Olors

Diuen que l’olfacte és el sentit amb el qual podem recordar més coses. Diuen que cada imatge va lligada a una olor i sempre és més forta la reminiscència de les fragàncies que no pas d’allò que veiem, potser perquè el que copsa la nostra visió pot acabar desdibuixant-se. Avui toca un exercici de descripció només amb l’olfacte.

Resto assegut sobre una roca il·luminada pel Sol, tanco els ulls i inspiro amb força anhelant reconèixer cada una de les fragàncies que corren per l’aire.

La primera en arribar és la pinassa del bosc del costat, aquells arbres que tan em poden transportar fins al prepirineu com a la costa com al interior, olor agradable però que amb el pas de les hores pot arribar a marejar si s’uneix amb la xafogor.

Olor del nostre territori.

Una brisa acaricia els meus sentits amb la marinada, aquella unió perfecte de sal i aigua que m’obre la ment com el mar cap a l’infinit horitzó. Olor de llibertat, del nostre passat, present i futur, de records alegres, de viatges, d’excursions.

Olor de Mediterrani que tantes persones ha inspirat.

Em començo a concentrar en altres aromes més dèbils. La sorra de la platja sembla propera, noto la barreja de la terra impactada constantment pel mar, una força d’elements que fa obrir les fosses nassals. Olor de crema solar, de les fustes de les pales, de tovalloles molles, d’entrepans de mortadel·la.

Olor d’estiu.

Per darrere m’arriba quelcom desconegut, sembla un perfum embriagador com cap altre, que tapa tota la resta, que m’omple de sensacions que feia temps que no sentia. Olor de bellesa interior, d’instints primaris, de somriures, de carícies, dolç, agradable, inigualable. La respiració es dispara mentre s’apropa per darrere, cada cop sento més forta la seva presència. Amb el nas ressegueixo el seu cos, volen per captar al màxim la seva fragància i no oblidar-la mai. Olor de pinassa, mar, platja, crema solar. Olor de territori, de Mediterrani, d’estiu tot unit amb la seva…

Olor de sentiments perduts.

Valoracions sobre Zaragoza

Després d’aquest llarg cap de setmana al qual he tingut la gran sort de passar-lo a Zaragoza, toca valorar tot el que vaig poder veure. Abans de començar avisar que no, no he estat de festa a tota hora, de fet perque anava amb un amic que treballava cada dia al Parque de la Marionetas i no podia anar-se’n a dormir massa tard. Malgrat això he gaudit de les nits, fredes, de la capital aragonesa sense desfasse, cosa que el meu cos ha agraït molt. Ja toca valorar la ciutat…

En primer lloc voldria fer una crítica a com esta la ciutat comunicada amb el transport públic… És el caos!! Només hi ha autobusos (molts, però molts eh!) per moure’s, cosa que en una ciutat plena de cotxes arriba a ser agobiant, a part que per la nit era impossible anar a Valdespartera perque només hi havia dos autobusos per arribar al lloc on es centrava tota la festa (és com si al fórum només es pogués arribar amb un parell de busos). No sé com és el sòl de Zaragoza, ni si és com a Roma que allà on es fa forat hi ha restes arqueòlgiques, però un parell de linies de metro descongestionaria molt la ciutat, ja que no és molt gran. A veure si el tramvia que porta cinc anys en construcció canvia les coses.

La següent qüestió és que he descobert que encara existeixen skins, feia molts anys (exceptuant una coneguda) que no veia més de quatre personatges d’aquests junts. Això em porta a una valoració… com collons es distingeixen els diferents tipus d’skins?!!

La festa del Pilar esta prou ben organitzada, sobretot el centrar el gruix de la gent a les afores pel bé dels veïns. Bé, això si exceptuem el Tubo, que és una zona de carrers estrets plena de bars i discoteques situada al centre de la ciutat, i les casetes regionals, que estan a la Granvía. No obstant, aquesta dispersió permet una espècie de selecció de les persones, és a dir: al centre turistes i estudiants universitaris, cases regionals turistes i gent de la ciutat, afores (Valdespartera) turistes, adolescents, families i altres.

 Un dels llocs més visitats i alhora el que em va deixar una mica garratibat és la basílica (o el que sigui) del Pilar, de totes les construccions religios que he vist, de moment aquesta és la que més m’ha impressionat… és més gran que Nôtre-Dame… encara que el millor és la font que hi ha a la plaça, que sembla representar un terratrèmol o quelcom així. A prop d’allà hi ha el millor bar que vaig visitar, La Campana de los Perdidos. És un bar on s’ajunta la gent bohèmia i cultural, on tenen una programació fixa d’espectacles poètics, teatrals, musicals i de titelles.

