Faula nietzscheana

En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro donde animales inteligentes inventaron el conocimiento. Ese fue el minuto más altanero i falaz de la “Historia Universal”: pero, a fin de cuentas, solo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza.

Sobre verdad y mentira en el sentido extramoral, pàg.1.  F. Nietzsche.

Aquest text va ser el primer que em vaig llegir d’aquest pensador alemany, i, al meu entendre, es un dels millors textos que ha fet, quan me’ls hagi llegit tots potser canvio d’opinio.

A partir d’aquest text extreiem varies preguntes… Què és l’intelecte humà? Quin impacte ha tingut aquest sobre la naturalesa? On queda la veritat si diem que el coneixement es inventat?

historia d’un…

HISTÒRIA D’UN AIRE ACONDICIONAT

Durant molts anys, des de la infància dels meus germans, cosins i meva fins a l’adolescència de ma germana, la nostra família gaudia com podia de les nits xafogoses d’agost. Teníem una gran sort, i es que les finestres de les nostres habitacions estaven encarades al nord… per les nits o durant el dia, si la calor s’acumulava sols havíem de fer una cosa, obrir les finestres i deixar que l’aire recorregués tota la casa… i al sud hi havia el menjador, cosa que provocava unes magnífiques corrents d’aire fresc.

Una nit, de sobte i sense avisar, un soroll espantós va omplir les estances de l’edifici. Era un soroll greu i repetitiu que no deixava dormir a cap habitant de la casa. Era un soroll d’aquells que se’t posen al cervell i no et deixen dormir, a l’inversa, et provoquen mal de cap i un insomni que a la llarga t’obliga a fer migidiades de tres o quatre hores… El veí s’havia col·locat un aire acondicionat.

Després de patir durant un estiu les molèsties de la calor i el soroll infernal d’aquell maleït aparell, vaig decidir cercar desde la finestra on estava alló que tant molestava i llençar-li una bomba imaginària amb un “tirachines”… ma mare, preocupada per l’actitud dels seus fills que semblaven arribar a la bojeria i que a sobre rendien menys a l’institut va pendre la decisio de fer el mateix que el malparit veí: Posar aire acondicionat a les habitacions, almenys el soroll que sentim ara no és greu i et permet tenir la finestra tancada obviant així el sorollet dels pebrots…

Ara m’he passat tot l’agost, mes o menys, a casa… gaudint d’una falsa independecia i dormint tranquil·lament amb la finestra oberta, ja que a l’Agost L’Hospitalet es buida, fins ahir… Un altre vegada el soroll estimat de l’aire acondicionat em va fer recordar dues coses:

1. Que el veí ja havia tornat a casa

2. Que les vacances, per desgràcia, s’havien acabat.

Nit odiosa…

Oh ràbia positiva que corre dins meu i que omple cada un dels meus capil·lars de violéncia! M’has fet alçar-me del llit, m’has fet caminar violentament, m’has deixat entre mig de les flames que t’alimenten.

Nit odiosa… tot acaba si no comença? Tot ha acabat i aquesta nit alegre s’ha tornat odiosa. Riures, sento riures al meu voltant, a cas les estrelles i la lluna es mofen de mi? Si, es mofen de mi.

Què vols? Què volies? Esperes? Jo, ja no res.

Qui era jo? I tu? Qui vol un café? No! Mai més.

Com avanço ara? Com es un esperit dansaire i alhora un de violent… trastorn bipolar, esquizofrenia…

Quan la llum del migdia deixarà d’encegar-me i em permetrà veure’t amb claredat?

mai

Esperit violent, nocturn, dansaire… esperit enemic de la teva llum.

24h: soledat sense fums…

En un d’aquells intents desesperats per demostrar-me que puc fer front a les veritats que m’he imposat, he tirat endevant una acció que temps enrere era més fàcil de suportar… poder estar mes de 24 hores sense fumar… durant els mesos laborables intento marcar els diumenges com a dia sense fum, pero ahir va sorgir per que si… a l’arribar a casa rebentat d’una setmana bastant activa vaig decidir fer un dia de descans de vida social i alhora deixar descansar els pulmons.

Tinc claríssim que al sortir el carrer el primer que faré serà encendre un nou cilindre de mort escollida… Com és que l’èsser humà es crea vicis? El sexe no és un vici, per molt que la esglèsia ens ho vulgui vendre així… en canvi l’alcohol i el tabac, que durant molts anys han estat una mostra de maduresa i simbol de rebelió, si que son uns elements que ens destrossen el fetge i els pulmons.

