Nihilisme Constructiu

La gràcia d’un castell de sorra està en que un cop ensorrat, al reconstruir-lo segurament hi haurà grans de sorra nous i, per tant, el castell mai serà igual.

A finals del segle XIX el nihilisme radical dominava gran part del discurs filosòfic d’Europa, cosa que va portar a Nietzsche a criticar-lo i parlar de nihilisme constructiu. Quina és la diferència? Els primers només destrueixen els discursos per quedar-se en el no-res, és a dir, el no-res és el fonament del seu plantejament, són el lleó que acaba amb el camell. En canvi, el segon ve a ser el nen, aquell que juga amb la moral i cosmovisió que en un principi li ha sigut imposat, modificant les normes, és a dir, aquell que del no-res construeix nous jocs.

Això ha sigut un resum molt curt i ràpid de dues de les tres figures de Nietzsche… potser massa curt, però el que interessa aquí no és parlar d’això, sinó de la figura del nen.

Per una altra banda podríem fer un breu recordatori de Kant, de fet de l’únic que m’ha interessat de tota la seva filosofia. Segons el xinés Konigsberg, tot filòsof ha de passar per una etapa d’escepticisme on es posa en suspensió de judici tot el que s’ha aprés per tal de poder crear un nou pensament.

Per poder fer del nihilisme quelcom constructiu és necessari primer destruir el teu propi pensament, pensament que està influenciat per un moment històric, una cultura, una educació, l’entorn social… per tant, s’ha de destruir també totes aquestes influències. Per exemple: sóc català, d’una ciutat més aviat obrera, formo part del postmodernisme, de família en certa mesura cristiana i d’un entorn d’amistats majoritàriament d’esquerres. Anem per passos…

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Tot comença i tot acaba

Avui fa dos anys va començar aquesta aventura internauta i ha arribat el moment de posar-li eltoc final, una sepultura que doni pas a noves idees, a nous projectes i no em tingui obsessionat en la necessitat de renovar, pensar quelcom innovador per escriure.

El dia 14 d’Abril de 1931 es va proclamar la segona república espanyola… va ser aquesta la meva data d’inici, potser pel fet que per molt que hagi procurat evitar la política, sempre m’he considerat republicà. De fet m’atreviria a dir que una republica federal seria un bé per a Espanya.

93 paraules… que ja en són més… sóc ara una cosa… però tot es segueix movent… trastorn bipolar?… millor demà… societat de l’apatisme… … … m’encanten els punts suspensius.

!!!

Absurditats a banda, en aquests dos anys he pogut gaudir dels vostres comentaris, cosa que m’ha fet reflexionar i madurar meu pensament. Puc arribar a dir que Kant quan deia que l’escepticisme és necessari per poder madurar, tenia raó, malgrat que es va equivocar molt al dir que la maduresa era el criticisme. Així que dóno les gràcies a tots els lectors que durant dos anys m’heu anat seguint, i sobretot a l’Arqueòleg i al Miki.

Encara que això sigui un final, reconec que potser de tant en tan deixo a aquest blog en coma donar certes esperançes alas seus familiars de recuperar-se. O sigui que depenent de com alguna dia renovaré, i seguiré comentant als blogs on ja ho feia.

Feliç dia de la República a tothom, mori el Borbò. (Si, tinc molt clar que també hi ha republicans fatxes, però això ‘és igual)

Escena 1 any 3 dies

Dos personatges, X i Conjuntbuit!. X porta un tratge negre i Conjuntbuit porta una camisa groga i pantalons de pana. Estan asseguts un cara a l’altre.

X: Hola senyor Conjuntbuit!, ha vingut a parlar de la seva obra potser?

ø!: Bé, podria fer-ho si tingués algun llibre per presentar… jo només estava al públic, l’Arqueòleg em va dir que era un programa molt interessant i que hi havia d’anar i no sé ben bé perquè m’heu fet pujar a aquí dalt.

X: Doncs només per fer-te una sèrie de preguntes relacionades amb els esdeveniments que durant un any han succeït en la teva vida. Creus que has fet una involució en el teu pensament?

