Formes de morir

Aquesta és la història de quatre amics que cada dia veien des d’un pujol com de tan en tan marxaven entre un i dos milions d’habitants del lloc on vivien, de cop. En Sergi, la Susana, el Marc i la Maria cada dia estaven més i més intrigats: On deuen marxar? Perquè no tornen?- Es preguntaven. Així que van decidir seguir als emigrants per aconseguir resoldre totes les seves qüestions.

Al cap d’un any, els quatre amics es trobaren al llimb. Tots havien mort en la seva aventura, però com?

En Sergi va explicar que va començar a seguir a tots els altres, cada cop anaven més i més ràpid, semblava una gran cursa. Fins que va arribar a una gran cova fosca i sense res. Allà els seus companys es tornaven bojos cercant no sé que, mentre en Sergi simplement investigava les grans muntanyes marrons que veia al final. Al cap de pocs dies va morir de gana.

La Susana va morir una mica diferent, al estar al punt mig de la cursa va sortir amb tota la resta, però es vam trobar amb un plàstic que no els deixava anar enlloc més. Després va començar a caure aigua i tots es van ofegar.

El Marc va tenir la mort menys tràgica. Al començar la cursa va sortir, com la resta de companys, disparat, fent un recorregut de varis centímetres que dibuixaven una paràbola perfecte, fins a empotrar-se contra les rajoles d’un lavabo públic. Per descomptat va morir pel xoc.

La Maria va morir al final de la carrera, quan ja començava a estar cansada de tan còrrer, va veure una cosa rodona que li donava unes ganes terribles d’entrar. Creia que era la casa ideal, però per desgràcia només hi entrava un dels un o dos milions de personatges que corrien pel seus voltant. I just quan la Maria estava a punt d’entrar, pam! Un company se li va colar i ella va morir de cansament.

Només diré que això es pot interpretar de dues maneres, una és dient que sóc un cristià conservador (que no és el cas). L’altre és veure que sigui com sigui com mori l’espermatozou, s’ha de tenir en compte que quan una dona es queda embarassada s’esta cometen un genocidi igual, ja que al cap i a la fi, només sobreviu un dels milions que corren poer allà dins. Bon final mes!!

Banalització

Després de varies converses en un bar del centre de Barcelona carregat de fum, he entés el comentari de la Begoña en el post ‘una nit a erotica’. El comentari en qüestió és el següent:

Eh tio… Jo també vull saber on es reparteix tanta pasió i tanta tendresa alhora?! Últimament estic decepcionada amb el paper del sexe entre els joves que ni tan sols es donen oportunitats de disfrutar dels plaers. La coherència entre els sentiments sentits, els pensats, els dits i els demostrats; cada cop queden més i més lluny de la satisfacció, ¿perquè? Estem carregats de punyetes, no ens deixem anar i amb la racionalització de l’acte sexual: Quin ha estat l’estímul? Ha estat net? Qué ens comportarà realitzar aquest somni tan breu? Haurem d’anar més enllà per no sentir-nos bruts, per no fer mal? Ho deixem estar i així respectem els vincles establerts sense perill d’estingir-los?…
I dic jo…ens estirpem l’estòmag quan no poguem romandre al costat del llumí que ens encen? Ens estirpem les glàndules simpàtiques… No podem, així que haurem de confiar en que potser en algún racó del món dos desconeguts trobaran caliu dins el mateix llit, embrutaran els llençols i en acabat continuaran amb les seves carícies fins el moment en que s’hagin de separar per no tornar-se a mirar.
Por!?
Valentía?
Fem-ho tots que son dos díes!

Pecaria d’una generalitzacio indeguda si tot és causa de la banalització del sexe, però en gran part n’és el culpable.

El tren estar a rebosar de gent, com sempre la RENFE va amb 20 minuts de retard i inexplicablement als vagons hi ha una gran massificació d’adolescents. Els morrejos són més llargs que els trams entre estació i estació, la jove parella sembla obligada a demostrar davant de tothom que són una parella super cool, que es poden morrejar a qualsevol lloc encara que el morbo esta una mica qüestionat. El noi comenta amb els seus amics, amb la seva novia davant, que follen cada dia sense parar, que si no li fes fel·lacions, ja l’hauria deixat, com tantes altres noies. La noia assenteix a cada mot de degradació de la seva persona (i no estic dient que fer fel·lacions sigui degradant)… total, el sexe es com una pel·licula X més, on si la noia no fa el que l’home vol, queda malament davant de la societat adolescent.

Aquí està el problema, els joves creuen que s’ha de fer sexe perquè és obligatori. Els agradi o no fer fel·lacions, s’han de fer per tindre content a l’altre. Els agradi o no, han de follar a partir d’un moment determinat de la relació pq aixi és com tots ho fan.

-Haig de perdre la virginitat deu meu!! Tinc 14 anys i ho haig de fer ja per no entrar al grup dels pringats que encara no han tingut ni parella!- Exclama una noia que els mira i somriu als comentaris masclistes dels seus col·legues.

