Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.

Manifest paranoic

Aprofitant el centenari de l’aparició de les noves avantguardes (no sé qui decideix quan apareix una corrent artística o no, però això és una altre tema…), faré un petit intent d’esborrany de nova proposta artística.

MANIFEST PARANOIC

Dins de la racionalitat imperant, plena de civismes que lliguen la imaginació a la literatura, apartant qualsevol bojeria cap a la psiquiatría, fent desparèixer del món qualsevol intent d’expressar les paraules sense tabús, és necessària l’aparició d’un nou discurs, un discurs que viu immers en una continuada revisió del que es diu, pensa o fa. Un discurs que evita un esfondrament del ser, ja que no sap si molt bé si és o no però que segueix viu i actiu, que entén que si rep no es deixarà apallissar, encara que la vida sigui una constant lluita de contrastos… paradoxes incomprensibles que el porten a un tratorn paranoic. Un tratorn paranoic, una por constant a no tenir por, un viatge per les víes sense anar en tren, lliscant amb les paraules pels carrils oxidats d’una història humana que fa masses anys que viu, per una humanitat que fa segles que ja s’hauria d’haver extingit.

Déu va morir fa ja temps, l’home va ser el següent, el futur sembla impensable actualment, la història, i conseqüentment la filosofía, va acabar amb Hegel, Kojève i Fukuyama… Què més ens queda per aniquil·lar? Quines altres idees queden? Es pot anar més enllà? La filosofia ha perdut el seu lloc en la societat, si és que des del romanticisme hi havia estat present. La seva inutilitat està inmersa en unes discussions entre hegelians i hermenèutics, entre analítics i continentals que només fan que enrarir encara més la concepció d’un món perdut en un espai buit, un temps oblidat on s’ha perdut el passejar per gaudir del paisatge, allò que et permetia crear-te una ciutat imaginària a partir de la transformació de la fascinació del lloc on vivies.

Que vol dir paranoia?

PARANOIA: Malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d’idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l’argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d’una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de judici i de raciocini, sempre que la seva aplicació no afecti el tema del deliri. El paranoic és, doncs, una persona d’aparença normal i de comportament raonable mentre no l’afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d’injustícia.

Deixar la mà al seu aire dóna resultats com aquests.

 

Deixem parlar la nostra ment sense por! Sense aquells lligams de seda que ens dóna comoditat, falsa llibertat la de l’aparença i els bons modals. Davant el full en blanc ha de còrrer la nostra imaginació per la mà que transmet tot allò que nosaltres volguem expressar, sense pensar-hi gaire… les paraules, les figures, la música, tot ha de saltar del nostre cap impactant a l’espai buit de la ciutat fantasmagòrica, com si gotes de refresacant pluja caiguèssin sobre la terra erma, seca de noves metàfores i d’un art innovador crític amb el que cada dia veu.

Retornem a l’observació pel plaer! Tot còrre al nostre voltant i en comptes d’aturar-nos i admirar el paisatge humà, ens hi afegeim, angoixats per un moviment que hem escollit seguir. Odiem la ciutat per que la multitud és una falsa societat que no pensa, més enllà del consum, per que en comptes de sentir-nos èssers humans ens sentim números d’una gran base de dades. Alienats per tot això apareix la paranoia, una sensació de que constantment et vigilen, com si fòssim l’epicentre d’una tragicomédia on els del teu entorn són mers espectadors passius que ni tan sols riuen o ploren, on el guió té un final clar però un nus per concretar només clar si un es deixa emportar pel tedi de lo quotidià i racional.