Eleccions 2010

Comença una nova setmana monotemàtica, aquest cop sobre les eleccions al parlament de Catalunya. Espero amb aquests dies poder animar a la gent a anar a les urnes. Potser a algú li sona aquest post, però per començar el trobava el més adient.

LA INMIGRACIÓN NOS INDUCE AL RACISMO

Hace cerca de mes, un compañero mío de partido fué juzgado injustamente por incitar al odio racial sólo por repartir unos panfletos durante la última campaña municipal donde demostraba que el aumento de la delincuencia era causado por la inmigración.

Como máxima representante del Partido Popular de Cataluña tengo la obligación de defenderlo de tales injurias. Claro que mi compañero tenía completa razón, la inmigración es la causante de gran parte de los males de nuestra sociedad, ellos se llevan la mayor parte de ayudas del gobierno socialista, los pisos de protección oficial se los dan a ellos antes de a cualquier joven español, los carteristas, las prostitutas, las mafias violentas son todas extranjeras. Cuando te paseas por las Ramblas de Barcelona solo se ven árabes y gitanos robando a los pobres turistas, el Raval es peligroso des de que llegaron en ola todos esos extranjeros, antes no había ningún tipo de problemática.

No es que seamos racistas, es que son ellos los que nos llevan a pensar así, los hechos lo demuestran, si en los institutos se forman ghettos es por ellos, si hay violencia en la calle es por las bandas latinas, la violencia de género es por ellos, la alta tasa de paro es por su culpa, la congestión de la seguridad social es por ellos… Vienen solo a por los papeles para aprovecharse de los derechos de poder ser español, mientras los que somos realmente de aquí vemos que se recortan los nuestros. Por todo eso no nos gustan los inmigrantes, si no son queridos, que no vengan o que se vayan, pero que dejen de sangrar nuestra pobre España.

Esto es culpa del gobierno socialista que ha corrompido el sistema judicial llevándolo a acusar a las personas equivocadas, los verdaderos españoles que dicen las cosas tal como son.

Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP Cataluña.

Dades Personals

NOM: Conjunt buit
ANIVERSARI: 14 abril 2008
SEXE: Esporàdic
ESTAT CIVIL: Home! Millor que un estat religiós o militar!
POBLACIÓ: WordPress.com
POSTURA DAVANT DÉU: Assegut, esporàdicament... la pinça birmana.
IDEOLOGIA POLÍTICA: Ser políticament incorrecte
BIOGRAFIA: Vaig nèixer, tinc un present i moriré...
CITA PREFERIDA: La que no esta programada.
INTERESSOS: NS/NC
IMATGE DE PERFIL: És millor aquesta que la meva cara, la veritat...

Truita de Salmonel·la

Ingredients per a quatre persones:

Quatre ous

Una cullerada de sal

Oli

Temps de preparació:

Una setmana aproximadament

Preparació:

En primer lloc es baten els quatre ous, s’ha de procurar que la mescla quedi ben feta. Quan agafi un color groguenc ataronjat, ho deixarem reposar durant una setmana al balcó o en aquell lloc de la casa on doni més el Sol. Per tal de no crear una epidèmia, es recomana tapar el plat amb paper de film (allò de plàstic transparent).

Dia rere dia anirem observant el canvi de color de la barreja, quan canviï i et sembli que quasi bé et pot parlar, serà el moment de començar a cuinar la truita.

Primer escalfarem una paella amb força oli. Quan aquest comenci a fumejar, hi tirarem els ous batuts, amb precaució de no cremar-nos. Mentre es vagi fent la truita de salmonel·la hem de procurar que tot es quedi ben fet, per això tombarem amb un plat quan veiem que la part inferior ja esta feta, si es prefereix es pot tombar llençant-la enlaire (però compte que potser es queda enganxada al sostre!).

Un cop acabada convidarem a aquelles éssers més estimats per a que degustin el nostre magnífic menjar. És a dir, que podem fer venir a casa nostre alguns companys de feina com ara al nostre cap, el sindicalista llepaculs, la de recursos humans; algun amic que ens degui diners des de fa molts anys i mai els torna o la parella que ens ha deixat per un altre.

