Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.

La fe cristiana

EL PAPA ADMET QUE LA FE PODRIA EXTINGIR-SE A EUROPA OCCIDENTAL, el Periódico 061008

Despres d’aniquilar cultures senceres, de cremar grans pensadors com Giordano Bruno per heretges, de demonitzar l’homosexualitat, de permetre arribar al poder Mussolini, de promulgar la idea de guerra santa que encara esta en el vocabulari d’uns quants, de prohibir libres d’alt interés intel·lectual (tant cosmològic com filosòfic com científic), de donar pel sac amb una moral débil amb un bé suprem completament metafisic… només s’em passa pel cap una sola cosa:

JA ERA HORA!

Per sort no només el sistema financer esta en crisis, sinó la fe cristiana a l’Europa de les llums apagades.

Llàstima que aquesta descreença sigui més producte de l’apatia general i la ignorancia produida per la televisio que per un estudi dels critics de la religio. I en aixo hi entra, per molt que li dolgui a uns quants, tan Marx com Nietzsche.

Quan m’acabi de llegir uns quants llibres ja fare un post ben estructurat en contra d’aquesta fe que durant tants anys ha destrossat el pensament europeu, com per exemple la etica de Kant

Combat filosofic: 2n assalt?

En un intent desesperat per poder posar a prova les nostres capacitats intel·lectuals i retoriques, l’arqueoleg glamuros i un servidor hem fet un segon assalt. Pero aquest cop no es tracta de fer preguntes i respondre-les, si no de fer un microtext sobre un tema concret i alhora obert a qualsevol lectura: La condició humana al segle XXI, una radiografia de la societat.

Passem a veure qui ha dit que!

Arqueoleg glamuros

Com definir la societat actual? Quina tasca més desmesurada!! En tot cas, com a marxista, jo penso que l’economia és la base i la clau estructural que condiciona tot tipus de relacions socials, així doncs en primer lloc, donem un cop d’ull a la nostre economia.

La crisi que estem vivint actualment és una conseqüència més de la salvatge globalització que ha deslocalitzat tota la producció industrial al 3r mon, convertit així als països en procés de desenvolupament en el proletariat mundial i al primer món en una massa de consumidors.

Al primer món no es necessita ma d’obra: no tenim producció industrial i la tecnologia substitueix cada cop més la força de treball. Tan sols ens cal gent que compri compulsivament coses que en absolut necessita per sobreviure.

I com som mers consumidors, i Marx ja va dir en el seu moment que el consum és un procés individual, el sistema econòmic s’encarrega d’eliminar tota forma de col·letcivitat i potenciar l’individualisme egòlatra fins a extrems insospitats, fet que es manifesta de diferents formes, com pot ser: La tecnologia al servei de la alienació individual (ordinadors, televisions, vibradors… ), la destrucció de tota consciència de classe, i oblit de tota reivindicació salarial i obrera amb l’absorció dels sindicats per part del sistema, o bé la progressiva privatització del Estat del Benestar; a Unió Europea està servint d’ariet contra tot requisi de socialdemocràcia del nostre sistema, emprant el parlament europeu com una cambra al servei dels lobbys empresarials.

Occident s’ha convertit en una massa de persones aïllades i desconfiades entre si, al sistema capitalista no li interessa que siguem capaços de crear moviments col·lectius que permetin compartir o intercanviar productes, cosa que disminuiria la taxa de consum individual (un cas clar seria la lluita de les multinacionals contra Emule).

Mentre que al 3r món passa al contrari: milers de persones explotades laboralment, amb treball infantil, jornades infernals i uns salaris míseres que amb prou feines donen per sobreviure. L’exemple més brutal serien les “maquiles” , fàbriques situades en zones frontereres, sense cap control estatal ni llei, on es permet TOT: contaminació salvatge, que els treballadors amb prou feines dormin 4 hores, maltractes físics… Però clar, no oblidem en cap cas que nosaltres podríem comprar roba barata si no fos perquè qui l’ha cosit ha cobrat 1$ al més!

Com a conclusió d’aquest escrit proposo evidenciar que al s.XXI ha arribat al extrem màxim la dislocació entre producció i consum iniciada tímidament a l’edat del Bronze: Si els homes i dones que vivien al segon mil·lenni abans de Crist, començaren a diversificar espais especialitzats dins les seves cabanes per a cada fase econòmica, avui veiem com això s’ha traduït a nivell planetari: uns continents es dediquen a crear les mercaderies que uns altres consumiran.

 

Conjunt buit

Aquesta es la història d’una roda, una roda que fa anys va començar a girar i fins ara no ha parat. Temps enrere la van anomenar “wille” (voluntat), ara es podria ben be posar-li un nom exacte: Capitalisme.

Molts han intentat aturar-la, posant pals entre els seus radis o posant rocs cada cop mes grans al seu pas, però no! ella segueix impunement el seu camí, absorveix els seus oponents i els fa girar fins a marejar-los. Quina pot ser la manera d’aturar-la?

Tal com he expresat, tot intent de fer parar la roda del capitalisme acaba formant part d’ell, qualsevol moviment antisistema ho es quan afloreix però al cap de breus instants, pam! cagada! ja forma part del sistema! Intentes en cada instant de la teva vida en ser diferent en pensar diferent, en argumentar a partir del no saber, creant nous llenguatges metaforics i al final te n’adones que tot segueix igual. El no-res omple cada espai de la ment de les persones que ens envolten, pocs pensen, i per desgracia mai seran escoltats… i no perque callin, sino perque els demes no volen sentir ni una sola paraula.

Crisis, ara resulta que estem en crisis! L’esser huma porta dins una crisis existencial des de que va veure que la seva feina no tenia un resultat factible. Un petit agricultor treballara la terra i veura el fruit de la seva feina, i potser nomes amb aixo ja es sentira satisfet. Un obrer no veu mai el resultat de la industria on treballa com a propi. Som animals egoistes i territorials, volem veure la nostra obra i sentir-la com a propia… pero aixo no passa i per aixo intentem omplir aquest buit “espiritual” amb un consumisme radical.

Tot aixo a que venia? A si, com parar la roda… no fent res. La inaccio pot ser la unica manera de no alimentar-la. Quan vas en bici i no tens frens, deixes de padalejar. Si cada intent per parar el capitalisme, el fa correr mes; perque no el deixem fer? El capitalisme pot esfondrar-se per si sol, cada critica el fa mes fort, ja que la refuta per alçar-se victorios davant els seus opositors.

Sempre he criticat l’apatia de les persones, incapaces de matar la mosca torracollons que no els deixa fer la migdiada… ara me n’adono que aquesta apatia es, potser, el terreny pla que fa parar la roda. Per acabar, afegir que el capitalisme som nosaltres i nosaltres el fem ser.