Pensa, imagina coses.

La imaginació és la millor arma contra l’avorriment.

Una tassa de cafè fumeja sobre la tauleta del balcó, a fora la vida de les persones rutinàries segueix el seu curs mentre el meu món s’ha aturat… penso… poso el sucre al cafè i remeno… segueixo pensant, immersió en el profund del que em preocupa… bec, em cremo la llengua, retorno a la realitat. És migdia, la plaça és banyada pel sol de Febrer, agradable treva d’Hivern. Retorno a la introspecció, em replego en mi mateix com si l’exterior m’espantés, com si no desitgés estar en el meu entorn. Volo lluny, ben lluny…

Lentament la font de la plaça desapareix del meu davant, tot es transforma, m’evadeixo de la ciutat deixant-me endur per la dolça imaginació cap a indrets plens de tranquil·litat. El pes dels pensaments s’esvaeixen quan em veig enmig dels llacs d’Aigüestortes, les pors socials es trenquen en mil bocins quan parlo amb aquella persona sobre els meus sentiments assegut a la vora del Mediterrani, amb l’aigua mullant els nostres peus entrecreuats, els fums, la contaminació, passen a ser aromes entremesclats de romaní i espígol, camp d’olors intensos on estem tots sis estirats, feliços de veure que l’alternativa és possible… truquen a la porta.

M’aixeco i miro qui és, no hi ha ningú, m’assec al sofà i penso. Com és que tot allò que imagino no és possible? Com pot ser que mai aconsegueixi fer realitat els meus desitjos? Suposo que tot té resposta en les definicions d’imaginar i desitjar… si desitges quelcom i ho obtens, ja no ho desitges… contradicció? M’estic tornant paranoic? Hi ha vegades que no sé diferenciar el que he imaginat i el que ha passat… potser passo masses hores sense res millor a fer que pensar i imaginar, per desgràcia això cada cop m’agrada més i més, convertint-me en una persona cada cop més asocial. Aquesta és una de les reflexions que es queda en el sofà, un cop surto de casa la cosa canvia en certa mesura, parlo, em relaciono, somric.

M’estiro al llit, és de nit i no puc dormir. Aleshores recordo el que ma mare em deia quan això em passava quan era petit: pensa, imagina coses. Imagino que estic en un lloc fantàstic, on els colors de la tardor del Montseny inunden el meu voltant, on la frescor de les muntanyes del Ripollès omplen els meus pulmons, on l’alegria de les festes majors d’Alinyà em fan somriure, on ella m’abraça i em besa fent-me feliç… i abans d’entrar a Oníria, la Joana em xiuxiueja amb una veu dolça que tard o d’hora ens trobarem en la realitat. Somio.

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Sobre la Vida

Ja que avui és 22 de Maig, un dia que fa 22 anys va néixer la meva germana, aprofitaré per fer una entrada a la inversa de l’anterior. No només per celebrar l’aniversari de la que era la més petita de la família, sinó que també per celebrar que ha nascut una nova persona farà cosa de tres dies. Per a ell va aquesta entrada.

Estimat Marc,

Sé que ara per ara no entendràs res del que aquí et posaré, però em veig necessitat d’escriure’t tot el que em recorre pel cap des de que em van dir que havies nascut. No sé si és perquè sóc incapaç de dir-ho, si és per tal com sóc o perquè crec que l’única manera que sé expressar millor els meus sentiments és a partir de l’escriptura. Ja m’aniràs coneixent…

Fa poc més de tres dies que has nascut en un món un pèl convulsionat, la veritat sigui dita, on no sé ben bé quin futur t’esperarà. Però enmig de la penombra sempre hi ha lloc per l’alegria, i tu n’ets una. Has vingut a parar a una família on no sabràs ben bé qui és qui perquè tots serem “onclus” o tietes, malgrat que correctament només en tens una. Una família que ha crescut amb tu, cosa que em fa pensar que ja no hi cabem al menjador de la iaia Mercè… i menys si els solters acabem emparellant-nos. Una família interessant, on es podria fer un estudi sociològic i transportant-lo a la societat… avorrir-te no t’avorriràs, ja ho veuràs.

Per altra banda cal avisar-te del que és la vida. Són molts els pals que rebràs en un món completament individualitzat. Compte que les coses no són per sempre… les amistats, els ideals, l’amor, els projectes, els gustos… tot anirà variant com el curs del riu. Arribaràs a la font de l’adolescència on baixaràs per congostos d’angoixa, trencant les roques dels valors que t’havien ensenyat fins aleshores per crear el teu propi curs fins arribar a la calma de la plana on et nodriràs d’altres rius, ja siguin els del coneixement, ja siguin els de els altres. Fins acabar desenvocant al mar de la tranquil·la mort. Cada moment del teu riu serà diferent, però intenta en la mesura de lo possible gaudir-los tots al màxim, perquè sinó desprès te’n podries penedir.

