Aquest conte el vaig escoltar per primera vegada farà cosa de nou anys i des d’aleshores em va deixar fascinat. L’he explicat moltes vegades i sempre m’acabo emocionant quan arribo al final. Per això, i pel bé de les generacions futures, crec que és necessari transmetre’l.
Recordo que quan tenia uns quinze anys vaig anar per primer cop a Barcelona amb els meus amics, sense la companyia dels meus pares. Vam decidir anar al carrer Tallers, ja que havíem escoltat moltes coses sobre aquest carrer i la curiositat ens envaïa. No ens va defraudar. Estava ple de botigues de música i roba més o menys alternativa… però jo em vaig quedar bocabadat amb una botiga en concret, era una botiga de teles. Després d’insistir bastant hi vam entrar. A l’interior em vaig quedar parat davant d’una de les teles en venta, era, com ho diria… fantàstica, no podia deixar de mirar-la, tenia unes formes estranyes i uns colors estrambòtics que variaven segons la perspectiva, era LA TELA! Sense pensar-m’ho dues vegades vaig comprar-la tota.
En arribar a casa vaig estendre la tela damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb ella, en tenia prou com per fer un preciós abric. Ai! M’encantava aquell abric, no me’l treia per res del món, fos hivern o estiu sempre el portava posat i anava dient als meus amics i coneguts: Mireu quin abric que tinc! Mireu quines formes més rares té la tela! I quins colors! Però va passar el temps i l’abric va començar a fer-se malbé. Tot i això no podia llençar-lo, de manera que vaig posar-lo damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què podia fer.
Després de donar moltes voltes vaig pensar que el millor era fer de l’abric una camisa. Buah! Era genial aquella camisa, tenia uns colors i unes formes inimaginables, brutal! De manera que sempre la portava posada, qualsevol excusa era bona per ensenyar-la a la resta de la gent… fins que una nit de festa se’m va caure un cubata a sobre, deixant una gran taca negre inesborrable. Trist vaig posar la camisa damunt la taula i vaig pensar què carai fer amb la tela, encara es podia aprofitar alguna cosa.
Després de mirar-la i remirar-la vaig saber què podia fer-ne: Un barret. M’encantava aquell barret! Tenia uns colors, unes formes… indescriptibles! Era el millor barret del món i quasi no me’l treia ni per dormir, volia que tothom tingués l’oportunitat de gaudir-lo tant com jo. Però va arribar la tardor i amb les pluges es va mullar tant que es va encongir i ja no em cabia, de manera que capcot me’l mirava damunt la taula del menjador pensant com intentar aprofitar el que em quedava de tela.
Després de pensar-ho molt vaig decidir que el millor era fer un mocador. M’encantava aquell mocador! Era, com ho diria, el millor mocador del món, amb aquells colors estrambòtics i aquelles formes estranyes, tenia rodones, quadrats, cubs… qualsevol forma pensable i més! El portava a tot arreu ben col·locat en la butxaca d’un camisa perquè es veiés. Els meus amics i companys sempre em deien “Carai quin mocador més xulo!” i jo tan content de mostrar aquella joia a la resta de la gent. Fins que un dia em va venir un esternut i sense pensar-hi vaig agafar el mocador. Atxem! I el mocador que tant m’agradava va quedar inservible. Més trist que mai vaig posar el pobre mocador sobre la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb la poca tela que em quedava.
Després d’unes hores capficat vaig arribar a una conclusió, faria un botó. M’encantava aquell botó! Tenia encara totes aquelles formes genials i aquells colors preciosos! El portava posat en qualsevol peça de roba, fins i tot el banyador! Els meus companys i amics es quedaven de pedra quan el veien, com si aquell botó els hipnotitzés. Era el millor botó del món. Però un dia el botó va caure en un pot d’àcid mentre feia un experiment quedant gairebé destruït. La tristesa m’omplia per complert, el que em quedava de la meva estimada tela era inservible, no hi havia cap cosa a fer. Tot i així vaig posar la poca tela que em quedava, aquella tela que tant m’agradava (amb aquells colors, aquelles formes impossibles), damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què en podria extreure d’ella.
Al cap de poc ho tenia ben clar… d’aquell tros de tela ínfim que tantes bones experiències m’havia donat, que tant m’havia agradat, en trauria aquesta història per vosaltres.
ø! 