Els tres germans

Farà cosa d’un any aproximadament, quan la RENFE tenia més problemes d’horaris i els seus combois tendien a aturar-se més que ara, vaig tenir el gust de quedar-me parat entre Sants i Plaça Catalunya dins d’un tren que cobria el trajecte L’Hospitalet-Puigcerdà.  Allà em vaig trobar amb tres germans que es dirigien a la Cerdanya, com que els minuts anaven passant i semblava que allò no canviaria, vaig començar a parlar amb ells.

Els tres germans em van explicar que quan van fer vint anys, sa mare, cansada de que estiguessin a casa sense fotre ni brot, els hi va comprar uns terrenys a la Cerdanya per a que s’hi fessin el que vulguessin. A l’arribar al camp, situat a prop de la carretera que uneix la Seu d’Urgell amb Puigcerdà, se’l van repartir en tres, una parcel·la per a cada germà.

Les seves vides varen transcòrrer sense cap mena d’ensurt fins que un dia va aparèixer a la vall un tal senyor Wolf, un empresari del totxo que volia canviar la vall seratana per fer un gran complex turístic, amb piscines, hotels a dojo, pistes d’esquí per a tot l’any, multitud de camps de golf, i una petita munttanya per als amants de la naturalesa. Creia el senyor Wolf que així podria reactivar la seva moribunta empresa especuladora.

– Veneu-me la vostra finc ara mateix nois!- va començar a bramar el senyor Wolf.- Sinó em feu cas en patireu les conseqüencies! No sabeu com puc arribar a ser de dolent!

Els tres germans no li van fer gaire cas a les amenaces i s’hi van negar rotundament. La nit següent el senyor Wolf va iniciar la seva nova tàctica comercial. Es va presentar a casa d’en Perla i li va demanar per favor que li vengués la casa i els terrenys que tenia, però el Perla s’hi va negar.

– Doncs si no marxes per les bones serà per les dolentes!

-Que em faràs? Em bufaras la casa? jajaja

– No, te la cremaré!- i dit i fet, el senyor Wolf va treure un Zippo i va calar foc per tota la casa de palla. El Perla va agafar corrents els papers de la vivenda i una destral i va marxar cap a casa del Basku. El Basku estava tocant la bateria tranquil·lament quan va apareixer el Perla tot negre, aquest li va explicar tot lo succeït i el Basku el va relaxar dient-li que casa seva era de fusta i que mai cremaria. En pocs minuts va apareixer el senyor Wolf i li va demanar al Basku que li vengues la casa, però ell s’hi va negar.

 

– Doncs si no marxes per les bones serà per les dolentes!

-Que em faràs? Em bufaras la casa? jajaja

– No, te la cremaré!- i dit i fet, el senyor Wolf va treure un Zippo i va calar foc a la casa de fusta. En Basku i el Perla van agafar els papers de la casa i van marxar corrents cap a casa del Xavier. El Xavier havia muntat una festa en honor a la Tardor, quan van arribar els seus germans els va convidar a entrar i relaxar-se ballant i prenent qualsevol cosa. A l’acabar la festa, els tres germans es van quedar xerrant davant de la llar de foc. Al cap de poca estona va venir el senyor Wolf, va demanar als tres germans que els vengués el terreny o que si no en patirien les conseqüencies.

– Que faràs, cremar-me la casa? jajaja Prova-ho!

Ho va intentar una vegada i una altra, pero sols embrutava la façana. El senyor Wolf va decidir esperar a que els tres germans s’adormissin. En Perla, el Basku i el Xavier es van quedar adormits davant la llar de foc, quan aquesta es va apagar, el senyor Wolf va decidir pujar per la xemeneia i baixar per allà. Però l’especulador no sabia que les brases cremen més que les flames i al posar el primer peu sobre les brases va començar a cremar-se tota la roba. Amb els crits els tres germans es van despertar, van apagar-li les flames al Wolf i el van lligar a una cadira. Un cop fet això van trucar els mossos d’esquadra i se’l van endur.

Els tres germans em van explicar que havien aconseguit que el senyor Wolf no els molestes més, però no van rebre indemnitzacions ni van poder enviar a la preso al dolent de la historia.

Com és que estudio filosofia?

