Combat filosofic: 2n assalt?

En un intent desesperat per poder posar a prova les nostres capacitats intel·lectuals i retoriques, l’arqueoleg glamuros i un servidor hem fet un segon assalt. Pero aquest cop no es tracta de fer preguntes i respondre-les, si no de fer un microtext sobre un tema concret i alhora obert a qualsevol lectura: La condició humana al segle XXI, una radiografia de la societat.

Passem a veure qui ha dit que!

Arqueoleg glamuros

Com definir la societat actual? Quina tasca més desmesurada!! En tot cas, com a marxista, jo penso que l’economia és la base i la clau estructural que condiciona tot tipus de relacions socials, així doncs en primer lloc, donem un cop d’ull a la nostre economia.

La crisi que estem vivint actualment és una conseqüència més de la salvatge globalització que ha deslocalitzat tota la producció industrial al 3r mon, convertit així als països en procés de desenvolupament en el proletariat mundial i al primer món en una massa de consumidors.

Al primer món no es necessita ma d’obra: no tenim producció industrial i la tecnologia substitueix cada cop més la força de treball. Tan sols ens cal gent que compri compulsivament coses que en absolut necessita per sobreviure.

I com som mers consumidors, i Marx ja va dir en el seu moment que el consum és un procés individual, el sistema econòmic s’encarrega d’eliminar tota forma de col·letcivitat i potenciar l’individualisme egòlatra fins a extrems insospitats, fet que es manifesta de diferents formes, com pot ser: La tecnologia al servei de la alienació individual (ordinadors, televisions, vibradors… ), la destrucció de tota consciència de classe, i oblit de tota reivindicació salarial i obrera amb l’absorció dels sindicats per part del sistema, o bé la progressiva privatització del Estat del Benestar; a Unió Europea està servint d’ariet contra tot requisi de socialdemocràcia del nostre sistema, emprant el parlament europeu com una cambra al servei dels lobbys empresarials.

Occident s’ha convertit en una massa de persones aïllades i desconfiades entre si, al sistema capitalista no li interessa que siguem capaços de crear moviments col·lectius que permetin compartir o intercanviar productes, cosa que disminuiria la taxa de consum individual (un cas clar seria la lluita de les multinacionals contra Emule).

Mentre que al 3r món passa al contrari: milers de persones explotades laboralment, amb treball infantil, jornades infernals i uns salaris míseres que amb prou feines donen per sobreviure. L’exemple més brutal serien les “maquiles” , fàbriques situades en zones frontereres, sense cap control estatal ni llei, on es permet TOT: contaminació salvatge, que els treballadors amb prou feines dormin 4 hores, maltractes físics… Però clar, no oblidem en cap cas que nosaltres podríem comprar roba barata si no fos perquè qui l’ha cosit ha cobrat 1$ al més!

Com a conclusió d’aquest escrit proposo evidenciar que al s.XXI ha arribat al extrem màxim la dislocació entre producció i consum iniciada tímidament a l’edat del Bronze: Si els homes i dones que vivien al segon mil·lenni abans de Crist, començaren a diversificar espais especialitzats dins les seves cabanes per a cada fase econòmica, avui veiem com això s’ha traduït a nivell planetari: uns continents es dediquen a crear les mercaderies que uns altres consumiran.

 

Conjunt buit


Aquesta es la història d’una roda, una roda que fa anys va començar a girar i fins ara no ha parat. Temps enrere la van anomenar “wille” (voluntat), ara es podria ben be posar-li un nom exacte: Capitalisme.

Molts han intentat aturar-la, posant pals entre els seus radis o posant rocs cada cop mes grans al seu pas, però no! ella segueix impunement el seu camí, absorveix els seus oponents i els fa girar fins a marejar-los. Quina pot ser la manera d’aturar-la?


Tal com he expresat, tot intent de fer parar la roda del capitalisme acaba formant part d’ell, qualsevol moviment antisistema ho es quan afloreix però al cap de breus instants, pam! cagada! ja forma part del sistema! Intentes en cada instant de la teva vida en ser diferent en pensar diferent, en argumentar a partir del no saber, creant nous llenguatges metaforics i al final te n’adones que tot segueix igual. El no-res omple cada espai de la ment de les persones que ens envolten, pocs pensen, i per desgracia mai seran escoltats… i no perque callin, sino perque els demes no volen sentir ni una sola paraula.


Crisis, ara resulta que estem en crisis! L’esser huma porta dins una crisis existencial des de que va veure que la seva feina no tenia un resultat factible. Un petit agricultor treballara la terra i veura el fruit de la seva feina, i potser nomes amb aixo ja es sentira satisfet. Un obrer no veu mai el resultat de la industria on treballa com a propi. Som animals egoistes i territorials, volem veure la nostra obra i sentir-la com a propia… pero aixo no passa i per aixo intentem omplir aquest buit “espiritual” amb un consumisme radical.


Tot aixo a que venia? A si, com parar la roda… no fent res. La inaccio pot ser la unica manera de no alimentar-la. Quan vas en bici i no tens frens, deixes de padalejar. Si cada intent per parar el capitalisme, el fa correr mes; perque no el deixem fer? El capitalisme pot esfondrar-se per si sol, cada critica el fa mes fort, ja que la refuta per alçar-se victorios davant els seus opositors.


Sempre he criticat l’apatia de les persones, incapaces de matar la mosca torracollons que no els deixa fer la migdiada… ara me n’adono que aquesta apatia es, potser, el terreny pla que fa parar la roda. Per acabar, afegir que el capitalisme som nosaltres i nosaltres el fem ser.

