De mà en mà

Corríen les primeres hores del matí de l’u de Gener quan el seu primer amo el va comprar desesperat a l’estanc número dos del carrer major d’una ciutat qualsevol que anomenarem L’H, el pobre home estava desesperat per poder comprar el seu tabac i poder trencar la seva promesa de deixar de fumar poques hores després d’haver-la fet, d’aquí venia la seva desesperació a l’adonar-se que no tenia foc. Durant un temps van compartir sopars romàntics, partits de futbol i cerveses amb els amics fins que un bon dia va decidir canviar d’amo.

Pels mitjans de febrer, en ple carnestoltes, restava estirat damunt una taula impregnada de diverses begudes alcoholiques caigudes durant la nit. Una bella noia disfressada de Fotolog li feia gràcia el seu vestit de floretes liles i taronges sobre un negre mate, a part de que el necessitava urgentment. Així va ser com va aconseguir una nova companya de viatge que se l’endugué a l’estranger, posarem a Alemanya mateix, on va estar fent de company de pis de la noia que es veia que havia anat d’Erasmus. Un dia va venir un grup d’amics seus a visitar-la i aleshores el nostre intrépit encenedor (per si hom no ho havia captat) va voler tornar a la terra dels fumadors barcelonins. No se sap ben bé va acabar a la butxaca d’un dels amics de la noia que ja en tenia un, potser és dels tipics nois que demanen foc quan en tenen.

La primavera resorgia amb força pels carrers que havia abandonat uns mesos enrere i allí el seu viatge de mà en mà va començar a fer-se molt mogut. Al bar de la facultat de filologia eslava va ser agafat per un estudiant de primer curs, al cap d’unes hores l’encenador es va veure perdut pel metro fins que uns “cholos” el van recollir, però com que aquell estampat tan hortera no els feia el pes el van regalar a unes noies tot intentant lligar amb elles. Les noies a la discoteca el van deixar al company de l’institut que fumava per que creia que aixi potser alguna noia el miraria, però en realitat aquest chaval no fumava i va donar-li al seu pare per que a ell no li feia cap falta. El pare va haver de donar l’encenador al seu cap de la obra on treballava que hores més tard el va perdre al parc, lloc en el qual uns rastes el van utilitzar per fer-se un porros. No obstant la policia els va requisar el costo i de pas l’encenador, ja que els policies no en tenien i no podien liar-se’n un sense foc.

Al final, un dels policies resultava ser el company de pis del primer amo de l’encenador que encara s’enrecordava d’aquest i es posà d’allò més content de recuperar-lo encara que estigués completament buit.

La moralina d’aquesta història és que els fumadors són una espècie animal la qual un de cada vuit es comprar encenadors i la resta els treu d’on pot, un xic ridícul si pensem que costen menys que un paquet de tabac i duren molt més.

Arrelat i desarrelat alhora

Hi ha una sensació realment estranya que m’omple al tornar de qualsevol lloc on he passat varis dies i que no podré mai entendre, és el desarrelament a la ciutat on visc. Sembla estrany per que se suposa que la gent de ciutat els agrada viure-hi per certes coses però mai s’arriba a integrar en el teixit social-associatiu del barri on viu, ho sembla per que per part meva si que hi estic massa involucrat.

Des de petit he estat en diferents associacions, algunes d’antigues, com el Centre Catolic del barri centre de L’Hospitalet o el CE Xixell, d’altres de noves com la colla de diables Folcat Diabolic o l’associacio d’estudiants de Filosofia Filopathos; però malgrat tot, malgrat les hores que he destinat en reunions i actes diferents, en voluntariats o muntatges d’exposicions, tabalades o obres, mai m’he sentit del tot integrat dins d’aquest teixit intersocia anomenat CIUTAT. No sóc barceloní, ni tan sols hospitalenc… em sento molt més proper a tots els racons del món que he visitat que a la vanitosa ciutat, amb aquelles llums, aquella suposada superioritat enfront del medi rural (no necessariament d’interior, pot ser marítim), aquella aglomeració de gent a tot arreu, la magnífica qualitat de l’aire… si, és vanitosa. La gent de la ciutat se n’orgulleix de viure en el cau de merda individualista on s’amaga i des d’on observa la resta del món per una finestreta manipulada anomenada televisió. I aixó és el que em neguiteja només baixar del tren que m’ha portat des de Ripoll o de l’avió des de un punt perdut d’Italia, Bèlgica, França o ves a saber on.