Això últim em porta a parlar del Paruqe de las Marionetas. Esta situat durant les festes del Pilar al Parque Grande, que és conegut així perque fins fa poc era el Parque Primo de Rivera (fins fa poc perque ara és el Parque Labordeta… quin canvi eh!!). És un lloc molt recomenable per visitar, vaig passar allà cada dia veient els diferents espectacles i cal dir que l’organització va fer una bona selecció dels participants.

Les últimes valoracions són més personals, reflexions que un fa a l’estar sol varies hores al dia. La penúltima és que crec que la població es manté gràcies als immigrants i als hippies. En serio, dos parelles de hippies que vaig conèixer, dos parelles que tenien fills… i alguns tenint la meva edad! Només veient-me amb fills tremolo.

La última és que si tingués una càmara de fotos i un plànol de la ciutat on estic podria visitar sol qualsevol lloc, encara que em faltaria ser més obert amb les persones desconegudes… encara que és millor anar amb algú amb qui poder discutir cap a on anar i perdre’s junts per la ciutat, que és de la única manera que les gaudeixo.

Un tomb per Paris

Neoclassicisme desbordant a cada cantonada, glamour perdut claveguera avall, una cerca incessant dels paisatges descrits per Baudelaire, metros ràpids i estrets, museus tancats per vaga, sopars cars al costat dels camps Elisis… Això és Paris?

Doncs si.

Potser és una mania del viatjant que intenta descriure quatre dies a la capital francesa, la mania de no suportar gaire les ciutats, la de creure que cap metròpolis té encant si no es suporta la multitud. Però els desencants del turista es multipliquen a cada passa cap al monument encara no vist.

Després de veure el que havia sigut el barri de Picasso i Dalí, capficat en la recerca de la fotografia més original, aquella que ningú abans hagués pensat, ell descendia, cansat de no haver dormit, cap a la parada de metro més propera… just al davant, un gran molí vermell símbol d’un passat de cabarets i prostitutes, que no és més que un divertimento per a gent adinerada en l’actualitat… Paris, ai! La ciutat de l’amor en diuen, i no és res més que una gran ciutat que viu del turisme.

La Gran Dama s’erigia just al traspassar el Trocadero, tota sola, freda i metàl·lica el somreia. O això és el que ell creia. Les cues interminables el van fer desesperar, volia arribar a dalt de tot, però no podia suportar les tres hores d’espera escoltant persones parlant el mateix idioma. Un cop ben amunt, la ciutat de les llums als peus. Tot fosc, tot il·luminat pels fanals, semàfors i edificis. Si, potser és la descripció que més li escau- pensava el viatjant- La ciutat de les llums, com quan diuen que Barcelona és la ciutat que mai dorm, i veien que pots sortir de festa cada nit, te n’adones.

Unes hores somiant per recuperar les forces per un dia ple de caminades molles, molt molles. El bon dia va ser la pluja colpejant la finestra de l’habitació de l’hotel. En deu minuts enfilava el carrer cap al metro per dirigir-se a una jornada amb unes quantes decepcions.

La Catedral de Nôtre Dame apareixia de cop i volta com un petit monument al passat gòtic de la ciutat. Una visita interessant observant gàrgoles, finestrals, escultures de marbre i reixes de ferro forjat. Se’ns dubte, un dels llocs on més va gaudir, analitzant els quadres i els frescos, veient els coloms omnipresents a Paris volant per sobre de la multitud de feligresos o observant als turistes embaladits. Un dinar a prop del Pompidou va ser el preàmbul a la gran decepció del seu viatge. Tres setmanes abans anava ratllant als seus amics dient que aniria a veure la cinquena planta del museu esmentat abans, però per desgràcia seva estava tancat per vaga. Llàstima!- hauré de tornar un altre dia… i també per poder anar al Louvre! Em cago en … !

Passeig congelat, multitudinari, cansat i amb el consumisme a flor de pell. Botigues de moda, restaurants de menjar ràpid, papereres cada cinc metres, però ni un maleït banc! Els Camps Elisis van ser fatigants per al nostre viatjant. Però almenys va poder pujar gratuïtament a l’Arc de Triomf i poder captar la llargària del camí fet. La gran avinguda francesa per excel·lència s’allargava sota els peus del monument a l’expansió napoleònica i la tomba del soldat desconegut francès. Va ser un bon final de dia, content i cansat va anar a dormir.

