Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Avorrits d’Esperit

Hi ha persones amb una vida tan poc interessant que el seu esperit s’avorreix, amb esperit em refereixo a la imaginació, a la reflexió, a la creativitat i l’autocrítica. Cosa que els porta inconscientment a pensar coses la mar d’estranyes que ni li ve ni li va.

Ella mirava el cel de l’escriptori del seu PC sense saber ben bé què carai fer. El seu esperit va fer un badall ben gran, d’on començaren a sorgir mots incomprensibles. Poc a poc el seu cervell començava a endinsar-se a l’horitzó tot pensant a qui destrossar la vida. El seu ja no era un esperit pobre, sinó avorrit per la rutina, tant que la seva vida girava al voltant de crear rumors per entretenir-se d’alguna manera… però sempre rumors de persones amb qui ni es parla. Obre internet i d’entre totes les seves “amistats” de les xarxes socials cerca la seva pròxima víctima. Allà la té! Avui correrà pels carrers del barri que el Conjuntbuit i el Crític de Cine mantenen una tòrrida relació amb la filla de la peixatera. De sobte em desperto mig preocupat, i si era cert? Però al veure’m al llit entre suors estiuenques comprenc que tot era un somni.

Malgrat tot, una situació com aquesta es podria donar i es dóna massa sovint. Les persones d’esperit avorrit és un grup que creix per moments producte d’una mescla de l’antic safareig, les xarxes socials, la rutina i les ganes de fer-se veure. Aquesta gent no és del tot conscient de com pot arribar a fer mal a la resta de les persones ja que només busquen entretenir-se una estona, i com la televisió els ha ensenyat que la discussió i els rumors són la millor medicina ho posa en pràctica en viu i en directe. El problema el tenim si ens ho creiem o si li donem importància, perquè aleshores aquest tipus de persona es creu interessant, alimentant-la en un cercle viciós sense cap mena de final, una roda de mentires que l’únic que fa és atacar el nostre esperit debilitant-lo fins absorbir-lo, pansint-lo fins a la putrefacció i de les restes dels cucs sorgeix un nou esperit avorrit.

Com se’l pot combatre?

Mantenint-nos actius creativament. Llegir, escriure, dibuixar, dialogar profundament… qualsevol cosa abans de deixar-se engolir per aquests monstres de la societat actual, ombres negres que fan de les nostres alegries la nostra desgràcia, ombres pesades que s’arrosseguen pels carrers utilitzant la virtut de l’observació per fer el mal, cucs pudents afamats d’esperits actius com zombis a la recerca de cervells vius. Compte! Allà estan, ben a l’aguait i preparats per atacar… potser tu ets el següent i no serà un somni.

I jo els dic…

Em diuen que estudii, que tingui un bon treball per formar una família amb nen, nena, gos i caseta d’estiu.

Em diuen que sempre somrigui, que mai em posi trist, seriós o enfadat.

Em diuen com fer les coses sense donar pas a la imaginació, que el cel sempre serà blau i mai lila.

Em diuen que la pluja no és bona, que la sequera no és perillosa, que el fred és terrible i la nit innombrable.

Em diuen que pagui els medicaments, la sanitat o l’educació mentre altres s’enriqueixen gràcies a ells, que no se’m passi pel cap manifestar-me i encara menys tenir pensaments crítics.

Em diuen obeeix, segueix les lleis sense pensar-t’ho, creu, viu el que t’oferim, consumeix, consumeix, consumeix com un més del ramat.

Em diuen que de l’art res se’n pot treure, que és un futur amb un final ben negre, que tot està fet i no val la pena intentar innovar, que millor cerqui una cosa més seria.

Em diuen que les llàgrimes són inútils, expressar els sentiments una pèrdua de temps, que és demostrar feblesa davant dels demés.

I jo els dic que no em dóna la gana fer-los cas.

Haig de reconèixer que sempre he estat un reaccionari…

Sobre la Vida

Ja que avui és 22 de Maig, un dia que fa 22 anys va néixer la meva germana, aprofitaré per fer una entrada a la inversa de l’anterior. No només per celebrar l’aniversari de la que era la més petita de la família, sinó que també per celebrar que ha nascut una nova persona farà cosa de tres dies. Per a ell va aquesta entrada.

Estimat Marc,

Sé que ara per ara no entendràs res del que aquí et posaré, però em veig necessitat d’escriure’t tot el que em recorre pel cap des de que em van dir que havies nascut. No sé si és perquè sóc incapaç de dir-ho, si és per tal com sóc o perquè crec que l’única manera que sé expressar millor els meus sentiments és a partir de l’escriptura. Ja m’aniràs coneixent…

Fa poc més de tres dies que has nascut en un món un pèl convulsionat, la veritat sigui dita, on no sé ben bé quin futur t’esperarà. Però enmig de la penombra sempre hi ha lloc per l’alegria, i tu n’ets una. Has vingut a parar a una família on no sabràs ben bé qui és qui perquè tots serem “onclus” o tietes, malgrat que correctament només en tens una. Una família que ha crescut amb tu, cosa que em fa pensar que ja no hi cabem al menjador de la iaia Mercè… i menys si els solters acabem emparellant-nos. Una família interessant, on es podria fer un estudi sociològic i transportant-lo a la societat… avorrir-te no t’avorriràs, ja ho veuràs.

