De la Diversió al Vici

Extracte del “Diari d’una abstinència”, escrit per un bon amic meu.

030113

16’25h

De la diversió al vici, o els passos cap a un incipient però perillós alcoholisme:

  1. Una persona al inici associa el consum d’alcohol amb la diversió els caps de setmana, és quelcom que tothom accepta i que la majoria fa.
  2. Entre setmana aquesta persona comença a fer activitats lúdiques i  socials per la nit. Al principi una o dues, més endavant cada nit de la setmana.
  3. La persona, innocentment, fa una analogia: Si és una activitat lúdica nocturna puc prendre una cervesa per assaig. Analogia que passa de ser una a dues, tres…
  4. En un moment donat, aquesta persona ja comença a sentir l’estranya necessitat de, en arribar a casa, prendre una última copa, com si fos quelcom que li permet desconnectar de l’activitat. Pobre il·lús!
  5. El que al principi era un acte lúdic es comença a convertir en rutina, hi hagi o no activitat la persona pensa que si no beu, no pot dormir tranquil. Aquesta sensació ve donada per varies nits anant al llit sobri i passar-se llargues hores mirant el sostre pensatiu.
  6. Una sèrie d’esdeveniments i contradiccions internes que no paren de sacsejar-lo fan que el pas 5 es comenci a exagerar. La persona creu que només bevent es pot evadir de la realitat.
  7. La persona només pensa en quan es prendrà la primera del dia. Al principi, mig conscient del problema, s’imposa una hora a partir de la qual començar a beure, però això només fa créixer dins seu un monstre.
  8. Arriba un punt en el que l’alcohol domina la persona, que creu falsament que ebri, i només així, és capaç de ser creatiu.
  9. La persona ja és presa de l’alcohol fins al punt que afecta tan les seves relacions socials com les laborals. Està completament dominat pel verí, per la droga, i sembla incapaç de viure ni un sol moment sobri. És una ànima errant, que només surt de casa per comprar cerveses i per reunions vàries… “apalancat” al sofà només consumeix televisió i beu fins que el cos li diu prou. El seu cos comença a avisar-lo que això no és bo per a la persona, però ofega les sensacions amb una llauna rere l’altra.
  10. Una nit, dues, tres… com havia arribat al llit? Què n’he fet dels diners? Els pocs instants de sobrietat s’omplen de qüestions que no pot respondre fins que arriba un punt decisiu, la pregunta clau que sacseja la seva consciència com un tro: Deixo l’alcohol de soca-rel o me’n prenc una altra?

Evidentment la meva elecció ha sigut la primera per tal d’esbrinar el per què i el com he arribat a aquest punt.

De Campaments.

Després de deu anys exercint com a monitor en el temps del lleure, encara torno dels dotze dies de campaments i dins meu hi ha una certa sorpresa i una mínima alegria que al tornar a ser abraçat per la maleïda xafogor barcelonina s’esvaeix i es dissipa en records i pensaments. Sort en tinc de saber expressar per escrit el que passa fugaçment pel meu cap, o potser és una maledicció que em fa ser incapaç de dir el que sento i només escriure-ho…

Vet aquí una vegada una persona que un cop per setmana semblava tocar fons quan es llevava a les quatre de la tarda preguntant-se com podia haver arribat al llit, fent un gran exercici de memòria entre núvols etílics… Aleshores va rebre una trucada que no sabia molt bé si l’havia somiat o havia sigut realment, així que per assegurar-se’n va decidir anar a l’estació de la RENFE a l’Hospitalet del Llobregat un dilluns a les 8 del matí, hores que feia temps que no reconeixia com a hores correctes per estar despert. I allà va confirmar-se la sospita, un grup d’adolescents s’acumulava a les escales d’entrada al voltant de tres monitors més, ell es veia que era el quart, malgrat que encara no ho tenia del tot clar. Destí: un camp de treball a un hort d’Altafulla, a la desembocadura del Gaià.