ø!: suspirant Involució? No t’ho sabria afirmar, és cert que durant un temps feia una defensa fèrria d’un escepticisme mal entés, suposo que amb el pas dels mesos i estudiant amb una mica de profunditat m’he adonat que ho feia molt malament. També haig de dir que jo vivia molt feliçment en una gàbia on només feia reflexions a partir de fotografies i que la feina de pensar més el que dic ha fet baixar la producció.

Però dubto molt que sigui una involució.

X: Bé això és el que tu creus… et diria que la teva ironia s’ha perdut molt últimament i que ets incapaç de posar una mica de sarcasme a aquelles contradiccions que dia rere dia veus, afegeixo que t’has perdut en un deliri paranoic que no et permet tocar amb els teus peus a terra.

ø!: tens No és veritat que hagi perdut ironia, el que passa és que el meu entorn ja és prou absurd com per posar-ho de manifest, seria redundant i aborrit. Per a mi és molt millor posar una mica de bojeria a la realitat, trobo que així se’m fa menys pesat escriure. I és evident que el canvi no és producte d’afluixar o no, si nó de madurar o no.

He trobat el meu que en aquest espai i per molt que li pesi a l’audiència em sento incapaç de fer textos plens de radicalitats.

X: En sèrio? Quin és el seu proper projecte?

ø!: Estic pensant escriure una mica a favor de la ignorància, del cristianisme (encara que no sigui creient), del futbol, de la moda sexista i també de la televisió escombraries… encara que tot es pot emmarcar en el primer. El titularé ‘L’ignorant si que és feliç!’

X: endormiscat A part d’escriure les teves reflexions has estat embarcat en una altra cosa, un relat que segueix a mitges tintes el teu estimat manifest. De què es tracta?

ø!: Bé durant el mes de març i abril he estat participant en el concurs d’unificcions… al principi no sabia per on començar a escriure però al final m’ha sortit un relat de quatre parts realment estrany i que si es llegeix fora de context (de la desconeixença de com sóc) pot sobtar molt.

També he estat acabant els textos d’una exposició… però això no interessa. Millor que continuïs amb les mossegades.

X: Una última cosa, a que creus que es deu la caiguda de visites?

ø!: A varies coses. Falta de textos amb contingut interessant. Falta de textos provocadors. Falta d’originalitat al presentar els relats i en la seva temàtica. Falta de tot menys lletres… m’he tornat avorrit fins i tot per a mi mateix.

X: No cal que ho juris. L’audiència del programa a caigut en picat i jo no m’he adormit de miracle… adeu.

ø!: adeu.

Dies negres

Hi ha un cop cada cert temps (hauria de començar a apuntar-ho en un calendari?) que el destí m’ensenya els seus límits i em demostra lo malparit que pot arribar a ser. Ahir va ser un d’aquells dies.

Cada cosa que havia de fer, cada instant del dia que tenia previst gaudir es transformava en una bola de merda cada cop més gran. No es pot explicar el perquè ja que els events es succeixen sense sentit en una espiral que em fa sentir intranquil i desituat. Quan això em passa l’únic que cerco és arribar a casa, tancar-me a l’habitació i escriure, relaxar-me, llegir, tocar un instrument i esperar que el dia acabi d’una vegada.

A voltes és un dia, d’altres vegades es fa tan llarga la succesió de males experiències que retornes al vell escepticisme per destruir, en certa manera, aquells fonaments que t’estaves construint denotant certa maduresa intel·lectual (encara que no del tot formada) per tornar a començar des del no-res. Però si haig de ser sincer, això ja m’agrada que em passi, tot i que el meu entorn és el que rebrà les conseqüències.

Per sort les meves amistats saben aguantar el xàfec, no com la maleïda RENFE que ahir em va perjudicar i molt.

Post personal, no m’agrada fer-ho però avui en tenia la necessitat. Esperant començar la Universitat per recuperar l’inspiració d’una vegada… queden 4 dies només.

La fonamentació de la ètica

Ahir vaig assistir a una classe on el professor, un catedratic que es vol presentar al rectorat, ens parlava d’aquest tema sense entrar en el que realment importa de la fonamentació. Quin discurs etic es el veritable o el que podem seguir?