El tercer dia a la capital el va acompanyar el sol. Va ser un dia que va aprofitar per perdre’s descobrint esglésies que no apareixien als mapes, el gran temple neoclàssic de la Madeleine, la tomba de Napoleó amb la seva cúpula daurada,  un dels molts parcs que donen un respir a la contaminació o una fàbrica desconeguda enmig d’un barri desconegut vestigi del passat fabril. A la nit va tornar al barri bohemi a contemplar el sagrat cor il·luminat i va sopar al barri llatí, un descobriment d’última hora que el va deixar amb mal regust de boca per l’oportunitat perduda de conèixer una part important de la nit parisina.

Definitivament havia de tornar, masses coses s’havia perdut per diverses causes… com l’autobús que es dirigia a l’aeroport de Beauvais (va pensar que tothom hauria de saber que cada avió té un bus designat i que no passa com a Barcelona que un podia agafar el que volgués, causa per la qual va haver de pagar un taxi que li va sortir molt car.)

Un altre dia serà- pensava, mentre almenys tornava orgullós d’haver aconseguit el seu propòsit, fer una fotografia original d’alguns dels monuments de la ciutat.

És aquesta del Sagrat Cor?

O aquesta de Notre Dame?

Caminant per l’Alguer.

Agost, la calor de Barcelona inundava el cos de suor i la nostra parella (que anomenarem X i Y) van abandonar el parell ordenat on vivien per passar unes vacances a L’Alguer, un lloc on se suposava que tothom parlava perfectament el català. Després d’agafar un avió a Girona cap al poble de Sardenya i un cops instal·lats a un càmping a varis quilòmetres, van començar a cercar desesperadament un parell de coses: Un càmping gas per poder cuinar i transport públic fins a L’Alguer.

El primer dia investigaren el lloc on dormirien, una cala de sorra blanca i aigües cristalines tenyides de verd margda dins d’un petit golf vigilat per una torre, era la cala de Torre Porticciolo. Per la nit van gaudir de la soledat que la pineda del càmping oferia per culminar la tranquil·litat que es viva amb una suau, però plena de passió, sessió de sexe.

El segon dia es van despertar ben d’hora a la recerca de la parada d’autobus. Després de comprovar que no en passava cap a la hora i que la calor de caminar durant un parell d’hores sota el sol convidaven a fer un bany, es dirigiren a la cala de Mugoni. Van esmorzar i tornar a caminar fins a l’extenuació quan van veure en un cap unes construccions que els ompliren d’esperança de trobar aigua, però no! La X i la Y sols van veure molt a la llunyania L’Alguer i un munt de casernes militars de la època de Mussolini. Allà van dinar en el menjador militar envoltats de frescos d’aquella època, de frases com ara “El Mediterrani tornarà a ser nostre” i pintades que li donave al lloc una sensació d’espai d’abandonament extrem. Hores més tard arrivaren a un poble on un home que parlava català (no s’ho arribeven a creure!) els va portar fins a la platja on havien esmorzat. A la nit les nostres intrèpides lletres estaven mortes de cansament, havien fet 20km sota el Sol del Mare Nostrum.

Dia 3: la parella es va aixecar disposada a aconseguir un autobus fins a L’Alguer i per fi el van trobar, la felicitat era desbordant! Allí van fer la tipica ruta per la part històrica que els va deixar una mica desencantats. Van dinar al restaurant amb el menú més barat (almenys de tots els que van mirar) per 25€ cada una… per la tarda el conductor de l’autobus els portà fins al davant mateix del càmping. S’ha de dir que tot i que no van escoltar gaire la seva llengua materna, aquell dia van sentir parlar el sard, que era molt semblant.

El quart i el cinqué dia el dedicaren a visitar llocs on poder anar caminant. Un era la torre nuova, que estava a uns 8km i que era una cala com totes les altres, però amb una bellesa dificil que no sabien com explicar. L’altre va ser el Cappo Caccia, un llarg cap que tenia al final una gruta marina i al bell mig un petit poble amb una cala paradisíaca on es podien veure’s els peus tot i tenir l’aigua pel coll.

Els dos últims dies, rendides pel cansament, se’ls van passar al càmping de vacances “normals” per a la resta de la gent, o sigui, que no van fer res. A la tarda agafaren l’avió cap a casa i es retrobaren amb la maleïda calor barcelonina i amb la incoherent necessitat d’explicar el viatge als seus amics. Una conclusió en van extreure del viatge: Si vas a Sardenya, no hi vagis caminant que potser t’hi quedes, emporta’t una bicicleta!