La cultura és el camí?

Sembla ser que la societat està cada cop més apàtica, de fet se la podria anomenar així la nostra generació. Una vegada rere altra ens repeteixen que el camí necessari per a acabar amb el que critiquem, és el de la cultura… però és cert això? A quina cultura es refereix?

La majoria dels membres la generació apàtica té cultura, ja sigui musical, televisiva, cinèfila, artística… aleshores el problema no és la incultura com anys enrere, sinó la falsa creença que no hi ha absolutament res a fer. Uns esperen pacients a que el sistema per si sol faci fallida, altres ja donen per fet que no passarà res i que preocupar-se per això és crear-se malestar en si mateix.

Ja ho vaig dir en un post, l’hedonisme individualista esta matant qualsevol espurna de canvi. Mentre aquesta generació es pugui embriagar cada divendres i cada dissabte, mentre pugui practicar sexe dia rere dia, no es preocuparà per la resta dels seus companys. Jo puc fer-ho, doncs no passa res.

No sé… no em veig capaç d’afirmar que la cultura actual, que majoritàriament entra dins del sistema i no surt, que és engolida per allò que prova d’increpar, no sigui un punt necessari per la meva croada cap al canvi. Però no sembla haver-hi una alternativa possible a vendre’s.

<Encara que no siguis comerciant, tard o d’hora acabaràs venent alguna cosa> Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet. Aquesta afirmació tan progressista me la va dir fa poc aquesta  veïna de la ciutat. Des d’aleshores que n’estic més segur que tenia raó, per molt que em pesessin. Penses i penses sense parar, et passes tota una setmana intentant demostrar que s’equivoca, que per alguna banda hi ha quelcom que es pot escapar… i l’únic que se’ns escapa és el simple fet de no veure les coses tal com són i deixar-se emportar per idealismes absurds on la realitat és fantàstica, genial, i la generació de l’apatia és en realitat la generació més treballadora de la història de la humanitat.

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

Bogeria natural

Estem a vuit de Març, els barcelonins s’han despertat veient que per fi, després de tot un hivern creient que passaria, nevava. Però… estem al març! Ja s’apropa la primavera i neva com si ens trobéssim al Gener. És cert que si fem una mica de recompte a la nostra memòria, veuríem que sempre que a Barcelona i rodalies ha nevat amb una mica d’intensitat ha sigut per aquestes dates… però segueix semblant una bogeria que d’una setmana en que anàvem gairebé amb pantalons curts pel carrer, haguem passat a unes temperatures properes al cero.

La natura para boja perduda gràcies a nosaltres, i alguns encara ens sorprenem que al costat del mediterrani caiguin flocs de neu.

Desprès d’un matí sorprès per la il·lusió que sempre tenim al veure nevar, m’entero que hi ha hagut un nou terratrèmol d’alta intensitat… Haití, Xile, i ara Turquia. És curiós que sempre caiguin les tragèdies en les zones més desafavorides. És curiós que en poc més de tres mesos haguem sentit parlar de tres terratrèmols d’alta intensitat. És curiós que encara hi hagi persones que neguin el fet que alguna cosa li esta passant al món i no és cap paranoia de quatre ecologistes.

Com la neu qualli agafo la càmera de fotografiar, donarà molts problemes, però té una estètica inigualable.

Misterios de la vida

Un día se perdió en ese triángulo isleño al que algunos llaman Atlántida, y dentro se encontró con todo aquello que llamamos misterioso. Famosos que se dan por muertos, la respuesta sobre la realidad, todos aquellos problemas que el amor nos da, el quid de toda inspiración, el lugar donde poder encontrar el Santo Grial y la suerte cuando la perdemos, un documental con la explicación final de la extinción de los dinosaurios…

Pero eso no era todo, aún había más, puesto que de cosas por saber quedan muchas por relatar. El lo vio, lo conoció, pero a tanto llegó su sabiduría que nada lograba entender, ¿hay vida extraterrestre, dios existe y el alma también, la verdad objetiva puede ser, hay bien y mal…?

Ante cada cuestión que le hacíamos, Jaume Gilvera nos solía responder:

– Sea lo que sea que quieras saber, ciertamente piensa, amigo mío, que la vida misma ya es un misterio…

Diari de supervivència urbana…

Nova secció per començar el mes de Març, potser cada inici de mes tractaré un tema de supervivència urbana. Què vol dir això? Doncs donaré consells, uns millors que d’altres, per poder suportar aquelles petites coses torracollons que es viu dia a dia a la ciutat.

CAPÍTOL 1R: Hola coneixes a Inspiración?

Plaça de Catalunya, Rambla Just Oliveres, Plaça Universitat… qualsevol lloc transitable, una tarda entre setmana, uns nois i unes noies armats amb carpetes impedint el pas als vianants. Què volen? una firma, dades bancàries, en fi, que paguis.

Et miren des de lluny, els fas mala cara? Marxes corrents? Què pots respondre?

– Hola coneixes a greenpeace?

– Si, però estic en una època nihilista i només crec en mi mateix, de fet si fos per mi preferirira que tot se n’anés a la merda… crec que això seria el millor per a la naturalesa.

– Hola coneixes a Inspiración?

-A aquella musa que ve quan li surt dels ovaris i em desgracia el son? Si hi tan! Si la trobes, digues-li que torni perquè haig de renovar el blog!

– Hola tens més de 21 anys? Treballes?

– Si i no, gràcies per recordar-m’ho…

– Hola!

– Ho sento tinc molta pressa!

– Jo també! (resposta que et fa)

– Doncs si també tens pressa no em molestis!

– Hola!

– …

– Hola!?

– …

– (Al quart hola) Què no veus que sóc mut!!!

Altres respostes:

– Tinc un exàmen! Je ne suis pas d’ici! I don’t speak spanish! Al de més avall ja li he dit que em deixeu en pau d’una puta vegada! Ja dono diners a tres ONG més!

Tot i que el més senzill és portar la música a tota castanya a les orelles i passar d’ells encara que et barrin el pas, cosa que crec que seria denunciable i tot! Tanta llei del civisme i no regulen a aquests pobres explotats!

Nota final: No aneu mai a la parada de metro de la L1 de plaça Catalunya un dia de pluja, és horroròs!