Prou ja de tantes fal·lacies! Cada dia pels mitjans de comunicacio ens diuen com ha de ser la relació perfecte (on per descomptat l’homosexualitat queda en bastant segon pla), les sèries per adolescents es fa sexe perquè si… banal, el sexe banal no dona cap mena de sentit a tot el que des Plató s’ha teoritzat sobre l’amor, aquella paraula, per altra banda, completament desconeguda per la majoria. Embrutem els llençols i no marxem corrents l’un de l’altre per respecte… quantes parelles adolescents ho deixen per culpa de que el noi vol sexe immediatament i la noia li va donant llargues? Què ens obliga a follar cada dia obligatoriament i sense que hi hagi un impuls sexual?

La pornografia ensenya moltes coses, però tambe et fa creure que el que veus és tal qual… molts nois i noies crèixen amb aquesta imatge, que tot és el mateix: Noi entra, es morrejen, es despullen, fan un 69, el noi penetra la noia per la vagina, i  segons quines pel·licules, pel cul, la noia te un orgasme que és completament fals, i despres li llepa la polla fins que el noi es corra.

El sexe no és aixi, no el pots viure així, pq llavors treus tot sentiment d’ell. L’èsser humà és, per desgràcia, molt racional; i amb aquesta visio banal del coit encara s’hi torna més.

Por? No, bombardeig televisiu!

Valentia? No, ascendencia social.

Endavant, però quan un vulgui.

L’únic estímul que hi ha en moltes relacions és el simple fet d’integrar-se en una societat completament inherte emocionalment.

Una nit a Erotica

Llums rojes, carrers estrets, lletra impura creuada escampada per tot arreu, dones amb homes, homes amb homes, dones amb dones, gossos amb gats, ocells amb peixos… la força de la luxuria és la paraula més inidicada per poder descriure aquesta ciutat perduda en la imaginació de tots. Cadascú té la seva casa en aquest lloc, tots podem fer realitat les nostres fantasies sexuals, siguin les que siguin, els sexe no té tabus… llibertinatge és el pols de la ciutat d’Eròtica.

Plou a bots i barrals, els carrers cada cop estan més inundats, ella i jo estem a dalt del terrat observant caure la tempesta. Cada cop més xops, cada cop més calats ens anem apropant i apropant, fins que els cossos, mullats de cap a peus s’uneixen en una abraçada… petons que despullen fins a arribar al sexe més desenfrenat sobre l’aigua gélida que refreda la ciutat.

Ella puja per unes escales cap a casa seva, la porta esta mig entreoberta i d’allà surt una llum ténue, un xic atemorida la obre i descobreix un camí de veles rojes, grogues i liles que es dirigeixen cap al lavabo, on hi ha la banyera plena d’aigua amb petals de rosa i olors afrodisíaques. Bossa nova és el fil musical i ell s’hi presenta per darrere amb omplint-la de carícies suaus i plenes de sensualitat. Dins la banyera l’aigua bull i la parella dansa sota la mirada apagada de les veles.

Sucs

La Joana i en Guerau eren una parella, si mes no, peculiar. Un dels seus preambuls al sexe preferits era jugar a diverses coses. No havien oblidat encara la infantesa i els encantava passejar-se per la casa nus, jugar a fet i a amagar o intentar paralitzar a l’altre damunt del llit. Però cada mes que passava, i ja s’acumulaven considerablement, les ganes de jugar s’apagaven. Se’ls havia acabat la passió? O es que havien madurat?

Un dimarts d’hivern, quan el fred colpejava el carrer amb duresa, en Guerau i la Joana estaven a la cuina preparant l’esmorzar. Alla va començar una discussió sobre la perdua de passio que estaven vivint, ell deia que estava cansat de fer sempre el mateix, ella que la rutina de veure’s cada dia era aborrida, ell responia que no entenia llavors que a vegades parles d’un futur vivint junts, ella replicava negant que havia dit aixo… els anims s’anaven encenen cada cop més i més fins que la Joana en un arrebat irat va llençar-li el got de suc al Guerau, aquest s’hi va tornar i en pocs minuts la cuina es va convertir en un camp de batalla de sucs diferents.

Pinya, raïm, prèssec, poma, mango, taronja… el terra era un piscina de colors diversos. La parella estava lençant tots els sucs de la casa.La Joana al veure en Guerau mulla’t va tenir ganes de besar-lo per tot el cos i a l’inversa. Caricies amb aroma a coco, fel·lacions de platan, petons amb gust de fruits del bosc… alla al mig de la cuina, damunt d’un toll de sabors fruitals va iniciar-se un dels millors coits que fins aleshores havien mantingut.

Una setmana més tard van tallar. La Joana s’havia enterat de que en Guerau ja havia fet això amb una tal Clara, amb qui li feia el salt de tant en tant.

Somni d’una tarda de diumenge

AVIS!!: No apta per a ments tabus.