Per tal que la truita es faci més digestiva els servirem una ampolla de vi negre del més barat que trobem, amb més sulfits i aigua que vi, o una gerra d’aigua ben bona extreta del pantà de Flix. També podem preparar una amanida amb les restes de la botiga de fruites i verdures de la cantonada del dia anterior.

En cas que arribessin als postres, recomano fer un flam amb el que ens hagi sobrat de la barreja de la truita.

Espero que gaudiu de la meva innovadora recepta,

Atentament,

Ferran Adrià.

Formes de morir

Aquesta és la història de quatre amics que cada dia veien des d’un pujol com de tan en tan marxaven entre un i dos milions d’habitants del lloc on vivien, de cop. En Sergi, la Susana, el Marc i la Maria cada dia estaven més i més intrigats: On deuen marxar? Perquè no tornen?- Es preguntaven. Així que van decidir seguir als emigrants per aconseguir resoldre totes les seves qüestions.

Al cap d’un any, els quatre amics es trobaren al llimb. Tots havien mort en la seva aventura, però com?

En Sergi va explicar que va començar a seguir a tots els altres, cada cop anaven més i més ràpid, semblava una gran cursa. Fins que va arribar a una gran cova fosca i sense res. Allà els seus companys es tornaven bojos cercant no sé que, mentre en Sergi simplement investigava les grans muntanyes marrons que veia al final. Al cap de pocs dies va morir de gana.

La Susana va morir una mica diferent, al estar al punt mig de la cursa va sortir amb tota la resta, però es vam trobar amb un plàstic que no els deixava anar enlloc més. Després va començar a caure aigua i tots es van ofegar.

El Marc va tenir la mort menys tràgica. Al començar la cursa va sortir, com la resta de companys, disparat, fent un recorregut de varis centímetres que dibuixaven una paràbola perfecte, fins a empotrar-se contra les rajoles d’un lavabo públic. Per descomptat va morir pel xoc.

La Maria va morir al final de la carrera, quan ja començava a estar cansada de tan còrrer, va veure una cosa rodona que li donava unes ganes terribles d’entrar. Creia que era la casa ideal, però per desgràcia només hi entrava un dels un o dos milions de personatges que corrien pel seus voltant. I just quan la Maria estava a punt d’entrar, pam! Un company se li va colar i ella va morir de cansament.

Només diré que això es pot interpretar de dues maneres, una és dient que sóc un cristià conservador (que no és el cas). L’altre és veure que sigui com sigui com mori l’espermatozou, s’ha de tenir en compte que quan una dona es queda embarassada s’esta cometen un genocidi igual, ja que al cap i a la fi, només sobreviu un dels milions que corren poer allà dins. Bon final mes!!

El monstre de les sabatilles

Corria per casa meva una llegeda que no em creia pas. Des de petitet vaig estar escoltant cada nit com mon pare m’explicava la història d’un èsser que habita en la nostra llar. Ma mare, quan començava a sentir parlar d’ell marxava a la sala més allunyada.

Aquest èsser era un monstre pelut, però suficientment petit com per poder-se amagar sota els armaris; tenia uns ulls molt grans, ja que així podia veure-s’hi millor per la nit; el seu cos era tan lleuger que ningú l’escoltava caminar, encara que estigués al teu darrere; la seva presència es notava solament per un suau descens de la temperatura, producte del seu especial poder de fer còrrer més lent el temps. El seu aliment preferit eren els peixets de plata que creixen per la pols i els seu passatemps, el de robar les sabatilles als membres de la casa on vivia.

Quantes sabatilles s’han perdut per culpa del Monstre de les Sabatilles! Però que en fa ell? Les amaga en algun racó esperant que hom vulgui començar a jugar amb ell. Llavors mon pare mirava per tota l’habitació, començava a parlar fluixet… per això fills meus heu de ser ordenats i no deixar mai les sabatilles tirades vés a saber on, ja que és quan el Monstre millor actua.

Jo no em creia pas que existis tal monstre, de fet sempre acabaen rient i fen bromes sobre aquest, però durant aquesta darrera setmana sembla que hagi sortit del món imaginari per fer-me la vida impossible. En serio, cada dia em trobo unes sabatilles diferents que intento deixar en un lloc determinat, però després quan a la nit torno a casa, ja no hi són i m’haig de passejar descalç i m’ecostipo… Maleït Monstre de les Sabatilles!!

