Crònica Manifestació 29-M

Ahir era un dia per manifestar-se, perquè ja n’hi ha prou d’estar rebent sempre la classe treballadora, perquè no tinc cap mena de futur amb els meus estudis i els joves que van darrere meu encara ho tenen més negre, perquè després no es digui que eren cinc o sis…

Havíem quedat un grup de gent un tant heterogeni a l’entrada del metro del nostre barri cap a les 17h per anar amb temps cap allà… entre el grup una família, un aturat, un mestre, varis estudiants… Descendíem les escales cap a l’andana per veure-la completament plena de gent, coneguts i no coneguts que majoritàriament anaven cap a la manifestació. Per problemes incívics d’una tercera persona el servei de metros va estar parat durant deu minuts. Què havia passat? La imaginació va començar a fer hipòtesis. A Santa Eulàlia ja no hi cabia gairebé ningú, L’Hospitalet demostrava que seguim compromesos amb els nostres drets un cop més, no tenim una història de lluita treballadora en va.

Un cop a Plaça Catalunya, encara en calma, ens dirigim cap a la capçalera de la manifestació majoritària, tot sortejant un gran nombre de persones. A l’arribar al camió amb periodistes i un “speaker” ens vam haver d’aturar perque no es podia avançar més, ja estavem al nostre destí, i les banderes dels sindicats majoritaris així ens ho feien veure. Aquí ja em vaig començar a emprenyar. El senyor del micròfon ens insisitia que comencèssim a baixar cap a Plaça Catalunya, que allò no era una concentració. Com ovelletes vam fer cas quan per sopresa nostre el camió es va parar al cap de pocs metres deixant l’espai necessari per fer la foteta dels nassos on aparaguèssin els secretaris generals dels sindicats… estava en una manifestació a part en aquell moment? Nosaltres anavem baixant i el camió no es movia, vam arribar a la conclusió que hi havia massa gent omplint el buit que s’anava deixant i no permetia avançar als “oficials”.

Durant el recorregut moltes banderes republicanes, alguna grega, uns d’un partit d’ultra-esquerra que feien pinta d’infiltrats els que eren majors d’edat, iaio flautes, molts infants, els bombers i molt de silenci… cap consigna semblava enganxar a la gent, a diferència del 15-M. Les columnes de fum dels contenidors ens marcaven el camí a seguir, com si fòssin senyals de fum, dèiem amb humor, encara que si tenim en compte que hi havia innividors de la senyal dls mòbils durant gran part del recorregut, potser era veritat…

Arribem al final de la manifestació que avançava pacíficament, fins que per sorpresa de tots, just quan anàvem cap al metro, i entre menors d’edat i avis, estudiants i adults que no tenien res a veure amb els fets que passaven a la plaça, ens trobem amb els gasos lagrimògens i una càrrega policial que ens obliga, molt preocupats per la nena petita del grup a anar cap a universitat. Corregudes amunt i avall, cabreig genarelitzat, moltes persones amb els ulls vermells mullant-se amb aigua i sense cobertura… Cada cop que arribàvem a un carrer que es comunicava amb Plaça Catalunya hi havia llançament dels gasos i càrrega. Ens estaven envoltant… per sort vam poder arribar a Plaça Universitat. Dos minuts de retard i no haguèssim sapigut cap a on anar.

Ha servit per alguna cosa? Per què hi havia més gent a la manifestació per la nació? A partir d’ara es dispersaràn als violentas amb gasos lacrimògens amb els danys col·laterals cap als manifestants pacífics? Els oficials van saber-ho? Perquè ningú ens va avisar del que passava?

Aquesta vaga no canviarà la història, més aviat ens ha demostrat que: hi ha gent molt cabrejada i sense cap mena de por al veure’s sense futur que creu que la violència és l’únic camí, i que hem tornat al passat gris.

Coses que Enyoro

Porto uns dies pensant diferents llocs, situacions, moments que trobo a faltar. Tot ve donat pel fet que porto molts mesos sense saber què és tenir un dia sencer per no fer res, en el sentit de no tenir cap mena d’horari… encara que sigui anar a assajar a les 19h, sempre tinc algun compromís.

