De moda.

L’Olga i en Marcel anaven a comprar roba per al noi. Aquest portava tota la vida heredetant la roba dels seus cosins o familiars, cosa que l’havia portat a no haver de decidir mai que posar-se perque tot ja li estava bé. Però al començar a sortir amb l’Olga es va veure obligat a anar a comprar, es clar que ella era una noia obsessionada amb la imatge que es pot transmetre per la roba i el Marcel no era precissament hom que seguís els estereotips que any rere any variaven. En Marcel era un amodal.

– T’agraden aquests pantalons?- li preguntava l’Olga.

– Pssi… – responia en Marcel.     Qué s’hauria comprat el meu cosi?

– O prefereixes aquests??

– No, els primers.    A veure si així marxem d’una vegada que em posa nerviós estar aqui.

– D’acord, però em sembla que te’n fan falta més.

– En serio? Però si amb aquests ja en tindré tres!    No sé perquè en necessito cap altre…

– Bé, per avui ja t’he educat prou… ostres!! mira aquests jerseis!! Un d’aquests faria conjunt amb els pantalons!!

– Gasto una M, aixi que no cal que me l’emprovi… oi??   Que ja estic fart! Odio aquests locals!! Uns minuts més i…

– Que dius boig!! Hem de comprovar que et queda bé realment!! I si no m’agra… t’agrada?

– Ahhhhhhgggg!!!!!!!!!!!

En Marcel pres per una ràbia induida pels nervis va començar a llançar els pantalons que tenia a la mà contra l’Olga, després corregué per tot el Zara amb les mans al cap cridant conignes ininteligibles, s’aturà davant les sabates i les lligà totes formant una llarga corda que tirava contra els aparadors i recuperava… entre la trencadissa de vidres es sentien les veus de l’Olga desesperada de la imatge que veia, el Marcel s’anava transformant en un èsser lila que creixia de tamany trencant el jersei de la talla M. Entre l’horror general de la multitud en Marcel marxava cap al camp, allà l’esperava la resta de la familia.

– Ai fill! Per fi t’has transformat en el que som!!

– Vols dir mare que som extraterrestres??

– D’on creies que treiem la roba? Quan els teus cosins es transformaven et passavem la seva roba perque ja no els calia!

– Sembla lògic pare…

– Ahhh!!! He fet l’amor amb un extraterrestre!

– Adeu Olga.

No em pregunteu com he arribat a aquí, sols sé que a vegades les mans comencen a escriure i surten resultats que si m’els currés una mica més servirien per fer un curt per enviar al festival de Sitges.

Idioteses

Sol ser una sensació comuna quan començo a agafar el ritme de la rutina, la de sentir-me membre d’un gran ramat… pero no en el sentit nitzscheà, més bé seria com si fos una gota més dins d’un gran mar anomenat Societat. Si, sé que últimament m’he posat molt pesat amb el tema, però és que des de que no tinc MP3 que el so de la multitud m’atrapa en aquestes reflexions.

Trobo aclaparador el nombre d’infraestructures que s’han arribat a construir per al bé comú quan estic a plaça catalunya agafant un tren juntament amb uns pocs més ciutadants. M’ofusca caminar entre males cares o baixar per la rambla de Barcelona, amb els turistes aturant-se per tot arreu, les prostitutes amagant-se de la policia i els llauners avasallant-te des de que es pon el Sol fins al dia següent… És l’anonimat el que em provocà aquests pensaments idotes?

Aleshores arribo al meu barri, i tot canvia. Les terrasses estan plenes de gent i el meu ull no para d’observar taula per taula. M’agobio tan per tan sols quedar bé al veure hom i saludar-lo!! Llavors noto el meu cos un instrument perfectament creat per a moure’s entre la gent, observo, calculo cada passa dels del meu voltant, quina és la velocitat dels cotxes i instintivament el meu cap es gira a cada carrer sense necessitat de que li ho mani. Descendre la rambla es torna un joc entre matemàtic i instintiu… Una demostració de que les matemàtiques estan a la naturalesa?

I el temps s’atura per deixar-me gaudir d’un paisatge que normalment odio, la respiració profunda inunda el cos, el pols tremola, mentre la resta del cos es manté ferm i s’erigeix, ple d’orgull sota el pensament de que estic per sobre de molts que són incapaços de veure i alegrar-se del seu entorn. M’aturo de cop a la plaça de l’ajuntament i somric com un idiota al adonar-me que un edifici te diferents tonalitats de pintura… Serè capaç de descriure el món tal com el veig?

Però el final del dia arriba quan per endevant tinc les 72 escales predisposades a ser trepitjades a un ritme o un altre segons el meu estat anímic, que sol ser lent i feixuc per les poques ganes d’agafar el llit i somiar que segueixo impregnat de soledat… A veure quan començo a treballar i oblido d’una vegada totes aquestes idioteses!

Fragmentos

Tras pasar las puertas de la justícia,

la que esta perdida en mares de de leyes que no encuentran el bien,

iba andando acompañado por las musas del arte,

la inspiración y la imaginación.

_________________________

De golpe,

una encrucijada y una diosa en medio,

somriente.

_________________________

Tiempo atrás ya guié al pensador hacia el camino de la verdad y del Ser.

Mas hoy toca otra elección,

hoy toca dejar la metafísica para más adelante.

Has llegado aquí dudando de la vida y en un momento dado, toca decidir.

No te diré <<escoge estes sendero>>

porque la vida es conocer,

vayas por donde vayas.

_________________________

¿La razón o la locura?

Hasta ahora has andado en un punto medio, pero toca decidir

y por eso has llegado ante mi.

_________________________

Ningún camino es defintivo, todo gira,

se une y se separa, sin cesar.

_________________________

Vivir i conocer es lo mismo, aunque te decidas por la locura.

_________________________

La razón te enseñará el bien universal,

pero seras desgraciado

al entender que nadie te entendera.

_________________________

La locura te llevará hacia lugares imprevistos,

llenos de movimiento de colores desconocidos,

la creación sera tu compañera,

aunque es posible que nadie te entienda.

_________________________

Sea cual sea tu elección, seras incomprendido.

Te toca escoger…

(El dia que wordpress faci un format que permeti escriure poesia tot quedara millor, mentrestant un fa el que pot i la seva paciencia li permet.)

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.