Tot correrà molt al teu voltant, cerca moment de reflexió que t’ajudaran a escollir el millor possible. Sigues prudent, un valor bastant perdut actualment, i valora el passat per saber cap a on dirigir el futur. Si hi ha quelcom que no t’agrada, que tems o no entens, diga-ho sense por als teus progenitors. Tens un pare i una mare amb qui pots confiar sempre… ja, tots sabem que a partir dels catorze anys això és probable que no ho creguis, però creu-me no confiar prou amb els meus va ser un error que mai em perdonaré. I sinó sempre pots acudir a la resta de la família, bé menys al penjat estudiant de filosofia que es creu músic, actor i dramaturg; a la punky jardinera i al dissenyador gràfic que jugava a rugby… aquests tres són una mica perillosos.

Ja per finalitzar desitjar que les coses canviïn el suficient, cosa per la que lluitaré fins on calgui, perquè no et vegis en un present horrible. Si no ho aconseguim et demano disculpes per davant, et prometo que ets una de les raons que em porten a tornar a pensar en la necessitat de la lluita per no perdre els vostres drets.

Espero que la vida que tot just comences sigui digne de repetir-la.

Una abraçada ben forta.

Atentament,

Un dels teus “onclus” que en realitat no és “onclu” directe…

Sobre la meva Mort

Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.

Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.

Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.

No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…

He mort, i què?

Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.

No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.

Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.

El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.

Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.

Adéu i que us vagi bé.

L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

Radicalitat

Ha arribat el moment de canviar les bones paraules, de deixar de queixar-se sense cridar i de mirar i no actuar, és el moment dels discursos radicals. Com sempre en època de canvi de valors i de forma d’actuar de la societat, els radicalismes guanyen força. Suposo que la majoria tenim un discurs a on agafar-nos amb força i defensar-lo fins a la mort, per part meva no és gaire clar. A vaure fins a quin nivell arriba avui…

L’altre dia vaig estar pensant seriosament en diverses formes d’acabar amb els problemes ambientals i socials que se’ns donen. L’única solució factible per poder finalitzar amb la gana al món, la contaminació i el canvi climàtic, és una destrucció quasi total de la humanitat. Per tal d’aconseguir-ho aniquilaria a tot el món occidental, deixant en mans de la resta del món totes les armes  i que ells mateixos ja fèssin la resta de la feina. Seria el millor per a tots.

També vaig reflexionar sobre les causes de la fallida de la democràcia al nostre país. Una de molt clara és que la seguretat social està malalta a causa de la gent gran que la col·lapsa dia rere dia, la solució? Obligar a baixar l’esperança de vida als 70 anys. Això faria millorar la qualitat de la sanitat, apujaria el nombre d’adults alfabets i seria més complicat pendre el pél als votants. L’altre solució va dirigida als ignorants, proposaria que cada cinc anys la gent passes proves d’intel·ligència molt senzills (sumes, restes i multiplicacions, llegir i comentar un llibre del Teo…), tots aquells que no l’aprovin seran <<retirats>> de la societat i no podran optar mai a un càrrec polític.

L’últim que se’m va passar pel cap va ser prohibir la creació de més cries d’èsser humà, així tots els habitants actuals serien tractats per tal de deixar-los sense la possiblitat de procrear. Us imaginaeu un món sense nens?? Seria fantàstic no haver d’aguantar-los plorant a tot arreu, escoltant les seves rebequeneries i poder menjar tranquil·lament en un restaurant sense escotar crits histèrics ni pares donant-los la llauna. I el millor arribaria amb la desaparició dels adolescents! M’encanta!

(relat paranoic en 4 capitols) d

PARANOIA FINAL.

La cova es desintegrà lentament, en pols s’anava convertint al ritme del so de la pluja que queia amb força, el vent bufava enfurismat enduent-se qualsevol rastre de pedra d’allí. L’Aitana seguia dormint envoltada per un lloc que es destruïa com si fos un castell de sorra desaparegut pel vendaval. Ara ella somiava des de dalt d’un pujol on l’aire corria i la pluja continuava caient incessant creant rierols cada cop més grans que descendien cap a la vall pels camins, arrossegant còdols i troncs corrent avall. Però ella dormint, tranquil·la, sense immutar-se del que al seu voltant passava.

