El meu conte preferit

Aquest conte el vaig escoltar per primera vegada farà cosa de nou anys i des d’aleshores em va deixar fascinat. L’he explicat moltes vegades i sempre m’acabo emocionant quan arribo al final. Per això, i pel bé de les generacions futures, crec que és necessari transmetre’l.

Recordo que quan tenia uns quinze anys vaig anar per primer cop a Barcelona amb els meus amics, sense la companyia dels meus pares. Vam decidir anar al carrer Tallers, ja que havíem escoltat moltes coses sobre aquest carrer i la curiositat ens envaïa. No ens va defraudar. Estava ple de botigues de música i roba més o menys alternativa… però jo em vaig quedar bocabadat amb una botiga en concret, era una botiga de teles. Després d’insistir bastant hi vam entrar. A l’interior em vaig quedar parat davant d’una de les teles en venta, era, com ho diria… fantàstica, no podia deixar de mirar-la, tenia unes formes estranyes i uns colors estrambòtics que variaven segons la perspectiva, era LA TELA! Sense pensar-m’ho dues vegades vaig comprar-la tota.

En arribar a casa vaig estendre la tela damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb ella, en tenia prou com per fer un preciós abric. Ai! M’encantava aquell abric, no me’l treia per res del món, fos hivern o estiu sempre el portava posat i anava dient als meus amics i coneguts: Mireu quin abric que tinc! Mireu quines formes més rares té la tela! I quins colors! Però va passar el temps i l’abric va començar a fer-se malbé. Tot i això no podia llençar-lo, de manera que vaig posar-lo damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què podia fer.

Després de donar moltes voltes vaig pensar que el millor era fer de l’abric una camisa. Buah! Era genial aquella camisa, tenia uns colors i unes formes inimaginables, brutal! De manera que sempre la portava posada, qualsevol excusa era bona per ensenyar-la a la resta de la gent… fins que una nit de festa se’m va caure un cubata a sobre, deixant una gran taca negre inesborrable. Trist vaig posar la camisa damunt la taula i vaig pensar què carai fer amb la tela, encara es podia aprofitar alguna cosa.

Després de mirar-la i remirar-la vaig saber què podia fer-ne: Un barret. M’encantava aquell barret! Tenia uns colors, unes formes… indescriptibles! Era el millor barret del món i quasi no me’l treia ni per dormir, volia que tothom tingués l’oportunitat de gaudir-lo tant com jo. Però va arribar la tardor i amb les pluges es va mullar tant que es va encongir i ja no em cabia, de manera que capcot me’l mirava damunt la taula del menjador pensant com intentar aprofitar el que em quedava de tela.

Després de pensar-ho molt vaig decidir que el millor era fer un mocador. M’encantava aquell mocador! Era, com ho diria, el millor mocador del món, amb aquells colors estrambòtics i aquelles formes estranyes, tenia rodones, quadrats, cubs… qualsevol forma pensable i més! El portava a tot arreu ben col·locat en la butxaca d’un camisa perquè es veiés. Els meus amics i companys sempre em deien “Carai quin mocador més xulo!” i jo tan content de mostrar aquella joia a la resta de la gent. Fins que un dia em va venir un esternut i sense pensar-hi vaig agafar el mocador. Atxem! I el mocador que tant m’agradava va quedar inservible. Més trist que mai vaig posar el pobre mocador sobre la taula del menjador i vaig començar a pensar què fer amb la poca tela que em quedava.

Després d’unes hores capficat vaig arribar a una conclusió, faria un botó. M’encantava aquell botó! Tenia encara totes aquelles formes genials i aquells colors preciosos! El portava posat en qualsevol peça de roba, fins i tot el banyador! Els meus companys i amics es quedaven de pedra quan el veien, com si aquell botó els hipnotitzés. Era el millor botó del món. Però un dia el botó va caure en un pot d’àcid mentre feia un experiment quedant gairebé destruït. La tristesa m’omplia per complert, el que em quedava de la meva estimada tela era inservible, no hi havia cap cosa a fer. Tot i així vaig posar la poca tela que em quedava, aquella tela que tant m’agradava (amb aquells colors, aquelles formes impossibles), damunt la taula del menjador i vaig començar a pensar què en podria extreure d’ella.

Al cap de poc ho tenia ben clar… d’aquell tros de tela ínfim que tantes bones experiències m’havia donat, que tant m’havia agradat, en trauria aquesta història per vosaltres.