En un arrebat d’autoreflexió possiblement produit al veure els 1100€ que haig de pagar pels dos semestres d’aquest curs m’ha vigut al cap una qüestió que durant tot un curs passat rondava sense parar. Perquè estudio filosofia?

Per tenir un titol universitari? No, aquesta seria la resposta de molts dels meus companys pero no és el meu cas… al començar cercava un espai on poder alimentar encara més les qüestions que en sorgien del cap i conèixer amb profunditat els inicis de totes aquestes “palles mentals”. L’any passat trobava absurd continuar, tot era semre el mateix, les explicacions eren sempre dels mateixos autors (que si Kant això, que si Aristotil allò, que si Platò no se qué) … fins que aquesta setmana he recobrat en certa mesura l’afany pel saber, pel coneixer. Què ha produit el canvi? Metafisica i filosofia del llenguatge.

Porto dos divendres arribant a la bonica ciutat on visc sota un pensament constant sobre el ser, l’infinit i el no-res. No puc extreure cap mena de conclusio, però m’agrada quedar-me en aquest estat de no saber.

Però tot acabarà. I aleshores tornarè a assignatures que no em facin pensar, tornarè a la historia de la filosofia. I això em provoca un neguit considerable. Perque la carrera de filosofia és en realitat la carrera de Historia de la filosofia? Aquest sistema hauria de canviar, pero per desgracia amb el pla de bolonya encara serà més dificil. Entres a la facultat ple d’idees i ganes de fer coses i al cap d’un parell de semestres ets un pensador durment més… Passeges pels passadissos del 4rt pis de l’edifici de la UB del carrer Montealegre num.6 i poques persones semblen estar gaudint la carrera. Inicies primer amb una il·lusio ingenua, produida per professors de certa qualitat, i al cap d’un any et veus dins d’un lloc on per obligació amb tu mateix per allò que comences vols acabar ràpid.

He tingut una crisi existencial amb la carrera, i gracies a la creació d’un grups d’estudiants d’una associacio en pro de l’art, de la creació PROPIA, de la innovació en el pensament, del FER i no ESPERAR, he recuperat les ganes d’acabar la carrera i saber que despres hi haura alguna persona amb la qual discutir i proposar un nou projecte filosofic, una nova manera d’apendre i ensenyar.

I tu de quin ets?

Tres intents de fer poesies que representessin tres maneres d’afrontar l’amor. Tres “poesies” a escollir. La última, per temes de llengua (és molt dificil fer metafores en anglés i francés), és senzilla i possiblement tópica… ho sento… de fet penso que les tres són topiques…

A

Eres mía, te quiero así

entre mis brazos.

Quiero poseerte, una i otra vez

entre mis brazos.

Este es mi amor, toda para mí,

y de ningún otro brazo.

B

No et vull, sols estimar,

sentir que estem bé, allà on estiguem.

Un-dos que fa tres, dos unitats, una parella.

Llibertat per anar fent,

però sempre recordant que ens estimem.

No et vull, sols estimar,

i recordar cada nit de soledat

lo bé que em sento al teu costat.

C

Je t’aime, only in my dreams.

Sur le lit je pense avec toi,

je me demande pour le notre amour,

pour le notre avenir,

pour le notre dernier...

Another city, far of here…

I think about you,

about your laught, about your eyes…

you are there.

I remember all the nights near you,

all the beers, all the coffes,

all the huges, all the kisses…

Je t’amie, but it can be only … in my dreams

Mi vida en 65′

Ahir vaig anar a veure la pel·licula de Maria Ripoll Mi vida en 65′. Em va semblar un bon film, em va fer pensar coses que ja havia reflexionat abans i em va fer riure allà on tothom reia, tot i que a vegades em veia tot sol rient (cosa que ja em va passar al teatre veient el LLibertí). Unes petites reflexions:

Els humans es poden separar, entre d’altres coses, pels que han reflexionat o s’han planteja el suïcidi i els que no ho han fet i a més eviten el tema. Perque la mort és un tema tabú com el sexe? Perqué si dius que estas tan fet caldo que et vols fotre’t un tret al cap, la gent s’exclama? Jo he reflexionat sobre el suïcidi i, potser per influències de certs autors, trobo un acte de cobardia negar la vida, ja que és l’únic que tens.

