Poesia?

La sopa de lletres és ben bona i divertida, potser massa entretinguda per a qui estimi les paraules… ràpidament s’enfreda mentre la meva àvia em diu que deixi de jugar a crear paraules i mengi d’una vegada. No puc evitar-ho. Frases incomplertes per falta de lletres que ja estan a l’estómac digeri

Un punt. Solament un punt. Això és el que em cal per tornar a començar, un punt. Clar que només si és seguit… i punt.

La coma, la semicorxera dels símbols de puntuació, petites respiracions entre paraules, la que marca el ritme de la frase, la separació d’enumeracions…

Punt i coma… mai he sabut on posar-la… potser aquí pot anar una; no ho crec.

…

Com? Quan? Per què? On? Què?

Digues! Parla! Queixa’t! Enfada’t! Crida! Exclama!

Si.

No.

Potser.

I jo els dic…

Em diuen que estudii, que tingui un bon treball per formar una família amb nen, nena, gos i caseta d’estiu.

Em diuen que sempre somrigui, que mai em posi trist, seriós o enfadat.

Em diuen com fer les coses sense donar pas a la imaginació, que el cel sempre serà blau i mai lila.

Em diuen que la pluja no és bona, que la sequera no és perillosa, que el fred és terrible i la nit innombrable.

Em diuen que pagui els medicaments, la sanitat o l’educació mentre altres s’enriqueixen gràcies a ells, que no se’m passi pel cap manifestar-me i encara menys tenir pensaments crítics.

Em diuen obeeix, segueix les lleis sense pensar-t’ho, creu, viu el que t’oferim, consumeix, consumeix, consumeix com un més del ramat.

Em diuen que de l’art res se’n pot treure, que és un futur amb un final ben negre, que tot està fet i no val la pena intentar innovar, que millor cerqui una cosa més seria.

Em diuen que les llàgrimes són inútils, expressar els sentiments una pèrdua de temps, que és demostrar feblesa davant dels demés.

I jo els dic que no em dóna la gana fer-los cas.

Haig de reconèixer que sempre he estat un reaccionari…

Olors

Diuen que l’olfacte és el sentit amb el qual podem recordar més coses. Diuen que cada imatge va lligada a una olor i sempre és més forta la reminiscència de les fragàncies que no pas d’allò que veiem, potser perquè el que copsa la nostra visió pot acabar desdibuixant-se. Avui toca un exercici de descripció només amb l’olfacte.

Resto assegut sobre una roca il·luminada pel Sol, tanco els ulls i inspiro amb força anhelant reconèixer cada una de les fragàncies que corren per l’aire.

La primera en arribar és la pinassa del bosc del costat, aquells arbres que tan em poden transportar fins al prepirineu com a la costa com al interior, olor agradable però que amb el pas de les hores pot arribar a marejar si s’uneix amb la xafogor.

Olor del nostre territori.

Una brisa acaricia els meus sentits amb la marinada, aquella unió perfecte de sal i aigua que m’obre la ment com el mar cap a l’infinit horitzó. Olor de llibertat, del nostre passat, present i futur, de records alegres, de viatges, d’excursions.

Olor de Mediterrani que tantes persones ha inspirat.

Em començo a concentrar en altres aromes més dèbils. La sorra de la platja sembla propera, noto la barreja de la terra impactada constantment pel mar, una força d’elements que fa obrir les fosses nassals. Olor de crema solar, de les fustes de les pales, de tovalloles molles, d’entrepans de mortadel·la.

Olor d’estiu.

Per darrere m’arriba quelcom desconegut, sembla un perfum embriagador com cap altre, que tapa tota la resta, que m’omple de sensacions que feia temps que no sentia. Olor de bellesa interior, d’instints primaris, de somriures, de carícies, dolç, agradable, inigualable. La respiració es dispara mentre s’apropa per darrere, cada cop sento més forta la seva presència. Amb el nas ressegueixo el seu cos, volen per captar al màxim la seva fragància i no oblidar-la mai. Olor de pinassa, mar, platja, crema solar. Olor de territori, de Mediterrani, d’estiu tot unit amb la seva…

Olor de sentiments perduts.

Cadáver Exquisito

A

Esta es la história de un robador, que cada noche salía en la embriaguez de diez cervezas. Cervezas són el opio de los borrachos, borrachos de mil sabores de una nuca, esa parte del cuerpo que él anhelava, los labios de sus tristes dias que evocaban grandes noches. Noches de bohemia y de ilusión. Ilusión de dar color a un tacto marcado de rojo, ese color que llenaba su retina de un odio que jamás volveria a ser lo mismo.

B

A ver Antonio, donde esta ese porro. Lo tiene Edgar que esta en las Canarias, sensuales noches atras. Biombos sobre musas esonden cosas que pasan cuando fornicas. Fornicas hormigas verdes con moscas amarillas que hacen temblar todo con un !clinc¡, un clinc que estimula los cuerpos que se contonean sin mundo ni conciencia. Mi conciencia de mierda y sal, sin erección. Erección o elección, una vez a la vida uno tiene que escoger caminos fugaces, ingravidos y gentiles sutilezas se cruzan sin sopresas.

Un cadàver exquisit és un estil d’escriptura quasi automàtica que es fa entre varies persones (en aquest cas Deambulant, Marta, Letras Amontonadas i jo) en el que es tracta d’escriure una frase deixant visible només una paraula. Aquests dos textos sónn alguns dels resultats.

Fragmentos

Tras pasar las puertas de la justícia,

la que esta perdida en mares de de leyes que no encuentran el bien,

iba andando acompañado por las musas del arte,

la inspiración y la imaginación.