Pors

El Roger i l’Albert eren bons amics. Tots dos vivien junts en un pis del barri centre d’una ciutat qualsevol, cosa que aixecava rumors sobre si realment eren només amics. Quan va arribar l’estiu els dos van anar a una caseta perduda enmig de la muntanya que els pastors utilitzaven en el passat per dormir-hi quan pujaven els ramats a pasturar, en definitiva: a una borda. No caldria afegir que els rumors van augmentar amb això, tot i que els amics no ho acaben d’entendre.

La borda tenia dos pisos i cap mena de comoditat, però això no els importava perquè la tranquil·litat era insuperable. Entre silencis i converses el temps corria impassible. Un vespre, mentre sopaven envoltats de les siluetes de les muntanyes a contrallum d’un cel ataronjat, es preguntaven com podia ser que la gent tingués por de la nit segles enrere. Les espelmes es fonien quan el cansament els envaïa, era la hora d’anar a dormir.

El Roger somiava en llops ferotges, bruixes, homes llop i altres monstres de la mitologia quan un cop sec el va despertar de sobte. Havia vingut del pis de baix. Al seu costat l’Albert roncava ignorant el que passava. El Roger es va intentar relaxar, segurament no havia sigut res. Un altre cop sec. L’habitació estava completament a les fosques, ja que era nit de lluna nova. El vent bufava amb força, es colava pels forats del sostre fen sorolls ben estranys, o almenys és el que procurava de repetir-se el Roger constantment per no pensar que hi havia alguna persona al pis de baix. Havien tancat la vella porta de fusta? No s’atrevia a sortir del sac de dormir i baixar les escales. Els graons grinyolen com si algú estigués pujant. Un llamp il·lumina el segon pis i el Roger aprofita per mirar si hi ha algú més. El neguit el comença a dominar i les preguntes es van sumant alimentant temors. Les confabulacions augmenten, podria ser un boig, un violador o ves a saber què… un altre llamp. El Roger intenta aprofitar els breus instants de llum per mirar l’escala esperant-se el pitjor, com si el breu flaix pogués mostrar una destral amenaçadora just davant seu. Comença a ploure i el Roger intenta concentrar-se en una altra cosa que no sigui la por que el té completament desvetllat, així que comença a comptar els segons entre els llamps i els trons que reboten per tota la vall. Finalment s’adorm a mesura que la tempesta s’allunya.

El matí següent el Roger va maleir el seu inconscient, allò que l’havia despertat no era res més que una finestra oberta que picava contra la paret. L’Albert no podia evitar riure’s del seu amic i tot allò que la nit anterior havia pensat… qui carai aniria a la borda en plena tempesta nocturna? I encara més, qui carai se’n va a la muntanya a matar gent?

Sobre el bé i el mal

Al llarg de la història s’ha parlat molt sobre aquest tema, tant que sembla que està del tot desgastat. Tot i així la discussió sobre el bé i el mal ens ha donat frases tan cèlebres i estúpides com ara “Estem en el millor dels móns possibles”… Hi ha alguna resposta sobre la qüestió?

Benvinguts al món de la ètica i la seva pregunta clau: què és el bé?

Moltes són les respostes…

Per una banda tenim la resposta metafísica-teològica: Déu és el bé suprem i tots tenim com a finalitat arribar a ell, per tant el món, al ser creat a la semblança de Déu és perfecte i només la naturalesa física de l’home el porta a actuar no bé, encara que el mal no existeix. Això t’ho podria afirmar un tal Sant Tomàs d’Aquino… però no sembla ser gaire coherent la resposta en l’actualitat, i menys encara després de la mort de Déu. El ser humà va crear Déu com un mite més i gràcies a Nietzsche (tot i no ser el primer en proclamar aquesta mort) el logos per fi ha superat al mite més arrelat en la nostra tradició. És a dir: Déu no pot ser el bé suprem perquè Déu ja no té utilitat per nosaltres més enllà del mite i la fe.

Modernitat: L’home és un llop per l’home (Hobbes).

