Formes de morir

Aquesta és la història de quatre amics que cada dia veien des d’un pujol com de tan en tan marxaven entre un i dos milions d’habitants del lloc on vivien, de cop. En Sergi, la Susana, el Marc i la Maria cada dia estaven més i més intrigats: On deuen marxar? Perquè no tornen?- Es preguntaven. Així que van decidir seguir als emigrants per aconseguir resoldre totes les seves qüestions.

Al cap d’un any, els quatre amics es trobaren al llimb. Tots havien mort en la seva aventura, però com?

En Sergi va explicar que va començar a seguir a tots els altres, cada cop anaven més i més ràpid, semblava una gran cursa. Fins que va arribar a una gran cova fosca i sense res. Allà els seus companys es tornaven bojos cercant no sé que, mentre en Sergi simplement investigava les grans muntanyes marrons que veia al final. Al cap de pocs dies va morir de gana.

La Susana va morir una mica diferent, al estar al punt mig de la cursa va sortir amb tota la resta, però es vam trobar amb un plàstic que no els deixava anar enlloc més. Després va començar a caure aigua i tots es van ofegar.

El Marc va tenir la mort menys tràgica. Al començar la cursa va sortir, com la resta de companys, disparat, fent un recorregut de varis centímetres que dibuixaven una paràbola perfecte, fins a empotrar-se contra les rajoles d’un lavabo públic. Per descomptat va morir pel xoc.

La Maria va morir al final de la carrera, quan ja començava a estar cansada de tan còrrer, va veure una cosa rodona que li donava unes ganes terribles d’entrar. Creia que era la casa ideal, però per desgràcia només hi entrava un dels un o dos milions de personatges que corrien pel seus voltant. I just quan la Maria estava a punt d’entrar, pam! Un company se li va colar i ella va morir de cansament.

Només diré que això es pot interpretar de dues maneres, una és dient que sóc un cristià conservador (que no és el cas). L’altre és veure que sigui com sigui com mori l’espermatozou, s’ha de tenir en compte que quan una dona es queda embarassada s’esta cometen un genocidi igual, ja que al cap i a la fi, només sobreviu un dels milions que corren poer allà dins. Bon final mes!!

post rotllo fotolog

Fa temps ja d’aquesta fotografia, però els records d’aquells dies mai desapareixeran. Varen ser nits banyades de brisa marina i matins de llargs camins on colors aparentment dispars s’unien per conformar postals oníriques on el blau del cel era inexistent. Era una Setmana Santa típica, és a dir, que fotia un fred que aixecava els collons al gos (com diuen a Organyà). Però sé que això no ens importava… el dia a dia es podia traduir en tensió sexual, no podiem fer res per causes de la naturalesa femenina; però tot i això, tenia la seva gràcia.

Mirades creuades, paraules de doble fil, suspirs entre petons i carícies que no podien traspassar el llindar, que no podien arribar al seu tresor. El menjar era la nostra única manera de paralitzar momentaneament els nostres instints. El menjar, un plaer que conformava dins del nostre món l’alternativa als desitjos de dies sense tastar carn.

Cadáver Exquisito

A

Esta es la história de un robador, que cada noche salía en la embriaguez de diez cervezas. Cervezas són el opio de los borrachos, borrachos de mil sabores de una nuca, esa parte del cuerpo que él anhelava, los labios de sus tristes dias que evocaban grandes noches. Noches de bohemia y de ilusión. Ilusión de dar color a un tacto marcado de rojo, ese color que llenaba su retina de un odio que jamás volveria a ser lo mismo.

B

A ver Antonio, donde esta ese porro. Lo tiene Edgar que esta en las Canarias, sensuales noches atras. Biombos sobre musas esonden cosas que pasan cuando fornicas. Fornicas hormigas verdes con moscas amarillas que hacen temblar todo con un !clinc¡, un clinc que estimula los cuerpos que se contonean sin mundo ni conciencia. Mi conciencia de mierda y sal, sin erección. Erección o elección, una vez a la vida uno tiene que escoger caminos fugaces, ingravidos y gentiles sutilezas se cruzan sin sopresas.

Un cadàver exquisit és un estil d’escriptura quasi automàtica que es fa entre varies persones (en aquest cas Deambulant, Marta, Letras Amontonadas i jo) en el que es tracta d’escriure una frase deixant visible només una paraula. Aquests dos textos sónn alguns dels resultats.

Estan manipulant als adolescents!