Per la finestra del tren les costes del Garraf, amb les seves petites cales amagades recorrien la seva mirada mentre pensava com seria això d’anar de campaments. Les converses entre els joves omplien el vagó del tren, algunes completament superficials, d’altres prou interessants i alguna reflexió que a ell el va mig il·luminar… – Estamos de campamentos, así que todo lo que pasó en Hospi se queda ahí. ¡Fuera los malos rollos!- Doncs si, fora les preocupacions i deixa’t endur pel grup i l’alegria que és abandonar la rutina… va pensar. I dit i fet, ell va decidir que era molt millor obviar momentàniament el pessimisme i la tristesa per la vitalitat d’aquells 23 adolescents i fer dels dotze dies quelcom que per sempre més tots recordessin com a una experiència molt bona.

Un camp amb una petita estructura que gairebé no fa ombra als 35 graus que a les dotze del migdia hi ha, sembla ser el lloc on viurà aquells dies. Toca alçar del no-res un campament més o menys habitable mentre els nois i les noies planten les seves tendes. Als voltants càmpings i més càmpings on els seus habitants els miren estranyats.

Van passant els dies entre un camp de treball en un hort que no es trepitja gairebé res i tardes d’activitats que acaben a la platja, i ell es continua impregnant de l’energia positiva de tots els que l’envolten, gaudint dels jocs com si fos un infant més, al·lucinant de la tempesta nocturna embadalit per la força de la natura, rient d’algunes de les moltes tonteries que escolta o veu… riure, allò que creia haver oblidat… i així, poc a poc és com en aquesta persona que no es creia estar allà va començar a sentir dins seu una petita sensació estranya, no podia imaginar-se tornar, no ho volia per res del món! Veia a gent de pensaments i classes socials diferents treballar juntes, cohesionant-se sense por, ell podia actuar lliurement com mai ho havia fet, aquells campaments eren per ell com banyar-se al riu després d’un dia llarg i calorós, una frescor insuperable… i de tot allò sorgia una espurna, petita al principi com els grans de sorra que els responsables del camp de treball volien que en fessin una capa de deu centímetres, espurna d’esperança de creure que encara hi ha generacions per sota seu capaces de produir el canvi en la societat que tant anhelava.

I una de les darreres nits el seu cap ja no podia més, el dolor creixia sense parar al estar la ment completament desbordada de pensaments entre contradictoris i d’altres de por a tornar a la ciutat després de poder sentir dues setmanes de sobrietat absoluta… sobrietat que li ha mostrat que l’alegria no està en el fons d’una cervesa, sinó en gaudir de les relacions amb les altres persones. El seu cap era un torrent de reflexions que havien de ser transmeses d’alguna forma, i mentre una lluna ataronjada pujava el cel estrellat i el grup sencer es banyava sota aquell paisatge, ell pensava, cigarreta en mà, en tot lo bo que podia extreure d’aquella experiència…

Bellvitge es reflexa al vidre del tren recordant-los la tornada, dins seu les llàgrimes corren sense parar, però evita expressar-ho, no sap ben bé perquè… ja tot ha acabat fins a l’any vinent, potser, i tot el que ha pensat i sentit als campaments és possible que no retorni fins aleshores. Però una part d’ell sap que l’estiu que se’l presenta pot fer de la seva vida un possible canvi cap a millor… deixar d’una vegada de menysvalorar-se i mostrar-se a la resta tal com ho ha fet aquells dies, si pot estimar i fer-se estimar per aquells joves, també ho pot amb la resta de la humanitat, pensa.

I aprofita en el seu últim sospir d’enyorança pel que encara no ha acabat, quan el tren ja arriba a l’andana de l’Hospitalet, frenant els darrers metres d’alegria, per pensar en la pobre Carlota i el que per culpa seva els adolescents li deurien fer passar demanant el seu telèfon 22 joves alhora…

La Prestatgeria

Una prestatgeria pot dir tan o més que la roba que portem posada.

