Sobre el Fer-se Gran

Potser és el significat de fer-se gran, veure com el dolç sucre de la infantesa es desfà en l’amarg cafè de la vida adulta.

Avui mon germà, si aquell que em diu fatxa, fa trenta anys. Sembla ser una edat important on s’entra en crisis existencial, i dic sembla ser perquè mai he entès quin problema hi ha en canviar de dècada. Potser és que quan s’afegeix un número a l’esquerra és quan la gent normal mira cap al passat i diu: Carai! M’he fet gran!

Però què vol dir això de fer-se gran?

Suposo que deu ser adonar-se que hi ha coses que ja no es poden fer igual que quan es tenien divuit anys, que els teus pensaments i reflexions s’estabilitzen, que les responsabilitats canvien, fins i tot augmenten, que et sembla sorgir de dins un anhel per crear una família, que tots els somnis de l’adolescència s’estan esvaint… doncs, la veritat, quina merda! Quan mires cap enrere te n’adones de com de ràpid ha passat el temps, quan de sobte et trobes a un infant al qui vas ensenyar teatre quan tenia cinc anys i ara està a batxillerat et quedes un pèl perplex. Han passat tantes coses tan ràpid que quan ho recordo em marejo de la velocitat en que corre el temps.

Com? No puc continuar fent el mateix que abans? Doncs no. Ja no puc aguantar un dia d’esquí com deu anys enrere, ja no puc sortir de festa i el dia següent estar com fresc una rosa, ja no puc aguantar el mateix ritme fent de monitor durant les colònies, ja no toco amb les mans el terra sense doblegar les cames… i així molts exemples més. Però potser hi ha una part positiva a tot això, però ara no la trobo.

Continuem.

Els pensaments i les reflexions s’estabilitzen. A què em refereixo? A que durant l’adolescència ens estem creant un jo propi alimentant-nos del nostre entorn, i també destruint-lo. Però entre els 20 i 30 anys aquest pensament evoluciona, madura i sembla ser que poc canviarà a partir dels trenta cap a endavant. A no ser que et passi quelcom que et canviï la vida. Això per molts és positiu, per mi no gaire. Poder estar en constant canvi de pensament significa estar posant en dubte la teva pròpia personalitat, modificant tot allò que sembla dolent i per tant millores el que penses. Quedar-se estable en pensament dóna una falsa sensació de tranquil·litat, però es pot caure en un perjudicial dogmatisme on no s’accepti l’opinió de l’altre si és diferent.

Pel que fa a les responsabilitats no cal que m’expliqui gaire, primer són els estudis, després la feina, després el pis i la parella, i finalment, si es dóna el cas, la família. De sobte has d’educar els teus fills, treballar per alimentar-se i pagar el lloguer o la hipoteca i si es pot seguir estudiant per poder reciclar-se. Mare meva! M’està agafant complex de Peter Pan per moments!

Això de que creix l’anhel per formar una família és una observació, perquè jo no ho he sentit mai encara… per tant no puc explicar-ho. Però segur que l’Aficionats als Senders si… espero el teu comentari sobre què i com es sent…

I finalment el que sol provocar la crisis existencial: Veure com molts dels somnis de l’adolescència s’han esfumat. Quants de nosaltres ha dit la cèlebre frase als divuit m’emancipo i als vint-i-cinc encara viu amb els seus pares? De tot el que volia fer quan tenia disset anys i volia menjar-me el món només he aconseguit un i un segon està en procés d’iniciar-se deu anys més tard… Carai! Si ni tan sols faig la carrera que creia que volia fer! Fins i tot alguns dels amics han canviat…

Ho repeteixo, fer-se gran és adonar-se que la millor època de la vida és la infantesa, on tot són descobriments i alegries, i que en comparació la vida adulta és ben amarga, malgrat que hi hagi alguna que altra alegria.

Cavall per Llebre

Què mengem realment? No en tinc ni idea.

Fa unes setmanes enrere es va descobrir que alguns productes alimentaris contenien traces de cavall en comptes de vedella. Cal dir que tant una carn com l’altra són bones per a l’ésser humà, el que és preocupant és que et venguin una cosa quan en realitat és una altra. I d’aquí sorgeix el dubte dels consumidors sobre si estem menjant el que creiem.