Segons la directora, un nen que de petit era homosexual no ho ha de ser de gran per força… cosa que tambe vol dir que un heterosexual quan es adult pot ser homosexual. Aixo es podria entendre com que la teva orientacio sexual no esta en els gens, sino més aviat en el que t’envolta i et reprimeix.

La vida és com una rentadora, va donant voltes i tot el que hi ha dins es barreja… llavors s’atura deixant el destí de les persones quiet, flotant sobre un munt d’aigua ensabonada i bruta. Jo el que faria és obrir la porta de la rentadora mentres esta netejant.

Per acabar nomes dir que els barcelonins som capaços de quedar-nos sota la pluja i agafar un encostipat tan sol per veure una pel·licula gratis, que és el que va passar ahir… poca gent va marxar quan la pluja queia amb força. Ah! I aixo tambe es pot dir del dissabte al concert de Che Sudaka (molt recomanables per aquells que els agradi la rumba i l’ska).

Qüestions en sèrie

  1. Perquè més de la meitat de les màquines que et marquen el bitllet de RENFE a plaça catalunya no funcionen?
  2. Com és que per la Mercé sempre plou?
  3. Què em provoca insomni?
  4. Quan s’abaixaràn els preus de l’habitatge?
  5. Es pot ser materialista i alhora “creure” en el tarot?
  6. Quan les relacions sentimentals van passar a ser de dependència?
  7. Què és l’art contemporani?
  8. Quantes orelles té un extraterrestre?
  9. És possible trobar una alternativa a l’educació actual i aplicar-la a tot l’estat?
  10. Perque hi ha nazis catalans? No és contradictori?

La titella

Aquesta és la història d’una joguina que tinc asseguda a la repisa de la estanteria. Recordo quan la vaig desembolicar d’aquells papers horteres que la vestíen i vaig obrir la caixa on descansava tranquil·lament… una cara de sorpresa i alegría inundava el menjador, aquella noia que m’havia fet el regal somreia alleujada, creia haver fet el regal perfecte.

Durant dies portava la titella a tot arreu, mostrant-li els llocs que més m’agraden de la ciutat, i procurava per sobre de tot evitar una pèrdua dolorosa. Tant alt era el grau de captivació cap a ella, que poc a poc vaig deixar d’estimar la “realitat” que m’oferien els meus amics per adentrar-me en la que m’oferia la meva estimada joguina. Aleshores per mi, només existía ella, no volia fer res més que passejar al seu costat, cercava sense descans noves idees per fer, llocs nous on anar… fins que un dia, la vaig deixar a l’estanteria per anar a sopar amb els pocs amics que encara insistien en fer-me tornar a la “realitat”.

Actualment és una joguina més que utilitzo només quan recordo que està allà. Però quan la tinc entre les mans, la cuido, la netejo, l’acaricio, l’estimo… hores després la deixo asseguda a l’estanteria prometent-li que l’endemà tornaré a estar amb ella, prometent-li que sempre estarem junts… encara que l’endemà la veuré i preferiré marxar amb algú altre.

Tard o d’hora optaré per llençar-la a les escombraries.

Writting

081204

MY BEST FRIEND 

My best friend and me meet in a pub of Tiennen; it was the last year with in school travel. She is always near me when I need some moral help.

She has something especial, with her the world is different and I can do things that I will never thought to do. With her I’m always cheerful. She is very attractive, her hair is blonde and she has lips that I could pass all my live kissing. Her body is brown, and she has something that takes me and change my way of life. She goes all the sites with me.

She wears a grey dress and a white scarf. Sometimes she uses a cap, but when she is with me, I always put off her cap, and all her clothes. If she isn’t with me, I count the time that fault to return near her somewhere.

But I know where I can meet her, in a pub, where I can site with my friends and buy her, because she is a beer, she is a Hoegaarden.

Inspirated in “Cançó d’amor” of Brams.

En record a la professora d’anglés de segon de batxillerat, gràcies a ella vaig deixar d’escriure bones redaccions en anglés… com ja vaig comentar fa molt de temps, hi ha professors que no es mereixen ser-ho, ja que et tallen les ales de la imaginació per coses estúpides…

En fi, així va l’educació espanyola… d’aqui un temps una altre redacció en anglés suspesa per no sé quines raons…

McCain For president!