S’em va explicar li tipic de sempre, que hi ha dos grans blocs de discursos, els racionalistes i els empiristes,i dins d’aquest diverses formes d’enfocar el fonament ètic. Però d’aquesta exposicio hi veig dos problemes: Com es pot construir un discurs ètic sobre un pilar que per molt fort que sigui pot ser destruit amb una bomba de rellotjeria? Exposar a classe la varietat de discursos ètics, no dona peu a la critica relativista? Una qüestió que no es pot situar enmig dels problemes es la de on queden filosofies que no siguin ni empiristes ni racionals, o es que nomes existeixen aquestes?

Ampliem la primera pregunta. El fonamentisme és un sistema que ha estat criticat per molts pensadors, des de l’escepticisme fins a Carnap. La debilitat d’aquest discurs recau en la petició de principis (un dels 5 tropos d’Agrippa) ja que arriba a un punt on has d’invocar a quelcom indemostrable per poder fonamentar la resta. Per molt irrefutable que sembla que sigui l’imperatiu categoric, aquest esta basat/defensat per una entitat metafisica que em d’acceptar, perque si no ens sembla absurd viure malament la nostra vida si no rebem cap premi en l’eternitat (veieu com el cristianisme va afectar el pensament de Kant). Carnap proposava desde la seva epistemologia el coherentisme, però dins de la ètica es complicat aplicar-ho.

La divagació següent és més obvia i esta més en contra del discurs del professor. Està bé que se’ns expliqui el màxim de coses possibles sobre les corrents i com estan estructurades discursivament, però no és lògic parlar-n’he alegrement sense posar en problemàtica la qüestió del discurs que és la fonamentació ètica. El primer problema és el fonamentista, però el que és molt clar és que hi ha una disparitat de discursos sobre una mateixa cosa que no podem decidir quina és la veritable o quina te més raó que l’altre. Començant per les dos corrents que ja es critiquen entre elles i despres les subcorrents que cada gran bloc filosofic té també es critiquen entre elles. Per exemple, Hume que se suposa que és empirista critica Descartes que es racionalista, però es que al pobre Descartes també va ser criticat per altres racionalistes com Spinoza. O sigui que sense anomenar-lo en el seu discurs, ni voler-ho, el professor estava incentivant el relativisme entre els seus alumnes.

Per acabar deixo una qüestió per reflexionar, qui pot dir quina corrent ètica és millor que una altra?

Potser la resposta mes clara i que ens sorgeix a tots és: Jo mateix. Però sota quines influencies ho afirmes?

Nits en la soledat

El cansament brota de sota terra, amb unes arrels fortes però incapaces d’absorvir la poca aigua que hi ha i els minerals d’una terra herma, la terra de la veritat. El relativisme colpeja tot pensament com si una ràfaga de vent fos, com si d’aquesta terra em volgués alliberar… què és cert? Què és fals? No es pot saber res i tot i això escric, penso, creo, actuo… si no hi ha res que ho fonamenti, per que ho faig? com ho faig?

És un impuls, tinc un impuls, el de fer crèixer les arrels i fer pujar les meves branques ben amunt. Però les meves branques no són belles… la meva copa creix enmig d’una balança, on una meitat esta seca, podrida, i l’altre intentar fer brotar fulles de colors estrambòtics. Una balança de ball mig equilibrat desperta el meu ser profund i adorm el superficial. I es llavors quan analitzes cadascuna de les accions dels sers superficials que t’envolten a diari.

Els sorolls nocturns no em desconcetren, ja que tan sols estic pendent d’una sola cosa, d’escriure. Cada paraula que embruta el paper sorgeix sense pensar-s’ho. Les metàfores apareixen soles, sense que m’hagi de parar a pensar-les, ni me n’adono, i després llegeixo i penso… d’on ha sortit això? És aquest estat d’escriptura automàtica capaç de fer-me replantejar allò que critico i alhora allò que toco?

