Columnes de fum

Barcelona no havia dormit gaire be, la calor angoixant d’aquell Juliol sumat a les males condicions en les que vivíen els seus ciutadants, com el soroll dels turistes o la deixadesa dels carrers, feien apujar des de feia molt de temps la mosca al nas dels barcelonins. Lentament el Sol va començar a despuntar pel Sud mentre la Lluna es negava a ofegar-se al Mare Nostrum i la ira es desfermava des del Raval fins a Sant Gervasi… l’hereu Borbó havia reclamat la tornada del exèrcit a Montjuic i els canons tornaven a apuntar la ciutat des de la Ciutadella, segons ell la imatge que les mobilitzacions que treballadors i universitaris havien protagonitzat últimament pels carrers destrossaven la imatge turística de la marca BCN que les Olimpíades, el Fórum i el Tour havien aconseguit, cosa que feia perdre clientela als seus burgesos hostalers.

Armats amb el que trobàven pel carrer, els ciutadans avançàven sota un mateix lema ‘L’únic hotel que ha de fer llum aquesta nit és el que cremi!’. La revolta havia començat sense por a perdre res, cosa que havien aprés dels iranians i els francesos dels barris baixos de les grans urbs. Massa violència acumulada, massa tensió provocada per la canícula, masses tonteries havien acceptat dels seus polítics.

Dies més tard l’exèrcit va entrar amb virolència a la ciutat Comptal, repressiu com feia anys que no es veia… la guerra havia retornat, i amb ella la por que els carrers ja creien oblidats. Una setmana més tard la falsa tranquil·litat de les columnes de fum provocades pels bombardejos constants no feia oblidar la barbàrie viscuda per culpa d’un príncep malcriat.

(relat paranoic en 4 capitols) d

PARANOIA FINAL.

La cova es desintegrà lentament, en pols s’anava convertint al ritme del so de la pluja que queia amb força, el vent bufava enfurismat enduent-se qualsevol rastre de pedra d’allí. L’Aitana seguia dormint envoltada per un lloc que es destruïa com si fos un castell de sorra desaparegut pel vendaval. Ara ella somiava des de dalt d’un pujol on l’aire corria i la pluja continuava caient incessant creant rierols cada cop més grans que descendien cap a la vall pels camins, arrossegant còdols i troncs corrent avall. Però ella dormint, tranquil·la, sense immutar-se del que al seu voltant passava.

Els primers rajos després de la tempesta van despertar a l’Aitana, el so de les onades trencant-se al penya-segat del costat, les gavines ajagudes damunt dels seus peus i la suau brisa marina no li donaven ganes d’alçar-se del llit. Es sentia bé, ja ningú la perseguia, res li feia por. Tornava a estar a casa seva, a la natura allunyada de la resta de la humanitat. Com si fos un reclam per a ells, totes les bèsties de la illa on es trobava se li apropaven i es quedaven al seu costat, veien com el Sol sortia. Com més despuntava el dia més animals seien al llit amb ella. Cap emetia ni un sol so, només arribaven, li feien una reverència i dormien arraulits entre els llençols del llit esperant que aquell instant de fragàncies marines no s’acabes mai.

Al vespre, quan Venus començava a brillar durant la posta de l’astre rei plena de colors ataronjats, liles i blaus, l’Aitana va aixecar-se del llit i començà a caminar vora del precipici. L’herba humida entrà en contacte amb els seus peus fent recorre una càrrega emocional per l’esquena de la noia. Mentre gaudia de tot el que la natura li oferia, va iniciar una cançó.

– La nit comença a brillar, el mar continua en moviment, un etern retorn el de les onades cap a la costa que li talla la llibertat.
Oh soledat! Ànima alliberada per tu, gràcies! Mil gràcies!
M’he passat anys, una vida sencera, creient-me que era cert el que em deien, que estava malalta, que era un perill.
Però no! Tot era mentida, com la vida mateixa, com el meu cos mateix i ara, ara estic fora de tota malícia.
Ric! Ric? Estic rient! Estic rient? No m’ho puc creure. Des de que era petita que no ho feia i per fi torna aquesta dolça melodia a sorgir de dins meu… no sé ni com me’n recordo de fer-ho.
Vull continuar cantant amb aquest riure encoratjador, vull seguir cridant que estimo la vida tan com els humans odien la meva i la natura a ells.
Si! La natura ens odia, no hem parat de maltractar-la i a sobre esperem que ens estimi? La humanitat no ha fet res més que tirar-se pedres al seu propi sostre… a sobre pretén que allò que destrueix ens estimi?
Fora! Fora tot! No vull veure més a cap animal racional…
Oh soledat! La nit comença i jo vull ser mar d’un maleïda vegada, destruir falses platges amb les meves onades. Oh soledat!