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

Yonki

La vida d’en Robert era trista i feixuga, tot el que l’hi succeïa l’enfonsava cada cop més endins d’un pessimisme imponent. Ell estudiva i treballava del que podia, però cap de les dues coses l’omplia el buit de la seva existència penosa. No trobava cap esperança que el portes a evadir-se de la seva realitat i poder crear i pensar més enllà del feixuc pes que carregava, la seva persona mateixa.

Un bon dia, embrigat per litres d’alcohol va començar a patir un tratorn que mai havia sentit. Estava al llit i veia el món que sempre el maltractava completament diferent, com si de cop les coses comencessin a funcionar positivament. Coneixia a dones amb les quals mantenia relacions sexuals com mai havia viscut, treballava d’allò que sempre havia desitjat i els estudis l’hi anaven de maravella. Fins que es despertava. Aleshores volia repetir, tornar a somiar amb tot allò, poder acabar les fantàstiques aventures que havia deixat a mitges. Però la rutina l’obligava a alçar-se del llit, malgrat que no ho volgues.

Durant la nit, el Robert era allò que durant anys havia desitjat. Durant el dia, es movia pel carrer cercant una excusa per tornar al llit i continuar somiant. S’havia convertit en un yonki dels somnis, l’únic anhel de la seva vida era reconstruir una altra realitat on tot li anava perfecte, era aquella esperança que no havia trobat en cap altra droga.

Poc a poc, s’anava consumint immers en les seves fantasies, mentre desconectava del món real per a viatjar ben lluny. Poc a poc s’anava separant del que tenia més proper per ajuntar-se amb altres yonkis en locals clandestins plens de llits còmodes. Poc a poc la seva fisonomia canviava, ara anava encongit per la necessitat de poder cansar-se i rebre la seva dosis, amb els ulls aixafats i secs de tan estar tancats, la veu quasi ronca i una primesa extrema. Poc a poc deixava de pensar per només fantasejar… Fins que un bon dia ja no podia separar el món real del dels seus estimats somnis.

Aleshores, enmig de malsons on era perseguit constantment, el Robert començà a voler tornar a estar despert, però ja no era possible, el seu cervell ja no era capaç de controlar la imaginació, i creient-se envoltat per una multitud de magdalenes parlants que se’l volien menjar va caure rendit entre crits d’histèria embogida.

Reflexions Educatives, per Laura

Bé, ja està aqui la segona intervenció exterior al meu blog. Després del Combat Filosòfic de fa aproximadament un any, arriba el que anomenaré “Les Reflexions Educatives ” de la Laura (comentarista comuna del blog). Espero que no sigui la seva única intervenció!

Sobre la nova proposta d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys…

Dijous passat el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va llançar la proposta d’allargar l’educació obligatòria dels 16 als 18 anys. Què en penseu?

En primer lloc, el fet de canviar la llei d’educació i la metodologia d’estudi cada dos anys com estan fent els nostres polítics actualment, crec que no és gaire encertada, perquè provoca un gran desconcert a professorat i a alumnes. Els professors, quan s’han adaptat a la nova metodologia l’han de tornar a canviar i molts alumnes s’han perdut temari quan el canvi de llei els “ha enganxat a mitges”. Per exemple, l’any passat, els que havien fet 4t d’ESO amb la LOGSE, i passaven a fer 1r de Batxillerat Biosanitari amb la LOE, haurien d’haver començat el temari de bioquímica amb les proteïnes, segons el nou currículum, però resulta que mai no havien fet les biomolècules (definició), els glúcids (que són les més senzilles) i els lípids, i això no estava inclòs en el temari de Batxillerat ni la selectivitat. Per tant, hi havia dues opcions: seguir al peu de la lletra el currículum establert per la nova llei i esperar a què quan arribin a la universitat descobreixin què són els glúcids i els lípids; o explicar-ho, com és lògic, anteriorment a les proteïnes propiciant una preparació més ferma als preuniversitaris, amb material addicional al llibre de text i organitzant molt bé el temps per a donar aquest temari més tot el que és curricular. Bé, aquest és un dels exemples viscuts personalment, que volia explicar-vos per plasmar que realment els canvis tan freqüents i la poca estabilitat aporten pocs avantatges tant a professorat com a alumnat, però segurament els professionals que hi duen molts més anys en el món de l’educació en saben explicar molts més.

