La Prestatgeria

Una prestatgeria pot dir tan o més que la roba que portem posada.

Assegut en el seu puf mirava atentament la seva prestatgeria plena de llibres, sempre ho feia quan anava a qualsevol casa, al cap i a la fi li semblava molt interessant saber què llegia o li interessava més la gent que coneixia. Alguns cops perdia més d’una hora a la nova llar que coneixia per prestatgeries que ocupaven un corredor infinit, però no era el cas de la seva humil prestatgeria. En ella hi havia dos prestatges especials, un ple de literatura variada i l’altre amb els llibres de filosofia que cada any demanava als reis, un petit recorregut per la història del pensament occidental. Però no estava mirant els llibres precisament… no, hi havia una cosa que el preocupava una mica, i es que cada dia les figuretes que adornaven la prestatgeria es movien de lloc i ni ell ni ningú més del pis ho havia fet. Aleshores va començar a pensar, a imaginar, mentre la seva pipa fumejava…

Vet aquí que un bon dia el senyor Cordills es va declarar amo i senyor de la prestatgeria, en contra de l’opinió de la resta d’habitants, els que anomenarem prestatgerians. Aprofitant els moments que els humans no hi serien (si, això sembla Toy Story… però sinó, no hi trobo explicació possible), iniciarien una revolta contra el senyor Cordills, el més gran dels prestatgerians. Els primers en començar la revolta van ser les figuretes de Fanhunter, però Jonh Konstantin i el papa Alejo I, al ser adversaris tota la vida, no van poder evitar iniciar una confrontació paral·lela a la revolta. Veient-se impotents, els voltors de Playmobil van optar per unir-se al nou senyor, protegint-lo de la resta de prestatgerians, i així es van situar a la part més alta de la prestatgeria, vigilant amb el seu vol qualsevol intent de la revolta d’arribar-hi. Era una feina un xic inútil, ja que sols quedaven a la part central el Homer i la Marge, el superman, un hipopòtam, un conill sortit, varis instruments de percussió que passaven de tot i una gàrgola que no es volia moure del davant dels llibres de filosofia medieval.

Durant una setmana els atacs al senyor Cordills van ser contrarestats impecablement, però al final, cansats tots de estar-se barallant tota l’estona van optar per arribar a un acord. Cada grup es repartiria la prestatgeria i ningú entraria en el territori de ningú, a no ser que hi fos convidat, clar. El conill sortit va demanar entrar al prestatge de la literatura variada per poder llegir contínuament el petit exemplar del Kamasutra, el senyor Cordills ho va acceptar. La gàrgola va demanar continuar guardant dels infidels la filosofia medieval i els daus van afegir-s’hi posant-se a la zona de la filosofia postmoderna, i el superman es va quedar davant els llibres de Nietzsche. La resta de prestatgerians es van anar col·locant en diferents punts, alguns van preferir anar al prestatge on no hi havia res de res per ser lliures de fer qualsevol cosa amb l’espai que tenien…

Això podria ser una petita metàfora de la guerra civil espanyola, amb la diferència que aquesta petita història acaba més o menys bé per tothom… pensava assegut en el puf abans d’adormir-se envoltat per la calor del Juliol. I els prestatgerians van començar a moure’s de lloc per tornar boig al veritable amo de la prestatgeria.

Conscienciació vs Càstig

–  No ho facis més o et castigaré!

–  Però per què no ho puc fer?

–  Fes-ho i ja saps què passarà.

La societat està creada a partir del terror del càstig, cosa que em porta a reflexionar al voltant de l’educació actual en termes generals, no sols en l’àmbit de l’escola, i de com és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa.

Penso que estem oprimits constantment pel que pugui passar si no fem allò o aquella altra cosa, per les conseqüències negatives sense cap explicació més, ens porta a un estat un tant paradoxal. Hem de creure per no ser castigats, però no sabem per quins set sous hem d’actuar d’una forma o altra. Un exemple d’això seria els set pecats capitals o els deu manaments, si no compleixes amb els manaments seràs castigat eternament… obeeix per no acabar al infern. No és una mica absurd que et diguin “no mataràs” i el perquè tingui un fonament mitològic? Aquí és on entra la paraula conscienciació. No seria molt millor fer entendre que matar a una altra persona perquè si no es bo ni per a tu ni per a la resta de la humanitat?

