Estat Laic?

A partir d’avui s’inaugura un nou dia de publicació que girarà al voltant de reflexions, ja siguin entorn la societat, ja siguin més de caire “filosòfiques”.

El laïcisme actualment en el nostre país és com déu, difícilment demostrable…

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la llei Wert, uns comentaven el tema de la revàlida, un retorn a l’educació franquista, altres la qüestió de la llengua (catalana, mallorquina, valenciana, lapao…?) a Catalunya, alguns el fet que no es doni oportunitats a tothom a accedir a l’educació superior i uns quants a la reincorporació de la religió a l’educació pública. A aquest últim comentari, o preocupació, els dic… De què us estranyeu?

No som un estat laic, cal demostrar-ho? Potser si…

La introducció de la religió en l’educació no és més que una demostració més del pes que té l’església catòlica en la política espanyola. El nostre estimadíssim president va anar a la “coronació” del nou papa, ho feia a títol personal o en representació de tots els espanyols? Es gasten milers d’euros en les visites del màxim dirigent del catolicisme, euros que es podrien haver gastat en altres coses, però clar! S’ha de tenir a l’església contenta! No fos cas que els feligresos s’enfadessin.

De moment tenim un llei d’avortament digna de qualsevol país desenvolupat, però de nou el catolicisme fa de les seves i intenta per tots els mecanismes que es retorni al segle passat. Hauran les dones que vulguin avortar tornar a marxar a Anglaterra per fer-ho? I espereu que això no és tot, amb una mica de mala sort la llei de matrimonis també serà modificada.

Per altra banda hi ha l’opció en la declaració de fer donacions a l’església catòlica, que no hi ha més religions en aquest país? Només puc fer donacions a ONG’s i als catòlics? I la resta què? No és una falta de respecte cap als demés?

Tot això em porta a una petita resposta al títol de l’entrada: No ho som pas.

Mentre la política continuï lligada a la religió no avançarem. Mentre les subvencions més grans van a parar al catolicisme, la cultura, l’esport o altres associacions no podran créixer i, fins i tot, podrien desaparèixer mentre veiem com bisbes s’envolten de certa opulència. Per què no es separa d’una vegada per totes la religió de la política? De què tenen por els nostres polítics? El Vaticà no ha de dirigir la nostra moralitat, va en contra de la nostra llibertat de pensament…

Potser d’aquí uns anys, i si tot va a pitjor, per entrar a la Universitat hauràs d’estar batejat, hauràs d’haver fet la comunió i la confirmació, ser verge fins al matrimoni… I si ets bastard estaràs condemnat a fer els pitjors treballs.

Uf! Millor que acabi la carrera abans que això passi!

Esquerra, Dreta, Amunt, Avall…

Els bàndols polítics actualment són com una partida de billar, segons el pal que ens donin es van xocant els uns amb els altres.

– I tu de quina bàndol polític estàs?

– Jo? Doncs no ho sé…

Fa uns dies alguns dels meus amics i mon germà em van titllar de feixista per no ser un defensor del independentisme-nacionalisme català. Suposo que m’ho deien de broma, però sempre m’ha fet gràcia com a tot l’estat espanyol es titlla de fatxa a aquelles persones que no comparteixen els mateixos ideals que un o una mateixa… Un exemple d’això és el tuit on un polític del PP de Madrid titllava d’antidemocràtiques a aquelles persones que es van manifestar contra les retallades el 23-F. Un metge fent sentir la seva veu al carrer és un antisistema anarquista? Segur, segur…

Anem a la qüestió del principi que va obrir una petita reflexió, com quasi totes les meves reflexions, vaja… En un principi podria considerar-me d’esquerres, però com aquests termes, dreta-esquerra, s’estan diluint per moments en el món de les opinions, el món de la doxa, diria que sóc dels d’avall. I qui són els d’avall? Suposo que els que ja no juguen dins del sistema polític de partits, com els d’amunt. Aquesta diferenciació podria ser veure i entendre la política com a sistema de classes. La classe alta defensarà els seus valors i mantenir els seus privilegis, els d’amunt, mentre que les classes baixes intenten mantenir i reclamar els seus drets a la igualtat. Tant uns com els altres tenen en comú, en la seva radicalització, la desafecció als partits i, fins i tot, l’antidemocràcia. En cap cas entro en aquest radicalisme, la meva posició política és diferent.