El pensament, la llengua, ha de cavalcar, ballar, entre lletres i paisatges; renovant-se a diari, com aquella inspiració al capdamunt d’un pic, un aire fresc qu’anheles i qu’arriba pur a uns pulmons castigats pel fum de les responsabilitats absurdes que contaminen la ciutat. Responsabilitats d’una societat egoista on es sobrevalora el jo més superficial. Enfonsat dins d’aquesta merda pots meditar sobre quines són les causes d’això… però prefereixo sentir l’olor de fems per escapar d’aquesta nedant amunt, ben amunt, fins sortir-hi i dir aleshores: “ja em puc netejar!”. Miro al fons de la bassa d’excrements i penso, no és absurd que segueixin immersos en una falsa raó que els ofega, els podreix? Ja no hi sóc en aquella falsa raó, però pot ser molt bé que estigui en una altra de més pudent…

I es llavors quan arriba el moment en el que la bogeria comença a fer de les seves i s’infiltra dins la teva ment i et fa replantejar-te una qüestió que la raó sempre obvia… Qui sóc jo? Existeixo?

OGASA 270708

P.D: Tan sols dir que el cogito cartesià ja va ser criticat temps enrere.

la revolució que no arriba

Era un dissabte plujos, d’aquells que et recorden constantment que tens ressaca i que l’unic que desitja el cos és dormir, i jo jeia apalancat al sofa… Amb el pas de les hores l’esquena em començava a fer molt de mal, un d’aquells mals incòmodes que no et deixen descansar tranquil pero que, curiosament, no fas res per acabar-lo. Mal, cada cop mes mal, què m’obligava a seguir davant la televisio veient pel·licules dolentes? L’apalancada, l’apatia em repetia una vegada i una altra que no valia la pena alçar-se del sofa i sortir al carrer i dir ben alt el mal que em feia l’esquena…

De sobte, un fort soroll va fer-me alçar de cop… unes passes s’escoltaven al terrat de casa, unes passes estranyes que no em recordaven al de cap èsser conegut… pujo o no pujo? PAM! Un cop al terra va fer tremolar els fonaments de casa meva… PAM! La façana va caure, la màscara que em permetia ser un desconegut va caure… PAM! Una trencadissa provinent del terrat em va fer recordar d’on venien els cops. Pujo… uns èssers rars armats fins a les dents, si es que en tenien, observaven el terreny… fugir va ser la meva primera reacció, però mentre baixava les escales vaig tornar al terrat… per que fugir? no és més divertit enfrontar-se a una mort segura?

Els marcians havien invaït casa meva, el menjador era el quartel general d’una guerra entre especies i la meva habitació el punt des d’on es comunicaven amb els alts comandaments… com ho sabia? No ho sé, potser m’havien confós per un d’ells. Vaig decidir parlar amb ells…

– Piripim pimpim piripi pimpim!

Els vaig explicar que era l’espia que havien enviat feia anys enrere i que no m’enrecordava ja de parlar el seu llenguatge… suposo que s’ho van tragar… van preguntar-me si la humanitat estava capacitada per enfrontar-se a ells, els vaig respondre que la humanitat porta tant de temps apalancada al sistema capitalista que es incapaç d’enfrontar-se a uns valors que han perdut tota la seva raó de ser. “Sistema capitalista? Jajajajaj! Són l’espècie més involucionada del sistema solar! Fins i tot els plutins saben que el capital només crea ments manipulables i societats analfabetes culturalment!” diguè un marcianu rient sense parar… “Cal començar una revolució, adoptarem la forma dels humans i ens alçarem contra tot. Aviam que passa…”

I això van fer, la revolució va començar, una turba de marcians/humans va assaltar el parlament amb una ràbia continguda durant anys a causa de la por a l’opressió policial. La nit es va convertir en dia a causa de les flames que fonia els edificis de la ciutat, el vent dels càntics a la llibertat derruïa els castells de cartes construits per cures, politics i els mitjans… tot queia, tot desapareixia i només quedava el no-res… el buit, aquell buit que ens envolta constantment, aquell buit en el saber, en la consciència de la humanitat…

I aquest buit va fer fugir corrents els marcianus, no entenien com era que una espècie aparentment tant progressista (de progrés) estigués tan buida interiorment, els dogmes els havia xuclat “l’anima”, l’esperit crític. Durant un temps ens creiem a la religió, ara a la ciència… estem condemnats a creure tot el que ens venen com a cert quan s’ha demostrat, amb la decadència del cristianisme, que les veritats absolutes no poden ser possibles.

La revolució havia acabat amb tot, però la humanitat era incapaç de crear res de nou. Jo vaig decidir anar al mar, i apalancar-me de nou contant les onades que, com qualsevol intent d’aconseguir una veritat, acabaven trencant-se a l’arribar a la costa del escepticisme.

