Localistes vs Cantonalistes

Any 96 després del desglaçament dels pols. Tota Barcelona esta inundada excepte L’Hospitalet, que va ser la única ciutat de l’àrea metropolitana que se li va passar pel cap posar uns murs de contenció que paralitzassin l’avançament de les aigües, potser perquè era la única que no tenia platja ni turisme, gràcies a la idea del tirà Corbacho II.

La ciutat esta envoltada d’aigua, només es veu a la llunyania els pics de la serralada de Collserola, ara anomenada les Illes dels Repetidors, i les quatre punxes de la Sagrada Familia. La mort de l’emperadora Marín III ha sumit la ciutat en el caos. Desde Bellvitge s’ha alçat una rebel·lió cantonalista contra els burgesos localistes del barri Centre, els cantons rebels estan farts de la centralització del poder i els pocs serveis al llarg de la rambla, sobretot dels cinemes, els teatres, auditoris i la cultura en general. Ha començat la guerra.

Armats fins les dents els localistes reclamen que L’Hospitalet torni a formar part de la resta del reich d’Europa, mentre que els cantonalistes defensen un ciutat forta, independent de la resta del món i socialista, únic front capaç de lluitar contra el malvat Führer, el clon de Sarkozy-Berlusconi, un engendre ultrafeixista que domina quasi tot el món, excepte Rumania, estat-camp de concentració per excel·lència. Al comandament de les forces rebels hi ha l’X, un actor alcohòlic i vividor que li ha tocat manar per ser un viciat dels jocs d’estratégia i que espera ansiosament l’arribada de les ajudes d’Islàndia, la seva única aliada. A l’altre costat hi ha en B, un tenaç i calculador estratega, un xic conservador a la hora de preparar les batalles, que ha aconseguit el suport del Führer.

Després d’anys de petites incursions al Centre, els rebels preparen la última gran acció. Les forces estan minvades, els ànims també, però aquest pla serà el definitiu, o acaben amb els localistes o moriran amb el cap ben alt. Són les dotze del migdia d’un gris dia de tardor, la pluja cau sense parar, el fred cala els ossos dels pobres rebels, que armats amb pals, tapes de clavaguera, canonades de ferro i tot el que han pogut trobar, es dirigeixen cap a la mort segura. La por es fa cada cop més present, com més s’apropen cap a l’ajuntament de L’Hospitalet, el gran quartel general dels opressors. La plaça de l’ajuntament esta deserta, diverses trinxeres es reparteixen al llarg d’ella, lluny queden els crits alegres dels nens jugant mentre els iaios els vigilen, l’únic que es sent és la respiració entretallada dels cantons, un xic desesperançats. Al veure-ho, l’X es posa al capdavant i intenta animar com pot a les seves tropes… ningú l’enten perquè va tan borratxo que se li creuen les paraules, però almenys ho ha intentat pensa la resta. Un gran tro dona pas a la batalla.

Els cossos van caient omplint la plaça de morts, es fa impossible avançar més de quatre metres sense perdre a cap company, però cada cop estan més a prop, cada cop es sent més la victòria. Però de sobte, des sota les pedres han començat a sortir localistes, envoltant als pocs cantons… la batalla ja esta perduda quan de cop i volta apareix en Glam, el comandant islandés, amb un exèrcit d’homosexuals alliberats de Rumania molt cabrejats i amb ganes de venjança. La irrupció d’aquests fa alçar l’ànim dels pocs rebels que ferotjament han començat a repartir cops a les tropes d’en B. Al final la revolta surt victoriosa, però tots lamenten la mort de l’X, que ha patit un coma etíl·lic en la celebració de la victòria.

Almenys L’Hospitalet continuaria sent lliure durant un breu periòde de temps.

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Demagògia electoral

Queda una mica més d’un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya i des de fa mesos que s’ha iniciat la campanya demagògica dels partits conservadors. Cada quatre anys estem igual i això ja comença a cansar, per culpa del petit francés amb aires de grandesa que té mig pais paralitzat (Sarkozy per alguns) que va tirar endevant les expulsions dels gitanos del pais, el discurs xenòfob s’ha instal·lat a gairebé tota europa, a excepció d’Islandia com ja va explicar l’Arqueòleg, i com no a Espanya (malgrat que els conservadors oblident que la immigració a baixat aquest darrer any.

La desafecció política ciutadana no només s’alimenta de la sensació que per una banda hi ha els polítics i per l’altra els ciutadants, sinò també pels repetitius discursos electorals i la demagògia que els alimenta. Un immigrant roba i per això tots els immigrants són dolents, sense tenir en compte que treballen del que gairebé ningú vol fer-ho. En una escola potser només es parla castellà a la classe de castellà i ja passa a totes les escoles i universitats, quan jo he estudiat gairebé tota la meva curta vida en castellà per tal de donar l’oportunitat a tots els alumnes d’apendre (i al meu institut no hi havia immigrants casi), i així s’alimenta el discurs conservador, d’un fet en faig una generalització.