L’avall l’entenc com la destrucció de tots els fonaments polítics per tal de poder fer una reconstrucció a partir de la reflexió entorn del poder. Sempre m’ha preocupat la democràcia, les diverses maneres de posar-la en pràctica, i sempre insisteixo que no estem en un sistema democràtic, sinó liberal-democràtic. Però és necessari acabar amb aquesta concepció i tot el sistema en general, almenys en termes imaginaris, per poder desgranar els problemes reals del sistema d’aquells que només fan que confondre, evitant que puguem tenir una discussió com cal, enriquidora. És com si al discutir sobre la necessitat o no de la independència catalana es posessin com a arguments coses com ara: ser independents ens farà sortir de la crisi. Segurament Catalunya seguiria essent un titella dels mercats liberals i del poder dels privilegiats.

I quins són aquests problemes? Alguns han anat sorgint a mesura que avançava la crisi econòmica. El poder dels bancs, la corrupció, la influència de la patronal en les decisions polítiques, la poca separació entre política i religió, les mentides que no reben el seu càstig (Rajoy: No subiré el IVA!), els partits polítics tradicionals que no són capaços de renovar-se, la destrucció de la classe mitjana… i a partir d’aquí, començar a desgranar per trobar els problemes de fons: els fonaments de la democràcia i del sistema capitalista, i la frustració de no trobar una alternativa coherent, no idealista, i que es pugui dur a terme en sentit global, o almenys que no sigui per a tres o quatre persones. Acabar amb els capitalisme sembla una cosa impossible, i menys quan la gent hi està acomodada, però s’ha de continuar pensant com fer-ho, proposant formes de vida més justes i lliures, posant-les en pràctica per veure fins a quin punt són factibles i on fallen, per anar millorant lentament fins aconseguir el que semblava impossible.

Per desgràcia creure que això últim es pot fer sembla una utopia, i més en una societat on la lentitud no esta molt ben vista, cosa que va fer que el moviment 15-M anés perdent força paulatinament. Què hi farem!

Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.

Prudéncia o Exageració?

Ahir el Govern de la Generalitat va fer tancar la majoria d’escoles i instituts de Catalunya exceptuant els de les comerques de l’Ebre. Va ser una acció exagerada pel que va passar la resta del dia o prudenta?

Fa dos anys aproximadament va haver-hi un dels pitjors temporals de neu a Catalunya pel que fa als desperfectes i problemes que va causar. Ahir el Govern de Convergència, molt crítica dos anys enrere per com es va fer front al temporal, va mobilitzar-se per tal d’evitar un error, curant-se en salud abans que passés res. Va ser una demostració de prudéncia, en certa manera, ja que amb la metereologia mai es sap que pot passar. Suposo que els consellers al veure que a Barcelona començava a nevar a les deu del matí (molt més d’hora que la última vegada) van encendre les alarmes a tot el territori.

I és precisament en l’alarmisme on es va assolir una certa exageració del que realment va passar. Una cosa és fer-hi front amb seny, com avui, i tancar el transport escolar interurbà sense tancar els centres educatius de les ciutats a les comarques on s’espera una forta nevada i descens posterior de les temperatures, i una altra de ben diferent és enviar a quasi tota la població escolar cap a casa a la una del migdia quan s’anunciaven clarianes per la tarda a la majoria de llocs.

Trobo en certa manera encertada la ràpida reacció dels consellers, crec que serà una de les poques coses bones que diré d’aquest govern, però alhora trobo del tot exagerades les accions dutes a terme. Només dir que per la nit vaig anar a sopar a casa d’un amic i creia que cap a les dues de la matinada no podria sortir de casa seva de la nevada que estaria caient! I en comptes d’això només notava el fred normal de l’hivern… En fi, mai neva al gust de tothom!

Demagògia electoral

Queda una mica més d’un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya i des de fa mesos que s’ha iniciat la campanya demagògica dels partits conservadors. Cada quatre anys estem igual i això ja comença a cansar, per culpa del petit francés amb aires de grandesa que té mig pais paralitzat (Sarkozy per alguns) que va tirar endevant les expulsions dels gitanos del pais, el discurs xenòfob s’ha instal·lat a gairebé tota europa, a excepció d’Islandia com ja va explicar l’Arqueòleg, i com no a Espanya (malgrat que els conservadors oblident que la immigració a baixat aquest darrer any.

La desafecció política ciutadana no només s’alimenta de la sensació que per una banda hi ha els polítics i per l’altra els ciutadants, sinò també pels repetitius discursos electorals i la demagògia que els alimenta. Un immigrant roba i per això tots els immigrants són dolents, sense tenir en compte que treballen del que gairebé ningú vol fer-ho. En una escola potser només es parla castellà a la classe de castellà i ja passa a totes les escoles i universitats, quan jo he estudiat gairebé tota la meva curta vida en castellà per tal de donar l’oportunitat a tots els alumnes d’apendre (i al meu institut no hi havia immigrants casi), i així s’alimenta el discurs conservador, d’un fet en faig una generalització.