Radicalitat

Ha arribat el moment de canviar les bones paraules, de deixar de queixar-se sense cridar i de mirar i no actuar, és el moment dels discursos radicals. Com sempre en època de canvi de valors i de forma d’actuar de la societat, els radicalismes guanyen força. Suposo que la majoria tenim un discurs a on agafar-nos amb força i defensar-lo fins a la mort, per part meva no és gaire clar. A vaure fins a quin nivell arriba avui…

L’altre dia vaig estar pensant seriosament en diverses formes d’acabar amb els problemes ambientals i socials que se’ns donen. L’única solució factible per poder finalitzar amb la gana al món, la contaminació i el canvi climàtic, és una destrucció quasi total de la humanitat. Per tal d’aconseguir-ho aniquilaria a tot el món occidental, deixant en mans de la resta del món totes les armes  i que ells mateixos ja fèssin la resta de la feina. Seria el millor per a tots.

També vaig reflexionar sobre les causes de la fallida de la democràcia al nostre país. Una de molt clara és que la seguretat social està malalta a causa de la gent gran que la col·lapsa dia rere dia, la solució? Obligar a baixar l’esperança de vida als 70 anys. Això faria millorar la qualitat de la sanitat, apujaria el nombre d’adults alfabets i seria més complicat pendre el pél als votants. L’altre solució va dirigida als ignorants, proposaria que cada cinc anys la gent passes proves d’intel·ligència molt senzills (sumes, restes i multiplicacions, llegir i comentar un llibre del Teo…), tots aquells que no l’aprovin seran <<retirats>> de la societat i no podran optar mai a un càrrec polític.

L’últim que se’m va passar pel cap va ser prohibir la creació de més cries d’èsser humà, així tots els habitants actuals serien tractats per tal de deixar-los sense la possiblitat de procrear. Us imaginaeu un món sense nens?? Seria fantàstic no haver d’aguantar-los plorant a tot arreu, escoltant les seves rebequeneries i poder menjar tranquil·lament en un restaurant sense escotar crits histèrics ni pares donant-los la llauna. I el millor arribaria amb la desaparició dels adolescents! M’encanta!

Fragmentos

Tras pasar las puertas de la justícia,

la que esta perdida en mares de de leyes que no encuentran el bien,

iba andando acompañado por las musas del arte,

la inspiración y la imaginación.

_________________________

De golpe,

una encrucijada y una diosa en medio,

somriente.

_________________________

Tiempo atrás ya guié al pensador hacia el camino de la verdad y del Ser.

Mas hoy toca otra elección,

hoy toca dejar la metafísica para más adelante.

Has llegado aquí dudando de la vida y en un momento dado, toca decidir.

No te diré <<escoge estes sendero>>

porque la vida es conocer,

vayas por donde vayas.

_________________________

¿La razón o la locura?

Hasta ahora has andado en un punto medio, pero toca decidir

y por eso has llegado ante mi.

_________________________

Ningún camino es defintivo, todo gira,

se une y se separa, sin cesar.

_________________________

Vivir i conocer es lo mismo, aunque te decidas por la locura.

_________________________

La razón te enseñará el bien universal,

pero seras desgraciado

al entender que nadie te entendera.

_________________________

La locura te llevará hacia lugares imprevistos,

llenos de movimiento de colores desconocidos,

la creación sera tu compañera,

aunque es posible que nadie te entienda.

_________________________

Sea cual sea tu elección, seras incomprendido.

Te toca escoger…

(El dia que wordpress faci un format que permeti escriure poesia tot quedara millor, mentrestant un fa el que pot i la seva paciencia li permet.)

De mà en mà

Corríen les primeres hores del matí de l’u de Gener quan el seu primer amo el va comprar desesperat a l’estanc número dos del carrer major d’una ciutat qualsevol que anomenarem L’H, el pobre home estava desesperat per poder comprar el seu tabac i poder trencar la seva promesa de deixar de fumar poques hores després d’haver-la fet, d’aquí venia la seva desesperació a l’adonar-se que no tenia foc. Durant un temps van compartir sopars romàntics, partits de futbol i cerveses amb els amics fins que un bon dia va decidir canviar d’amo.

