Darrerament, per raons vàries entre les quals hi ha la falta de feina mínimament estable o veure que alguna cosa ha de variar en la meva vida, m’he estat plantejant dedicar-me a l’educació un cop finalitzi la carrera… encara que una part de mi és prou conscient que els professors de filosofia no estan gaire sol·licitats, i posar-me a investigar amb un currículum acadèmic ridícul com el meu és una via que frega els límits de la utopia.
Però les meves reflexions i temors al voltant del meu incert futur no és el tema d’aquesta entrada, sinó la forma d’aprendre.
Des de sempre he criticat molt durament als estudiants que es dedicaven a memoritzar-ho tot i després abocar-ho en el examen, oblidant al cap de pocs dies tot el que se suposa que havien aprés. Això no sé si és un problema del sistema educatiu o dels mateixos alumnes, però els que anomeno estudiants bulímics els considero un problema per a tots.
Avançant-me a alguna oposició a favor de la comprensió davant arguments: Però algunes de les fórmules s’han d’aprendre de memòria! Els diré que si, però no… ara mateix estic bastant rovellat sobre això de les fórmules, però els puc assegurar que dins dels meus records de quan estudiava física durant la ESO, em costava molt més memoritzar les fórmules que comprendre d’on sortien. O sigui, em podien dir que (inventant-m’ho) G=(eH/P2+ax)y. Molt bé, me l’aprenc de memòria per aprovar l’examen sense tenir ni idea d’on surt cada lletra ni per què les haig de posar a cada lloc. De què carai m’ha servit memoritzar-ho? De res, i al cap d’una setmana ja no recordaré res de res. He aprés alguna cosa? Si, i tant! He aprés que per calcular G haig de mirar els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7. Això significa que si treballo en un futur en física i un bon dia, de cop i volta i sense avisar, haig de calcular G hauré d’anar a casa mons pares a cercar a la desesperada els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7; per poder fer-ho, i això si recordo on estava la maleïda fórmula! No és absurd? Ja veig aquest imaginari estudiant bulímic de física anant a treballar amb una maleta amb tots els apunts de la carrera…
Qui sap, potser no puc entendre aquesta forma d’estudiar per ser de lletres, on prima més la comprensió que la memorització. Ara sortirà algun estudiant d’història dient-me que això no és del tot cert… no li retrec la seva observació, però com a resposta li pregunto: què és més important la data en que va començar la guerra civil o les seves causes? Remarcaré una paraula en la pregunta: Què és MÉS important? Saber les causes necessita d’una comprensió més que una memorització, ja que el més sensat és que es pregunti el per què de la guerra civil. I a la meva forma d’entendre aquest per què és que cal fer una reflexió, i un no pot fer cap mena de reflexió si només ha memoritzat. Com es pot criticar la teoria del coneixement de Kant si no l’entens, no la comprens? No es pot, ja us ho dic ara. L’únic que podries fer és exposar-la i després exposar el que has memoritzat de les crítiques d’algun altre autor: Hegel, Marx, Nietzsche… però de la teva part no estàs reflexionant res de res, quin filòsof més estrany!
En l’àmbit dels estudis científics hauria de ser igual, és molt maco saber de memòria l’ús del mètode inductiu i aplicar-lo sense més, sense parar-te i pensar en les problemàtiques que aquest ofereix al fer d’una sèrie de fets concret la confirmació d’una hipòtesis.- Però clar!- Em diran alguns.- No ens podem passar tot el dia pensant en els problemes del discurs científic perquè no hi hauria progrés!- No els dic que no, però una mica de consciència dels problemes de la ciència empírica no els faria mal. Ara m’estic sortint de tema, ho sento.
En fi, la memorització és útil en algunes coses, però no per aprendre el màxim de bé possible. Considero que, sobretot, s’hauria d’entendre el que memoritzes. La comprensió no només ajuda a que els temes es coneguin molt millor, sinó que et permet aprofundir en l’estudi i ajuda a l’estudiant en el futur, ja que se suposa que l’ensenyament és lineal i el que en el passat vas aprendre pot ser molt bé que reaparegui en el futur. Davant d’aquesta situació probable, l’estudiant bulímic dirà: Merda! Ja no recordo de què anava això! El que ho va comprendre pensarà: Ah clar! Ara entenc alguna cosa que no em quadrava!
ø! 
Es diu que no hi ha una sola manera d’aprendre ja que hi han diferents ‘intel.ligències’. Resulta que cadascú té certa facilitat per utilitzar un ‘camí cerebral’ que altre. D’aquesta manera, potser hauriem d’esbrinar quin és el nostre potencial per optimitzar-lo al màxim, o rebutjar-lo si no el considerem útil per cada tasca, o poder combinar estratègies d’estudi per cada alumne. És un tema molt interessant del que jo et fomento a estudiar la branca neurocientifica.
Una abraçada.
Doncs si vols ser professor, benvingut seràs al club! Jo, però, no exerceixo… encara.
Sens dubte el que planteges és una discussió típica i evidentment l’important de quasi tot és entendre el fons, comprendre les coses. El problema és que això no s’ensenya. I no dic “el problema” com criticant el sistema educatiu (ja que certament el que es memoritza sí que s’ensenya), sinó que la comprensió depèn molt de la intel·ligència de cadascú i del context en el qual es trobi perquè pugui desenvolupar la seva intel·ligència. I fixeu-vos que parlo d’una mateixa intel·ligència. Això de les intel·ligències múltiples no crec que sigui gaire vàlid. En tot cas, seran les condicions socials el que faciliten una certa facilitat en una qüestió o una altra i, per tant, es pot entrenar, però la base és la mateixa (llevat, és clar, que hom tingui problemes cognitius reals).