Cansat de tant apreci per als demòcrates i sobretot per Obama, tinc l’honor de ser un dels pocs europeus no ultra-crisitia que defensa al pobre republicà amb càncer i nom de patates fregides McCain.

Causes de la meva decisió:

  1. La seva elecció portaria al món a l’apolcalipsis. Imperialisme yanqui versus imperialisme rus… pot ser relament impresionant les guerres pacifistes als països del caucas i de l’Asia.
  2. Per ser una mica realista. Fa quatre anys havia de guanyar sense capo mena de dubte el candidat demòcrata i Bush va ser reelegit per desgràcia de tots els europeus.
  3. Per qüestions de pena, la majoria de gent del meu entorn està a favor d’Obama… és complicat defensar a qui ningú ho fa i alhora entretingut. En aquest cas és per pur sofisme.
  4. Pel radicalisme de la seva candidata a vicepresidenta. Allò que li faltava Dèu per crear era una dona tan curta que fes apujar els ateus al món.
  5. Per la retallada de llibertats als EUA que predica el partit republicà. Potser així creixerà més la guerra interna americana, fortament silenciada als mitjans internacionals.
  6. Per accentuar més la crisis econòmica mundial. Encara  que les fàbriques de guerra es tornaran a reactivar, el petroli continuarà pujant i tenint en compte que el discurs conservador no sol ser “ecologista”…
  7. Per veure la cara que ens quedarà a tots els demòcrates quan Obama perdi… us imagineu la cara d’en Cunit, Rahola, els de CQC …

Per la rambla

Ostres!! L’altre dia per la rambla de Barcelona vaig viure una experiència impressionant!! Segur que no us ho creieu, però us juro que tot el que dic va passar de veritat…

El divendres vaig quedar amb uns companys de la universitat per anar a fer unes birres i parlar de les nostres vacances. Mentres baixavem (cap a les deu de la nit) ens vam creuar amb un grup de turistes que celebraven un comiat de soltera… portaven uns vestits molt curts, les típiques diademes fàl·liques i molts litres d’alcohol a sobre. Aquestes dones ens van preguntar per algun bar que estigues bé, nosaltres veient el panorama, vam optar per acompanyar-les fins al London Bar, un bar situat al Nou de la Rambla que avans de la intrusió de la llei del civisme feia música en directe, i pendre amb elles unes absentes. Al cap de dos o tres absentes vam deixar les turistes a la porta d’Enfants i vam anar a passejar per la rambla.

A les portes del Liceu ens vam trobar una batalla campal entre burgesos que sortien de la òpera i una colla de punks que feien botellón. Potser a causa de l’alcohol ens vam unir a la baralla obrint un nou front, els que es barallaven per que si… a l’arribar els mossos d’esquadra, vam marxar corrents pels estrets carrers del barri gòtic. Curiosament vam arribar a un carrer conegut, el carrer d’en Roca, ple de bars dignes de documentals sobre la degradació humana. Allà vam entrar al 2º Acto a fer una cervesa i recuperar-nos dels cops de puny dels burgesos i companyia.

Unes cinc cerveses mes tard i un parell de cubates, ja teníem el fetge a to com per dirigir-nos a alguna de les discoteques de la plaça Reial. Per escollir una vam utilitzar una ampolla de cava que havíem trobat a terra i l’haviem fet rodar fins que parés… al Jamboree. Allà ens vam dirigir. Gràcies a l’eloqüència d’un dels meus companys, per algo estudiem retòrica, vam entrar gratuitament i, a sobre, ens van donar consumicions. A dins ens vam trobar amb un concert de latin-jazz molt animat i a les turistes del principi de la nit. Com era d’esperar, ens vam començar a enrollar amb les joves sota la mirada etílica de les seves mares… “I’m from California!!”, cridaven mentres ballavem els ritmes caribenys més sensuals. La nit va continuar dins de la discoteca.

Eren les sis del matí i no sabíem si anar a dormir acompanyats o quedar-nos a esmorzar i anar despres a saludar als companys de classe que tenien recuperacions… vam optar per lo segon, la cara dels companys va valer la pena. Hores més tard arribava a casa per dinar i fer la migdiada. La nit següent? … No ho recordo bé…

Advertir que les històries que molta gent explica s’inflen de mala manera… on queda allò cert? No en res, ja ho dic ara…