aparicions (1)

Envoltada per les quatre parets de la seva habitació de l’hospital la Raya restava asseguda al llit, mirant a l’infinit per la finestra. Aquella operació l’havia estat a punt de deixar a la sala d’operacions, la debilitat era la paraula més descriptiva de l’estat del seu cos, amb prous feines podia alçar el braç per assenyalar embaladida la bola negra que s’apropava cap a ella. Una figura masculina se li aparegué enfront seu, s’assemblava al Zeni, aquell home que va conèixer el dia anterior. Amb una veu solemne, aquell reflex de Zeni, va començar a parlar.

Temps enrere em vaig veure obligat a descriure el ser com a dos camins,

el del ser i el del no ser, però no ho creia així.

Temps enrere em vaig veure obligat a dir que el no-res era impensable,

ara no puc diferenciar el tot d’aquest.

Raya, els camins del ser són múltiples,

i cap et conduirà a la veritat absoluta.

Després d’aquestes paraules estranyes i sense un sentit gaire clar, la figura va marxar per la porta com si fos una visita més.

En Zeni portava dies dins de casa, una presò construïda per evitar els seus sentiments. Estimava una dona malalta i casada, no podia ser possible. Es negava a seguir pensant en ella, per què li servia? es preguntava. De sobte la televisió es va encendre i una figura femenina emergia d’entre les interferències.

En l’amor no et puc iluminar

no hi ha descripció per una paraula inventada,

com si de Déu es tractés,

la gent s’aferra a una sensació dificil de descriure

per poder seguir vivint.

Obvia’l!

Sols et portarà problemes,

la guía de l’instint és molt forta

més que qualsevol invent.

La televisió s’apagà entre riures de la dona. En Zeni s’alçà del sofà i marxà cap a l’hospital a veure aquella persona que durant dies s’havia assegut en els seus pensaments. A l’obrir la porta de l’habitació, en Zeni va escoltar la Raya parlar amb la Teresa.

Carai carai!

Bé, fa 28 anys en un dia com avui una colla de feixistes que ignoraven que la democràcia perpetuaria el seu pensament molt millor que qualsevol dictador, van assaltar el palau de congressos fent un cop d’estat. Aquell dia molta gent estava acollonida, i per sort allò es va quedar en una excusa per fer minisèries anys més tard.

Fa 23 anys, en un dia com avui, una nova vida va nèixer. No sé si agrair a mons pares portar-me a aquest món… per descomptat que si. Realment hi ha una cosa que ara hi penso i no entenc, si els Emos diuen que volen suicidar-se per què no ho fan i deixen a la resta viure tranquil·lament, sense haver d’aguantar-los? Els Emos són uns mentiders… on m’havia quedat? A si.

Però també haig d’agrair a molta gent l’haver-me aguantat, sobretot els que porten mes temps suportant-me. La vida continua, i s’acabarà, però ara estic en aquell moment en el que el millor és gaudir-la. Sóc jove i si segueixo amb aquest ritme calculo que em queden uns 40 anys més per endavant… no està malament oi?

Post estrany, com la vida mateixa… tot dona voltes i no estic borratxo… l’entorn corre i em sento desituat… cada dia em veig més racional, menys instintiu… serà que em faig gran?

carai.

Músics al carrer

Els temps que corren deixen sense espais d’acció, ni llocs on poder guanyar-se la vida. El carrer, les places o les andanes i passadisos del metro són un exemple de cap a on es dirigeix l’economía. Qualsevol excusa s’ha convertit en el mitjà necessari per sobreviure. Tots, però sobretot els joves i els més grans, es poden veure obligats a fer-ho.

Un exemple d’això pot ser el pobre senyor que sobrepassa la cinquantena que per sortir massa car a la multinacional on treballava, el van fer fora. Al ser tan gran als ulls de les empreses no troba feina i desesperadament toca la guitarra al carrer, davant d’una botiga tancada per la falta de clients, a la recerca d’una petita donació de qualsevol ciutadà anònim, sense adonar-se’n que al barri on possiblement viu, poca gent es pot permetre deixar-hi un valuós euro. O alimentar el músic del carrer o quedar-se sense el pa d’aquell dia, sospesen els vianants que l’observen detingudament.

