La Dutxa

El Martí feia dies que no sortia de casa, no en tenia cap mena de necessitat ni tampoc tenia ningú amb qui quedar, ell estava bé en la soledat després de setmanes de vida social. Cada dia llegia, escrivia, mirava una mica la televisió, descansava, pensava… No obstant, un matí, es sentia diferent, com si el cos li estigués dient alguna cosa. Capficat deambulava per la casa intentant esbrinar què carai volia el seu cos. Del sofà al llit, del llit a la taula del menjador, de la taula del menjador a l’escriptori, de l’escriptori al sofà, i tornem a començar…

Així van passar les hores, sense trobar una solució al problema. Potser és que ja era hora de netejar la casa? Es va preguntar el Martí, mentre ja inconscientment omplia la galleda d’aigua. Ja havia acabat de fer dissabte, però el neguit continuava dins seu… era tal aquest que davant el seu ordinador el pols li tremolava tant que era incapaç de provar de plasmar res de res a la pàgina blanca del seu davant.

Era fosca nit i el Martí donava voltes pel llit encara provant de cercar la resposta adient. Mira el rellotge, són les dues de la matinada, pensa en altres coses, clarividències nocturnes que no apunta enlloc creient il·lús que l’endemà ho recordarà… Les quatre, qui carai puja ara per les escales un diumenge?… Les sis, i si m’aixeco a beure aigua? El cos sembla adormit, però el cervell no… Les vuit, potser ja va essent hora d’aixecar-se, segur que ja no dormiré.

El Martí s’alça del llit amb un mal de cap producte d’una nit en blanc, el seu cos continua intranquil i ell no sap si prendre’s un cafè o un te relaxant. I mentre es decideix té una il·luminació, més aviat recorda que potser fa uns quants dies que no ha passat per la dutxa. Ràpidament va cap a l’habitació, agafa el primer que troba i marxa cap al lavabo. Ai! El “calentador”! Reacciona el Martí, dirigint-se a la cuina. Un cop ho té tot preparat es despulla mentre l’aigua s’escalfa.

L’aigua cau en dansa sobre el seu cos, una mena de purificació l’omple de tranquil·litat, com si el pessigolleig de les gotes recorrent la seva pell s’emportessin els pensaments estranys, el neguit, la inactivitat corporal de tants dies fent activitats quietes… els minuts passaven i el Martí es trobava cada cop millor. Era el moment de tancar l’aixeta, la seva mà restava sobre aquesta immòbil, com si no volgués tancar el flux d’aigua, però el Martí sabia que més estona allà dins ni era bo per a ell ni per a la factura d’aigua i gas, i amb un moviment decidit va deixar de dutxar-se.

Assegut davant l’ordinador, escoltant música i pensatiu, el Martí es va aixecar d’una revolada i va sortir de casa. La realitat de la ciutat va sorgir de sobte, però en aquest cas no d’opressió sinó de llibertat, com si el sol, l’aire lliure, les persones passejant, el fes tornar a la vida social. La dutxa el va despertar d’un somni de falsa tranquil·litat en la soledat.