Els primers rajos després de la tempesta van despertar a l’Aitana, el so de les onades trencant-se al penya-segat del costat, les gavines ajagudes damunt dels seus peus i la suau brisa marina no li donaven ganes d’alçar-se del llit. Es sentia bé, ja ningú la perseguia, res li feia por. Tornava a estar a casa seva, a la natura allunyada de la resta de la humanitat. Com si fos un reclam per a ells, totes les bèsties de la illa on es trobava se li apropaven i es quedaven al seu costat, veien com el Sol sortia. Com més despuntava el dia més animals seien al llit amb ella. Cap emetia ni un sol so, només arribaven, li feien una reverència i dormien arraulits entre els llençols del llit esperant que aquell instant de fragàncies marines no s’acabes mai.

Al vespre, quan Venus començava a brillar durant la posta de l’astre rei plena de colors ataronjats, liles i blaus, l’Aitana va aixecar-se del llit i començà a caminar vora del precipici. L’herba humida entrà en contacte amb els seus peus fent recorre una càrrega emocional per l’esquena de la noia. Mentre gaudia de tot el que la natura li oferia, va iniciar una cançó.

– La nit comença a brillar, el mar continua en moviment, un etern retorn el de les onades cap a la costa que li talla la llibertat.
Oh soledat! Ànima alliberada per tu, gràcies! Mil gràcies!
M’he passat anys, una vida sencera, creient-me que era cert el que em deien, que estava malalta, que era un perill.
Però no! Tot era mentida, com la vida mateixa, com el meu cos mateix i ara, ara estic fora de tota malícia.
Ric! Ric? Estic rient! Estic rient? No m’ho puc creure. Des de que era petita que no ho feia i per fi torna aquesta dolça melodia a sorgir de dins meu… no sé ni com me’n recordo de fer-ho.
Vull continuar cantant amb aquest riure encoratjador, vull seguir cridant que estimo la vida tan com els humans odien la meva i la natura a ells.
Si! La natura ens odia, no hem parat de maltractar-la i a sobre esperem que ens estimi? La humanitat no ha fet res més que tirar-se pedres al seu propi sostre… a sobre pretén que allò que destrueix ens estimi?
Fora! Fora tot! No vull veure més a cap animal racional…
Oh soledat! La nit comença i jo vull ser mar d’un maleïda vegada, destruir falses platges amb les meves onades. Oh soledat!

Una passa cap al buit, una caiguda amb el rugit del mar que trenca de fons, un paisatge que desapareix entre gotes salades, una mirada que s’enfonsa entre peixos encuriosits, un univers blau i dens que es sap on comença i on acaba, tot de qüestions que desapareixen ofegades, un sospir d’assossec humit com la manta que la tapa, i al fons del mar un home tocant el piano creant onades amb les seves melodies. L’Aitana, astorada per trobar-se aquell vell allà, agafà un cadira i l’observà fins que el mar es va assecar.

L’ignorància dóna la felicitat.

Per què?

• Per començar ells no es plantegen que és la felicitat. Per tant no tenen preocupació sobre aquest tema.
• Gaudeixen millor la vida perquè no han de cercar gaire lluny la diversió banal.
• Tenen la seva cultura més a mà… ejem… per cultura em refereixo a cine de hollywood dolent, les revistes del cor, la telebasura, etc. Sabeu el que costa trobar un llibre de filosofia que estigui fora dels grans noms? I pel·lícules independents com Kids? I a les hores que fan programes de televisio interessants?
• No pateixen quan veuen les notícies les barbàries que es diuen, primer perquè la majoria prefereix mirar els Simpson (tot i que enten la meitat) i segon, perque els que si que les veuen pensen ‘total això a mi no m’afecta’.
• No s’han de preocupar per temes de discussió com l’exiténcia de Déu perque no els importa.
• Passen de política perque se’ls fa incomprensible… però saben queixar-se quan toca pagar impostos.
• Quan veuen un quadre no en fan un anàlisis formal, un context històric ni aprofundeixen en el perquè aquest autor diu que no és una pipa si si que ho és?
• Perquè no es passen el dia replantejant-s’ho tot, esperant qualsevol instant per criticar a tort i dret allò que veuen.
• Perquè gaudeixen de la vida amb lo més superfluo, és anar a allo senzill, però almenys s’h passen bé quan durant tota la nit han estat escoltant la mateixa múscia repetitiva.
• Perquè no els preocupa el que pensin els seus amics, són els seus super amics i mai els abandonarà.
• Perquè no els importa fer faltes d’ortografia quan escriuren.

Algú té algun perquè més?