Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.