En segon lloc, tot i que crec que algunes apostes són encertades, crec que els personatges que proposen i aproven aquests canvis, normalment, no estan vivint l’actualitat en el món de l’educació, és a dir, treballen lluny de les aules i en tenen una idea un tant distorsionada. I ja sé que això no acostuma a passar tan sols en el món de l’educació. Actualment, les notícies que corren són: hi ha un alt percentatge de població immigrant que no s’adapta al ritme de la ESO (Notícia aquí), un alt percentatge d’alumnes que no acaben la ESO (enquesta aquí) i, finalment, una desmotivació i desgana pels estudis i les ganes d’aprendre per part dels adolescents. Els factors d’aquesta situació s’haurien d’analitzar en un proper post, però amb aquest panorama la solució ideal no és, doncs, allargar l’educació obligatòria quan un alt percentatge d’alumnes és incapaç d’acabar-la als setze… a més, s’ha de tenir en compte que una part dels que han aprovat la ESO ho han fet amb adaptació curricular…

La meva proposta a tot això és que a primària no s’incideixi tant en continguts sinó en forma: aprendre a llegir, obtenir plaer en la lectura, aprendre a escriure, cuidar la cal·ligrafia, l’ordre i la netedat, aprendre a expressar oralment i per redactat, aprendre a conviure, tenir ganes d’aprendre, tenir curiositat, ganes d’investigar, potenciar el càlcul mental i la lògica… Fer un primer cicle de la ESO general, amb bases senzilles, útils i de contingut clar pels alumnes, per tal que, si volen deixar aquí els seus estudis, estiguin preparats per a la vida quotidiana; per exemple, saber calcular un IVA o un descompte, o saber omplir una inscripció o sol·licitud, saber calcular mentalment el canvi d’una compra… i, evidentment, amb temari més avançat. Al segon cicle ja dividiria entre aquells que no volen estudiar i es treuen la ESO amb adaptació curricular (com a mínim a llengües i matemàtiques, com s’està duent a terme actualment  i ho trobo bastant positiu; amb el suport de professors i família, és clar) i aquells que volen continuar estudiant. Tot i que ho deixaria bastant flexible a canvis. És a dir, si algú comença a adaptació curricular que pugui decidir canviar-se.

I dels setze als divuit anys també els obligaria a continuar amb l’aprenentatge, però no de manera equitativa; sinó que els obligaria a escollir entre Batxillerat (de les cinc branques que ara existeixen) o un cicle de grau mig, ampliant l’oferta d’aquests a cicles teoricopràctics dirigits a l’accés del món laboral, amb una preparació adequada i tenint en compte la conciliació entre l’estudi i el món laboral (em refereixo a l’horari i no a que els cicles estiguin “controlats” per empreses).

El canvi que proposo pot ser imperceptible per a alguns que poden pensar que també allargo l’educació obligatòria fins als divuit anys, però crec que actualment els adolescents necessiten una motivació alternativa a l’aula però no per això se’ls ha de deixar que s’espavilin sols. Altres estudis han denotat que molts adolescents que han acabat la ESO o no, tampoc busquen feina. D’aquesta manera se’ls manté “ocupats” però alhora l’oferta és més variada i se’ls dóna el dret d’escollir el que els agrada, fet  que, en principi, els ha d’ajudar a estar més motivats i preparats per al que vulguin fer en un futur.

El monstre de les sabatilles

Corria per casa meva una llegeda que no em creia pas. Des de petitet vaig estar escoltant cada nit com mon pare m’explicava la història d’un èsser que habita en la nostra llar. Ma mare, quan començava a sentir parlar d’ell marxava a la sala més allunyada.

Aquest èsser era un monstre pelut, però suficientment petit com per poder-se amagar sota els armaris; tenia uns ulls molt grans, ja que així podia veure-s’hi millor per la nit; el seu cos era tan lleuger que ningú l’escoltava caminar, encara que estigués al teu darrere; la seva presència es notava solament per un suau descens de la temperatura, producte del seu especial poder de fer còrrer més lent el temps. El seu aliment preferit eren els peixets de plata que creixen per la pols i els seu passatemps, el de robar les sabatilles als membres de la casa on vivia.

Quantes sabatilles s’han perdut per culpa del Monstre de les Sabatilles! Però que en fa ell? Les amaga en algun racó esperant que hom vulgui començar a jugar amb ell. Llavors mon pare mirava per tota l’habitació, començava a parlar fluixet… per això fills meus heu de ser ordenats i no deixar mai les sabatilles tirades vés a saber on, ja que és quan el Monstre millor actua.

Jo no em creia pas que existis tal monstre, de fet sempre acabaen rient i fen bromes sobre aquest, però durant aquesta darrera setmana sembla que hagi sortit del món imaginari per fer-me la vida impossible. En serio, cada dia em trobo unes sabatilles diferents que intento deixar en un lloc determinat, però després quan a la nit torno a casa, ja no hi són i m’haig de passejar descalç i m’ecostipo… Maleït Monstre de les Sabatilles!!

Que ha passat amb les anti-bolonya??