Anem al relativisme… el que és bé o mal depèn de molts factors i és relatiu en cada ser humà. La resposta de Sext Empíric als Esbossos Pirrònics (segle I d.C.) i els escèptics sobre l’ètica va començar a agafar força al segle XX. Sobretot després de les dues guerres mundials. Però el relativisme ens ofereix un problema: si tot és relatiu, pot existir la idea de justícia? Com podem viure en comunitat si cadascú té un concepte propi de bé? Més que un problema, el relativisme sembla un tant perillós, perquè ens pot portar al caos absolut on en nom del “tot és relatiu” la utilització de la violència per defensar el pensament propi o qualsevol acció pot ser del tot acceptada. Però de rerefons es destapa una pregunta prou interessant: Hi ha algun tipus de bé absolut? Sembla ser que no. Alguns poden afirmar que la vida pròpia és un bé absolut perquè ningú vol morir, aleshores apareix el suïcida i t’ho rebat, per això el suïcidi era penat pel cristianisme, perquè posava contra les cordes la vida com a principi ètic. I podem fer la mateixa reflexió al voltant del mal. Però llavors queda en certa mesura afirmada la teoria relativista… és massa senzill per ser cert, però és en la senzillesa de l’argument on rau la seva força. Sembla ser que en el món postmodern on qualsevol cosa és possible que aquesta corrent ha agafat per les regnes l’ètica.

Però no és així.

Penso que allò que ha agafat les regnes de l’ètica i ens diu què és el bé i el mal és, com no, el poder. I sempre ha estat així. Entrem al post-estructuralisme i l’hermenèutica.

L’exposició d’aquest argument on el poder és qui mana les nostres vides i ens manipula fent-nos creure que som lliures és un pèl complicat, però per això ja tenim la literatura. Només diré un número: 1984.

El poder té els mitjans necessaris per influenciar en la nostra vida, cada època ha tingut una visió determinada sobre el que és el bé gràcies a això. Una societat feudal no et dirà mai que el bé és la democràcia, i procurarà com sigui evitar que la gent sàpiga què carai és la democràcia per mantenir el seu estatus. Actualment ens diuen que estem en una democràcia, que som lliures, però el bé sembla ser obtenir el major de capital possible per poder consumir tals productes… Estem lligats a la societat de consum i va creixent la creença que els governs dels països desenvolupats estan controlats per les grans empreses. Que el govern espanyol posi una taxa impagable als que opten per l’energia solar alimenta la conspiranoia de que Endesa controla el govern. El mal què és? Allò que la constitució i les lleis ens marca… per molt evident ens sembli que matar a alguna persona és dolent, qui no ha pensat mai en matar a algú? Un medieval et diria que estem marcats pel mal a causa del pecat original, un modern que som dolents per naturalesa i el bé és un pacte social, un postmodern no et sabria què respondre.

El problema de tot això rau en el fet que aquest pensament està alimentat pel pensament de Hegel, un filòsof que no crec que s’entengués ni ell mateix per les enrevessades argumentacions que feia. Segons el pensador alemany al llarg de la història tot moment A acaba essent superat per B i així fins a l’actualitat… per exemple: l’època feudal (A) va ser superada per la revolució francesa (B). Sí, estem barrejant ètica amb filosofia de la història i filosofia política, però això és una petita mostra que tot acaba sent relacionat d’una forma o altra. Ara les preguntes problemàtiques: Si tot es va superant ad infinitum quan es superarà la situació actual? Si els conceptes de Bé i de Mal van variant al llarg de la història, podem afirmar que existeixen en si? Qui o què marca el que està bé o malament? On queda la llibertat, en poder comprar x o y? Realment és important preguntar-se per tot això? La ignorància dóna la felicitat i per tant és el bé? Ha guanyat el relativisme?

En conclusió: Què és el bé i el mal? No tinc ni puta idea.

De l’estiu que s’acaba

El curs està a punt de començar, la rutina sembla treure el nas encara una mica en la llunyania propera, el bloc sembla reclamar la meva atenció i davant del full blanc les paraules tornen a sortir soles, aquell exercici d’escriptura automàtica que tant enyorava… aquest ha estat el meu estiu:

No hi ha electricitat, ni aigua corrent, ni gas… la nit és silenci i foscor trencada només per la lluna, el dia il·lumina un paisatge imponent on la civilització s’intueix a la terra baixa… començo a entendre al Manelic.

Com la gent del passat podia tenir por de la foscor? Una tempesta per la matinada fa que el meu inconscient ho contesti.

–  Si una noia desconeguda parla amb tu més de deu minuts i és soltera és que vol dues coses: o sexe o que la convidis a una copa.

–  Tu i jo portem una bona estona parlant, quina de les dues coses vols?

–  Tu i jo ens coneixem de fa molt…

–  Glups!