Tres estats diferents en la durada d’un somni, tres estats dels quals un em va fer plantejar la meva salut mental o la salut dels meus amics i companys…

Era un dia qualsevol on jo estava fent casals amb un  grup de gent amb la meva edat, tot anava be, era tranquil, jugavem a pilota i tots reiem i ens ho passavem be. Estat de tranquilitat i satisfaccio per treballar amb un bon ambient. De cop…

Un dels nois que coneixia (pero en el somni, en la “realitat” no) va començar a barallar-se amb tot “cristo”, amb una violencia extrema arrencava cabells a les noies, cops de punys i patades a tort i dret a qualsevol que es passés pel davant, fos petit o gran, va començar a trencar els bancs de l’escola on èrem a cops de cap… En un intent de que parés intentava parlar amb ell i fer-li entrar en rao, però era impossible, la ira l’havia posseit i no hi havia manera d’aturar, o si?

Al rebre el primer cop, tot l’odi acumulat cap a diverses persones del meu entorn va sorgir i va fer bategar el cor d’una manera que mai havia sentit, batecs forts i ràpids que bombejaven la sang als músculs i al cervell, impedint controlar qualsevol impuls raciona, de cop èrem ell i jo sols… Vaig còrrer cap al noi, el vaig tirar a terra, li vaig dir de tot, ell no parava, li vaig trencar un braç i alçant-lo el vaig llançar contra un dels bancs que havia trencat, ell continuava forcejant amb mi, el seu cap va tastar la duresa del tronc d’un arbre i el vaig tirar a terra un cop mes, ell es va cagar amb la meva familia i en tots aquells que conec, i boig completament vaig mossegar la seva orella i se la vaig arrencar… per acabar de rematar la feina només l’havia de matar, la seva sang omplia la meva vista, els seus crits m’impedien pensar clar, vaig obrir la boca per arrencar-li la jugular d’una mossegada… just tenia el seu coll davant quan…

De sobte ell havia desaparegut, davant meu un coll completament diferent m’oferia l’oportunitat de besar-lo i d’acariciar-lo, les seves respiracions profundes m’encantaven, la seva pell suau m’encantava, els seus ulls, els seus llavis, tot era satisfacció, no hi havia odi, sols sentiments positius… on estava? vaig alçar la vista, ella estava estirada a la seva habitació, seminua em demanava que l’abraces ben fort i que acabes el que havia començat… al cap d’una estona ella cercava els condons i jo sols pensava en poder penetrar en la seva satisfacció una vegada i una altra, sentint-la gaudir durant una bona estona, sentint aquelles respiracions que m’havien relaxat…

Ara és el moment de que m’ajudeu, estic boig? sóc un psicopata? tinc un problema o l’inconscient és així de juganer?

Amor, estimar i altres

Potser deu ser fruit d’aquest dies on les roses i els llibres han multiplicat la seva venda, potser és per la manera en que sant valenti es celebra als països com Bèlgica, o potser es perque estic baix de moral… el cas es que m’he posat a pensar, cosa estranya en mi, sobre l’amor.

Encara que ja fa molts anys que hi reflexiono, no soc capaç de desenredar el gran nus que es forma al voltant d’aquest mot, masses connotacions. Estimar es un invent d’uns quants poetes que cercaven un tema amb el qual ser escoltats? No, pero parlar de l’amor i com el veiem sembla cosa de metafisics…

Segons Plató, l’amor veritable es aquell que es dona en el mon de les idees, o sigui jo puc estimar molt a algun que altre amic en aquest sentit ja que intelectualment em sento a gust amb ell (és aixo l’amor platònic). Per Aristotil, l’amor que senten tots els elements cap a la divinitat es alló que els fa moure, hi ha moviment com quan estas en un ball i cerques sense parar a aquella persona que desitjes, et mous cap a ella, t’hi apropes… però totes aquestes concepcions difereixen bastant del que molts creuen quan parlen d’amor.

He trigat anys en poder afirmar que allò al que des de petit m’han ensenyat com a sentit del mot és fals. Estimar no és sentir-se atret per una bellesa espaterrant, tampoc coincidir en la majoria de gustos amb la teva parella, no es la passió desenfrenada, no és sentir una devocio constant a ell/a, no és voler crear una familia, no es voler crear un microcosmos on nomes existeixen el tu i el jo, i uns no es mes que ara no recordo…

He mentit, he dit que estimava quan nomes volia sexe, he dit que estimava quan nomes m’agradava la seva conversa, he dit que estimava per pressio. Aquesta paraula ha estat durant temps una idea negativa, una idea que em provocava tristesa al no poder-la tastar. Fins que un dia em vaig adonar que no era res mes que una idea, una mera idea i ja esta, i com a tal, una nova definicio per crear. Des de llavors, no he plorat mes… la soletat que veia va passar a ser independencia emocional, els valors que la societat implicava a la idea eren cendra d’un foc devastador semblant a la passió… al meu voltant, l’amor havia passat a ser una columna de fum que es dil·luïa entre les respiracions profundes de la meva “anima”.

Què és l’amor?

un concepte metafisic…