Una passa cap al buit, una caiguda amb el rugit del mar que trenca de fons, un paisatge que desapareix entre gotes salades, una mirada que s’enfonsa entre peixos encuriosits, un univers blau i dens que es sap on comença i on acaba, tot de qüestions que desapareixen ofegades, un sospir d’assossec humit com la manta que la tapa, i al fons del mar un home tocant el piano creant onades amb les seves melodies. L’Aitana, astorada per trobar-se aquell vell allà, agafà un cadira i l’observà fins que el mar es va assecar.

(relat paranoic en 4 capitols) C

COSSOS D’ESQUADRA

La nit va caure, mentre la dona i l’Aitana continuaven la conversa fins que es van dormir arraulides davant el foc fins que a les cinc de la matinada un fort soroll les va despertar, la noia va cercar amagatall espantada, i no era per menys! L’exèrcit de clons va entrar a la casa a la força alçant del llit a tots els joves que estaven allà, s’havien de desallotjar, ho deien els mitjans de comunicació i alguns directius de l’hospital, armats amb porres i fanals els anava treien un a un cap al carrer. Mentre la dona estranya cridava a la ment de tots els presents ‘No han fet res! Aquestes són hores d’entrar? A casa meva? Fora!’

– Són ordres del cap!- va dir un dels clons. La dona es negava a sortir del seu mas i la violència va començar. Els clons començaren a apallissar a tota persona que es passés pel seu davant, fos violent o no, jove o vell, inquilí o un passejant. Famílies, nois, noies i la dona, tothom rebia sense parar entre crits de ‘Prohibit mirar!’. L’Aitana va marxar corrent tan com podia cap al bosc d’on havia arribat mentre al poble la barbàrie de la repressió deixava la seva empremta, i tot per pensar diferent, per no acceptar les normes mal administrades i aplicades per les autoritats de l’hospital.

La nostra protagonista estava una altra vegada vagant sola pel bosc desconegut, de sobte l’Aitana es va aturar, notava uns ulls que l’observaven, nerviosa va començar a cercar pels voltants, però només veia troncs buits, arbres secs i moribunds, la mirada cada cop era més present… la seva respiració augmentava de velocitat, el cor li bategava amb força, tant que cada impuls del cor omplia de color blanc la seva mirada, allò cada cop estava més proper! Nerviosa cercava i no trobava, però s’aproximaven! Els clons? Algun monstre que no va matar a la seva infància? Un ocellet? Que era? Que sortís ja! desitjava l’Aitana desesperada. Soroll. Un crit, Un sospir. Tranquil·litat. El gat de la dona deformada acabava de sortir de darrere d’un matoll sec. Havia marxat del poble temorós de rebre ell també. Ara tenia un company per seguir vivint.

Junts van començar a caminar pel bosc, cada cop més endins d’aquell lloc, sense cap mena de rumb, fins que es van trobar una cova. A l’entrada s’hi podien apreciar les restes d’una foguera encesa molts anys enrere, enfront seu un gran barranc que es podia baixar per un dels laterals. A baix una galeria immensa amb tot de cossos fossilitzats, encadenats i recolzats al barranc. A prop de la paret hi havia un munt d’ossos amb una inscripció damunt seu escrita amb sang on s’hi podia llegir:

‘Per a què serveix sortir de la cova si la resta es resigna a morir lligat?’

Aquelles paraules van trasbalsar l’Aitana, no podia entendre-ho… ella venia de fora la cova, mai havia vista aquell lloc i els seus familiars no li havien pas que ells havien emigrat cap a l’exterior. No podia entendre que hi existissin persones lligades, encara que pensava que la gent que la coneixia la volia veure igual, com un munt d’ossos lligats impossibilitats per caminar pel món de les imaginacions. No entenia perquè havia tornat aquella persona si volia sortir a fora i es sentia bé lliure. No calia tornar.

