L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

Sobre les Campanyes Solidàries Absurdes

Hi ha varies formes de donar suport a segons quines causes, algunes interessants, d’altres que arriben a l’absurd. Més endavant explicaré d’on ha sorgit la reflexió sobre el tema.

La solidaritat és una paraula un pèl desgastada, la veritat, s’ha esgrimit tants cops que ha semblat perdre tot el sentit que tenia, a saber, la cooperació entre nosaltres, els humans, per tal d’assolir una certa igualtat al veure persones més desafavorides que nosaltres. La caritat cristiana amb un nom més maco.

S’ha arribat a un punt tal que es demanen fer coses per solidaritat que no tenen gaire sentit, com per exemple acumular taps de plàstic per aconseguir que un nen sigui operat… ja em direu vosaltres per a què serveix això! Si gràcies als taps de plàstic un es pot operar CIU ja té la solució al dèficit sanitari, res de retallades Mas només cal acumular taps de plàstic per pagar la sanitat! Potser sóc jo qui no ho entén… tota la vida tirant els taps a les escombraries del plàstic per ara trobar-me que si els hagués acumulat seria ric.

Però posem en marxa la lògica per tal d’entendre una mica tot això.

Potser la qüestió de fer campanyes solidàries absurdes és aconseguir un cert ressò mediàtic. És a dir, nosaltres podem fer una campanya de recaptació de diners venent roses i destinant els beneficis a una causa solidària, cosa que per aquest Sant Jordi s’ha fet molt, i no sortir per la televisió ni els diaris ja que no té cap mena de suc friki; o bé fer una campanya de recollida de burilles de tabac en solidaritat als qui pateixen càncer de pulmó sortir als mitjans de comunicació, aconseguir que la gent se’n rigui de nosaltres i fer publicitat de la nostra lluita d’una forma poc honrada, la veritat.

En fi, és una petita reflexió que fa dies que em ronda pel cap i no té cap explicació més enllà de poder publicitar-se, malgrat que no és gaire senzill arribar al mitjans… potser cada cop sorgiran noves campanyes “creatives” de solidaritat.

I posats a fer, perquè no fem nosaltres alguna proposta? Començo:
Campanya de recollida de mistos utilitzats en solidaritat als trolls de l’Arqueòleg que fa temps que no apareixen…

Sobre les Festes de Primavera

Després d’una setmana plena de feina, que ja és bo, i amb la traca final de les Festes de Primavera de L’Hospitalet, cal fer una reflexió sobre les considerades festes majors de la segona ciutat de Catalunya.

Pels carrers encara es respira la ressaca de la festa major de L’Hospitalet, les anomenades Festes de Primavera. Unes festes que no cauen precisament en les dates dels nostres patrons, Sant Roc i Santa Eulàlia, sinó que depenent de la Setmana Santa es celebra per Sant Jordi o per l’1 de Maig. O sigui, que és una de les poques festes que no celebren un sant o una santa, més aviat celebren un fet, tal com el seu nom indica, la Primavera. No és l’única ciutat que celebra l’arribada de la primavera un mes després, tot s’ha de dir, però si que és la ciutat que ho fa amb la categoria de Festa Major.

En fi, anem pel que interessa.

Pels carrers encara es respira la ressaca de les Festes de Primavera, han passat dos dies des de que va acabar i els cartells han sigut retirats aquesta nit passada, pel terra encara hi ha restes del correfoc i la rambla Just Oliveres torna a ser envaïda per les terrasses dels bars i cafeteries. I ara és moment de fer valoracions.

