Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

Sobre les Campanyes Solidàries Absurdes

Hi ha varies formes de donar suport a segons quines causes, algunes interessants, d’altres que arriben a l’absurd. Més endavant explicaré d’on ha sorgit la reflexió sobre el tema.

La solidaritat és una paraula un pèl desgastada, la veritat, s’ha esgrimit tants cops que ha semblat perdre tot el sentit que tenia, a saber, la cooperació entre nosaltres, els humans, per tal d’assolir una certa igualtat al veure persones més desafavorides que nosaltres. La caritat cristiana amb un nom més maco.

S’ha arribat a un punt tal que es demanen fer coses per solidaritat que no tenen gaire sentit, com per exemple acumular taps de plàstic per aconseguir que un nen sigui operat… ja em direu vosaltres per a què serveix això! Si gràcies als taps de plàstic un es pot operar CIU ja té la solució al dèficit sanitari, res de retallades Mas només cal acumular taps de plàstic per pagar la sanitat! Potser sóc jo qui no ho entén… tota la vida tirant els taps a les escombraries del plàstic per ara trobar-me que si els hagués acumulat seria ric.

Però posem en marxa la lògica per tal d’entendre una mica tot això.

Potser la qüestió de fer campanyes solidàries absurdes és aconseguir un cert ressò mediàtic. És a dir, nosaltres podem fer una campanya de recaptació de diners venent roses i destinant els beneficis a una causa solidària, cosa que per aquest Sant Jordi s’ha fet molt, i no sortir per la televisió ni els diaris ja que no té cap mena de suc friki; o bé fer una campanya de recollida de burilles de tabac en solidaritat als qui pateixen càncer de pulmó sortir als mitjans de comunicació, aconseguir que la gent se’n rigui de nosaltres i fer publicitat de la nostra lluita d’una forma poc honrada, la veritat.

En fi, és una petita reflexió que fa dies que em ronda pel cap i no té cap explicació més enllà de poder publicitar-se, malgrat que no és gaire senzill arribar al mitjans… potser cada cop sorgiran noves campanyes “creatives” de solidaritat.

I posats a fer, perquè no fem nosaltres alguna proposta? Començo:
Campanya de recollida de mistos utilitzats en solidaritat als trolls de l’Arqueòleg que fa temps que no apareixen…

Mítings i Debats

L’altre dia al teatre on treballo va haver-hi un míting de CiU per a la gent de L’H i Cornellà, coneguts bastions de la convergència. Per sort no vaig haver d’assistir, malgrat l’aparició estelar d’en Pujol pare que va fer omplir les 215 localitats de jubilats ansiosos d’escoltar el seu heroi i tenir caramels gratis.

La qúestió, no obstant, no és aquesta. Les campanyes electorals basades en mítings són una farsa, un espectacle per als de casa, on es parla molt i no es convenç a ningú. És a dir, que són completament inútils i a sobre tenen molt més ressò mediàtic als mitjans que qualsevol debat. I el pitjor de tot és que gran part d’aquests actes estan subvencionats amb els nostres diners, quan a la majoria de la població no els interessa gens ni mica. Els mitings són un robatori consentit.

Per altra banda tenim els debats, com el d’ahir de TV3. És aquí on es veu per on aniran els trets, quins són els polítics més ben preparats i quins repeteixen constantment el mateix. Cocnlusió del debat d’ahir: CiU pot pactar amb PP i ERC, ICV pot pactar amb PSC o ERC, PSC diu que governarà sol, C’s vol pactar amb tot déu, el PP té la pitjor política que he vist en la mevca vida, en Joan Herrera és el qui vaig veure millor orador, el Montilla estava molt nerviós però cap al final va deixar anar una gran perla (Ara CiU i PP es barallen però acabaran pactant), Puigcercòs repetia tota l’estona el mateix (el pacte fiscal, Espanaya ens roba), el Mas parlava amb una gran seguretat que guanyarà i evitava qualsevol pregunta compromesa i el Ribera va mostrar-se moderat fins que va sortir el tema de la llengua.

Com a votant a favor del vot nul em sentia molt interessat per escoltar que proposaven i com es tiraven ganivetades a tort i dret. Curiós que els partits minoritaris eren els més atacats (PP amb l’economía, C’s amb la llengua i ICV amb les infraestructures), era com si els majoritaris tinguessin por de perdre vots cap a una banda i altra, mentre ERC sols rebia crítiques del PP. Una cosa que es va repetir des dels partits del Tripartit era clara i lògica: No es poden augmentar les ajudes i mantenir l’estat del benestar (si és que existeix) abaixant els impostos.

Total, que amb dues hores de debat vaig escoltar i valorar molt més els polítics que ens han de governar que no pas veient les notícies sobre els mítings que es fan dia rere dia. Més debats i menys actes per pujar l’autoestima dels caps de llista.

Demagògia electoral

Queda una mica més d’un mes per a les eleccions al Parlament de Catalunya i des de fa mesos que s’ha iniciat la campanya demagògica dels partits conservadors. Cada quatre anys estem igual i això ja comença a cansar, per culpa del petit francés amb aires de grandesa que té mig pais paralitzat (Sarkozy per alguns) que va tirar endevant les expulsions dels gitanos del pais, el discurs xenòfob s’ha instal·lat a gairebé tota europa, a excepció d’Islandia com ja va explicar l’Arqueòleg, i com no a Espanya (malgrat que els conservadors oblident que la immigració a baixat aquest darrer any.

La desafecció política ciutadana no només s’alimenta de la sensació que per una banda hi ha els polítics i per l’altra els ciutadants, sinò també pels repetitius discursos electorals i la demagògia que els alimenta. Un immigrant roba i per això tots els immigrants són dolents, sense tenir en compte que treballen del que gairebé ningú vol fer-ho. En una escola potser només es parla castellà a la classe de castellà i ja passa a totes les escoles i universitats, quan jo he estudiat gairebé tota la meva curta vida en castellà per tal de donar l’oportunitat a tots els alumnes d’apendre (i al meu institut no hi havia immigrants casi), i així s’alimenta el discurs conservador, d’un fet en faig una generalització.

Per altra banda començaran els insults, el “jo vaig fer tal i tu no”, la desqualificació dels partits, donan més pes als partits minoritaris que són oblidats i que aprofiten les disputes dels partits majoritaris per guanyar vots entre els catalans més perduts. Ciutdants ja ho va aprofitar fa quatre anys, d’allò en van pendre nota els carreteros i laportes que veuen una escletxa poru gran com per aconseguir algun vot.

Miro les notícies i em sento estúpid, sento com si els polítics estiguessin més preocupats en arribar al poder en comptes d’intentar proposar noves vies per tal que la situació en la qual estem canvïi. Tots ens parlaran del canvi, ho sé, però el seu discurs estarà impregnat de la rutina electoral de sempre. I això em fa ràbia perquè sé que és important anar a votar per evitar l’augment del conservadorisme allà on visc, però per altra banda penso que tot és una gran merda.