Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Avorrits d’Esperit

Hi ha persones amb una vida tan poc interessant que el seu esperit s’avorreix, amb esperit em refereixo a la imaginació, a la reflexió, a la creativitat i l’autocrítica. Cosa que els porta inconscientment a pensar coses la mar d’estranyes que ni li ve ni li va.

Ella mirava el cel de l’escriptori del seu PC sense saber ben bé què carai fer. El seu esperit va fer un badall ben gran, d’on començaren a sorgir mots incomprensibles. Poc a poc el seu cervell començava a endinsar-se a l’horitzó tot pensant a qui destrossar la vida. El seu ja no era un esperit pobre, sinó avorrit per la rutina, tant que la seva vida girava al voltant de crear rumors per entretenir-se d’alguna manera… però sempre rumors de persones amb qui ni es parla. Obre internet i d’entre totes les seves “amistats” de les xarxes socials cerca la seva pròxima víctima. Allà la té! Avui correrà pels carrers del barri que el Conjuntbuit i el Crític de Cine mantenen una tòrrida relació amb la filla de la peixatera. De sobte em desperto mig preocupat, i si era cert? Però al veure’m al llit entre suors estiuenques comprenc que tot era un somni.

Malgrat tot, una situació com aquesta es podria donar i es dóna massa sovint. Les persones d’esperit avorrit és un grup que creix per moments producte d’una mescla de l’antic safareig, les xarxes socials, la rutina i les ganes de fer-se veure. Aquesta gent no és del tot conscient de com pot arribar a fer mal a la resta de les persones ja que només busquen entretenir-se una estona, i com la televisió els ha ensenyat que la discussió i els rumors són la millor medicina ho posa en pràctica en viu i en directe. El problema el tenim si ens ho creiem o si li donem importància, perquè aleshores aquest tipus de persona es creu interessant, alimentant-la en un cercle viciós sense cap mena de final, una roda de mentires que l’únic que fa és atacar el nostre esperit debilitant-lo fins absorbir-lo, pansint-lo fins a la putrefacció i de les restes dels cucs sorgeix un nou esperit avorrit.

Com se’l pot combatre?

Mantenint-nos actius creativament. Llegir, escriure, dibuixar, dialogar profundament… qualsevol cosa abans de deixar-se engolir per aquests monstres de la societat actual, ombres negres que fan de les nostres alegries la nostra desgràcia, ombres pesades que s’arrosseguen pels carrers utilitzant la virtut de l’observació per fer el mal, cucs pudents afamats d’esperits actius com zombis a la recerca de cervells vius. Compte! Allà estan, ben a l’aguait i preparats per atacar… potser tu ets el següent i no serà un somni.

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

Derechos asertivos

Asertivo: Es aquel estilo de comunicación abierto a las opiniones ajenas, dándoles la misma importancia que a las propias. Parte del respeto hacia los demás y hacia uno mismo, planteando con seguridad y confianza lo que se quiere, aceptando que la postura de los demás no tiene por qué coincidir con la propia y evitando los conflictos de forma directa, abierta y honesta. (més informació a aquí)

1. Derecho a ser tratado con respeto y dignidad.
2. En ocasiones, derecho a ser el primero.
3. Derecho a equivocarse y a hacerse responsable de sus propios errores.
4. Derecho a tener sus propios valores, opiniones y creencias.
5. Derecho a tener sus propias necesidades y que éstas sean tan importantes como las de los demás.
6. Derecho a experimentar y a expresar los propios sentimientos y emociones, haciéndose responsable de ellos.
7. Derecho a cambiar de opinión, idea o línea de acción.
8. Derecho a protestar cuando se es tratado de una manera injusta.
9. Derecho a cambiar lo que no nos es satisfactorio.
10. Derecho a detenerse y pensar antes de actuar.
11. Derecho a pedir lo que se quiere.
12. Derecho a ser independiente.
13. Derecho a superarse, aun superando a los demás. (Castanyer: 1996:48)
14. Derecho a que se le reconozca un trabajo bien hecho.
15. Derecho a decidir qué hacer con el propio cuerpo, tiempo y propiedades.
16. Derecho a hacer menos de lo que humanamente se es capaz de hacer.
17. Derecho a ignorar los consejos de los demás.
18. Derecho a rechazar peticiones sin sentirse culpable o egoísta.
19. Derecho a estar solo aun cuando otras personas deseen nuestra compañía.
20. Derecho a no justificarse ante los demás.
21. Derecho a decidir si uno quiere o no responsabilizarse de los problemas de otros.
22. Derecho a no anticiparse a las necesidades y deseos de los demás.
23. Derecho a no estar pendiente de la buena voluntad de los demás.
24. Derecho a elegir entre responder o no hacerlo.
25. Derecho a sentir y expresar el dolor.
26. Derecho a hablar sobre un problema con la persona implicada y, en los casos límite en los que los derechos de cada uno no estén del todo claros, llegar a un compromiso viable.
27. Derecho a no comportarse de forma asertiva o socialmente hábil.
28. Derecho a vulnerar, de forma ocasional, algunos de los derechos personales.
29. Derecho a hacer cualquier cosa mientras no se violen los derechos de otra persona.
30. Derecho a tener derechos.
31. Derecho a renunciar o a hacer uso de estos derechos.