Començarem pel principi, el toc d’inici i el pregó. Com sempre passa en aquesta ciutat ens fixem en la veïna Barcelona per fer les coses, com sempre passa tenim una mescla entre complex d’inferioritat i les ganes de demostrar que podem fer coses tradicionals catalanes de qualitat, per descomptat em refereixo al toc d’inici. En aquesta activitat feta pel poble i per al poble s’han ajuntat diversos músics de l’àmbit tradicional de les diverses entitats culturals de la ciutat, des dels grallers als gaiters passant pels tabalers, per fer una cançó (La Balsa) que al meu parer és molt més alegre i menys solemne que el toc d’inici de Barcelona. I aquí hi ha la primera gran cagada de l’organització. Mentre les entitats baixaven per la rambla, al mateix moment s’iniciava el pregó del Rei Joan Carles I-Toni Albà. Lleig que persones que no cobren res es vegin trepitjades per un famós que s’està fent d’or amb una caricatura, ben aconseguida això si, del rei gràcies a la publicitat que temps enrere li va fer la caverna mediàtica espanyola.

A partir d’això, aquesta serà la tònica de la crítica a les festes: Molt d’esforç de les entitats encantades de participar per animar el poble enfront d’altres activitats de pagament que no tenen cap mena de sentit que s’hagin de pagar per veure-les.

I d’aquesta crítica el que ha sigut un canvi de fa tres anys a enguany més estrany i absurd: L’anul·lació dels concerts gratuïts. Ha sigut un cop molt gran a la festa popular que encara no s’entén. Els concerts a l’aire lliure donaven una imatge portes enfora de la ciutat molt positiva i se l’han carregat. Com pot ser que hagi de pagar 18€ (18!!??) per veure Love of Lesbian a la Farga quan fa dos anys enrere van venir gratuïtament? Però això no és el pitjor… la reflexió que un s’ha de fer realment és: Som l’única ciutat de l’estat que fa pagar per veure els concerts de la seva Festa Major? Ja ho diuen que L’Hospitalet is diferent… és vergonyós. No sé com estava la Farga de plena durant els concerts però segurament no era comparable a la rambla i la plaça de l’Ajuntament el dia de la trobada de geganters ni el dia del correfoc adult.

Almenys tothom parla del mateix, aquest cop hi havia tota la ciutat omplint els carrers del barri centre. Ja fos seguint les activitats de caire popular, com mirant les parades de la rambla, com fent la ruta de les tapes pels bars i restaurants.

En fi, per una banda me n’alegro de les festes que tenim, però per una altra em fa fàstic veure com es gasten els calés en algunes coses que podrien haver dirigit a fer més oberta la festa cap a les ciutats veïnes. Per cert, alguna notícia ha aparegut aquest any els mitjans de comunicació? Que sàpiga només en dos diaris… cosa que també té tela…

Sobre les Efemèrides

Avui, 14 d’Abril de 2012, fa 4 anys que vaig començar amb el bloc, amb unes minses vistes i 211 entrades. Tot i que s’ha de comptar que vaig estar gairebé dos anys sense renovar. I com s’ha posat de moda celebrar efemèrides, aquest blog no serà menys.

76 anys de la proclamació de la II República espanyola, mirall de democràcia per la resta d’Europa, colpejada pels règims dictatorials de la URSS, Alemanya i Itàlia, i unes França i Gran Bretanya debilitades per factors econòmics i preocupades pel que pogués fer Hitler. Què ha quedat de tot allò? Res. Però aquesta no és la qüestió de l’entrada.

Efemèrides. Per què ens dediquem a celebrar coses del nostre passat? És normal fer un petit recordatori del nostre passat, però potser és molt millor agafar aquests dies claus en el nostre calendari per fer una reflexió sobre com aquells fets ens poden mostrar com dirigir el nostre futur. L’Espanya republicana va ser una resposta a una situació concreta històrica, que pel que sembla torna a repetir-se: vagues generals, aldarulls, pobresa, repressió, retallades de les llibertats, creixement dels nacionalismes, radicalització… mon avi m’explicava l’altre dia que en Pla va fer unes cròniques dels mesos anteriors a la proclamació que malauradament s’assemblen massa al que passa avui en dia. Però hi ha masses diferències, i la principal és el maleït individualisme impulsat pel capitalisme.

Continuo barrejant temes… centrem-nos. Efemèrides…

No és absurd dedicar-nos a recordar quan el present ja és prou fotut?

És possible.