Aleshores la ment pensa a massa velocitat com per captar alguna de les intuicions i sentiments quetinc fins que arriba la pregunta, perque continuo vivint a un lloc que no m’atrau? Varies respostes possibles:

• La família: sempre seguiran al mateix lloc i la podré visitar quan pugui i vulgui. No és un bon fonament.
• Les amistats: a la era d’internet puc seguir mantenint el contacte, o es que a cas tinc por de trobar-me sol allà on vagi? Sempre es pot conèixer gent si un és obert.
• Les associacions: que a cas són una secta? Puc deixar-les per molt de greu que em sàpiga abandonar projectes interessants, però si amb una ho he fet, puc amb totes.
• La parella: Si realment hi ha quelcom de sentiment d’estima, hauria de continuar durant, malgrat que amb el pas del temps cadascú seguiria el seu camí.
• La carrera: arribat al punt en que ja no valores gaire el que estudies, val la pena continuar en un sistema educatiu menyspreable?
• Els diners: sempre el capital entre mig… si alguns immigrants són capaços de trobar feina, jo també puc, el problema esta en que segurament no trobaré la feina de la meva vida. Però un cop tingui per poder pagar un lloc on viure i el menjar, no sembla que tingui gaires coses més per pagar… (aquí puntualitzarem que no tinc cotxe)

Potser em deixo algun que altre punt, potser sembla una visió massa d’adolescent de “als 18 m’independentitzo!”, però fa massa temps que no m’agrada el lloc on visc i això m’afecta en la resta de coses que faig, impedint-me pensar, reflexionar i crear tant com desitjaria. Suposo que en comptes de triar la opció fàcil d’estudiar a la Universitat de Barcelona (al costat de casa com aquell qui diu) podria haver-me anat a Girona o Lleida i guanyar independencia i una mica d’anyorança cap a la merda de ciutat on visc…

Potser tot és producte de la xafogor…

Tancat per vancances

Passar part de l’Agost a la ciutat és horroròs. La calor i la xafogor s’ajunten amb les inevitables obres del carrer, impedint el descans a les primeres hores del mati. Els amics que no treballen han marxat a alguna banda i per tant no pots aprofitar les nits per fer sopars ni xerrar en un bar tranquil·lament.

Per això marxo uns dies ben lluny d’aquí, tot i que només serà fins el 19 d’aquest mes… és una llàstima pq precisament a partir del 15 comencen les festes de Gràcia, que veient que molta gent a optat per quedar-se a Barcelona estaran a rebentar i serà agobiant, ja no em sembla tan llastimòs.

Ens veiem properament!

Causalitat o casualitat?

En la discussió amb Deambular sobre el consum d’alcohol es va arribar a un punt on el tema que es podia entrellegir en els seus arguments era la força del atzar, que per a ell/ella era capaç de ‘crear’ moments màgics que li feien retornar la fe cap a la humanitat. I arran d’això m’he anat plantejant fins a quin punt era d’absurd aquest concepte/idea.

Les coses, els events, poden passar per casualitat o per causalitat. Si passa casualment tot està en mans de l’atzar i per tant a la hora d’actuar no puc predir quines seran les conseqüències dels meus actes (i que valgui la redundància), és a dir, podem fer el que volguem sense atendre a la responsabilitat ja que el resultat final pot ser qualsevol. Cosa completament absurda, ja que si escric un post el resultat final serà que hom el llegirà, si tiro una pedra el més probable és que caigui, si alço la mirada cap al cel el podré observar… i així infinitats de accions reaccions. D’altra banda l’empirista escosés David Hume ja va reflexionar sobre aquest argument en contra de l’atzar dient que no sempre és cert que on hi ha fum hi ha foc. Possiblement, però no se li pot atribuïr a la màgia de la humanitat el fet que durant tota una nit s’estigui parlant de Clown i que de cop apareix una pallassa política, és una mescla d’atzar i causalitat ja que si no haguèssim parlat de Clown durant la nit, la pallassa hagués aparegut igualment i la reacciò podria haver estat ‘Ostres! Jo he fet cursos de clown! Quina casualitat!’… i ja està! Ja tornem a tenir màgia humanitària atzarosa quan el que es faés més aviat cercar-li tres peus a un gat que només en té dos.

La majoria dels events que descrivim com a atzarosos o casuals no són res més que una relació causa efecte del que anem fent amb la nostra vida, és poc probable que demà acabi anant a la Lluna per que cap dels meus actes fins al dia d’avui han estat dirigits cap a aquest fi, en canvi és molt probable que em cansi de tot el meu entorn i marxi lluny de L’Hospitalet per que moltes de les meves experiències m’han portat a no voler estar en aquesta ciutat. Aleshores resulta absurd dir que és màgic un moment pel fet de ser casual, quan és molt fàcil de veure quines són les causes que han dut fins a allò, no és màgic acabar a la platja de la Barceloneta veien sortir el Sol amb dues persones més per que cada dia ho fan molts turistes i barcelonins que acaben allà la festa. Màgic seria que una nit sortis el Sol (com deia la cançó), tota la resta és una simple correlació d’events que van a tanta velocitat que quasi ni percebem.

Però no és pot afirmar del tot que tot és producte del destí. En alguns instants l’atzar juga amb el resultat que es pugui obtenir, però es dóna en causes de les nostres accions poc clares. O sigui, si viatjo a l’estranger pot passar qualsevol cosa, i és allà on entra l’atzar, encara que tot estarà dins d’uns límits poc màgics.