Contingut i Forma

Amb la gramàtica hem topat!- va etzibar l’Eustaqui tot tapant-se el cop que s’havia endut. No acabava de comprendre el perquè de tot plegat. Si realment volien que escrivís en català, quin problema hi havia en fer errors gramaticals? Però els fonamentalistes de la llengua seguien allà, destruint la seva obra complerta de textos literaris, sense respondre a les qüestions de l’Eustaqui. Minuts més tard les cendres jugaven davant d’ell, dansa macabra sota la mirada cristal·lina que pensa en totes les hores d’esforç perdudes per la dictadura de la forma.

Contingut o Forma?

Què és més important?

A forma d’avís dir que no menyspreo la feina dels filòlegs, ni molt menys! La meva posició sembla prou clara, no? Potser si que no… Contingut per davant de tot, no sigui cas que algun despistat o alguna despistada no hagi entès el micro-relat del inici.

La gramàtica és important, però no és un tant absurd seguir les normes gramaticals de fa més d’un segle? Si fossin més senzilles, almenys… ja ho sé, ja ho sé… això dóna riquesa a la llengua, no dic que no, però… trobo més interessant poder plasmar pensaments o idees i que els altres ho entenguin que no pas si està perfectament escrit. Com si tant sols els llicenciats en filologia tinguessin el dret a fer-ho!

Hom potser es preguntarà: I tot això a què ve?

Ni idea… és la reflexió de la setmana. Cal que segueixi exposant? El contingut és molt més important perquè ¬p→q careix de sentit en el llenguatge lògic si no sabem el contingut de [p] i [q]… què faig parlant de lògica? Ah, clar, per posar alguna cosa coherent a aquest sense sentit.

Una mà es va posar a la seva espatlla, tot tranquil·litzant a l’Eustaqui. La seva musa, la meva Joana, s’apropà a la seva orella i amb un xiuxiueig va dir-li tot el que necessitava. Ell s’aixecà de sobte, ple d’energia, i com un boig començà a córrer cap a casa seva, pujant les escales de tres en tres va abalançar-se a l’escriptori obrint aquell bloc de notes, regal d’un aniversari passat.

Els dies van passar sense saber-se res d’ell, fins que aparegué amb unes ulleres fins a terra, però amb un somriure d’orella a orella, havia omplert tot el bloc i el guardaria com si fos un tresor per no tornar a patir el dolor que significa perdre el contingut de tota una vida de creació.

Liebster Blog’s

Aquest blog ha estat premiat, com molts altres, pel premi Liebster Blog’s per part d’Aficionats als Senders. Tal com descrivia en Miky aquest premi és piramidal, i crec que per part meva ja s’ha arribat a la base, ja que dins de les bases un ha d’escollir 5 blocs que tingui menys de 200 visites. I dic que estic a la base de la piràmide perquè la majoria de blogs que llegeixo ja han estat premiats.

Dins de les xarxes socials ha sorgit una nova idea per premiar els blogs que cadascú valora millor, els Liebster Blog’s. Liebster, per si hom encara no ho sap significa m’agrada en alemany. Així que poso les bases i dic els blogs que considero que se’l mereixen (però no arribaré als cinc ni de conya…):

1.- Copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho ha otorgat.

2.- Nominar als teus 5 blogs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- Demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.

Blocs premiats:

1.- Ectòrix: Interessants reflexions sobre la societat i la política que solen ser més profundes que les meves. Suposo que els licenciats en Història saben cercar millor els rerefons que els de Filosofia…

2.- Escrits Efrem: Bloc d’aforismes i reflexions sobre la vida des de l’òptica filosòfica majoritàriament, encara que al ser un bloc personal sempre hi ha cabuda per altres qüestions.

3.- Transformando el Infierno: Malgrat ser un bloc de posts extensos, de tant en tant va bé fer-hi una ullada si el que ens interessa és l’estudi de la teoria del coneixement. Ciència, Filosofia i Psicologia en un mateix espai. Encara que no estigui d’acord en algunes de les seves teories…

4.- Rupcultura: Bloc al qual participo, però que s’enriqueix de totes les branques possibles. Ja sigui de l’actualitat com de l’art, ciència, filosofia o cinema… qualsevol excusa és bona per ciritcar el que pass al món.

