avall? Suposo que els que ja no juguen dins del sistema polític de partits, com els d’amunt. Aquesta diferenciació podria ser veure i entendre la política com a sistema de classes. La classe alta defensarà els seus valors i mantenir els seus privilegis, els d’amunt, mentre que les classes baixes intenten mantenir i reclamar els seus drets a la igualtat. Tant uns com els altres tenen en comú, en la seva radicalització, la desafecció als partits i, fins i tot, l’antidemocràcia. En cap cas entro en aquest radicalisme, la meva posició política és diferent.

L’avall l’entenc com la destrucció de tots els fonaments polítics per tal de poder fer una reconstrucció a partir de la reflexió entorn del poder. Sempre m’ha preocupat la democràcia, les diverses maneres de posar-la en pràctica, i sempre insisteixo que no estem en un sistema democràtic, sinó liberal-democràtic. Però és necessari acabar amb aquesta concepció i tot el sistema en general, almenys en termes imaginaris, per poder desgranar els problemes reals del sistema d’aquells que només fan que confondre, evitant que puguem tenir una discussió com cal, enriquidora. És com si al discutir sobre la necessitat o no de la independència catalana es posessin com a arguments coses com ara: ser independents ens farà sortir de la crisi. Segurament Catalunya seguiria essent un titella dels mercats liberals i del poder dels privilegiats.

I quins són aquests problemes? Alguns han anat sorgint a mesura que avançava la crisi econòmica. El poder dels bancs, la corrupció, la influència de la patronal en les decisions polítiques, la poca separació entre política i religió, les mentides que no reben el seu càstig (Rajoy: No subiré el IVA!), els partits polítics tradicionals que no són capaços de renovar-se, la destrucció de la classe mitjana… i a partir d’aquí, començar a desgranar per trobar els problemes de fons: els fonaments de la democràcia i del sistema capitalista, i la frustració de no trobar una alternativa coherent, no idealista, i que es pugui dur a terme en sentit global, o almenys que no sigui per a tres o quatre persones. Acabar amb els capitalisme sembla una cosa impossible, i menys quan la gent hi està acomodada, però s’ha de continuar pensant com fer-ho, proposant formes de vida més justes i lliures, posant-les en pràctica per veure fins a quin punt són factibles i on fallen, per anar millorant lentament fins aconseguir el que semblava impossible.

Per desgràcia creure que això últim es pot fer sembla una utopia, i més en una societat on la lentitud no esta molt ben vista, cosa que va fer que el moviment 15-M anés perdent força paulatinament. Què hi farem!