La Societat del Patriarcat

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

Sobre la Evasió

Fa dies que abans d’entrar en fase REM, entro en fase de reflexió… la llàstima és que pel matí només recordo algun que altre somni però mai el que havia pensat just abans d’adormir-me, cosa que em molesta perquè si tingués un llum a la tauleta de nit podria escriure-ho ràpidament al meu bloc de notes. Tot i així, sempre hi ha un tema estrella, l’evasió i la seva necessitat o no.

Tenint en compte com se’ns planteja la vida en general, on semblava que els progressos que ens havien de dur la felicitat o almenys la tranquil·litat, sols ens fa estar cada cop més nerviosos, ja sigui pels diners, per poder ser acceptats socialment o per poder fer tot allò que desitjaríem; sembla ser necessària la recerca de quelcom que ens permeti fugir de la realitat momentàniament. Drogues, cultura, naturalesa… tal com una pel·lícula de’n Woody Allen on la protagonista va sessió rere sessió a veure el mateix film per evadir-se dels seus problemes, les persones creiem que qualsevol cosa pot ser perfecte, només cal trobar-la. Però, fins a quin punt no és un error ser conscient d’això? Per què ens autoenganyem i volem apartar la mirada del que al cap i a la fi és la nostra experiència?

És clar que la evasió té coses positives, poder desconnectar durant uns instants del tedi de la quotidianitat ens permet refrescar-nos, ens permet trobar espais de creativitat i fins i tot de relaxació. Quan hom està davant d’un paisatge que el deixa sense paraules, gaudeix en silenci d’una sensació de difícil descripció, quan un està embriagat perd la noció del temps i sembla que la ment no pugui parar de crear, quan s’està fent allò que més t’agrada les preocupacions desapareixen en pro de la diversió, quan somies mai vols sentir el despertador sonar… Però el problema comença quan d’això s’abusa.

Poc a poc els motius de la teva vida semblen dirigir-se a dependre únicament de l’evasió, la realitat et resulta cada cop menys interessant i sols esperes qualsevol excusa per tal de fer allò que millor et senta. Lentament caus en una espiral de negativisme cap al que és i de desig cap al que saps que no és. T’embriagues per poder somiar, ajuntes qualsevol activitat amb el que penses que t’aporta el bé, ja no tens cap mena d’esperit crític i comences a viure en un altre món completament imaginari on les responsabilitats ja no importen, on les relacions personals no importen, on només consideres important allò que et torna com un fantasma. I no només parlo de les drogues… ens tornem uns yonkis del que calgui: Internet, televisió, treball, música, menjar… Bonica arma de doble fil la evasió!

Any nou…

Després de més d’un any deixant el bloc en coma pel benefici de Rupcultura, he decidit tornar allà on va començar la meva experiència dins del món d’escriure a Internet. I quina època millor per fer-ho que a l’inici d’un 2012 que no serà la fi del món però si la possible fi de l’estat del benestar a Espanya?

Estimat 2012,

Aquest últim any ha variat molt la meva vida, cosa que m’ha portat a madurar considerablement en certs aspectes, i a continuar sent un irresponsable en d’altres. Els projectes s’han anat acumulant i creixent a mesura que el passat 2011 avançava. Alguns amb un final feliç, d’altres encara en procés i uns quants de manera desastrosa. Teatre, música, associacions varies, carrera, blocs, feina, 15-M… Masses coses, massa difícil ha sigut escollir prioritats. Però això són valoracions personals que m’han de dur a ser més prudent a la hora d’actuar i d’escollir nous camins als quals emmerdar-me.

Ara toca pensar en el futur que ens planteges, cosa bastant negre la veritat.

En el pla personal, millor no pensar-hi… sobreviure.
En el pla social, millor no pensar-hi… esperar.
En el pla polític, millor no pensar-hi… desencant.
En el pla internacional, millor no pensar-hi… temor.
En el pla creatiu, millor no pensar-hi… decadència.

Però, malgrat que l’esperança s’esvaeix com el fum en el blau cel, aquí estaré, de retorn al meu bloc per tal de plasmar pensaments, històries, experiències, opinions. Tot allò que cregui convenient.

Ha arribat el moment de tornar a fer que aquest conjunt buit s’ompli.