Per altra banda començaran els insults, el “jo vaig fer tal i tu no”, la desqualificació dels partits, donan més pes als partits minoritaris que són oblidats i que aprofiten les disputes dels partits majoritaris per guanyar vots entre els catalans més perduts. Ciutdants ja ho va aprofitar fa quatre anys, d’allò en van pendre nota els carreteros i laportes que veuen una escletxa poru gran com per aconseguir algun vot.

Miro les notícies i em sento estúpid, sento com si els polítics estiguessin més preocupats en arribar al poder en comptes d’intentar proposar noves vies per tal que la situació en la qual estem canvïi. Tots ens parlaran del canvi, ho sé, però el seu discurs estarà impregnat de la rutina electoral de sempre. I això em fa ràbia perquè sé que és important anar a votar per evitar l’augment del conservadorisme allà on visc, però per altra banda penso que tot és una gran merda.

És Barcelona progressista?

Just amb la ressaca de les festes de la Merce amb la qual s’ha despertat avui la ciutat comtal, la senyora Barcelona, toca reflexionar sobre una qüestió que fa dies que em ronda pel cap. Som els barcelonins tan progressistes com creiem?

A simple vista i desde l’exterior ho sembla, aparenta ser una senyoreta que accepta els canvis, que preten acceptar qualsevol benvingut i rebre els visitants amb les mans obertes. A part d’acceptar qualsevol sexualitat sense tabus ni males mirades. Un exemple d’això que ho fa pensar és una de les tantes màquines expenedores que hi ha a l’intercanvi dels FGC i el Metro L1 a plaça Espanya on es vénen preservatius, lubricants i altres productes sexuals que demostren que això només pot ser possible en una societat oberta. Un altre exemple seria la campanya pro-Obama que es va fer ja fa anys.

Però a Barcelona tot hi cap però no tot s’hi val.

Les campanyes pro-civisme, mostren l’altre cara. És clar que una cosa és el liberalisme i l’altre llibertinatge, però quan de sobte es pixen al portal de Barcelona, la senyoreta es torna carca. És tota una burgesa.

De cara a la galeria s’aproven lleis ben progressistes, però per dins els ciutadants pateixen normes de conducta que a vegades difereixen bastant dels mínims per mantindre la pau social. Les lleis del civisme ja han sigut criticades moltes vegades, i aqui no ho penso fer; el que si que pretenc és fer entendre perquè crec que la resposta lablog no és afirmativa.

Per una banda l’ajuntament mostra en la seva defensa del turisme i l’oblid de la degradació dels barris que sols vol enfocar la seva gestió de cara a la imatge cap al món i a ensabonar a l’hosteleria. Durant anys ha sigut així i ara, de sobte, s’han adonat que no hi ha camí de retorn. Barris com el Raval són un dels llocs on es demostra això amb tanta claredat que espanta. Mentre el mercat de la Boqueria s’omple de turistes amb l’alegria dels venedors, al costat hi ha una plaça on val més no passar-hi… i com aquest milers d’exemples més.

Barcelona es disfressa cada dia de progressista però la seva cara és conservadora, on s’estan creant guetos d’immigrants, on la pressió immobiliària segueix present i on els socialistes perdran les eleccions a favor dels convergents per la seva mala gestió, però també perquè els barcelonins ja no els agrada el terme progressisme.

Sobre la democràcia

La democràcia és l’ideal de l’autogovern, ideal que marca la direcció a seguir, però que al mateix temps es perd en models que, paradoxalment, la refuten o l’emmalalteixen. L’autogovern és un ideal perquè sols és possible dins un petit nucli de persones, les assamblees serien una mostra d’això, com més ampli és el quorum, més difícil és aconseguir pendre decisions per unanimitat, decisions amb les quals tothom estigui més o menys d’acord, fet que porta inevitablement a les assemblees a acabant decidint per votació popular, o sigui, acaben dins del model liberal de democràcia. El fet que la democràcia sigui un ideal inassolible és el seu problema de base, però n’hi ha d’altres.