Assegut en el seu puf mirava atentament la seva prestatgeria plena de llibres, sempre ho feia quan anava a qualsevol casa, al cap i a la fi li semblava molt interessant saber què llegia o li interessava més la gent que coneixia. Alguns cops perdia més d’una hora a la nova llar que coneixia per prestatgeries que ocupaven un corredor infinit, però no era el cas de la seva humil prestatgeria. En ella hi havia dos prestatges especials, un ple de literatura variada i l’altre amb els llibres de filosofia que cada any demanava als reis, un petit recorregut per la història del pensament occidental. Però no estava mirant els llibres precisament… no, hi havia una cosa que el preocupava una mica, i es que cada dia les figuretes que adornaven la prestatgeria es movien de lloc i ni ell ni ningú més del pis ho havia fet. Aleshores va començar a pensar, a imaginar, mentre la seva pipa fumejava…

Vet aquí que un bon dia el senyor Cordills es va declarar amo i senyor de la prestatgeria, en contra de l’opinió de la resta d’habitants, els que anomenarem prestatgerians. Aprofitant els moments que els humans no hi serien (si, això sembla Toy Story… però sinó, no hi trobo explicació possible), iniciarien una revolta contra el senyor Cordills, el més gran dels prestatgerians. Els primers en començar la revolta van ser les figuretes de Fanhunter, però Jonh Konstantin i el papa Alejo I, al ser adversaris tota la vida, no van poder evitar iniciar una confrontació paral·lela a la revolta. Veient-se impotents, els voltors de Playmobil van optar per unir-se al nou senyor, protegint-lo de la resta de prestatgerians, i així es van situar a la part més alta de la prestatgeria, vigilant amb el seu vol qualsevol intent de la revolta d’arribar-hi. Era una feina un xic inútil, ja que sols quedaven a la part central el Homer i la Marge, el superman, un hipopòtam, un conill sortit, varis instruments de percussió que passaven de tot i una gàrgola que no es volia moure del davant dels llibres de filosofia medieval.

Durant una setmana els atacs al senyor Cordills van ser contrarestats impecablement, però al final, cansats tots de estar-se barallant tota l’estona van optar per arribar a un acord. Cada grup es repartiria la prestatgeria i ningú entraria en el territori de ningú, a no ser que hi fos convidat, clar. El conill sortit va demanar entrar al prestatge de la literatura variada per poder llegir contínuament el petit exemplar del Kamasutra, el senyor Cordills ho va acceptar. La gàrgola va demanar continuar guardant dels infidels la filosofia medieval i els daus van afegir-s’hi posant-se a la zona de la filosofia postmoderna, i el superman es va quedar davant els llibres de Nietzsche. La resta de prestatgerians es van anar col·locant en diferents punts, alguns van preferir anar al prestatge on no hi havia res de res per ser lliures de fer qualsevol cosa amb l’espai que tenien…

Això podria ser una petita metàfora de la guerra civil espanyola, amb la diferència que aquesta petita història acaba més o menys bé per tothom… pensava assegut en el puf abans d’adormir-se envoltat per la calor del Juliol. I els prestatgerians van començar a moure’s de lloc per tornar boig al veritable amo de la prestatgeria.

Sobre tenir fills

Un fill pot ser una benedicció, sempre que el vulguis tenir, clar….

Abans de res, avisar que el que aquí digui ningú que estigui embarassada o hagi tingut una criatura fa poc s’ho prengui com una ofensa. Sé que alguns dels arguments que exposaré poden ser una mica radicals, però la discussió sempre pot ser enriquidora. Fet aquest petit avís per a navegants, començaré la meva exposició.

Per què no vull tenir fills/es?

És una pregunta que m’han fet i m’he fet últimament. L’argumentació pot anar per dues vessants, l’una seria en termes econòmics, potser la més senzilla d’exposar, l’altre seria per altres raons que poden portar a un debat posterior que pot ser interessant, o no. Però en tot això hi ha un petit problema de subjectivitat, no tinc parella i per tant plantejar-me tenir descendència essent solter sembla una mica paradoxal, malgrat que sempre hi ha l’opció de l’adopció, clar… bé, deixem de deambular.