Per altra banda cal avisar-te del que és la vida. Són molts els pals que rebràs en un món completament individualitzat. Compte que les coses no són per sempre… les amistats, els ideals, l’amor, els projectes, els gustos… tot anirà variant com el curs del riu. Arribaràs a la font de l’adolescència on baixaràs per congostos d’angoixa, trencant les roques dels valors que t’havien ensenyat fins aleshores per crear el teu propi curs fins arribar a la calma de la plana on et nodriràs d’altres rius, ja siguin els del coneixement, ja siguin els de els altres. Fins acabar desenvocant al mar de la tranquil·la mort. Cada moment del teu riu serà diferent, però intenta en la mesura de lo possible gaudir-los tots al màxim, perquè sinó desprès te’n podries penedir.

Tot correrà molt al teu voltant, cerca moment de reflexió que t’ajudaran a escollir el millor possible. Sigues prudent, un valor bastant perdut actualment, i valora el passat per saber cap a on dirigir el futur. Si hi ha quelcom que no t’agrada, que tems o no entens, diga-ho sense por als teus progenitors. Tens un pare i una mare amb qui pots confiar sempre… ja, tots sabem que a partir dels catorze anys això és probable que no ho creguis, però creu-me no confiar prou amb els meus va ser un error que mai em perdonaré. I sinó sempre pots acudir a la resta de la família, bé menys al penjat estudiant de filosofia que es creu músic, actor i dramaturg; a la punky jardinera i al dissenyador gràfic que jugava a rugby… aquests tres són una mica perillosos.

Ja per finalitzar desitjar que les coses canviïn el suficient, cosa per la que lluitaré fins on calgui, perquè no et vegis en un present horrible. Si no ho aconseguim et demano disculpes per davant, et prometo que ets una de les raons que em porten a tornar a pensar en la necessitat de la lluita per no perdre els vostres drets.

Espero que la vida que tot just comences sigui digne de repetir-la.

Una abraçada ben forta.

Atentament,

Un dels teus “onclus” que en realitat no és “onclu” directe…

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Sobre la Tolerància

Malgrat que pel títol pugueu creure que aquest post anirà sobre el racisme, he cregut convenient enfocar-lo cap a un altre tipus de tolerància.

Dins de la nostra societat hi ha un parell de valors en els quals se’ns educa a la majoria des de petits, valors que són fonamentals per a una vida plenament democràtica però que algunes persones se n’aprofiten per poder fer el que vulguin. M’estic referint a la convivència i la tolerància.

Encara que sembli mentira en nom de la tolerància hem d’aguantar dins dels nostres cercles socials situacions al límit, on la gent intenta posar-nos a prova per tal de veure fins a quin punt pot estirar la corda de la nostra paciència i bona fe. Fent que la nostra intenció de provar d’actuar dins dels valors del civisme caigui com un castell de cartes i que tot i ser elles qui actuen malament siguem nosaltres els que quedem en evidència. Som com adolescents que cerquen el punt al qual poden desafiar als seus progenitors.
Doncs jo ja me n’he cansat.

Estic fart de demanar disculpes a persones pel simple fet del “Ja saps com són!”, però que l’únic que intenten és destruir la convivència a partir de mentires i accions carents de bones intencions. Estic fart de sentir que m’he rebaixat al seu nivell i que per mostrar que s’és millor persona dins dels valors del civisme haig de deixar-los fer el que vulguin i recriminar-los a partir d’arguments que són incapaços d’escoltar. Cada cop que escolto la maleïda frase no puc deixar d’imaginar-me un judici on l’advocat d’un psicòpata es dirigeix a les famílies de les seves víctimes dient-la i que aquestes diguessin “Es clar, es clar… pobret…” (si això és una reducció a l’absurd, però ja sabeu com sóc…).

En fi, la tolerància és necessària en les societats per tal de mantenir el contracte social vigent i inalterable, però s’ha arribat a un punt on l’individualisme d’alguns personatges pot trencar-lo pel benefici propi. És com si pel propi interès s’hagués trobat un buit dins del civisme per tal de tractar-nos a la resta d’estúpids, demostrant que ens falta esperit crític davant d’algunes situacions.

El problema recau en el fet de no saber com actuar davant això, si fos un nen petit que reclama constantment l’atenció s’ignoraria durant un temps per tal de no entrar en el seu joc… però caldria fer-ho amb persones adultes? Potser si, sembla mentira però així tens un problema menys en el qual pensar i al final, davant la visió de no poder trobar límit perquè és inexistent aquestes persones decideixen sortir del teu cercle, cosa que s’agraeix.

La Societat del Patriarcat

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

desmontant falsos arguments

El catolicisme ha hagut al llarg de la història esgrimir diversos arguments per tal de continuar amb la seva mentida. Actualment s’utilitzen, que jo hagi llegit, escoltat i que considero els més importants, un parell que pasaré a discutir i desmontar.

– Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

– Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!