Les llistes sempre van bé per ordenar una mica el pensament, i en aquest cas no serà menys. De tan en tan cal endreçar el caos que tinc pel cap, sembla mentira com després sempre em sento més alleugerat. En fi, aquest cop parlaré de coses que enyoro:

• Tenir un dia per fer el que em doni la gana: fer el vago al sofà, llegir, mirar alguna sèrie, quedar sense la pressió dels horaris una tarda, cuinar creativament, escriure…
• Anar a Perles: Font d’inspiració bàsica durant uns quants anys de la meva vida. Lloc on l’evasió és 100% natural, on he rigut com enlloc i la llibertat m’enlairava tan amunt que veia el Cadí per una banda i el Port del Compte per l’altra.
• Viatjar fora d’Espanya: és necessari per obrir fronteres culturals o per tornar a Barcelona i valorar-la positivament. Hi ha tants països que voldria visitar i que ara per ara no puc fer-ho…
• La meva família: sembla estrany que quan t’emancipes és quan més valores les persones que has tingut al costat quasi tota la teva vida. I visitar-la un cop a la setmana no serveix per a gaire, ja que els meus germans no els veig.
• Tenir una conversa profunda amb els meus amics i amigues: Fa temps se’m va criticar que parlava massa sobre el que feia i pensava. Cosa que m’ha dut a no parlar de res d’això… potser sóc massa radical, i algun dia podria rependre una conversa oblidada.
• Escriure i dirigir una obra de teatre que em faci sentir orgullós: Avui tinc una estrena d’un projecte del qual em sento agraït als actors i actrius, però que per una banda és compartit amb un bon company i per l’altra podria ser molt millor. Aquesta qüestió està en un procés que s’ha quedat en un punt mig mort.
• Portar un grup d’infants que em respecti: Dono classes de teatre a cinc grups d’infants que no entenc perquè fan aquesta activitat. El respecte és en el sentit que siguin persones que realment fan teatre perquè volen i demanen aprendre més i més. Aquells dijous amb un grup de joves capaços de tot semblen llunyans.
• Compartir una tarda amb els companys de la universitat i no saber com acabarà el dia.
• Compartir l’atracció sexual amb una altra persona. Ser solter té el seu què, però no satisfer els instints em té una mica capficat.
• Acabar una tabalada i estar eufòric: m’encantava això!
• Veure el Sol enfonsant-se en el mar.
• Anar a esquiar: cada cop s’ha convertit en quelcom massa car.
• Estar des de que em desperto fins que vaig a dormir completament sol.

I vosaltres, què trobeu a faltar?

Inici de la Primavera

Hi ha tot de cançons dedicades a la primavera, a l’explosió de les flors, a les hormones que es disparen, al sol que començarà a sortir… però enguany, l’inici de la Primavera es mereix un premi a la ironia.

“Flor de Primavera, la més bella de tot l’any… La Primavera trompetera ya llegó…” les xarxes socials ahir rebossaven de videoclips de grups com la Troba Kung-fú o Los Delincuentes, com si haguéssim tingut un hivern tan dur com per celebrar, tal com feien els nostres avantpassats no gaire llunyans, l’arribada de la Primavera segons el calendari solar. Suposo que la gent s’alegra més aviat pel fet que l’Estiu és més aprop i això és sinònim de vacances.

Aquest inici sempre em porta a pensar varies coses. La primera ve relacionada amb el que he dit al inici de l’entrada, les cançons. Per què hi ha cançons per la Primavera i l’Estiu majoritàriament? La Tardor és una estació igual de bella i plena de contrastos a vegades més imponents que les floretes de la Primavera o el collage de tovalloles horteres a les platges durant l’Estiu, o és que els músics mai han anat al Montseny o al Pirineu entre l’Octubre i el Desembre? Sempre recordo l’estampat de colors diversos a la muntanya producte de les diferents fulles dels arbres i l’olor de la humitat dels boscos assedegats. Però no, pel que es veu sembla molt millor parlar de les olors de les flors i els seus colors vius. Sembla ser que l’esperança del bon temps és molt més fructífer per la inspiració.

L’altra qüestió és que cada cop més les estacions perden el seu sentit climàtic. Òbviament avui plou, la cosa més normal del món, i ahir feia un fred que no notàvem des de feia setmanes, cosa que no hauria d’haver passat. O sigui el sentit irònic d’aquests dies és que ara fa el temps que tocava i ens estranyem que passi. Hem tingut un hivern més suau i càlid del que hauria de ser, al Pirineu casi no ha nevat i a la resta del territori no hi ha hagut els innumerables dies de boira als quals solíem estar acostumats. No sé que passarà durant la Primavera, però depenent del que succeeixi ja ens podem anar oblidant d’amagar els abrics al fons de l’armari. Però tampoc és del tot estrany que això passi, recordo que va haver-hi un any que va estar nevant i plovent tot l’Abril i les pistes d’esquí, algunes, van obrir fins al pont de l’1 de Maig. I espero que així sigui perquè sinó a l’Estiu tindrem sequera i incendis per tot arreu.