La vida universitària és un microcosmos ben curiós i digne d’estudiar per a poder extrapolar conclusions a la societat. Per exemple, si miréssim quins són els resultats de les eleccions als estudiants ens adonariem que la majoria dels barcelonins que estan estudiant a la UB no van a votar o s’abstenen reflexionant abans, també que el mapa polític universitari dista molt del parlamentari, on els que tenen el control dels seus electors/socis de sindicat són els nacionalistes/independentistes/comunistes/feministes/… del SEPC; partit suposadament d’esquerres i alternatiu que actua com el Partit Popular.

Un altre exemple curiós a analitzar és el dels moviments socials anti-quelcom, en aquest cas els anti-bolonya. Som molts els que vam començar a veure la problemàtica de la seva mala aplicació tres o quatre anys enrere, però aleshoresningú semblava preocupar-se suficientment. Alguna manifestació de tan en tan, alguna xerrada demagògica i poca letura de la llei. Així fins que va arribar el curs 2008-2009, aleshores… Ostres! Que l’any vinent apliquen els graus!!! Surten assamblees com bolets, s’organitza una “lluita” estudiantil que esta guiada per una colla de radicals que confonen els discursos, es produeixen altercats que surten a la televisió obrint debats esterils sobre l’educació superior, vagues, vagues i més vagues perjudicant als mateixos estudiants (de que serveix que un estudiant faci vaga?? Quan vegi clares les conseqüències pejoratives per a la Universitat potser en parlo bé…) i posant-se els professors en contra… i tot per a res.

Ha començat el nou curs, s’estan aplicant els graus a quasi totes les universitats espanyoles, les assamblees estan dissoltes pels seus problemes dialectals i pel fet de que el fervor de la comunitat universitaria s’ha apagat tan ràpid que gairebé ha semblat un parpellejar aquesta lluita. On estan? Per on corren els que feien performances pel bé de la universitat pública? No ha de continuar la critica constructiva? O es que el que volien era una excusa per enfrontar-se a l’autoritat l’últim any que passaven a la universitat?

Aquesta setmana han començat els judicis pels que estaven a la tancada. Només desitjar-los sort, però que pensin que tanta lluita no va servir per a res…

Si yo tuviera una escoba

Un dia un company em va explicar que a la seva classe el seu professor de castellà de batxillerat els va proposar fer una redacció a partir d’aquest títol tan musical. A veure que són capaces d’escriure les meves mans.

Era una tarde fría de Diciembre, la calle hervía de movimiento de compras navideñas. Arturo veía que su casa, si querida esquina, era arrasada por los encargados de la limpieza, la calle tenia que estar impoluta para que los afamados consumidores no se sintieran mal al despilfarrar envueltos de la máxima miseria.  Los días avanzaban y las escobas limpiaban sin parar los cartones de su casa. Él buscaba de nuevo, creaba de nuevo, pero ante la fuerza de esos barrenderos no tenía opción, cada mañana se encontraba con la destrucción.

Cansado de reconstruir, de andar buscando siempre las mejores paredes, Arturo huyó hacia otros barrios menos comerciales; mas eso era un problema, ya que sus pocos ingressos disminuyeron al trasladarse a un barrio obrero. Pero la cosa no havia terminado aún, sus enemigos volvieron a aparecer armados con coches escoba, capaces de destruir en media hora aquello que antes tardaban dos. Arturo veía impresionado como el poder de esa máquina de destrucción era capaz de dejar impoluto su nueva esquina. Ya no sabia que hacer, como luchar con sus manos ante tales artefactos.

Ya desesperado se dijo a sí mismo:

-Si yo tuviera una escoba… si yo tuviera una escoba seguro que podria, al menos, enfrentarme cara a cara a estos imperialistas de la limpieza sin miedo a perder. Pero,¿de donde las deben sacar?

El resto de su vida viajó por todo el país buscando el inventor de tal artefacto. Un buen día llegó a un pueblo perdido en la vieja Castilla, allí visitó el museo de la escoba y leyó toda la información sobre el autor… ante su asombro vió en una fotografía que era él, Arturo Diaz Fernández. El texto decía así:

Tras su descubrimiento, Arturo cayó en una locura que le llevó a desaparecer del mapa. Se cuenta que cayó por un precipicio y que después de eso tan solo recordaba su nombre.

Perplejo, atónito, corrió hacia la salida lleno de locura, impresionado de saber que aquello que le havia echado de su preciosa esquina no era más que un invento suyo. Se dice que murió, otros que volvió a su barrio a luchar contra los barrenderos con una arma aún más potente; a otros simplemente les da igual lo que pasara.