– Va tornar per que volia estar entre els seus companys, per que es sentia sol.- li contestà el gat. Tampoc podia entendre que la gent de fora hagués empresonar algú a dins d’aquella fosca cova. Trobava absurd que hom fos capaç de fer quelcom així. Poc a poc, pensament rere pensament, l’Aitana va començar a adormir-se, el cansament dels dos dies l’arrossegava cap al fons de la cova, com si estigués sota un encantament descendia entre la foscor volen trobar un llit, tals eren les seves ganes de dormir que somnolent va dir ‘llit: Moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, compost generalment d’un suport pla de fusta o de metall, on hom col·loca el somier i el conjunt format pel matalàs, els llençols, els coixins, etc’ i davant seu aparegué. Es va estirar a gust de poder dormir entre llençols nets i amb certa tranquil·litat.

(relat paranoic en 4 capitols) b

Capitol 2: La infraplanta.

L’Aitana corria escales avall a la recerca de la seva habitació, del seu llit, mentre darrere seu els infermers es multiplicaven perseguint-la. Baixava els graons de quatre en quatre, la seva cabellera ataronjada descendia suaument amb un moviment que recordava el mar vist durant la posta de sol, els seus ulls verdosos resseguien l’hospital cercant un punt d’alliberament a la seva captivitat, es sentia com una princesa en mans d’un malvat mag que l’havia tancat en un estrany lloc on tothom la mirava com si estigués malalta. A cada pis que baixava més infermers es sumaven, uns infermers que poc a poc, com més profunda era la planta, perdien la seva bata blanca transformant-se en un vestit negre i roig que els arribava fins als genolls, els seus rostres s’anaven igualant, el cabell es feia més i més curt, els ulls negres, les celles ben poblades, el nas amb forma de triangle isòsceles… un gran exèrcit de clons anava a per l’Aitana.

Les entranyes de l’hospital eren un gran bosc dins d’una cova amb horitzó, els arbres creixien gràcies a una entrada de llum, semblant a una claraboia, situada en el sostre, una escletxa que omplia de vida aquell lloc estrany. La infraplanta. Les ànimes de tots els malalts morts en un llit d’aquell edifici es passejaven alegrement per sobre de rierols de sèrum fisiològic, camins que els transportaven per tot arreu, passant per sota de ponts i a prop de pobles on els nouvinguts es quedaven atònits davant de tal espectacle. La nostra actual protagonista continuava corrent pel bosc, fugint desesperadament dels clons, buscant un lloc segur on amagar-se i descansar. Els seus perseguidors havien omplert de mirades inquisitives el bosc ansiosos de trobar aquella noia.

-Perquè la seguim?- va dir un dels soldats clon. Immediatament es convertí en una escultura de granit. En aquell exèrcit no s’acceptava cap mena de qüestió sensata. L’Aitana va arribar a un petit poble. Porta tancada, porta tapiada, semblava que ningú d’allí la volia dins de casa seva. Quan ja tot ho donava per finalitzat i les llàgrimes començaven a omplir el seu rostre va sentir una forta olor a té de canyella que la conduí fins a una masia situada a les afores del poble que tenia les portes obertes de bat a bat.

A dins hi havia una sala d’estar amb una llar de foc al fons on una gran olla bullia, una taula antiga amb quatre cadires i asseguda a una de les butaques del costat de les flames, una dona acariciant un gat. La noia, encongida per la por que havia passat durant unes quantes hores va seure al costat de la dona i se la va mirar. Ulls de muntanya, mirada profunda com una vall, llàgrimes d’aigua de desglaç descendien per la seva cara, una cara demacrada, plena de turons i pics, amb uns llavis com núvols de tempesta, unes dents semblants a les estalagmites i les estalactites d’una cova d’olors fetals.

– Perquè plores?- li preguntà l’Aitana. Un fil de veu incomprensible tal com la brisa sorgí de la boca de la dona, l’Aitana no entenia res del que li volia dir o expressar aquella persona. Després d’un silenci solament trencat pel foc va ressonar dins la ment de la noia la resposta.

– Per que ningú se m’apropa, tothom creu que estic malalta quan només sóc diferent, creuen que sóc un monstre i em volen curar, però jo només vull continuar tal com sóc. No estic malalta, que pugui parlar i raonar no significa que sigui humana.