Vivim en una època que sembla haver perdut tota esperança i que dirigeix la mirada cap a enrere per tal de sentir-se un pèl més viva. Com si els temps passats haguessin sigut molt millors. La saturació d’informació ens permetria viure cada dia un moment històric, ja sigui a nivell local com a nivell global, ja sigui en clau obrera com en clau que es vulgui. Tot això és producte d’una mentalitat historicista que ens fa creure que temps enrere no hi havia problemes, cosa que no és certa. Tal com deia Hegel i, després, Marx, la Història és un enfrontament dialectal entre opressors que imposen la seva veritat i oprimits que no l’accepten. O sigui que sempre s’han donat moments en els quals hi havia persones molt perjudicades per unes altres… els ser humà és així d’estúpid.

En definitiva, el procés de canvi que estem vivint molt sutilment no passa en en mirar enrere amb pensaments d’enyorança, sinó de mirar enrere per aprendre. Cosa que no es fa.

Tots Terroristes!

Ahir es van anunciar els canvis que el PP farà en qüestions de seguretat. Algunes persones es sorprenen, suposo que són aquelles persones que els van votar… El canvi ja ha arribat, retallades i mesures d’opressió cada cop més fortes! Si senyor! A veure quan triguen a prohibir els matrimonis homosexuals, l’avortament lliure i el sufragi universal.

Regressió, és la paraula més indicada per explicar senzillament cap a on es dirigeixen les retallades de la nostra llibertat. El nostre estimadíssim Govern que ofega a les classes baixes creu que la millor manera de mantenir l’estabilitat social no és apujant els impostos a les classes altes sinó posant la por a aquells que cada cop tenen un futur tant negre que es veuen capaços de qualsevol cosa. O és que potser són ells els que tenen por?

No nego que provocar aldarulls és penalitzable, però tenint en compte que hi ha bastants imatges on són els mateixos cossos de seguretat qui els inicia, quan la pobresa creix i els bancs segueixen reben diners per part de l’estat, quan ens hem de “preocupar” perquè les grans empreses han tingut uns beneficis d’un 3% i tot i així fan fora els seus treballadors perquè els directius puguin continuar cobrant el mateix o més, quan ens apugen un 7% la factura de la llum a les llars i a les grans empreses només un 0’5% malgrat que són les últimes les que més consumeixen, quan encara es castiga més a l’estat del benestar amb retallades en educació, cultura i sanitat… tot això fa que cada cop creixi més i més el malestar entre la població, masses persones per tancar-les en presons sobresaturades.

El problema ja és més que preocupant quan es nega el dret a la reunió… que faran? Entrar a les universitats si hi ha més de cinc estudiants a la taula del bar? Venir a casa meva si veuen que som més persones del normal al menjador? Això ja no era un esta democràtic, però si aquesta reforma del codi penal tira endavant… on anirem a parar? I millor no entrar al fet de poder penalitzar la resistència pacífica. Ja no estem a la dictadura, sinó que Espanya semblarà la Gran Bretanya colonialista reprimint a l’Índia de Gandhi. És clar que això últim és una clara referència a la por del PP que es torni a alçar el moviment 15-M.

Regressió.

Ja ens podem anar preparant… si la meva família patia quan veia les manifestacions on els Mossos descarregaven la seva ràbia sobre manifestants pacífics, no em vull imaginar ara quan digui que vaig a Plaça Catalunya a fer una “sentada”, em veig trucant des de la comissaria de les Corts. No són conscients els polítics que si és igual de dolent la violència que la no-violència ens fan entendre que ja no hi ha cap límit?

Ara serem tots terroristes, pobre de vosaltres que organitzeu qualsevol cosa via Facebook que encara acabareu al mateix sac que etarres o islamistes… la diferència entre ells i nosaltres està que en si no ens uneix res més que la indignació, ni idealismes ni fanatismes, només veure’s incapaç d’arribar a final de mes mentre els rics no noten gairebé res. Si ha de ser així, almenys deixeu-me fer quelcom més dolent que no pas escriure o dir el que no m’agrada.

I mentre es penja aquesta entrada em faré una última dutxa solitària tot esperant que arribin els SWAT (o que em censurin el blog…).