Tot això m’ha portat a tenir present la vella frase feta: que no et donin gat per llebre! És a dir, que vendre una cosa per una altra, l’engany en els productes alimentaris, no és tan recent com creuen alguns, i la sorpresa de l’escàndol és menor si ho tenim en compte. El problema potser està en que la confiança cap als controls alimentaris disminueix. Si durant un temps ha passat això, qui no em diu que la tonyina que menjo potser és una altra cosa? Qui em diu que els nuggets congelats de pollastre no són de colom? Començar a dubtar et pot portar a una conspiranoia que faria que directament no mengessis res que no fos fresc. Potser millor, una dieta més saludable segur que ho és. Però qui et diu que la vedella del mercat no té no sé quin bacteri que s’els ha passat per alt?

Però potser és donar-li massa rebombori a una anècdota. O no. Tal com ha passat amb la corrupció, de cop i volta sorgeix un cas i en surten de nous de sota les pedres. No és estrany? Aquí la manipulació dels mitjans de comunicació es fa notable, al meu parer. Com? Manipulació informativa? Si. M’explico. Ara sembla que el centre de la informació és la corrupció… però és nova la corrupció? No. Potser ara es tenen més accessos a la informació i per això han anat sorgint com bolets. Encara que fa sis mesos enrere es tenien els mateixos accessos, no? I aquesta saturació informativa fa que d’aquí un temps ni ens recordem del senyor Bárcenas i el tema sigui el dopatge en el ciclisme, per exemple, ja que és la època del Tour de França…

Tot corre molt ràpid i és probable que d’aquí un temps ens tornin a fer passar una cosa per la que no és, i nosaltres tan tranquils en la santa ignorància.

Esquerra, Dreta, Amunt, Avall…

Els bàndols polítics actualment són com una partida de billar, segons el pal que ens donin es van xocant els uns amb els altres.

– I tu de quina bàndol polític estàs?

– Jo? Doncs no ho sé…

Fa uns dies alguns dels meus amics i mon germà em van titllar de feixista per no ser un defensor del independentisme-nacionalisme català. Suposo que m’ho deien de broma, però sempre m’ha fet gràcia com a tot l’estat espanyol es titlla de fatxa a aquelles persones que no comparteixen els mateixos ideals que un o una mateixa… Un exemple d’això és el tuit on un polític del PP de Madrid titllava d’antidemocràtiques a aquelles persones que es van manifestar contra les retallades el 23-F. Un metge fent sentir la seva veu al carrer és un antisistema anarquista? Segur, segur…

Anem a la qüestió del principi que va obrir una petita reflexió, com quasi totes les meves reflexions, vaja… En un principi podria considerar-me d’esquerres, però com aquests termes, dreta-esquerra, s’estan diluint per moments en el món de les opinions, el món de la doxa, diria que sóc dels d’avall. I qui són els d’avall? Suposo que els que ja no juguen dins del sistema polític de partits, com els d’amunt. Aquesta diferenciació podria ser veure i entendre la política com a sistema de classes. La classe alta defensarà els seus valors i mantenir els seus privilegis, els d’amunt, mentre que les classes baixes intenten mantenir i reclamar els seus drets a la igualtat. Tant uns com els altres tenen en comú, en la seva radicalització, la desafecció als partits i, fins i tot, l’antidemocràcia. En cap cas entro en aquest radicalisme, la meva posició política és diferent.

L’avall l’entenc com la destrucció de tots els fonaments polítics per tal de poder fer una reconstrucció a partir de la reflexió entorn del poder. Sempre m’ha preocupat la democràcia, les diverses maneres de posar-la en pràctica, i sempre insisteixo que no estem en un sistema democràtic, sinó liberal-democràtic. Però és necessari acabar amb aquesta concepció i tot el sistema en general, almenys en termes imaginaris, per poder desgranar els problemes reals del sistema d’aquells que només fan que confondre, evitant que puguem tenir una discussió com cal, enriquidora. És com si al discutir sobre la necessitat o no de la independència catalana es posessin com a arguments coses com ara: ser independents ens farà sortir de la crisi. Segurament Catalunya seguiria essent un titella dels mercats liberals i del poder dels privilegiats.