Un exemple de…

FEMINISTA  IGNORANT:  Gemma Lienas, escriptora.

He tingut el plaer de llegir un dels textos que mes famosa va fer aquesta escriptora, es deia “El diari vermell de la Carlota”. Era un llibre purament pedagogic on es feia una apologia del feminisme mes ignorant i radical amb l’excusa de ser una novela que ensenyava i parlava sense embuts de la sexualitat. Per que faig aquesta afirmació tan rotunda?

El feminisme es una lliuta sensata si no es porta a l’extrem, com molts dels moviments antisistema. El problema es que la radicalitzacio d’aquest moviment es producte d’una falta de coneixement i, en moltes dones autodenominades feministes, d’ignorancia. L’exemple mes clar es la Gemma Lienas. En el llibre que vaig llegir i en algunes de les seves intervencions al Periodico de Catalunya, aquesta autora posa en evidencia el que intento argumentar. Al llibre posa en ridicul l’home, el tracta com a un esser despreciable i penos a la hora de fer sexe, a mes fa una critica al fet que un posi per davant la vida dels demes a la seva… o sigui, si al enfonsar-se un vaixell un home opta per deixar pujar als bots salvavides a la seva dona i als seus fills, es un masclista que creu que els debils son els que s’han de salvar… no es masclisme, es una persona solidaria o una persona que no vol viure mes.

El feminisme radical porta als limits qualsevol tonteria, tot es discriminant. El llenguatge es discriminant, pero si s’utiltza a l’inversa, tambe ho es. Si en comptes d’utilitzar el masculi, ho fem amb el femeni, no s’esta discriminant a l’home? La discriminacio mai pot ser positiva. Tots hauriem de ser igual per poder ser lliures, pero el problema no esta en el llenguatge, sino encom s’apliquen les lleis i els criteris que tenen les empreses en el tema de sous. Pel que fa al llenguatge tinc unes propostes:

  1. Parlar en el genere majoritari en el moment de la conversa, no en ambits globals.
  2. Parlar en el genere al qual pertanys, seria mes discriminatori?
  3. Substituir les professions per “les persones que es dediquen a…”
  4. Deixar de parlar.

Pel que fa a la igualtat de genere, es una lluita que trigara temps a guanyar-se si segueixen havent-hi talibans tan masclistes com feministes.

Felicitat, on deu ser?

Es estupid, soc estupid, som estupids… creixem amb una idea que ens pertorba dia rere dia, ens bombardejen amb aquest pensament, amb aquesta moral, hem de ser feliços!

Pero que és realment la felicitat? Es un estat de satisfaccio per les coses que et passen, dirien alguns… per mi, es un sentiment que durant breus moments de la meva curta vida apareix i se’n va sense dir res. Un dia et despertes capaç d’escriure els textos mes alegres que mai haguessis imaginat i al cap de pocs dies, i per causes propies majoritariament, et veus una altra vegada immers en aquell pou de creativitat nihilista anomenada tristesa.

On has marxat? visc afligit per culpa dels meus actes, odio la meva etica, la meva (im)moralitat. Ens diuen que per ser feliç has de tenir amics, treball, parella i temps per a un mateix… gran error. En aquests instants puc perdre-ho tot, per un error infantil i idiota com cap altre, puc quedar-me sense cap d’aquests fonaments de la felicitat que ens venen. Que es la felicitat?

Per coses que he estudiat i llegit, em temo que la concepcio actual d’aquesta dista molt de la que jo veig. En la epoca helenistica creien que la felicitat estava en la tranquilitat de l’anima, que per a ells seria la tranquilitat de consciencia, la tranquilitat de la ment o el que volguem nosaltres anomenar anima. Es una definicio que m’agrada, tranquilitat=felicitat, pero no. No pots esperar estar tranquil ja que vivint en una ciutat plena de nervis i persones que volen el teu mal, l’unic que rebs sense parar son osties.

Estic trist, estic completament destructor. Cada persona que em parla pot rebre una riuada de codols dialectics.

Tranquilitat, lluny d’aqui estas… no pot ser que despres d’un cap de setmana al poble que tant m’agrada hagi tornat mes enyorat de tu…

tranquilitat, qui et pogues abraçar!… per les nits reso la teva arribada, més sé que no serà com esperava…

tranquilitat, no m’odiis!… encara que m’ho mereixi, retorna’m la felicitat que recorria cada exhalacio d’aire…

ja no respiro mes que fum per poder adonar-me’n que estic viu.

Somnis etílics a la vora del Segre

Ombres, alcohol i més ombres…

música, sordera, fum…

Què més desitja la humanitat? Sexe indecent, sensacions estranyes… oblidar.

enyorança, tu… què voldràs? no ho sé… pero et voldria aci, al meu costat…

Cotxes i llops, pobles mariners al mig de la muntanya i gent coneguda dins un autocar… Perill, violència marítima, tensió i nervis, destrucció… una porta, la salvació?

Pel·lícula d’acció que un grup de persones observa. Tu ets allà, tota estirada. Parlem i marxem a una habitació. A fora els habitants del poblet surten a caçar, és el dia de la mort dels llops, eren un perill massa gran…

L’habitació s’ha tornat càlida, alegre dansaire. Cada moviment desprém un nou so que l’omple i cada rialla un color completament desconegut…

somnis etílics a la vora del Segre…

Coll de Nargo, 110807