La democràcia liberal, la més estesa en Europa i Occident, és un model ple de problemes que s’ometeixen pel bé del poder. Els ciutadants estan perdent les ganes de votar, de participar en el que diuen la festa de la democràcia, al veure que la seva veu està silenciada durant el periòde en que no utilitzen el seu únic dret a participar en les decisions de l’estat, el vot. Els sistemes que tenen els ciutadants per controlar el poder polític són o inexistents o massa complicats per dur-los a terme per la burocràcia, fet que cansa al poble al veure que les seves problemàtiques queden oblidades per discussions entre govern i oposició, o estan immerses en un espiral sense fi de passejos per despatxos, oficines, passadissos… un sentiment de soledat enfront les institucions de sobte envolta al ciutadà. La burocràcia ha portat a la democràcia liberal ha ser la perfecte tiranía, on les opinions són escoltades pels mitjans però ignorades pels representants, aquells que en un principi haurien de ser els que es preocupen per la veu del poble que els ha otorgat el poder. I és la tiranía perfecte perquè la burocràcia no ha de rendir comptes a ningú i perquè ningú és el responsable visible d’ella, és l’anomenada per Hannah Arendt, la Tiranía del ningú. I una tiranía mai serà una democràcia.

Per altra banda, l’evolució de les societats de l’informació han creat un nou problema de la democràcia. En contra del que es pensava, les telecomunicacions han alimentat l’individualisme i l’obscurantisme informatiu en comptes d’aportar més llum al saber. La societat de l’informació és la societat de l’opinió, on tothom pot dir, reflexionar i escriure sobre qualsevol cosa sigui vàlida o no, sigui democràtica o no. Aquesta llibertat sembla en aparença el més democràtic que existeix, però no. No perquè en l’actualitat allò vàlid no és allò més ben raonat, sinò allò que dialècticament està més defensat, el nostre present és el present de la doxa.

I davant d’aquest panorama apareix el en el ciutadà, com si el reflex de l’interior del metro en el vidre que dóna al fosc túnel fos, el sentiment d’apatía, la sensació que per molt que intenti fer, aconseguiria el mateix resultat assegut en el sofà mirant per la televisió com la societat se’n va al fons del pou, com la democràcia en la que viu és pura gestió, com l’ideal d’autogovern és un miratge inassolible i que per molt que li pesi, no hi ha res a fer.

És el final de la modernitat, de l’ideal de l’Il·lustració, i l’inici d’un nou temps on tots els ideals han caigut podrits d’esperar ser recollits per una humanitat malalta d’anhelar coses intangibles. És l’inici de la poshistòria.

Reflexions Educatives, per Laura

Bé, ja està aqui la segona intervenció exterior al meu blog. Després del Combat Filosòfic de fa aproximadament un any, arriba el que anomenaré “Les Reflexions Educatives ” de la Laura (comentarista comuna del blog). Espero que no sigui la seva única intervenció!

Sobre la nova proposta d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys…

Dijous passat el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va llançar la proposta d’allargar l’educació obligatòria dels 16 als 18 anys. Què en penseu?

En primer lloc, el fet de canviar la llei d’educació i la metodologia d’estudi cada dos anys com estan fent els nostres polítics actualment, crec que no és gaire encertada, perquè provoca un gran desconcert a professorat i a alumnes. Els professors, quan s’han adaptat a la nova metodologia l’han de tornar a canviar i molts alumnes s’han perdut temari quan el canvi de llei els “ha enganxat a mitges”. Per exemple, l’any passat, els que havien fet 4t d’ESO amb la LOGSE, i passaven a fer 1r de Batxillerat Biosanitari amb la LOE, haurien d’haver començat el temari de bioquímica amb les proteïnes, segons el nou currículum, però resulta que mai no havien fet les biomolècules (definició), els glúcids (que són les més senzilles) i els lípids, i això no estava inclòs en el temari de Batxillerat ni la selectivitat. Per tant, hi havia dues opcions: seguir al peu de la lletra el currículum establert per la nova llei i esperar a què quan arribin a la universitat descobreixin què són els glúcids i els lípids; o explicar-ho, com és lògic, anteriorment a les proteïnes propiciant una preparació més ferma als preuniversitaris, amb material addicional al llibre de text i organitzant molt bé el temps per a donar aquest temari més tot el que és curricular. Bé, aquest és un dels exemples viscuts personalment, que volia explicar-vos per plasmar que realment els canvis tan freqüents i la poca estabilitat aporten pocs avantatges tant a professorat com a alumnat, però segurament els professionals que hi duen molts més anys en el món de l’educació en saben explicar molts més.