Un altre exemple que tots hem viscut segurament, l’obligació de fer els deures de l’escola, no perquè sigui bo per a mi i el meu creixement interior, sinó perquè a final de curs suspendràs… Hi ha persones que conec que durant la ESO van renegar dels estudis a causa d’aquesta obligació emparada pel temor al càstig i ara se’n penedeixen al veure que si haguessin assolit certs coneixements bàsics podrien haver arribat més lluny o tindrien un major criteri crític. L’alfabetització no pot ser una imposició, sinó una celebració.

Però si el sistema funciona d’aquesta manera, no serà que és per què els éssers humans no som tan bons com creiem? Entrem a un altre pla de reflexió.

Ai la conscienciació!!!

Una bona amiga meva sempre a defensat que en el tema del reciclatge, la reutilització i la reducció dels residus falta molta cosa d’aquesta. Però si en comptes de sensibilitzar a la gent de com de necessari és fer bé això i s’entra en campanyes publicitàries polèmiques i confoses s’acaba amb els governs decidint multar a aquelles persones que fan les coses malament, malgrat que potser sigui per manca d’educació.

Ai les multes!!!

Quina gran forma d’obligar a seguir les normes sense necessitat de pensar com explicar el perquè s’ha d’actuar d’una manera determinada. Realment som tan idiotes que només la por a un càstig econòmic ens porta a fer allò que el poder considera un comportament correcte? I això ens porta a una altra qüestió, a saber, el poder utilitza allò amb el que ens han estat educant, la por al càstig, per dirigir les nostres vides cap al seu criteri.

Si es necessiten lleis, policia i sancions serà que no som tan bons com creiem o que no som com els que manen volen que siguem… no ho sé, però tot això em preocupa en certa mesura. Qui sap si en una societat completament conscienciada cap al que és el bé comú sembla una utopia on la policia no seria necessària… però què carai és el bé comú?

Ai el maleït relativisme!!!

Però no oblidem del perill que pot arribar a comportar la conscienciació, a saber, la moral de ramat. Com estem conscienciats del que se suposa que és el bé, potser el poder ho pot utilitzar com una arma de control més potent que el càstig… aquesta reflexió ha arribat a un punt estancat on no sé què és millor.

Ai el maleït escepticisme!

Guerra de Banderes

L’Àgata i el Pere eren veïns, al replà del segon pis es trobaven esporàdicament entrecreuant breus paraules educades i, a vegades, mirades de sincera simpatia. Ella era una feliç noia amb parella estable i futur més o menys clar. Ell no sabia ben bé què era, què faria ni quin futur tindria, però semblava més o menys feliç en la seva caòtica vida sense cap rumb aparent i plena de moments d’evasió.

Un bon dia l’Àgata va penjar al balcó que dóna al carrer una bandera que onejava al ritme del vent. En veure-ho, el Pere va començar a pensar que potser ell també podria fer-ho, però no es va atrevir.

Van anar passant les setmanes i la bandera de l’Àgata seguia allà, impassible als canvis i el pas del temps. Ell va creure que ja anava essent el moment de respondre a aquella bandera i en va posar una al seu balcó. Al cap de tres dies es van retrobar els dos al replà. La conversa va ser com sempre, sense anomenar-se en cap moment aquells draps de color que ambdós havien penjat, parlant de com anava tot… mers intercanvis de paraules buides de continguts importants.

Els mesos van passar i de cop el Pere va veure com la seva estimada veïna havia penjat una altra bandera, la resposta d’ell va ser immediata.

Poc a poc es va iniciar una guerra de banderes de tal calibre que als balcons del segon pis d’aquell edifici es van anar omplint de tots els colors possibles, deixant la barana quasi imperceptible. Fins que va arribar el dia en que allò era insostenible…

Els dos es van trobar al replà…

–  Hola Àgata!

–  Hola Pere.

–  Crec que hauríem de parlar.

–  Potser si… ja aniria sent hora d’acabar amb aquesta tonteria, no?

–  Si, però jo no vaig començar-ho, ho recordes?