– A mi em passa una cosa semblant. Durant la meva infantesa em sentia lliure, actuava com em semblava correcte a mi, però a la meva família li semblava estrany que preferís llegir, cantar i ballar pel bosc xerrant amb els meus amics i jugant amb ells, que anar a l’escola a conèixer altres nens i nenes iguals que jo. Perquè no podia divertir-me amb els éssers del bosc? ‘Quins éssers? Ai filla, tens una imaginació!’ era la seva resposta. Així que quan vaig fer els dotze anys, els meus pares em portaren cap a aquest hospital. Han provat milers de coses per curar-me, però no ho aconseguiran, per molt que em persegueixin, droguin i em lliguin, no ho aconseguiran… per que jo no estic malalta! Trastorn paranoic. Saps que vol dir? Jo tampoc.

(relat paranoic en 4 capitols)

MALALTS

CAPITOL 1:  Qui és la Joana?

Els dies continuaren a l’hospital on havia succeït l’encontre entre el Zeni i la Raya. Aquella no era la única història que havia passat dins d’aquell edifici. Cada dia es transformava en un llibre ple de relats, on cada un del centenar llarg de pacients tenia una vida que explicar, una vida que en alguns s’acabaria en breus instants. Les habitacions, amb aquell perfum característic que desprenen, una barreja entre malaltia, desesperació, alegria, netedat, soledat, nits de vetlla a l’espera d’una important operació, plors per la pèrdua del ser estimat, silencis de compassió i rialles de nens que no arribaran a la pubertat, esperaven amb ansietat un nou inquilí que els donés una mica de sentit a la seva existència. La sala d’espera sempre bullia de moviment, allà els nervis eren quasi palpables; depenen del pis on es trobés aquest espai, era un nerviosisme positiu o negatiu. Les cares entrecreuades de mirades al terra era la millor descripció dels ascensors i escales, potser és el lloc on menys es té ganes de xerrar amb un desconegut o potser no… depenent del grau de soledat del malalt. Pel pati exterior corria l’aire, essent el lloc més lliure del recinte, on metges i familiars fumen tot passejant, seguint els passos de la Raya i en Zeni al marxar agafats de la mà. Un petit oasi enmig de la gran ciutat, sols sortir dels murs el soroll dels cotxes i el seu fum retornen al tedi de lo quotidià a aquells que durant uns mesos s’estaven curant envoltats de tranquil•litat.

Mentre estirada, sense poder moure’s ni parlar ni mirar, vegetal durant anys, la Joana esperava la seva fi. Ella, gràcies a una màquina viu, però ningú la visita, ningú li envia flors, ningú s’interessa per com està. De fet és una desconeguda. Era la malalta 1015-0114-01. Però farts d’anomenar-la amb un nombre i per fer del tracte amb la seva pacient més humà, els metges van decidir posar-li un nom, Joana. Es diu que va arribar l’any 2000, pel que expliquen les llegendes de l’hospital va arribar la nit de cap d’any amb una sobredosi de substàncies psicoactives que li van fregir el cervell. Uns pensen que va provar de suïcidar-se davant l’entrada del nou mil•leni induïda per una secta, d’altres que va ser el final d’una nit plena d’excessos amb alcohol, cocaïna i èxtasis. Fos el que fos, la Joana segueix allà, estirada, ocupant una habitació a l’espera de que algú la visiti o li doni el final d’una vida inútil sense cap mena de futur a la vista. Per les parets ressona la felicitat que prové de l’habitació de sota la Joana, allà el caliu es contraposa a la fredor del cos de la noia.

Una operació a vida o mort, un final llarg o curt per al senyor Antonio, que durant anys ha treballat molt dur per tirar endavant la seva família des de que va arribar d’Andalusia als anys seixanta. Per desgràcia tindrà temps per veure créixer els seus néts i fer de cangur dia rere dia, ja que els seus fills l’utilitzaran com a tal. Ara somriu, content de que tot hagi sortit bé, però alhora pensa en el que pot passar en el futur. Crits, plors, discussions… retornar a aquella època en que ell es feia càrrec de la educació dels seus tres fills que ara el miren somrients i l’abracen sense parar, com si aquell incident els hagués fet veure com era d’important el seu pare i com l’haguessin trobat a faltar. La joia de la família de l’Antonio s’expandeix cada cop més per l’hospital, alterant la tranquil•litat en la que intenten mantenir als pacients de la planta de psiquiatria.

– Si us plau mantingueu el silenci, que alguns pacients s’estan posant tensos.- Digué un dels metges

– Només em falten 39 caràcters!! 39!!- cridava l’Aitana pel passadís mentre uns metges la perseguien desesperats.