Bé, és una curiositat que em vaig trobar enun centre cultural i creia convenient mostrar-los i veure que en penseu. Per part meva, penso que alguns dels drets estarien dins del que es diria sentit comú. També crec que aquests drets poden ser una alternativa als drets humans liberals (i això últim no és una opinió, els drets humans són liberals) o mostren que es pot pensar diferent i crear nous camins i pactes socials.

Del mite al logos, del logos a la doxa.

PER QUÈ ES DIU QUE LA FILOSOFIA NO SERVEIX PER A RES?

La pregunta té mala llet, però també és producte del que des de fa un temps es dóna en la nostra cultura occidental, el final de l’imperialisme del logos per donar pas a la democràtica-liberal doxa. Igual que fa milers d’anys els grecs i altres cultures van començar a passar d’utilitzar el mite com a explicació i fonament de la naturalesa a utilitzar la raó, la ciència, la reflexió i la observació; actualment els valors de la raó s’estan perdent, per quina causa?

Una de les grans causes que es sol utilitzar com a explicació i fonament de l’aparició del relativisme actual és la segona guerra mundial i les dues bombes nuclears. Si la raó ens ha fet capaços d’això, per què confiem en ella? Si el progrés científic ens porta a l’autodestrucció, no serà que no és tan positiu? Segons sembla l’època de les grans filosofies que fonamentaven la ciència s’ha acabat, ja que s’ha vist que el coneixement del logos ens porta a ser iguals que les societats mítiques però amb armament més potent.

Una de les altres causes és la partició del saber en branques que alhora es parteixen en branques, que són partides per altres branques… aquest canvi de la concepció del saber, on hi ha més especialització en un camp sense molta necessitat de saber d’una altra branca, ens ha fet progressar, però a canvi de què? De perdre una visió global del que es fa, partint els discursos i afavorint l’aparició d’opinions molt diverses. Si quan un parla de física en general, ja hi ha divisió entre clàssics i quàntics, imagineu en les diferents branques de la física! Hi ha objectivitat en certs fonaments de la ciencia, però això no vol dir que ara mateix tota la comunitat científica estigui d’acord amb quins són els mètodes per a obtenir el coneixement de la naturalesa. La llàstima és que abans potser es podia parlar d’empiristes i racionals, però, tal com he dit, la multiplicació de branques del saber fa multiplicar els discursos diferents i sense necessitat de que tinguin un sentit amb els altres discursos, ja que per aquella investigació ja va bé pensar en d’una manera i no d’una altra.

La tercera causa és el capitalisme i el liberalisme democràtic. Aquest dos sistemes que lliguen tan a la perfecció, basen la seva potencia en el canvi, en la versatilitat, i en crear discussions sota una disfressa de valors necessaris per a l’home com són la lliure associació, la llibertat d’expressió, la propietat privada i la lliure circulació. I és sobre aquest entorn on giren els debats, on el que acabarà tenint la raò serà aquell que millor s’hagi expressat.

El sofista Gorgies estaria la mar de content amb el panorama que tenim per endevant, finalment ell ha guanyat a Sòcrates, finalment la doxa ha enderrocat al logos.

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

Coses que passen

I de cop, quan el dia despuntava, una revelació molt dura.