Un altre cas és el d’aquell noi que et trobes al metro cada dia, tocant acords inimaginables davant de la multitud estressada que corre cap a la feina. Lògicament ningú li fa cas. Aquest noi va venir del nord a estudiar, al principi tot li va anar bé, però en sis mesos la seva vida va fer un tomb inesperat i la beca només li permetia pagar-se la carrera. Viu en una casa okupa i subsisteix com pot del que aconsegueix en el metro o li donen a les botigues. Immers en el seu món de notes, evoca tota la seva melanconia pels passadissos del suburbà; però s’ha de guanyar almenys tres euros per poder menjar alguna cosa calenta i per això es veu obligat a tocar cançons conegudes, massa senzilles pel seu gust, per tal de fer recordar als passatgers moments lligats a aquells acords. 

Almenys ells tenen la sort de poder guanyar, per molt mísera que sigui, alguna moneda. D’altres s’han de conformar en viure dins del cotxe o tornar cap al seu país.

Heterofobia

“En cert sentit, en Jofre vivia la mar de feliç envoltat de la seva gent. Cada cap de setmana es vestía amb el màxim de glamour i es dirigía als locals de sempre. Allà es trobava amb els seus amics i mentre es prenia un Hurricane, els seu còctel preferit, la conversa començava a agafar un to cada cop més encés. El tema de conversa era els heteros, que eren posats verds per la seva manca de glamour, intel·lecte, saber fer i sobretot per lo monotemàtics i nyonyos que arribaven a ser. Un d’aquests dies, quan la conversa estava al punt àlgid, amb en Cesc explicava la seva teoria de que no hi ha heterosexualitat sino cubates de menys i les seves històries que ho demostraven empíricament, van entrar al seu bar un grup de nois i noies que estaven fora de lloc. Eren clarament heterosexuals.

En Jofre i els seus amics van intentar demostrar la teoria d’en Cesc i quan els nois heteros anaven ben servits s’hi van acostar per lligar amb ells. En Jofre es va apropar a un noi alt d’ulls blaus, somriure encisador i un cos lleugerament moldejat al gimnàs. A l’escoltar la conversa d’aquell grup no s’ho podien creure, discutien sobre quin era el millor mètode científic si l’inductiu o l’hipotico-deductiu, són gais segur, van pensar els dos amics. Quan l’atac era cada cop més clar, amb insinuacions, aproximacions de cossos i mirades que despullaven van entrar al bar un grup de gais ultra radicals.

Després d’una intensa discussió entre els ultres i el grupet hetero, es va iniciar una baralla que va acabar al carrer. En Jofre i en Cesc van sortir a ajudar als heteros, els ultres els van acusar de ser amics dels que durant segles els havien oprimit i que eren com ells o pitjor.”

Igual que és molt lícit posar de manifest l’homofòbia i denunciar-la públicament, també em veig obligat a denunciar que els heterosexuals som criminilitzats, vexats i insultats en alguns cercles homosexuals. Em sembla aberrant que els que es queixen d’opressió social sigui després capaç d’oprimir als altres (com aquells independentistes que odien qualsevol persona que no sigui catalon parlant). Crec que hi ha heterofòbia, només cal veure algunes afirmacions que es fan per la xarxa…

Ni els homosexuals són uns mariques de merda ni tots els heteros som uns garrulos futboleros sense sentit del ritme i la moda!

Sinceritats

Per molt estrany que sembli, per poc que la gent no s’ho cregui, sóc incapaç de mentir. Ahir ho vaig comprovar en dos moments, tots dos em van aportar una certa desgràcia… un més que l’altre, per descomptat.

Vuit de la nit a la facultat de Filosofia, els passadissos buits i el fred de les parets grises feien l’espera d’en Joaquím cada cop més llarga. Volia parlar amb el seu professor d’ètica per saber en què havia fallat per enèssima vegada. Després de mitja hora (des)esperant el senyor més prepotent del departament de teorètica, aquest va arribar. La conversa va anar-se’n dirigint cap a on en Joaquim volia, tenia la falsa esperança que aprovaria ja que durant un breu instant semblava que les notes sumades donaven un aprovat alt. I aleshores la sinceritat el va traïr. Tu fas avaluació continua?- li pregunta el professor. No- va ser la seva resposta.

Cagada. Per coses de percentatges i sumes la seva avaluació continuada hagués sigut aprovat, però al fer avaluació única va haver-se de menjar l’autoodi que sentia en aquell moment i conformar-se en preguntar com poder aprovar d’una vegada, demanar quantes coses volia el professor que fes. Mitja hora més tard, el nostre protagonista estava en un bar alcoholitzant-se. La vida té dos dies.