[…]

–  M’agradaria tenir una parella estable i fills… i tu? Quin plantejament tens de la vida?

–  Estimada amiga, no en tinc ni idea.

–  Ja m’ho imaginava.

–  Però si tingués un fill el diria Espígol i en cas de ser noia Lavanda.

–  Saps que anys enrere no t’haguessis plantejat ni els noms? Encara que ho diguis en broma.

(Conversa de tres hores, tantes hores com anys feia que no ens vèiem. Potser una de les coses més enriquidores que he tingut aquests mesos.)

Segueixo sense comprendre les relacions entre persones… si això continua, segurament mai més podré acariciar el cos nu d’una altra persona. Potser és que tinc pànic que del sexe es passi al compromís…

Passar-se gairebé un mes caminant descalç pel prat i després no saber lligar-se les botes de muntanya…

Festa Major per aquí, Festa Major cap allà… que toqui la banda una vegada més!

Ecografia al cor… – Metgessa, és nen o nena?

A Pons l’autocar sembla un vaixell solcant la riuada, al baixar a Barcelona la xafogor em dóna la benvinguda.

En una piscina de cera s’ha convertit la vella paella, alguns insectes s’hi banyen… suposo que volen depilar-se.

Plou a bots i barrals a la ciutat, adéu paneroles[1]!

Arribar a casa i trobar-se que no hi ha aigua corrent. Anar a Aigües de Barcelona i que et diguin que potser t’han robat el comptador… sort que no va ser així. Moltes gràcies veí que no sap quin és el seu comptador.

Cada estiu ha de sortir el tema de Gibraltar? Suposo que a falta de futbol bo és l’enaltiment del patriotisme.

31! Fem una gran festa! (Un parat menys per dia durant el mes d’Agost a TOT Espanya)

Per molt que ens venguin el contrari, una organització que vol la sobirania de Catalunya no ens pot dir que la Via Catalana no és per demanar la independència. És com anar a una manifestació encapçalada pel lema “Catalunya nou estat d’Europa” i creure que el que es demana és el dret a decidir.

El meu company de pis i la seva reflexió sobre la Via Catalana: Per què la fan per la costa i no per la frontera amb Espanya? No seria més lògica la segona opció tenint en compte que és del que es volen separar?

Déu és perfecte, va crear un món perfecte a la seva semblança, per això tot tendeix al bé, per tant el mal no pot ser en si mateix… més aviat és privació de bé (!!!!¿?¡¡¡¡). Conclusió: Odio la filosofia medieval!

Cada cop és més evident que Televisió de Catalunya està perdent objectivitat en els seus programes informatius. A mi que m’importa la vida del nou monjo de Montserrat!

IKEA és un lloc ple de coses que bombardegen els teus sentits constantment, és com anar al mercat amb gana, acabes comprant coses que no estaven en la llista. Felicito als del departament de màrqueting.

És curiós fer una festa per celebrar una boda heterosexual en una guingueta (xiringuito) homosexual. Això denota certa normalització. Bravo per la parella!

És possible que la visó política d’Epicur pugui ser una alternativa? Potser pot ser, però hauríem de ser uns quants humans menys. Una vida en autarquia envoltat dels teus amics és una utopia actualment…

Fer d’un concurs de ball una improvisació… i guanyar-lo. Hi ha coses que només passen a altes hores de la matinada.

Valoració dels campaments: Si els joves han begut o han fumat ho han fet molt bé perquè ni ens hem adonat…

No estar a favor de la independència de Catalunya no significa que sigui nacionalista espanyol ni que no em preocupi per la cultura i la llengua catalana… per molt que ho repeteixi sembla ser que hi ha certes persones que no ho acaben d’entendre.

Crits a la plaça, crits al mercat, crits a la cua del supermercat, crits i més crits… si us plau que comenci ja l’escola!

El problema de la inducció en termes ètics: per molt que sempre que he actuat de forma “y” he rebut “x” conseqüència, no significa que algun dia faci dos exàmens de la carrera seguits i aprovi els dos. Aquest Setembre la inducció segurament s’ha complert…

Pluges, temperatures no molt altes, absència quasi absoluta de mosquits i altres insectes al pis, xafogor mínimament suportable la majoria de dies, tardes a la biblioteca estudiant, vida social en la ciutat a l’Agost… segur que estem a l’estiu?


[1] Per qui s’ho estigui preguntant Paneroles són cucarachas en castellà.