Pels mitjans de febrer, en ple carnestoltes, restava estirat damunt una taula impregnada de diverses begudes alcoholiques caigudes durant la nit. Una bella noia disfressada de Fotolog li feia gràcia el seu vestit de floretes liles i taronges sobre un negre mate, a part de que el necessitava urgentment. Així va ser com va aconseguir una nova companya de viatge que se l’endugué a l’estranger, posarem a Alemanya mateix, on va estar fent de company de pis de la noia que es veia que havia anat d’Erasmus. Un dia va venir un grup d’amics seus a visitar-la i aleshores el nostre intrépit encenedor (per si hom no ho havia captat) va voler tornar a la terra dels fumadors barcelonins. No se sap ben bé va acabar a la butxaca d’un dels amics de la noia que ja en tenia un, potser és dels tipics nois que demanen foc quan en tenen.

La primavera resorgia amb força pels carrers que havia abandonat uns mesos enrere i allí el seu viatge de mà en mà va començar a fer-se molt mogut. Al bar de la facultat de filologia eslava va ser agafat per un estudiant de primer curs, al cap d’unes hores l’encenador es va veure perdut pel metro fins que uns “cholos” el van recollir, però com que aquell estampat tan hortera no els feia el pes el van regalar a unes noies tot intentant lligar amb elles. Les noies a la discoteca el van deixar al company de l’institut que fumava per que creia que aixi potser alguna noia el miraria, però en realitat aquest chaval no fumava i va donar-li al seu pare per que a ell no li feia cap falta. El pare va haver de donar l’encenador al seu cap de la obra on treballava que hores més tard el va perdre al parc, lloc en el qual uns rastes el van utilitzar per fer-se un porros. No obstant la policia els va requisar el costo i de pas l’encenador, ja que els policies no en tenien i no podien liar-se’n un sense foc.

Al final, un dels policies resultava ser el company de pis del primer amo de l’encenador que encara s’enrecordava d’aquest i es posà d’allò més content de recuperar-lo encara que estigués completament buit.

La moralina d’aquesta història és que els fumadors són una espècie animal la qual un de cada vuit es comprar encenadors i la resta els treu d’on pot, un xic ridícul si pensem que costen menys que un paquet de tabac i duren molt més.

overbooking

En Geido va tenir una vida d’aquelles que a uns quants els sembla exemplars. Durant al llarg de la seva estada al món terrenal va ser un àngel, un reprimit més per l’església, però ell estava feliç ja que era tal com l’havien educat i no coneixía cap altra alternativa.

Des de sempre que havia desitjat morir per poder pujar al cel, però com que la seva religió no li permetia el suicidi, es passava els dies fent de bon cristià. Anava a l’esglèsia cada diumenge i sempre que podia entre setmana s’ha pasava, els caps de setmana en comptes de sortir de festa destrossant el fetge, preferia seure’s a la seva butaca i rellegir els seus autors preferits (com Sant Tomas d’Aquinno, Sant Agustí, Plotino…) o repassar els passatges de la Bíblia que el poguessin entretenir més.

A la universitat va conèixer una noia que pensava igual que ell, al cap de varis anys de festeig verge es van casar i van tenir uns quants fills, ja es sap que quan no s’utilitzen condons passen coses d’aquestes… va obtenir una feina al Bisbat de Barcelona on es dedicava a estrangular financierament les associacions laïques que tinguessin locals cedits pel Bisbat, la seva feina era aconseguir diners per a l’esglèsia com fos.

Despres de varis anys al servei de l’esglèsia es retirà a Montserrat a ajudar els monjos i al final morir cristianament als vuitanta anys.

Quan va arribar la seva ànima al cel el Geido va flipar, les portes estaven mig obertes i Sant Pere restava desesperat… després de tants anys de cristianisme el cel s’havia quedat massa ple de gent bona i a l’infern feia anys que no hi cabia ni una ànima. Geido va pensar aleshores que potser seria hora d’acabar amb la religió i així tot seria terrenal, ja que les entitats metafísiques estaven en overbooking i el sistema ara estava saturat.