La nit va començar per a en Mirat al Raval, amb uns quants companys i amics es va dirigir a un petit però acollidor bar a escoltar una mica de múscia en directe. Al cap de poc una trucada va fer canviar el ritme dels events. Mogut per una força estranya va marxar cap al seu barri a veure uns amics de l’institut. Tot anava lent fins que el pas de les hores va començar a accelerar-se. got rere got de beguda refressescant i alcoholica va iniciar-se un viatge sense sentit pels carrers i les diferents discoteques… Sentia una enorme necessitat de continuar al seu costat i no entenia el perquè, no semblava una atracció sexual, o si? Des de sempre s’havia sentit molt bé al costat d’elles i per molt que anys enrere s’hagues plantejat establir una altre tipus de vincle, mai ho va intentar per por de ser escarnit.

Una gran màscara de duresa envoltava a una de les noies des de sempre…

La sala de ball estava a rebentar, la calor duia a la gent a treure’s les samarretes amb el beneplàcid dels goril·les, els quals la única feina sembla controlar els que fumen, el terra cada cop estava més enganxos, el voltant mes borròs i el cos d’ella més atractiu. La suor recorria la seva suau pell entre moviments plens de sensualitat mentre en Mirat pensava… I si ara em llenço a la piscina?

Un cop més es va quedar sense actuar.

Converses de borratxos en la taula d’un bar, sucre líquid per reanimar un cos castigat i de cop la revelació…

Mascares que cauen entre pensaments de coses que passen al voltant i no te n’adones… inteligencies que s’ofeguen entre patetics imbecils amants de destrossar la vida dels altres… fins que t’ho expliquen i sents que ho vius de ben a prop.

Mascares cauen i vels d’ignorància produida per la llunyania volen empenyats pel vent dels succesos. Mirat plora per dins, no és capaç de compendre com pot ser la humanitat capaç de ferir els altres… aquest absurd dona ales a un odi contra la seva raça cada cop més ple de fonaments.

– Fotem fàstic!- pensa mentre s’adorm quan el Sol ja a sortit del tot.

Bufa el vent!

Donat que des del dissabte la notícia mediàtica ha estat aquest vendaval que ha fet adonar-nos un cop més que la Natura (la meva gran divinitat a la que cada cap de setmana li ofereixo el meu fetge com a sacrifici) està per sobre de qualsevol acció, construcció i arbre. Es vol demanar que el Baix Llobregat sigui declarada zona catastròfica… jo demanaria que els cervells d’aquells que ens governen siguin declarats completament buits. Arbres caiguts, portes rebentades, totxanes i sostres d’uralita volant… Que no sabem construir? Bufa el vent a uns 120 kmh (almenys a L’H) i la meitat dels sostres queden arrasats.

Bufa el vent i ens adonem que som insignificants davant la força d’allò que des de sempre hem intentat controlar. Quan retornarem la mirada a allò que ens avisa que ens estem passant i que és necessaria una neteja de la humanitat?

Bé, aquests dies cada cop que el vent em recorda on tinc la cara em ve al cap una cançó de la Troba Kung-fú que us la dedico a tots anomenada Bufa el Vent.

Alternatives al capitalisme

Ahir va ser una nit de llargues converses sobre el futur de la humanitat, o el que pugui passar si la crisis que ens venen els mitjans realment existeix i es produeix… Amb una clarividència alcoholitzada vaig pensar dues alternatives al capitalisme, una semblant al comunisme i el hippisme dels 60 (ho haig de reconèixer) i l’altre més pròxima a un nihilisme compulsiu.

Alternativa hippy-guay: Seguint el que vaig dir d’Epicur, des de fa molts anys s’hem passa pel cap una vegada i una altre poder portar a terme un altre jardi, amb els matissos que se’ns passés pel cap fer. Seria una comuna on l’autarquia permetria viure lliurement de la resta de la humanitat… fins que ens vinguessin i ens diguessin que aquells terrenys son de no se qui i que els mossos estan preparats per fer-nos fora.

Alternativa destroyer: No fer res per mitigar els efectes del canvi climatic i destruir-nos massivament sense deixar ni un sol humà sobre la Terra. Fariem un favor a la naturalesa i ens fariem un favor a naltros mateixos.

jo soc partidari de la primera els dies que estic una mica content (pocs) i de la segona cada cop que miro les noticies o llegeixo el diari (cada dia)

Algu te una proposta millor?