En segon lloc, tot i que crec que algunes apostes són encertades, crec que els personatges que proposen i aproven aquests canvis, normalment, no estan vivint l’actualitat en el món de l’educació, és a dir, treballen lluny de les aules i en tenen una idea un tant distorsionada. I ja sé que això no acostuma a passar tan sols en el món de l’educació. Actualment, les notícies que corren són: hi ha un alt percentatge de població immigrant que no s’adapta al ritme de la ESO (Notícia aquí), un alt percentatge d’alumnes que no acaben la ESO (enquesta aquí) i, finalment, una desmotivació i desgana pels estudis i les ganes d’aprendre per part dels adolescents. Els factors d’aquesta situació s’haurien d’analitzar en un proper post, però amb aquest panorama la solució ideal no és, doncs, allargar l’educació obligatòria quan un alt percentatge d’alumnes és incapaç d’acabar-la als setze… a més, s’ha de tenir en compte que una part dels que han aprovat la ESO ho han fet amb adaptació curricular…

La meva proposta a tot això és que a primària no s’incideixi tant en continguts sinó en forma: aprendre a llegir, obtenir plaer en la lectura, aprendre a escriure, cuidar la cal·ligrafia, l’ordre i la netedat, aprendre a expressar oralment i per redactat, aprendre a conviure, tenir ganes d’aprendre, tenir curiositat, ganes d’investigar, potenciar el càlcul mental i la lògica… Fer un primer cicle de la ESO general, amb bases senzilles, útils i de contingut clar pels alumnes, per tal que, si volen deixar aquí els seus estudis, estiguin preparats per a la vida quotidiana; per exemple, saber calcular un IVA o un descompte, o saber omplir una inscripció o sol·licitud, saber calcular mentalment el canvi d’una compra… i, evidentment, amb temari més avançat. Al segon cicle ja dividiria entre aquells que no volen estudiar i es treuen la ESO amb adaptació curricular (com a mínim a llengües i matemàtiques, com s’està duent a terme actualment  i ho trobo bastant positiu; amb el suport de professors i família, és clar) i aquells que volen continuar estudiant. Tot i que ho deixaria bastant flexible a canvis. És a dir, si algú comença a adaptació curricular que pugui decidir canviar-se.

I dels setze als divuit anys també els obligaria a continuar amb l’aprenentatge, però no de manera equitativa; sinó que els obligaria a escollir entre Batxillerat (de les cinc branques que ara existeixen) o un cicle de grau mig, ampliant l’oferta d’aquests a cicles teoricopràctics dirigits a l’accés del món laboral, amb una preparació adequada i tenint en compte la conciliació entre l’estudi i el món laboral (em refereixo a l’horari i no a que els cicles estiguin “controlats” per empreses).

El canvi que proposo pot ser imperceptible per a alguns que poden pensar que també allargo l’educació obligatòria fins als divuit anys, però crec que actualment els adolescents necessiten una motivació alternativa a l’aula però no per això se’ls ha de deixar que s’espavilin sols. Altres estudis han denotat que molts adolescents que han acabat la ESO o no, tampoc busquen feina. D’aquesta manera se’ls manté “ocupats” però alhora l’oferta és més variada i se’ls dóna el dret d’escollir el que els agrada, fet  que, en principi, els ha d’ajudar a estar més motivats i preparats per al que vulguin fer en un futur.

en contra del plan E

Durant aquest quasi mes que he estat gairebé desconectat de la blogsfera he sortit al carrer, he caminat i m’he topat amb les obres promogudes pel plan E. No sóc un entés en economía perque només tinc nocions bàsiques del batxillerat però la meva lògica em diu que és absurd completament aquest pla.

Em sembla estúpid que se’ls dongui diners als bancs, però també que s’intenti reactivar l’altre sector que ens ha dut fins on estem (l’immobiliari) amb diners públics. Aquesta solució ho és en un temps curt, a la llarga la construcció necessitarà reconvertir-se… de que té por ZP? Té tres anys per poder arreglar el merder econòmic que tenim i es decideix per la solució a curt termini? La política espanyola i catalana són una merda, sempre preocupats per les eleccions i no per fer el bé cap a la societat.

També estic cansat de les obres que no em deixen passejar tranquil·lament. Perque cony arreglen un carrer que un any enrere ja ho havia estat? El meu barri esta aixecat per tot arreu, de nit sembla un camp de batalla i de dia no se com els veins poden viure dins de casa… obres finestres, soroll i pols, les tanques, calor…

No ho sé, si algu pot defensar aquesta “chapuza” econòmica que m’expliqui com es cura un malalt alimentant a la malaltia.