I quins són aquests problemes? Alguns han anat sorgint a mesura que avançava la crisi econòmica. El poder dels bancs, la corrupció, la influència de la patronal en les decisions polítiques, la poca separació entre política i religió, les mentides que no reben el seu càstig (Rajoy: No subiré el IVA!), els partits polítics tradicionals que no són capaços de renovar-se, la destrucció de la classe mitjana… i a partir d’aquí, començar a desgranar per trobar els problemes de fons: els fonaments de la democràcia i del sistema capitalista, i la frustració de no trobar una alternativa coherent, no idealista, i que es pugui dur a terme en sentit global, o almenys que no sigui per a tres o quatre persones. Acabar amb els capitalisme sembla una cosa impossible, i menys quan la gent hi està acomodada, però s’ha de continuar pensant com fer-ho, proposant formes de vida més justes i lliures, posant-les en pràctica per veure fins a quin punt són factibles i on fallen, per anar millorant lentament fins aconseguir el que semblava impossible.

Per desgràcia creure que això últim es pot fer sembla una utopia, i més en una societat on la lentitud no esta molt ben vista, cosa que va fer que el moviment 15-M anés perdent força paulatinament. Què hi farem!

Peter Punk

El Peter era un jove inconformista que creia que els anys setanta encara no s’havien acabat. Passejava els seus pantalons de pitillo, la xupa negra, les botes militars i una gran cresta rosa pels carrers de Londres. El Peter tenia un grup de música que es deia “Els Nens Perduts” i cada nit actuaven al pub Neverland, bar on la seva propietària tenia el sobrenom de Campaneta, ja que es deia que tenia una gola molt petita. Aquell noi d’uns disset anys tothom el coneixia com al Peter Punk.

Una tarda plujosa d’hivern, el Peter Punk deambulava pel barri de Notting Hill quan es va quedar quiet davant d’una finestra. A l’altra banda hi havia una noia que es deia Wendy cantant una cançó de bressol al seus germans. La Wendy era una noia d’uns setze anys, filla d’un banquer, tenia una melena d’or fi que li queia fins a mitja esquena, ulls verds i somriure juganer. La veu d’aquella jove va deixar al Peter tan impactat que des d’aleshores anava cada tarda a escoltar-la.

Un dia el Peter Punk es va apropar tant a la finestra que la Wendy el va veure’l. Encuriosida es va dirigir cap a aquell estrany noi, mai havia vist a ningú vestir d’aquella manera tan estrafolària. El Peter en veure-ho va fugir corrents, amb tanta mala sort que es va entropessar amb un arbust caient sobre la humida gespa del jardí de la casa. La noia es va acostar ràpidament i amb un somriure va ajudar al Peter Punk a aixecar-se.

– Hola!

– Hola…- va respondre en Peter tímidament.

– Per què m’espiaves?

– No t’espiava… només… només t’escoltava cantar.

– Saps que esta molt malament això?

– Això qui ho diu

– Home, doncs no sé… és el que m’han ensenyat.

– A la merda els bons modals.

– És curiós. Mai m’havia parat a pensar d’aquesta forma.

– Has de venir amb mi.

– A on?

– A conèixer els meus amics. Els he parlat molt de tu i volen escoltar-te cantant.

– De debò?

– Si. Em presentaré, em dic Peter Punk.

– Jo Wendy, encantada.

– Vens o no?

– I deixar sols als meus germans?

– Segur que estaran bé. Anem?

– Va, per què no?

– La parada de metro està allà.

– Metro? Hem d’agafar el metro?

– No ho has fet mai?

– No.

– És molt senzill, només has de seguir-me i fer exactament el mateix que jo.

Plou a L’Hospitalet

La inspiració és com la pluja, omple de vida el bosc fins que s’asseca. I a esperar que torni.

Plou, ho sé pel so de les gotes colpejant el vidre de la cuina. La nit envolta tot l’Hospitalet, una suposada foscor que no és res més que una simple imaginació del que m’agradaria que fos, però no és així, els fanals, la contaminació lumínica, fan del cel una gran taca ataronjada, com si el sol mai s’hagués acabat de pondre.

Heidegger deia que l’angoixa era una de les sensacions que ens feia sortir de la via inautèntica, fent sorgir de dins la nostra existència més profunda. Però no sé que dir…. la soledat ara mateix és el meu abric, la incomprensió d’haver-se de sentir trist quan no hauria de ser així és el pensament que constantment penetra dins meu, tal com la música que aleatòriament surt de l’ordinador, marcant el meu ritme d’escriptura… exercici d’escriptura automàtica. I com sol passar, la creativitat comença a fer la seva feina.