A la sèrie americana “Como conocí a vuestra madre” hi ha un capítol on un dels personatges, no direm quin per si de cas fem spoiler, se n’alegrava de ser estèril, ja que considerava que tenir fills seria un desavantatge per a la seva carrera professional. No ve a ser el meu cas, ja que la meva carrera professional és més aviat un passeig professional, potser becaina i tot. No obstant, la qüestió de fons en el plantejament de la sèrie és que tenir fills pot ser un problema per a la nostra economia pròpia. És evident que els pressupostos es disparen quan som “beneïts” amb la paternitat-maternitat. En primer lloc hi ha el menjar, la roba que s’ha de canviar cada dos per tres, el cotxet, la trona… més endavant l’escola, el metge, molt més menjar, molta més roba… i arribem a l’adolescència: la setmanada, el mòbil, l’ordinador, encara més roba i menjar… i si es dóna el cas, la universitat, que si ara tingués un fill ja dono per fet que els estudis superiors de públics en tindran poc. Però la cosa no acaba aquí… si vaig poder emancipar-me, amb prous feines, cap als 23 anys, no vull pensar a quina edat ho farien els meus fills. Cosa que pot arribar a significar que els que ens emanciparíem seriem la meva parella i jo del nostre fill, quan aquest ja tingués quaranta anys! Actualment, tenint en compte que poder estalviar se’m fa complicat, només em faltaria ser responsable d’una criatura. De fet, aquesta visió que si no es té una feina estable i que dóna prous ingressos és una raó de pes per decidir-se a tenir o no descendència, és un argument que molta gent que si que ho vol, els fa tirar enrere.

Ara entrem al fangar del terreny subjectiu, a aquella pintura abstracta plena de colors que és el món de l’opinió.

Al meu parer hi ha una altra cosa molt més important que els factors econòmics, ho he dit alguna vegada en aquest bloc i en alguna que altra conversa. El món actual no és el millor lloc on créixer, com puc sentir-me bé moralment sabent-ho? No és un acte d’egoisme? Està molt bé dir: Vull tenir un fill! Però és una cosa a pensar. Segur que vols que la teva filla creixi en aquest ambient de frustració, de decepció i d’un creixent malestar? Jo no. No m’agrada gens pensar que un recent nascut visqui en aquest sistema cada cop més i més neoliberal, on el capitalisme s’està tornant molt més agressiu amb el pas del temps i les diferencies entre classes socials acabaran sent abismals. S’ha arribat a un punt on la tecnologia i el progrés ofega les relacions socials deixant-les al contacte a través d’una pantalla. I això sense tenir en compte que la caiguda de la qualitat del sistema educatiu i sanitari és inevitable, que la vida en general està degenerant cap a una hostilitat fruit del individualisme i que segurament les generacions que estan naixent ara mateix viuran una guerra a gran escala que res tindrà a envejar a les dues grans guerres del segle passat. La misèria moral, l’empobriment social i la llei del més fort econòmicament parlant serà el seu món. És el que voleu pels vostres fills i filles?

Misèria moral dius? Però senyor… tu no et consideres en certa mesura immoral? Correcte. Però un cop s’ha arribat a establir el relativisme entre tots nosaltres no hi ha morals ni immorals, sinó amorals. Què vol dir això? Que s’ha arribat al punt en el qual l’afirmació: si no m’afecta directament a mi, m’és igual; s’ha establert com a màxima moral. Indiferència en el que passa en el nostre entorn. El immoral és aquell que critica i transforma els valors que, en el nostre cas, ens dóna el cristianisme, que, per exemple, veu en la caritat un paternalisme cap als pobres com si donar uns diners cada un cert temps als més desafavorits fos la nostra redempció, en comptes d’intentar lluitar per a que aquestes persones puguin tenir l’oportunitat d’arribar al nostre nivell social, ser quasi pobres… I aquesta misèria moral porta a l’empobriment social, si només em preocupo per mi i com a molt pels del meu voltant (amics, família), el que passi amb els desnonats, els aturats o els que no es poden permetre pagar una mútua m’importaran ben poc. Mentre els meus drets segueixin intocables o poc modificats, em seran completament indiferents les injustícies socials que es produeixin. La tercera part és una qüestió de les relacions de poder del sistema que ja he exposat més d’una vegada i que cada cop es fa més evident, sinó mireu el “30 minuts” sobre la factura de la llum o el capítol de “Salvados” sobre les elèctriques o els bancs.