I tal com deia al principi, el premi  5 l’haig de declarar desert perquè la resta de blocs que llegeixoi se’l mereixien ja han estat premiats, però no deixaré d’anomenar-los per si de cas: Aficionats als Senders, Made by Miki i Critic de Cine.

Sobre la Vida

Ja que avui és 22 de Maig, un dia que fa 22 anys va néixer la meva germana, aprofitaré per fer una entrada a la inversa de l’anterior. No només per celebrar l’aniversari de la que era la més petita de la família, sinó que també per celebrar que ha nascut una nova persona farà cosa de tres dies. Per a ell va aquesta entrada.

Estimat Marc,

Sé que ara per ara no entendràs res del que aquí et posaré, però em veig necessitat d’escriure’t tot el que em recorre pel cap des de que em van dir que havies nascut. No sé si és perquè sóc incapaç de dir-ho, si és per tal com sóc o perquè crec que l’única manera que sé expressar millor els meus sentiments és a partir de l’escriptura. Ja m’aniràs coneixent…

Fa poc més de tres dies que has nascut en un món un pèl convulsionat, la veritat sigui dita, on no sé ben bé quin futur t’esperarà. Però enmig de la penombra sempre hi ha lloc per l’alegria, i tu n’ets una. Has vingut a parar a una família on no sabràs ben bé qui és qui perquè tots serem “onclus” o tietes, malgrat que correctament només en tens una. Una família que ha crescut amb tu, cosa que em fa pensar que ja no hi cabem al menjador de la iaia Mercè… i menys si els solters acabem emparellant-nos. Una família interessant, on es podria fer un estudi sociològic i transportant-lo a la societat… avorrir-te no t’avorriràs, ja ho veuràs.

Per altra banda cal avisar-te del que és la vida. Són molts els pals que rebràs en un món completament individualitzat. Compte que les coses no són per sempre… les amistats, els ideals, l’amor, els projectes, els gustos… tot anirà variant com el curs del riu. Arribaràs a la font de l’adolescència on baixaràs per congostos d’angoixa, trencant les roques dels valors que t’havien ensenyat fins aleshores per crear el teu propi curs fins arribar a la calma de la plana on et nodriràs d’altres rius, ja siguin els del coneixement, ja siguin els de els altres. Fins acabar desenvocant al mar de la tranquil·la mort. Cada moment del teu riu serà diferent, però intenta en la mesura de lo possible gaudir-los tots al màxim, perquè sinó desprès te’n podries penedir.

Tot correrà molt al teu voltant, cerca moment de reflexió que t’ajudaran a escollir el millor possible. Sigues prudent, un valor bastant perdut actualment, i valora el passat per saber cap a on dirigir el futur. Si hi ha quelcom que no t’agrada, que tems o no entens, diga-ho sense por als teus progenitors. Tens un pare i una mare amb qui pots confiar sempre… ja, tots sabem que a partir dels catorze anys això és probable que no ho creguis, però creu-me no confiar prou amb els meus va ser un error que mai em perdonaré. I sinó sempre pots acudir a la resta de la família, bé menys al penjat estudiant de filosofia que es creu músic, actor i dramaturg; a la punky jardinera i al dissenyador gràfic que jugava a rugby… aquests tres són una mica perillosos.

Ja per finalitzar desitjar que les coses canviïn el suficient, cosa per la que lluitaré fins on calgui, perquè no et vegis en un present horrible. Si no ho aconseguim et demano disculpes per davant, et prometo que ets una de les raons que em porten a tornar a pensar en la necessitat de la lluita per no perdre els vostres drets.

Espero que la vida que tot just comences sigui digne de repetir-la.

Una abraçada ben forta.

Atentament,

Un dels teus “onclus” que en realitat no és “onclu” directe…

Sobre la meva Mort

Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.

Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.

Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.

No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…

He mort, i què?

Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.

No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.

Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.

El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.

Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.

Adéu i que us vagi bé.

La Filosofia a Batxillerat

Aquest cap de setmana he estat d’excursió amb infants i un grup de monitors i monitores, dels quals tres en breus tindran la selectivitat. Aquest aprofitaven el temps lliure per estudiar i preparar una de les pitjor èpoques d’exàmens de la vida de l’estudiant. Entre les matèries, Història de la Filosofia. Dels resums que duia una de les monitores vaig recordar com s’explicava de malament alguns autors.