Castells de sorra

“En Txus era un noi que des de sempre havia desitjat ser arquitecte, però no un de qualsevol, sino l’arquitecte dels castells de sorra. Cada dia des dels 5 anys anava a la platja i es dedicava a crear noves construccions. Als 30 va començar la seva gran obra, un castell tan bell que deixes a tota la humanitat bocabadada. Amb l’ajuda de quatre amics seus va aixecar els fonaments d’un edifici que ells creien invencible… amb el pas del temps s’hi van afegir vuit col·laboradors mes.

Amb el pas del temps el castell creixia i creixia, fins gairebé arribar al cel. Potser era aquesta la idea principal que tenia en Txus, potser tan sols volia divertir-se una estona. Al final, en Txus va ser detingut acusat de pendre estupefaents… algu el va delatar, pero mai es sabra quin dels seus amics va ser.

Avui, el castell resta mig derruït a la costa Palestina, el mar del dubte i de la critica xoca constantment contra ell intentant que la mentida que tan mal ha fet al pensament moral d’Occident acabi sent uns quans grans de sorra escampats per una platja anomenada realitat.”

Aquesta fabula anticrisitiana només vol fer recordar una cosa: Les veritats són castells de sorra que es poden derruir. Per tant no hem de creure que aquella construcció que construim és indestructible, ja que fer-ho ens pot provocar un gran dolor existencial quan ens la destrueixin.

què és l’escepticisme?

Fa molts anys, en plena crisi dels valors de la Grècia “clàssica”, va sorgir un seguit de pensaments enfocats plenament a la ètica i la moral, com ara l’estoïcisme, l’epicureisme, els cínics… Pirró de Elis va pensar llavors que la decadencia de la veritat era causada per la existencia dels dogmatics. Cada secta tenia el seu criteri propi de veritat, que curiosament es contradeia moltes vegades amb la resta. I aqui és on Pirró va començar a pensar… què és la veritat?

Basat en un principi bastant relativista, aquest pensador va iniciar el que per molts seria el cancer de la filosofia i per altres una corrent necessària per assolir la veritat: L’escepticisme.

Curiosament, els anys han anat passant i l’escepticisme sembla perdut, sense rumb, derruït… però això és causa de la pèrdua del valor de la filosofia en el món actual i del creixement de la idea que la ciencia és l’únic pensament i saber capaç de donar guanys econòmics… un cop més els diners han pogut més que la recerca de la veritat. I jo em pregunto, què és la veritat?
No es pot saber, cada fonament, cada creença, esta en mans del nostre saber. Com podem arribar a afirmar que tot el que tenim davant es cert? Som capaços de descriure tota la realitat? Realment sabem? La ignorància camina cada dia pels carrers, agafa el metro, esta al bar xerrant i bebent. Aquesta ignorància viu feliç, però viu també enganyada. Si a molts ens sembla absurd que la gent segueixi creient en el Déu cristià, perquè no ens sembla absurd creure en les matematiques? Tan l’un com les altres són
producte de la nostra ment, i per molt que se’m digui que les matemàtiques estan en la naturalesa… no serà que hem intentat demostrar que està quan potser no és així? El poder del llenguatge es molt gran, si tu agafes i mentalment crees una idea (un grafet és un algo que té quatre potes) i després et topes amb allò descrit (ostres un gat, una taula, una cadira, un gos… heus aquí uns quants grafets!), és que hem assolit una veritat? Si amagues un objecte entre uns arbustos i despres el trobes entre aquells arbustos, de què serveix enorgullir-se? Doncs el mateix amb els fonaments matemàtics.

La falsetat omple les ciutats d’aire contaminant, si no som capaços de ser sincers amb els nostres companys… com podem ser tan incrèduls per acceptar com a cert tot el que ens diuen? Això és ridicul.

per acabar:

Volem jugar amb tu, poder mirar els teus somriures, abraçar cada frase amb les orelles ben obertes, degustar els pensaments que ens infonts, que ens aclaren les realitats. Veritat, perduda en les paraules jeus pacient, esperes que la gent et trobi… però no! no podrà ser…

Ens hem deixat captivar per la falsetat.