Jo ho tinc molt clar, o moltes coses canvien o mai portaré una persona nova a aquest món que cada cop em té més decepcionat. I em sap greu perquè cada vegada més veig molt difícil la possibilitat del canvi. I malgrat que per molt que la possibilitat del canvi sigui, malauradament, una utopia, la lluita continuarà, almenys pels nounats dels meus familiars, amics i companys, que han caigut en aquest error “beneït” o més ben dit, “beneit”.

Sobre el Fer-se Gran

Potser és el significat de fer-se gran, veure com el dolç sucre de la infantesa es desfà en l’amarg cafè de la vida adulta.

Avui mon germà, si aquell que em diu fatxa, fa trenta anys. Sembla ser una edat important on s’entra en crisis existencial, i dic sembla ser perquè mai he entès quin problema hi ha en canviar de dècada. Potser és que quan s’afegeix un número a l’esquerra és quan la gent normal mira cap al passat i diu: Carai! M’he fet gran!

Però què vol dir això de fer-se gran?

Suposo que deu ser adonar-se que hi ha coses que ja no es poden fer igual que quan es tenien divuit anys, que els teus pensaments i reflexions s’estabilitzen, que les responsabilitats canvien, fins i tot augmenten, que et sembla sorgir de dins un anhel per crear una família, que tots els somnis de l’adolescència s’estan esvaint… doncs, la veritat, quina merda! Quan mires cap enrere te n’adones de com de ràpid ha passat el temps, quan de sobte et trobes a un infant al qui vas ensenyar teatre quan tenia cinc anys i ara està a batxillerat et quedes un pèl perplex. Han passat tantes coses tan ràpid que quan ho recordo em marejo de la velocitat en que corre el temps.

Com? No puc continuar fent el mateix que abans? Doncs no. Ja no puc aguantar un dia d’esquí com deu anys enrere, ja no puc sortir de festa i el dia següent estar com fresc una rosa, ja no puc aguantar el mateix ritme fent de monitor durant les colònies, ja no toco amb les mans el terra sense doblegar les cames… i així molts exemples més. Però potser hi ha una part positiva a tot això, però ara no la trobo.

Continuem.

Els pensaments i les reflexions s’estabilitzen. A què em refereixo? A que durant l’adolescència ens estem creant un jo propi alimentant-nos del nostre entorn, i també destruint-lo. Però entre els 20 i 30 anys aquest pensament evoluciona, madura i sembla ser que poc canviarà a partir dels trenta cap a endavant. A no ser que et passi quelcom que et canviï la vida. Això per molts és positiu, per mi no gaire. Poder estar en constant canvi de pensament significa estar posant en dubte la teva pròpia personalitat, modificant tot allò que sembla dolent i per tant millores el que penses. Quedar-se estable en pensament dóna una falsa sensació de tranquil·litat, però es pot caure en un perjudicial dogmatisme on no s’accepti l’opinió de l’altre si és diferent.

Pel que fa a les responsabilitats no cal que m’expliqui gaire, primer són els estudis, després la feina, després el pis i la parella, i finalment, si es dóna el cas, la família. De sobte has d’educar els teus fills, treballar per alimentar-se i pagar el lloguer o la hipoteca i si es pot seguir estudiant per poder reciclar-se. Mare meva! M’està agafant complex de Peter Pan per moments!

Això de que creix l’anhel per formar una família és una observació, perquè jo no ho he sentit mai encara… per tant no puc explicar-ho. Però segur que l’Aficionats als Senders si… espero el teu comentari sobre què i com es sent…

I finalment el que sol provocar la crisis existencial: Veure com molts dels somnis de l’adolescència s’han esfumat. Quants de nosaltres ha dit la cèlebre frase als divuit m’emancipo i als vint-i-cinc encara viu amb els seus pares? De tot el que volia fer quan tenia disset anys i volia menjar-me el món només he aconseguit un i un segon està en procés d’iniciar-se deu anys més tard… Carai! Si ni tan sols faig la carrera que creia que volia fer! Fins i tot alguns dels amics han canviat…

Ho repeteixo, fer-se gran és adonar-se que la millor època de la vida és la infantesa, on tot són descobriments i alegries, i que en comparació la vida adulta és ben amarga, malgrat que hi hagi alguna que altra alegria.