– Ei, em pots ajudar amb Nietszsche?

– Cap problema… ufff, tot això de l’etern retorn està fatal!

– És el resum del llibre…

– Doncs és una molt mala lectura. […]

– Crec que passaré a estudiar una altra cosa.

Aquest diàleg es va donar el dissabte per la tarda i de cop em van venir records del batxillerat. Records d’una matèria que en alguns moments no arribava a entendre el que s’explicava: La Història de la Filosofia.

Entenc perfectament que en un curs no hi hagi temps d’ensenyar i mostrar com va avançant el pensament des de l’escola de Milet a Habbermas o Vattimo, però almenys els sis o set autors on es pretén aprofundir haurien d’estar ben explicats. Posaré dos exemples que més tard durant la carrera he vist com de malament m’havien ensenyat: Aristòtil i Nietzsche.

El cas d’Aristòtil potser és només problema del professor que tenia. Durant tot el curs vaig suspendre l’examen d’aquest pensador macedoni al no entendre el funcionament del primer motor immòbil. Cada cop que se’m preguntava què en pensava d’això responia que no entenia com quelcom immòbil pogués produir moviment. En cap moment vaig obtenir la resposta, només un 0 en aquella pregunta. Després arribes a la facultat i t’expliquen la metafísica aristotèlica dient-te que el motor immòbil és intel·ligència pura, i que la resta de cercles i matèria es mouen per si soles per tal d’arribar fins a aquesta intel·ligència pura. És a dir: al ser quelcom “immaterial” no es mou i és la resta qui es mou al voler arribar a ser com el motor immòbil. Tan costava dir-me això i no deixar-me amb el dubte durant tot un curs?

Pel que fa a Nietzsche tot ve donat pels llibres de text. El pensament d’aquest s’ha d’explicar amb una mica de base històrica. No es pot entendre a Nietzsche ni Marx sense passar per Hegel, i no es pot parlar de Hegel sense passar per Kant. El final de la modernitat no es pot entendre de cap manera si no es parla de la modernitat (es sol passar de l’inici: Descartes i Hume; al final obviant la Il·lustració i el romanticisme). Primer error.

Per altra banda el resum que es fa de Nietzsche sol fer-se complicat d’entendre per la falta de correlació que se li dona al seu pensament. És a dir els temes principals s’enumeren i s’expliquen com si no tinguessin relació entre ells. Segon error. A partir del “Naixement de la Tragèdia” és d’on Nietzsche comença a reflexionar sobre la ètica i la moral judeo-crisitana, la crítica que fa a Sòcrates-Plató porta a parlar de la figura del camell. La crítica que fa al nihilisme modern porta a parlar del lleó. L’intent de tornar a redreçar la balança entre l’esperit apol·lini i el dionisíac porta a la transvaloració de valors, a la figura del nen com a nihilisme constructiu. I l’últim error que hi ha és fe creure als estudiants de batxillerat que l’Etern Retorn vol dir que Nietzsche creu en el destí i s’aferra a ell, cosa que dista molt si es té en compte que l’utilitza com a metàfora per fer veure que de vida només hi ha una i cal apreciar-la. I no vaig llegir-me l’apartat de la voluntat de poder per por, la veritat.

Aquí només he il·lustrat un parell d’exemples, encara que si entréssim en la resta de filòsofs segurament la llista de problemes i errors aniria en augment. Amb això només volia fer denotar el fet que en el batxillerat hi ha errors en les matèries, ja que segurament no només passa en filosofia, que més valdria canviar per tal de tenir una educació de major qualitat. Una cosa és simplificar el temari per fer-lo més entenedor i l’altre modificar-lo.

Crisis de Guionistes a Hollywood

Malgrat que el meu company i amic Crític de Cine em digui que fa anys que passa, cosa que no nego pas, cada cop es fa més evident que hi ha una crisis de guionistes en el cinema nord-americà. Si fem un cop d’ull a la cartellera són molts els títols que tenen un número darrere seu o que són adaptacions de llibres o còmics. Què ha passat?