_________________________

De golpe,

una encrucijada y una diosa en medio,

somriente.

_________________________

Tiempo atrás ya guié al pensador hacia el camino de la verdad y del Ser.

Mas hoy toca otra elección,

hoy toca dejar la metafísica para más adelante.

Has llegado aquí dudando de la vida y en un momento dado, toca decidir.

No te diré <<escoge estes sendero>>

porque la vida es conocer,

vayas por donde vayas.

_________________________

¿La razón o la locura?

Hasta ahora has andado en un punto medio, pero toca decidir

y por eso has llegado ante mi.

_________________________

Ningún camino es defintivo, todo gira,

se une y se separa, sin cesar.

_________________________

Vivir i conocer es lo mismo, aunque te decidas por la locura.

_________________________

La razón te enseñará el bien universal,

pero seras desgraciado

al entender que nadie te entendera.

_________________________

La locura te llevará hacia lugares imprevistos,

llenos de movimiento de colores desconocidos,

la creación sera tu compañera,

aunque es posible que nadie te entienda.

_________________________

Sea cual sea tu elección, seras incomprendido.

Te toca escoger…

(El dia que wordpress faci un format que permeti escriure poesia tot quedara millor, mentrestant un fa el que pot i la seva paciencia li permet.)

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

Poemas

EUROPA ARDE

Revoluciones de papel utópico

arden por sus tristes ideales.

Europa se apaga en su incultura,

sus luces se funden por todos sus males.

Ya nada reluce a nuestro alrededor,

la oscuridad llena cada rincón de las calles.

Revoluciones de papel utópico

arden sin temor.

Soledades sumadas, eso une nuestro ser.

Ese ser que del que todos quieren beber.

Salgo a la calle, el barrio sigue vacío,

la noche no me deja ver

la belleza que se ha perdido.

Me enciendo un cigarro, buscando a un amigo,

una llama arde,

quemando el papel maldito.

FUMADORES DE FILTRO

Desesperación,

nerviosismo impulsivo.

Humo que no se encuentra

entre pensamientos vacíos.

Fumadores de filtro,

¿donde esta vuestro límite?

Una línea separa el sabor (?¿)

del gusto de la muerte.

Fumadores de filtro,

¿Acaso esto de algo os sirve?

Relajados miráis

vuestros sucios ombligos,

llenos de ceniza,

de simple egoísmo.

Fumadores de filtro

pena me da vuestra mente inactiva,

vuestra triste apatía.

Melancólicamente paseo mi mirada.

Solitario devenir,

el del pensamiento que araña.

Desgraciado ser,

el que fuma seis caladas.

hores

Corro, cerco un lloc on poder sentir-me salvat. El carrer fosc ha omplert la nit de maldat, el carrer clar l’ha omplert de llum encegant.

Un llibre obert per un pagina indeterminada, relats inacabats de ments superficials.

Mirades creuades, sempre igual, mirades creuades que mai es mantindran.

El balanceig del metro mareja els meus sentits, la calor és agobiant, la gent encara més. Violencia espacial, no hi ha lloc per poder seguir pensant.

Crits i rialles, riure embriagat, fum d’alucinògens envoltat de malalts mentals.

Odi, amenaces, violencia verbal, la vaga no s’acaba si encara no ha començat.

Fal·lacies, tautologies, contradiccions, afirmacions… la logica inunda la ciencia de fonaments sense valor.

Viatjo en un nubol de tempestes sentimentals, la pluja refresca, el llamp em matara.

El llibre s’acaba, i la cosa segueix igual, mentides de lladres, banquers i sants.

Les hores avancen a diverses velocitats, a voltes molt lentes i d’altres no tant.

I tu de quin ets?

Tres intents de fer poesies que representessin tres maneres d’afrontar l’amor. Tres “poesies” a escollir. La última, per temes de llengua (és molt dificil fer metafores en anglés i francés), és senzilla i possiblement tópica… ho sento… de fet penso que les tres són topiques…

A

Eres mía, te quiero así

entre mis brazos.

Quiero poseerte, una i otra vez

entre mis brazos.

Este es mi amor, toda para mí,

y de ningún otro brazo.

B

No et vull, sols estimar,

sentir que estem bé, allà on estiguem.

Un-dos que fa tres, dos unitats, una parella.

Llibertat per anar fent,

però sempre recordant que ens estimem.

No et vull, sols estimar,

i recordar cada nit de soledat

lo bé que em sento al teu costat.

C

Je t’aime, only in my dreams.

Sur le lit je pense avec toi,

je me demande pour le notre amour,

pour le notre avenir,

pour le notre dernier...

Another city, far of here…

I think about you,

about your laught, about your eyes…

you are there.

I remember all the nights near you,

all the beers, all the coffes,

all the huges, all the kisses…

Je t’amie, but it can be only … in my dreams

Nit odiosa…

Oh ràbia positiva que corre dins meu i que omple cada un dels meus capil·lars de violéncia! M’has fet alçar-me del llit, m’has fet caminar violentament, m’has deixat entre mig de les flames que t’alimenten.

Nit odiosa… tot acaba si no comença? Tot ha acabat i aquesta nit alegre s’ha tornat odiosa. Riures, sento riures al meu voltant, a cas les estrelles i la lluna es mofen de mi? Si, es mofen de mi.

Què vols? Què volies? Esperes? Jo, ja no res.

Qui era jo? I tu? Qui vol un café? No! Mai més.

Com avanço ara? Com es un esperit dansaire i alhora un de violent… trastorn bipolar, esquizofrenia…

Quan la llum del migdia deixarà d’encegar-me i em permetrà veure’t amb claredat?

mai

Esperit violent, nocturn, dansaire… esperit enemic de la teva llum.