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

I jo els dic…

Em diuen que estudii, que tingui un bon treball per formar una família amb nen, nena, gos i caseta d’estiu.

Em diuen que sempre somrigui, que mai em posi trist, seriós o enfadat.

Em diuen com fer les coses sense donar pas a la imaginació, que el cel sempre serà blau i mai lila.

Em diuen que la pluja no és bona, que la sequera no és perillosa, que el fred és terrible i la nit innombrable.

Em diuen que pagui els medicaments, la sanitat o l’educació mentre altres s’enriqueixen gràcies a ells, que no se’m passi pel cap manifestar-me i encara menys tenir pensaments crítics.

Em diuen obeeix, segueix les lleis sense pensar-t’ho, creu, viu el que t’oferim, consumeix, consumeix, consumeix com un més del ramat.

Em diuen que de l’art res se’n pot treure, que és un futur amb un final ben negre, que tot està fet i no val la pena intentar innovar, que millor cerqui una cosa més seria.

Em diuen que les llàgrimes són inútils, expressar els sentiments una pèrdua de temps, que és demostrar feblesa davant dels demés.

I jo els dic que no em dóna la gana fer-los cas.

Haig de reconèixer que sempre he estat un reaccionari…

Sobre la meva Mort

Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.

Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.

Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.

No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…

He mort, i què?

Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.

No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.

Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.

El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.

Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.

Adéu i que us vagi bé.

L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

Sobre les Campanyes Solidàries Absurdes

Hi ha varies formes de donar suport a segons quines causes, algunes interessants, d’altres que arriben a l’absurd. Més endavant explicaré d’on ha sorgit la reflexió sobre el tema.

La solidaritat és una paraula un pèl desgastada, la veritat, s’ha esgrimit tants cops que ha semblat perdre tot el sentit que tenia, a saber, la cooperació entre nosaltres, els humans, per tal d’assolir una certa igualtat al veure persones més desafavorides que nosaltres. La caritat cristiana amb un nom més maco.

S’ha arribat a un punt tal que es demanen fer coses per solidaritat que no tenen gaire sentit, com per exemple acumular taps de plàstic per aconseguir que un nen sigui operat… ja em direu vosaltres per a què serveix això! Si gràcies als taps de plàstic un es pot operar CIU ja té la solució al dèficit sanitari, res de retallades Mas només cal acumular taps de plàstic per pagar la sanitat! Potser sóc jo qui no ho entén… tota la vida tirant els taps a les escombraries del plàstic per ara trobar-me que si els hagués acumulat seria ric.

Però posem en marxa la lògica per tal d’entendre una mica tot això.

Potser la qüestió de fer campanyes solidàries absurdes és aconseguir un cert ressò mediàtic. És a dir, nosaltres podem fer una campanya de recaptació de diners venent roses i destinant els beneficis a una causa solidària, cosa que per aquest Sant Jordi s’ha fet molt, i no sortir per la televisió ni els diaris ja que no té cap mena de suc friki; o bé fer una campanya de recollida de burilles de tabac en solidaritat als qui pateixen càncer de pulmó sortir als mitjans de comunicació, aconseguir que la gent se’n rigui de nosaltres i fer publicitat de la nostra lluita d’una forma poc honrada, la veritat.

En fi, és una petita reflexió que fa dies que em ronda pel cap i no té cap explicació més enllà de poder publicitar-se, malgrat que no és gaire senzill arribar al mitjans… potser cada cop sorgiran noves campanyes “creatives” de solidaritat.

I posats a fer, perquè no fem nosaltres alguna proposta? Començo:
Campanya de recollida de mistos utilitzats en solidaritat als trolls de l’Arqueòleg que fa temps que no apareixen…