Ja fa uns quants anys que les notícies culturals parlaven de la vaga de guionistes a Hollywood. Cosa que afectava a les sèries i les pel·lícules. Aquell fet va portar a la paralització de molts projectes o a una menor qualitat dels guions a causa dels esquirols. Però la crisis actual no té relació amb una vaga, sinó en una altra qüestió, ja que són moltes les sèries de qualitat i poques les pel·lícules. S’ha de tenir en compte, però, que estic parlant i referint-me sempre a les grans empreses cinematogràfiques d’EUA, ho dic perquè en el sector alternatiu o europeu la cosa canvia.

I aquí està potser el quid de la qüestió, hi ha hagut una fuga de cervells creatius del cine a la televisió. Per què? Dins del meu punt de vista hi ha varies respostes:

– En primer lloc la pressió en el lloc de treball. Malgrat que a la televisió tens més números que al cap de dos capítols no puguis continuar treballant pels baixos resultats en audiència, mai se sap, potser en un altre país triomfa. En canvi en el cinema les productores necessiten assegurar-se uns mínims i si el guió no els agrada, tens poques possibilitats… els criteris de les sèries són molt més amplis i objectivables, en el cine no tant.

– La possibilitat d’anar canviant el guió sobre la marxa. Una sèrie et permet modificar algunes de les idees amb les que inicies el projecte, donant una certa llibertat de creació. Ho dic per experiència pròpia, un comença una cosa i potser no sap com acabarà. A més hi ha sempre una porta a allargar més o menys les temporades i fins i tot la sèrie.

– La creativitat. Fer un guió per una cosa que durarà tres hores com a màxim no et permet jugar tant que si tens hores i hores per endavant. Pots aprofundir en tots els personatges si vols, cosa que en les pel·lícules és molt complicat, encara que es fa i a vegades amb molt bons resultats. Aquí també hi ha l’excepció d’alguns directors.

– El rendiment que donen les sagues. Harry Potter, Crepúsculo, Spider Man, Iron Man… les indústries de Hollywood s’estan lucrant gràcies a les sagues. En el cas de les adaptacions dels llibres és una cosa que beneficia als escriptors i als productors. A vegades penso que hauria de deixar de fer micro-relats i dedicar-me a crear una saga de llibres per a adolescents. Aquest punt tant passa al cine com a la televisió, però en el cine és massa!!

– El descens desmesurat de públic als cinemes. Mentre a Internet i a la televisió el públic segueix igual o augmentant, als cines, com tots sabem, cada cop és menor i cada cop hi ha menys sales de projeccions. Què em serà més lucratiu?

Intel·ligència o Observació?

Fa dies que dono voltes a una qüestió bastant supèrflua i banal, però tenia ganes de compartir la reflexió. Tot gira al voltant de la diferenciació entre ser intel·ligent i ser observador, perquè considero que moltes vegades es confon l’ús de cada paraula.

– Què intel·ligent que ets!

Quants cops hem escoltat aquesta frase a la nostra vida? Ja sigui cap a nosaltres o als demés. Però potser no es volien referir a la capacitat intel·lectual de la persona, sinó que la cosa va per una altra banda, a saber, l’observació. Els primers científics i pensadors basaven el coneixement en l’observació de la naturalesa i utilitzaven la lògica com a mitjà per extreure conclusions. I tenir el coneixement sobre com són les coses o com funcionen està relacionat amb la intel·ligència o amb la manca de capacitat d’observar dels demés? Personalment em decanto per la segona opció.

Si alces la mirada cap al cel i hi ha uns núvols sospitosos i dius potser plourà, i plou, encara hi ha gent que et mira estranyada preguntant-te com ho sabies. Aquí entrem en un terreny fangós, ja que la relació causa-conseqüència no esta del tot clara solament amb la mera observació, però l’experiència ens dóna molt. I d’aquí bé el potser.

Intel·ligent és aquell capaç de fer logaritmes complicats o fer teories sobre el funcionament del món utilitzant la raó, no aquell que pot predir fenòmens naturals o establir relacions lògiques a partir de veure amb una mica de profunditat el que l’envolta.

No sé, potser m’equivoco perquè no sóc ni una cosa ni l’altre.