Al matí següent es va trobar amb la seva parella, amb la qual portava ja uns quants mesos. Després d’abraçades, carícies varies, petons per tot arreu i un clau al llit d’ella; estirats l’un al costat de l’altre, en Joaquim va descobrir-se davant la Laia… sentia la necessitat de no mentir-la més, ja estava cansat de fingir que les seves bromes li agradaven, que l’encantava escoltar-la, que l’estimava. No. Amb una sinceritat que li feia tremolar la veu per por a la reacció va afrontar la realitat i li va dir:

-Ja no t’estimo Laia, tinc ganes d’estar amb altres dones, de viure la promiscuitat. Només et volia per poder recordar que era això del sexe. Et vaig demanar per sortir perque creia que acabaríem ràpid la relació, si ens passavem el dia barallant-nos!

– Ets un fill de puta. Fora de casa, i pobre de tu que em parlis… sort que estem en entorns prou distanciats per no veure’ns.

Ara, en Joaquim s’ha adonat de que ha sigut un gran error perdre-la. Però que poques coses pot fer per recuperar-la, ja que ella per fi s’ha adonat de que és un gran capullo, sincer, però capullo egoista.

Silencis espaials

Encaro el carrer direcció casa meva, camino lentament apesat pel cansament del dia. La nit inicia la seva vida el dia d’avui, la ciutat s’afanya a marxar cap a la seva llar. La música, com sempre, m’acoloreix el paisatge urbà. Però poc a poc el seu volum disminueix fins al silenci total.

El soroll de la ciutat, el pas dels cotxes i vianants, s’ha aturat. De sobte, com si la meva ment jugués amb el temps i fos capaç de silenciar el moviment, el meu entorn es calla. No diu res. Plaça Catalunya sembla submergida en una imatge poètica producte de la meva imaginació, el ritme de la ciutat continua avançant, però avui no es sent res.

Un cop em retorna a la realitat, perdona em diu un senyor que se’n va. La ciutat torna al soroll habitual, la música retorna a les meves orelles i tota bellesa es perd pel clavagueram.

Tots a Berga!

Avui manifestació a Berga, de què? De diables. Per què? Per una directriu europea que regula les activitats de foc.

Aquesta directriu marca la distancia mínima dels espectacles amb pirotecnia, a 15 metres del públic i a 5 o 10 entre colla i colla; cosa que significaria la desaparicio dels correfocs, tradicio festiva catalana… Us imagineu unes festes de la Mercé sense correfoc? Unes festes de barri sense la polvora omplint els carrers? Es perdria una part important de la nostra cultura… si els diables han de patir regulacions com aquestes, els castellers també haurien d’estar afectats per altres lleis.

Per sort o desgracia tot esta en mans de la Generalitat.

Dies negres

Hi ha un cop cada cert temps (hauria de començar a apuntar-ho en un calendari?) que el destí m’ensenya els seus límits i em demostra lo malparit que pot arribar a ser. Ahir va ser un d’aquells dies.

Cada cosa que havia de fer, cada instant del dia que tenia previst gaudir es transformava en una bola de merda cada cop més gran. No es pot explicar el perquè ja que els events es succeixen sense sentit en una espiral que em fa sentir intranquil i desituat. Quan això em passa l’únic que cerco és arribar a casa, tancar-me a l’habitació i escriure, relaxar-me, llegir, tocar un instrument i esperar que el dia acabi d’una vegada.

A voltes és un dia, d’altres vegades es fa tan llarga la succesió de males experiències que retornes al vell escepticisme per destruir, en certa manera, aquells fonaments que t’estaves construint denotant certa maduresa intel·lectual (encara que no del tot formada) per tornar a començar des del no-res. Però si haig de ser sincer, això ja m’agrada que em passi, tot i que el meu entorn és el que rebrà les conseqüències.

Per sort les meves amistats saben aguantar el xàfec, no com la maleïda RENFE que ahir em va perjudicar i molt.

Post personal, no m’agrada fer-ho però avui en tenia la necessitat. Esperant començar la Universitat per recuperar l’inspiració d’una vegada… queden 4 dies només.

Prudéncia

Després de passar-me una setmana analitzant i intentant comparar la carta de Meneceu d’Epicur i un apartat del llibre III dels Esbossos Pirrònics de Sext Empíric, he vist que les influències en les ètiques hel·lèniques per part d’Aristòtil van ser majúscules. Com a conclusió del treball que vaig presentar a Ètica per intentar aprovar-la d’una vegada (cosa que per desgràcia, no ha succeït) diré que la prudéncia com a virtut podria arribar a ser un bon fonament per començar.