Un simple passeig pel carrer avui mostra persones amb cares llargues i algunes sorpreses d’haver de treure el paraigües. Doncs la pluja sempre es ben caiguda al nostre territori senyors, i més quan ha de tocar… ja hem oblidat els refranys? O és que tothom tenia previst anar de vacances a la platja? Les flors encara no han sortit, els arbres segueixen igual de pelats, perquè la Primavera desapareixerà tot unint-se amb l’Estiu, cosa que no opino jo, sinó geògrafs i meteoròlegs… moltes són les teories i ja veurem que passarà.

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Restes del Cap de Setmana

Cada Dilluns els carrers viuen una transformació, on les restes del cap de setmana es barregen amb la gent que de bon matí va a treballar o estudiar. La ciutat viu a dues velocitats, una plena de rutina que dura cinc dies però en semben vint, i una altra que dura dos malgrat semblar-ne mig.

Sona el despertador mentre l’enllumenat s’apaga. És Dilluns, aquell dia de la setmana que tanta gent odia, que tant els costa aixecar-se del llit… és el dia on s’inicia la rutina de nou. Dutxa, cafè, esmorzar una mica i cap a la feina.

El carrer és moviment de cotxes i persones. Moviment entre pixums, llaunes de cervesa i gots de plàstic mig buits i les burilles de cigarretes que s’acumulen a la porta dels bars musicals. A la carretera ampolles d’alcohol trencades i alguna que altra taca de sang sorgida d’una baralla nocturna. Són les restes del cap de setmana.

Com si les brigades de neteja haguessin decidit no treballar aquell dissabte ni diumenge, s’ha anat acumulant la brutícia per les voreres, parcs i bancs recordant el desfase de les nits. Nits borroses on sembla que la gent vol perdre la setmana de vista en un hedonisme radical de poc aprofitament de les hores lliures i d’autodestrucció del cos.

Començo a descendir les escales direcció a la parada dels ferrocarrils. Les sorpreses no paren de sorgir. A l’andana es mesclen ombres capcotes i mig endormiscades amb borratxos dormint la mona en els bancs, amb escorrialles de menjar ràpid i un desagradable vòmit. Amb aquest panorama hom té ganes d’anar a treballar o estudiar?

La degradació de la societat es mostra en el seu punt àlgid a l’inici de la setmana, on el Carpe Diem mal entès d’una generació que ja no creu en el futur s’uneix amb la decepció i el desencant d’una generació individualista on la seva única preocupació és que pugui arribar a final de mes, encara que hagi de fer les pitjor feines, i que només creu en el seu propi i negre futur. S’ha perdut l’esperança d’encarar-se al present?

Mentre les parades van passant per la finestra es veu el reflex de les siluetes dels passatgers, tal com fantasmes en la foscor del túnel, tal com si fossin la metàfora perfecte per descriure els meus pensaments.

Olors

Diuen que l’olfacte és el sentit amb el qual podem recordar més coses. Diuen que cada imatge va lligada a una olor i sempre és més forta la reminiscència de les fragàncies que no pas d’allò que veiem, potser perquè el que copsa la nostra visió pot acabar desdibuixant-se. Avui toca un exercici de descripció només amb l’olfacte.

Resto assegut sobre una roca il·luminada pel Sol, tanco els ulls i inspiro amb força anhelant reconèixer cada una de les fragàncies que corren per l’aire.

La primera en arribar és la pinassa del bosc del costat, aquells arbres que tan em poden transportar fins al prepirineu com a la costa com al interior, olor agradable però que amb el pas de les hores pot arribar a marejar si s’uneix amb la xafogor.

Olor del nostre territori.

Una brisa acaricia els meus sentits amb la marinada, aquella unió perfecte de sal i aigua que m’obre la ment com el mar cap a l’infinit horitzó. Olor de llibertat, del nostre passat, present i futur, de records alegres, de viatges, d’excursions.

Olor de Mediterrani que tantes persones ha inspirat.

Em començo a concentrar en altres aromes més dèbils. La sorra de la platja sembla propera, noto la barreja de la terra impactada constantment pel mar, una força d’elements que fa obrir les fosses nassals. Olor de crema solar, de les fustes de les pales, de tovalloles molles, d’entrepans de mortadel·la.

Olor d’estiu.

Per darrere m’arriba quelcom desconegut, sembla un perfum embriagador com cap altre, que tapa tota la resta, que m’omple de sensacions que feia temps que no sentia. Olor de bellesa interior, d’instints primaris, de somriures, de carícies, dolç, agradable, inigualable. La respiració es dispara mentre s’apropa per darrere, cada cop sento més forta la seva presència. Amb el nas ressegueixo el seu cos, volen per captar al màxim la seva fragància i no oblidar-la mai. Olor de pinassa, mar, platja, crema solar. Olor de territori, de Mediterrani, d’estiu tot unit amb la seva…

Olor de sentiments perduts.

Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.