Per altra banda començaran els insults, el “jo vaig fer tal i tu no”, la desqualificació dels partits, donan més pes als partits minoritaris que són oblidats i que aprofiten les disputes dels partits majoritaris per guanyar vots entre els catalans més perduts. Ciutdants ja ho va aprofitar fa quatre anys, d’allò en van pendre nota els carreteros i laportes que veuen una escletxa poru gran com per aconseguir algun vot.

Miro les notícies i em sento estúpid, sento com si els polítics estiguessin més preocupats en arribar al poder en comptes d’intentar proposar noves vies per tal que la situació en la qual estem canvïi. Tots ens parlaran del canvi, ho sé, però el seu discurs estarà impregnat de la rutina electoral de sempre. I això em fa ràbia perquè sé que és important anar a votar per evitar l’augment del conservadorisme allà on visc, però per altra banda penso que tot és una gran merda.

Valoracions sobre Zaragoza

Després d’aquest llarg cap de setmana al qual he tingut la gran sort de passar-lo a Zaragoza, toca valorar tot el que vaig poder veure. Abans de començar avisar que no, no he estat de festa a tota hora, de fet perque anava amb un amic que treballava cada dia al Parque de la Marionetas i no podia anar-se’n a dormir massa tard. Malgrat això he gaudit de les nits, fredes, de la capital aragonesa sense desfasse, cosa que el meu cos ha agraït molt. Ja toca valorar la ciutat…

En primer lloc voldria fer una crítica a com esta la ciutat comunicada amb el transport públic… És el caos!! Només hi ha autobusos (molts, però molts eh!) per moure’s, cosa que en una ciutat plena de cotxes arriba a ser agobiant, a part que per la nit era impossible anar a Valdespartera perque només hi havia dos autobusos per arribar al lloc on es centrava tota la festa (és com si al fórum només es pogués arribar amb un parell de busos). No sé com és el sòl de Zaragoza, ni si és com a Roma que allà on es fa forat hi ha restes arqueòlgiques, però un parell de linies de metro descongestionaria molt la ciutat, ja que no és molt gran. A veure si el tramvia que porta cinc anys en construcció canvia les coses.

La següent qüestió és que he descobert que encara existeixen skins, feia molts anys (exceptuant una coneguda) que no veia més de quatre personatges d’aquests junts. Això em porta a una valoració… com collons es distingeixen els diferents tipus d’skins?!!

La festa del Pilar esta prou ben organitzada, sobretot el centrar el gruix de la gent a les afores pel bé dels veïns. Bé, això si exceptuem el Tubo, que és una zona de carrers estrets plena de bars i discoteques situada al centre de la ciutat, i les casetes regionals, que estan a la Granvía. No obstant, aquesta dispersió permet una espècie de selecció de les persones, és a dir: al centre turistes i estudiants universitaris, cases regionals turistes i gent de la ciutat, afores (Valdespartera) turistes, adolescents, families i altres.

 Un dels llocs més visitats i alhora el que em va deixar una mica garratibat és la basílica (o el que sigui) del Pilar, de totes les construccions religios que he vist, de moment aquesta és la que més m’ha impressionat… és més gran que Nôtre-Dame… encara que el millor és la font que hi ha a la plaça, que sembla representar un terratrèmol o quelcom així. A prop d’allà hi ha el millor bar que vaig visitar, La Campana de los Perdidos. És un bar on s’ajunta la gent bohèmia i cultural, on tenen una programació fixa d’espectacles poètics, teatrals, musicals i de titelles.

Això últim em porta a parlar del Paruqe de las Marionetas. Esta situat durant les festes del Pilar al Parque Grande, que és conegut així perque fins fa poc era el Parque Primo de Rivera (fins fa poc perque ara és el Parque Labordeta… quin canvi eh!!). És un lloc molt recomenable per visitar, vaig passar allà cada dia veient els diferents espectacles i cal dir que l’organització va fer una bona selecció dels participants.

Les últimes valoracions són més personals, reflexions que un fa a l’estar sol varies hores al dia. La penúltima és que crec que la població es manté gràcies als immigrants i als hippies. En serio, dos parelles de hippies que vaig conèixer, dos parelles que tenien fills… i alguns tenint la meva edad! Només veient-me amb fills tremolo.

La última és que si tingués una càmara de fotos i un plànol de la ciutat on estic podria visitar sol qualsevol lloc, encara que em faltaria ser més obert amb les persones desconegudes… encara que és millor anar amb algú amb qui poder discutir cap a on anar i perdre’s junts per la ciutat, que és de la única manera que les gaudeixo.