–  Si, però no sé, em va semblar una bona idea, quelcom trencador.

–  Dona, original m’ho va semblar per això et vaig seguir…

–  No t’ho retrec, però ja veig que t’ha passat el mateix que a mi.

–  Jejeje… ja sabies que si anaves penjant banderes com les nostres tard o d’hora això passaria.

Els dos es van posar a riure, mentre el veí de dalt baixava les escales i es parà de sobte atònit de veure els dos joves en el replà d’aquell segon pis completament despullats… “artistes” va pensar mentre treia a passejar el seu gos, sospirant profundament. Es veu que tant l’Àgata com el Pere tenien ben clar que les úniques banderes que els representaven era la roba estesa al balcó… cosa que des d’aleshores els va unir creant una nova amistat.

La Música

Y el agua es café y petróleo, y la música cambia el dolor.

Són les tres de la tarda i el Joaquim gaudeix d’un breu instant de silenci. Preocupat de no escoltar res de res, ni la remor de la ciutat, s’aixeca de la cadira i s’acosta cap al reproductor de música. Està lleugerament trist, malgrat no saber molt bé el perquè. Una contradicció es mou dins seu, l’amor cap al silenci i la perversa soledat que s’hi amaga darrere seu. Sap que no escoltar res de res és sinònim de pensar en els seus problemes fins a límits insuportables. Connecta el seu USB, selecciona una carpeta i s’asseu al sofà relaxat.

Sona Gertrudis.

La rumba el fa sentir alegre, encara que no ho estigui. L’ska l’omple de ganes de festa, tot i el cansament d’una dura setmana que sembla que des de fa mesos no té ni un segon de descans, ni un sol diumenge normal per la resta de gent. El punk el deixa nerviós, reaccionari, violent, disposat a cremar el parlament en qualsevol moment si es dóna l’oportunitat. La música afecta el seu estat d’ànim de manera impecable. Però el Joaquim sap que s’ha d’alçar del sofà, tot i que sigui només per canviar de pista d’audio.

Sona Antònia Font.

El menjador s’omple de surrealisme. En Joaquim repassa amb la mirada el seu voltant, objectes quotidians que poden servir per a qualsevol microrrelat, microrrelats que són una excusa perfecte per exterioritzar en forma d’absurd la seva vida, breu metàfora de la seva existència… sofàs, telèfons, consciències perdudes en la imaginació. Es posa davant l’ordinador.

Una cançó li ve a la ment, una cançó que per desgràcia ja no té, una cançó que inspira el probable inici per una entrada al seu blog. Dusminguet sembla ser una bona font d’inspiració. Sempre ho ha sigut, pensa en Joaquim. Potser si que la música canvia el dolor, no el físic, sinó el d’una existència alimentada per les contradiccions de veure com es volen fer masses coses i després ser engolit pel sistema. Però amb música de fons sembla ser que tot això desapareix de la seva ment, fent-la fluir cap a móns inexpressables o incompresos.

Una breu visita a la nevera, poca cosa hi ha.

Sona Manel.

La pantalla sembla desfer-se en amargues llàgrimes d’una suposada enyorança. Què se n’ha fet de l’amor? A la merda! No vull ser com la gent normal ni vull celebrar cap aniversari ni anar al mar ni esperar ser benvolgut per un ex… Un bumerang és la vida del Joaquim, un noi que ja a perdut el nord i no sap ben bé on està el sud, només pensa en com ha variat la seva vida impossible de redreçar. No hi ha rumb per a ell, només caos.

Les relacions de parella que escolta li semblen vagues històries de fades, contes plens d’imaginació i buits de continguts. La incomprensió davant del suposat amor arriba a límits insospitables, conclusions precipitades apareixen en la seva ment, com si el concepte no fos més que una metàfora de les complicades relacions socials. Quan ja no es creu en alguna cosa, com es pot esperar trobar-la?

Hauria d’anar a dormir? Escau la possibilitat.

Sona Rumba sin Rumbo.

Somnis d’una joventut que s’acaba a peus de gegant.

Sona Streetlight Manifesto.

El pis és una pila plena d’energia.

Sona La Troba Kung-Fú.

En Joaquim es desenganxa per fi de l’ordinador i balla alegre.