Nihilisme Constructiu

La gràcia d’un castell de sorra està en que un cop ensorrat, al reconstruir-lo segurament hi haurà grans de sorra nous i, per tant, el castell mai serà igual.

A finals del segle XIX el nihilisme radical dominava gran part del discurs filosòfic d’Europa, cosa que va portar a Nietzsche a criticar-lo i parlar de nihilisme constructiu. Quina és la diferència? Els primers només destrueixen els discursos per quedar-se en el no-res, és a dir, el no-res és el fonament del seu plantejament, són el lleó que acaba amb el camell. En canvi, el segon ve a ser el nen, aquell que juga amb la moral i cosmovisió que en un principi li ha sigut imposat, modificant les normes, és a dir, aquell que del no-res construeix nous jocs.

Això ha sigut un resum molt curt i ràpid de dues de les tres figures de Nietzsche… potser massa curt, però el que interessa aquí no és parlar d’això, sinó de la figura del nen.

Per una altra banda podríem fer un breu recordatori de Kant, de fet de l’únic que m’ha interessat de tota la seva filosofia. Segons el xinés Konigsberg, tot filòsof ha de passar per una etapa d’escepticisme on es posa en suspensió de judici tot el que s’ha aprés per tal de poder crear un nou pensament.

Per poder fer del nihilisme quelcom constructiu és necessari primer destruir el teu propi pensament, pensament que està influenciat per un moment històric, una cultura, una educació, l’entorn social… per tant, s’ha de destruir també totes aquestes influències. Per exemple: sóc català, d’una ciutat més aviat obrera, formo part del postmodernisme, de família en certa mesura cristiana i d’un entorn d’amistats majoritàriament d’esquerres. Anem per passos…

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Prudéncia

Després de passar-me una setmana analitzant i intentant comparar la carta de Meneceu d’Epicur i un apartat del llibre III dels Esbossos Pirrònics de Sext Empíric, he vist que les influències en les ètiques hel·lèniques per part d’Aristòtil van ser majúscules. Com a conclusió del treball que vaig presentar a Ètica per intentar aprovar-la d’una vegada (cosa que per desgràcia, no ha succeït) diré que la prudéncia com a virtut podria arribar a ser un bon fonament per començar.

<< El prudent no aspira a la felicitat, si no a l’absència de dolor>>, frase ja celebre per a mi d’Aristotil a la ètica a Nicòmac no és més que la descripció o el significat de l’ataraxia hel·lènica, l’absència de dolor. La prudéncia és… per fer una metàfora sencilla i típica… és la vara del funambulista, que camina per la corda fluixa sobre un forat de dolor i que per mantindre l’equilibri es preocupa més per no caure que no pas en allò que no pot abastar, la felicitat. Si fos teòleg diria que la felicitat és Déu nostre senyor, si, aquell que li sembla fatal que l’estat espanyol tendeixi cap al laïcisme, que hi hagi eutanàsia a Itàlia i moltes altres coses. Però no, no sóc teòleg. Per a mi la felicitat no es més que un conte que des de petits ens expliquen, però que mai acabem perque ens adormim abans del final.

He estat reflexionant sobre aquesta virtud i trobo que és un valor que s’hauria de recuperar. Si camines ferm cap a una direcció però sense mirar cap a on vas, pot ser molt fàcil que t’emportis una bona trompada. Tot i aixó, deixar-se embriagar per la prudéncia et pot portar a un estat d’inacció igual de perjudicial.

Però, no serveix per a gaire pensar una virtut que fonamenti una ètica pròpia. El final del pensament i de la raó pràctica està arribant… ja no queden espais on erigir nous castells, ja no queden platges verges amb sorra neta. Facis el que facis, si crees, si penses, si reflexiones, estas sent un immoral sense dret a res, sols a donar les gràcies per deixar-te trepitjar. (Que nihilista m’ha quedat aixó, no?)

 

Què no és Nietzsche?

Per qui diu o afirma que Friedrich Nietzsche era nazi…

1. Friedrich Nietzsche va morir el 1900, o sigui uns vint anys abans de l’inici del nacionalsocialisme.
2. Te diversos textos on afirma una vegada i una altra que ell no es ni sera mai alemany, que ell es considera un noble polac.
3. La seva germana va manipular els textos d’aquest, va extreure tot l’antisemitisme obviant l’anticristanisme, encara que F. Nietzsche seria un anti tota religio… tot i que en un principi anava a estudiar teologia. És molt senzill escriure un text i fer-lo passar per un d’aquest pensador. Com a mostra d’aixo, es va publicar un text sobre el poder sota el nom de la seva figura quan ell no havia pensat fer-ho.
4. El filosof del nazisme no és Nietzsche, és un alemany del qual no recordo el seu nom (es el q passa quan no escrius els apunts correctament)

Pels qui consideren que Nietzsche era nihilista…

1. Es considera més aviat un pensador vitalista… en tota la seva obra recorda que la vida s’ha d’afirmar i no negar.
2. La figura del lleo representa el nihilisme europeu d’aleshores, europa estava en crisis de valors culturals. Ell es considera un nen, un creador que te tota la vida per endavant… un creador mai sera un nihilista, seria una contradiccio.