<< El prudent no aspira a la felicitat, si no a l’absència de dolor>>, frase ja celebre per a mi d’Aristotil a la ètica a Nicòmac no és més que la descripció o el significat de l’ataraxia hel·lènica, l’absència de dolor. La prudéncia és… per fer una metàfora sencilla i típica… és la vara del funambulista, que camina per la corda fluixa sobre un forat de dolor i que per mantindre l’equilibri es preocupa més per no caure que no pas en allò que no pot abastar, la felicitat. Si fos teòleg diria que la felicitat és Déu nostre senyor, si, aquell que li sembla fatal que l’estat espanyol tendeixi cap al laïcisme, que hi hagi eutanàsia a Itàlia i moltes altres coses. Però no, no sóc teòleg. Per a mi la felicitat no es més que un conte que des de petits ens expliquen, però que mai acabem perque ens adormim abans del final.

He estat reflexionant sobre aquesta virtud i trobo que és un valor que s’hauria de recuperar. Si camines ferm cap a una direcció però sense mirar cap a on vas, pot ser molt fàcil que t’emportis una bona trompada. Tot i aixó, deixar-se embriagar per la prudéncia et pot portar a un estat d’inacció igual de perjudicial.

Però, no serveix per a gaire pensar una virtut que fonamenti una ètica pròpia. El final del pensament i de la raó pràctica està arribant… ja no queden espais on erigir nous castells, ja no queden platges verges amb sorra neta. Facis el que facis, si crees, si penses, si reflexiones, estas sent un immoral sense dret a res, sols a donar les gràcies per deixar-te trepitjar. (Que nihilista m’ha quedat aixó, no?)

 

Sóc de L’Hospi i no porto navalla

Tot i no ser membre d’aquest famós grup de Facebook, haig de reconèixer la gran idea de la persona que va promoure-ho. Si, sóc de L’Hospitalet, parlo català, no m’agrada la música garrula, no vaig ‘donant el pal’ a la gent i estic una mica cansat de sentir comentaris de sorpresa quan dius d’on vens.  Tot i això, hi ha un estrany sentiment d’orgull de quasi tots els habitants d’aquesta ciutat que intentarè analitzar…

D’altra banda, la meva ciutat ha patit molts canvis urbanístics, la desaparició de la majoria de masies per l’especulació immobiliaria i l’allargament de la Rambla Just Oliveres, la transformació de la plaça de l’ajuntament en un lloc peatonal en la gran majoria (un dels pocs canvis ben pensats per l’ajuntament), un intent desesperat de fer un skyline propi amb la construcció del primer hotel de la ciutat (o la torre de Mordor que li deiem quan el construïen), la ciutat judicial i la, encara en projecte, porta Sur. Estar sempre vivint a la ombra de la Gran Barcelona ens ha fet embogir?

Com a curiositats que m’han arribat a passar explicaré un parell relacionades amb una parada de metro anomenada Rambla Just Oliveres. Anys enrere, tornant del teatre ens vam trobar a tres noies ben maques que portaven unes maletes, en anglés ens van preguntar on estava l’hotel ‘Las Ramblas’ de BCN. Un diumenge al matí (10h com a molt tard) una família alemana descendia per la Rambla amb parasols, una cadira per la platja, una nevera petita, ulleres de sol, xancles, bermudes, un cistell de mimbre i una pilota inflable; per desgràcia deurien arribar a Bellvitge i s’adonarien de que L’H no té platja… va ser una imatge molt divertida.

També voldria reafirmar el títol del post, a la ciutat de L’Hospitalet hi ha de tot, de fet al meu barri durant un llarg periode les cases okupes sorgien com bolets, amb la Òpera i la Lokeria com a exponents del moviment. Locals com el Deposito Legal s’omple quasi cada dia de poperos, bohemis i gent alternativa amb prous calés com per pagar les consumicions. I altres exemples semblants com el club de rol i les colles de heavis que van a emborratxar-se cada cap de setmana al mateix lloc.

Com a visió personal, i ja per acabar, diría que L’Hospitalet no ha de cercar semblar-se a Barcelona en edificis singulars, sinò en la promoció dels espais culturals i una reactivació de les ments pensants i creatives  (que en són moltes). És a dir, menys ciment i més cultura, recerca i saber.

punt de quedada