(relat paranoic en 4 capitols) C

COSSOS D’ESQUADRA

La nit va caure, mentre la dona i l’Aitana continuaven la conversa fins que es van dormir arraulides davant el foc fins que a les cinc de la matinada un fort soroll les va despertar, la noia va cercar amagatall espantada, i no era per menys! L’exèrcit de clons va entrar a la casa a la força alçant del llit a tots els joves que estaven allà, s’havien de desallotjar, ho deien els mitjans de comunicació i alguns directius de l’hospital, armats amb porres i fanals els anava treien un a un cap al carrer. Mentre la dona estranya cridava a la ment de tots els presents ‘No han fet res! Aquestes són hores d’entrar? A casa meva? Fora!’

– Són ordres del cap!- va dir un dels clons. La dona es negava a sortir del seu mas i la violència va començar. Els clons començaren a apallissar a tota persona que es passés pel seu davant, fos violent o no, jove o vell, inquilí o un passejant. Famílies, nois, noies i la dona, tothom rebia sense parar entre crits de ‘Prohibit mirar!’. L’Aitana va marxar corrent tan com podia cap al bosc d’on havia arribat mentre al poble la barbàrie de la repressió deixava la seva empremta, i tot per pensar diferent, per no acceptar les normes mal administrades i aplicades per les autoritats de l’hospital.

La nostra protagonista estava una altra vegada vagant sola pel bosc desconegut, de sobte l’Aitana es va aturar, notava uns ulls que l’observaven, nerviosa va començar a cercar pels voltants, però només veia troncs buits, arbres secs i moribunds, la mirada cada cop era més present… la seva respiració augmentava de velocitat, el cor li bategava amb força, tant que cada impuls del cor omplia de color blanc la seva mirada, allò cada cop estava més proper! Nerviosa cercava i no trobava, però s’aproximaven! Els clons? Algun monstre que no va matar a la seva infància? Un ocellet? Que era? Que sortís ja! desitjava l’Aitana desesperada. Soroll. Un crit, Un sospir. Tranquil·litat. El gat de la dona deformada acabava de sortir de darrere d’un matoll sec. Havia marxat del poble temorós de rebre ell també. Ara tenia un company per seguir vivint.

Junts van començar a caminar pel bosc, cada cop més endins d’aquell lloc, sense cap mena de rumb, fins que es van trobar una cova. A l’entrada s’hi podien apreciar les restes d’una foguera encesa molts anys enrere, enfront seu un gran barranc que es podia baixar per un dels laterals. A baix una galeria immensa amb tot de cossos fossilitzats, encadenats i recolzats al barranc. A prop de la paret hi havia un munt d’ossos amb una inscripció damunt seu escrita amb sang on s’hi podia llegir:

‘Per a què serveix sortir de la cova si la resta es resigna a morir lligat?’

Aquelles paraules van trasbalsar l’Aitana, no podia entendre-ho… ella venia de fora la cova, mai havia vista aquell lloc i els seus familiars no li havien pas que ells havien emigrat cap a l’exterior. No podia entendre que hi existissin persones lligades, encara que pensava que la gent que la coneixia la volia veure igual, com un munt d’ossos lligats impossibilitats per caminar pel món de les imaginacions. No entenia perquè havia tornat aquella persona si volia sortir a fora i es sentia bé lliure. No calia tornar.

– Va tornar per que volia estar entre els seus companys, per que es sentia sol.- li contestà el gat. Tampoc podia entendre que la gent de fora hagués empresonar algú a dins d’aquella fosca cova. Trobava absurd que hom fos capaç de fer quelcom així. Poc a poc, pensament rere pensament, l’Aitana va començar a adormir-se, el cansament dels dos dies l’arrossegava cap al fons de la cova, com si estigués sota un encantament descendia entre la foscor volen trobar un llit, tals eren les seves ganes de dormir que somnolent va dir ‘llit: Moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, compost generalment d’un suport pla de fusta o de metall, on hom col·loca el somier i el conjunt format pel matalàs, els llençols, els coixins, etc’ i davant seu aparegué. Es va estirar a gust de poder dormir entre llençols nets i amb certa tranquil·litat.