Les cendres voletegen pel cel en una dansa macabra que correteja entre els cossos caiguts i les restes d’edificis calcinats. Un cos camina pels carrers desapareguts, deambula cercant una altra persona, les llàgrimes cauen pel seu rostre, trista d’haver-ho perdut tot… però no sap que en aquell lloc està sola, cap persona s’aixecarà per dir-li hola bon dia. És la fi, el no-res, la destrucció total de la ciutat es fa palesa en la figura d’aquella deformada estàtua de la rambla que ara només és coure desfet. El sistema d’abastiment d’aigua ha rebentat, omplint de tolls de fang i cendra el terra que ella trepitja. De cop s’atura. Una cançó sona en alguna banda, un trist violí que segurament algú està tocant. Esperançada comença a córrer  cap a allà.

Estava al terrat estenent la roba quan de sobte una gran bola de foc va caure sobre Barcelona. Era una bella tarda de Juny, d’aquelles on el sol omple cada racó de la ciutat i les vistes des d’on estava feien del totxo una cosa amb certa bellesa, amb la sort que la calor no era agobiant. Deu segons més tard tot seria caos, i ningú s’ho esperava. L’edifici on estava es va fondre en un obrir i tancar d’ulls, per sort l’efecte tobogan la va deixar en vida. Ferida caminava pel que se suposava que havia estat el seu carrer i al costat de les arrels d’un pi caigut es va trobar un violí. Trista de veure’s sola, sense cap més companyia que la música, va començar a tocar-lo caminant per la ciutat derruïda. De sobte una figura humana se li va apropar corrents.

– Hola.

– Hola.

– Saps que toques molt bé el violí?

– Això serà perquè deu ser la primera vegada que sents a algú tocant-lo…

– Potser si, però també és probable que en tota l’àrea metropolitana siguis de les poques persones que ho fa.

–  Potser si.

–  Ets del barri?

–  Clar. No seré una de les assistentes al World Mobile Congres.

–  No, clar que no… em dic Martina.

–  Jo Georgina. Saps el que ha passat?

–  No. Només sé que s’ha il·luminat el cel i ja està. I tu?

–  Jo estava al terrat i he vist una gran bola de foc.

–  Un asteroide?

–  O ha començat la tercera guerra mundial, qui sap.

–  I ara què fem?

–  Jo optaria per marxar d’aquí.

Les dues noies van començar a caminar juntes. Si entre les runes trobaven alguna cosa interessant ho agafaven. Quan estaven pel que havia sigut el barri de Sant Josep van sentir el plor d’un nadó. Sense pensar-s’ho dues vegades el van salvar d’una mort segura. Van decidir que l’anomenarien Nil, en record del fill de la cosina de la Georgina. La Martina i la Georgina van continuar avançant entre el desastre cuidant el Nil com si fos el fill que mai haguessin tingut. Les dues ho havien perdut tot, els amics, la família, la casa, els somnis, els desitjos… i el Nil era com una nova porta, era el petit raig d’esperança i de vida que et dóna tenir un objectiu, un projecte, el de no veure’l créixer enmig de la desolació. En sortir de l’àrea metropolitana, es van adonar que la destrucció era total. Per sort van trobar unes bicicletes a Sant Boi, en agafar-les un noi va sortir amenaçador, però al veure les dues noies amb un nadó entre els braços va calmar-se de cop. Es deia Marc i també ho havia perdut tot, de manera que els va preguntar a les noies si es podia unir a elles. La Georgina i la Martina van acceptar, i els quatre van pujar a les bicicletes i van marxar lluny d’aquell fatídic lloc.

Al cap d’uns dies van arribar a la vall d’Alinyà, un lloc del qual la Georgina en tenia grans records. En veure que no hi havia rastre de cap dels pobles, van pujar fins a les bordes de Perles, una zona que anys enrere havia tingut camps de cultiu i cases petites on els agricultors i els ramaders dormien durant les èpoques de més feina. Allà van començar a treballar per tal de sobreviure i donar al Nil una nova llar, i el que seria la seva nova família.

Encara plou, la humitat s’apodera del menjador i de totes les estances de la casa, i encara em sento sol… però no ha sigut una nit improductiva… suposo.