Estic critican algo? El cervell va massa ràpid i el text esta quedant bastant poc clar… es el que em sol passar quan tinc absencia de nicotina i a sobre, per fustigar-me mes encara, penso en ella. La musica corre entre les venes de la ma, fent-me escriure sense parar, un impuls que em relaxa molt mes que cada inspiracio grisa que crema els meus pulmons deixant-los del negre més impur que no podré veure mai en vida… sols una simple autopsia mostrara a tots els meus essers estimats qué m’ha matat…

Deixa-ho, deixa-ho!! diuen veus internes… pero no em veig capaç de viure envoltat d’una realitat rapida, nerviosa, clara, neta, i no sentir aquell dolor al respirar que em recorda cada mati que estic despert en un mon que en pocs instants m’agrada…

Aquest text es una paranoia… es el problema d’escriure el primer que se’t passa pel cap… proximament, quelcom de major nivell… espero que aquest post sigui d’aquells que ens deixa a tots sense res a dir…

o no…

18 anys

Ara fara uns 18 anys un pobre nen amb problemes per relacionar-se amb la gent que no fos de la seva familia va ser apuntat pels seus pares a un lloc que el va ensenyar durant el pas dels anys un valor molt interessant, el valor del companyerisme. Aquest nen va passar molt de temps envoltat d’amics i companys, uns es quedaven fascinats per allo que el nen tambe ho estava, l’empenta d’unes persones que sense cobrar res preparaven multitud de coses divertides i que el feien posar a provar les seves capacitats com a esser huma. Va arribar el moment en que el nen va deixar de ser-ho, de ser algu que apren, per passar a ser un noi gran, algu que ensenya.

I al cap d’uns anys ensenyant a conviure, a passar-s’ho be, a perdre, a correr, a pensar, a criticar amb fonament, a riure-se’n d’un mateix i dels altres amb el mínim de malícia i el màxim de sarcasme, a caminar kilometres de pujada, a imaginar, a crear obres d’art… en definitva, ensenyant a viure en aquest mon cada cop més egoista que ens dirigeix cap a un mecanicisme sense precedents en la historia de la humanitat, va decidir que havia arribat el moment, el moment d’abandonar aquell lloc. Perquè? Hi ha molts motius, alguns son treballables, d’altres impossibles de refutar…
Un es per prioritats a la vida, les cordes de l’esplai son suaus i agradables, pero a la llarga et deixa marques producte de les cremades que fa el “roce”… a mes unes cordes mai son sinonim de llibertat, vull fer el que vulgui i com vulgui, i en un lloc on cada cop son mes les normes idiotes no em sento lliure.

Dos es per un sentiment de deslocalitzacio, no em sento esplai, no em sento monitor, no em sento be entre la gent que m’envolta, tinc amics, amistats, companys i algos… per no he aconseguit sentir-me integrat. Tinc otitis de sentir tonteries massa grans, la llengua em fa mal de mossegar-me-la, el cap de pensar com dir les coses sense semblar un gilipolles, els braços d’aguantar el pes d’uns valors que estan fora de lloc, els peus estan cansats de caminar cap a una direccio poc clara i em pujen les dioptries cada cop que veig cap a on ens dirigeix la federacio sense cap mena d’impediment de tots nosaltres.

El tres te relacio amb aquest ultim, que es l’esplai? Que vol que siguem la societat? Que es la solidaritat, la integracio? Que es el Xixell? Que vol la federacio de nosaltres? Ens anem cap a una privatitzacio d’aquelles entitats del lleure anomenades esplais, i la federacio en dona via lliure… que se n’ha fet del voluntariat a l’hospitalet? nomes quedem nosaltres i, a jutjar per les generacions que pujen, per poc temps. Canvia el mon nostre a una velocitat que mareja, a l’entrar com a monitor es podien fer unes coses que si les fessim ara la llei se’ns tiraria a sobre… esta prohibit jugar a arrencar cebes!! Per favor…

I aqui és on entra en joc el quatre. La llei ens ofega cada cop mes als monitors, que si no podem fer aixo ni allo… la sobreproteccio dels infants ens talla les ales als adults i a mes intensifica la sensacio del nen/a que es el rei de l’estat, cosa que produeix una absencia total d’autoritat nostra sobre ells… les cries d’humans cada cop esta mes consentida i es fa impossible una educacio basada en el respecte quan aquest valor ja ha perdut tot sentit en l’àmbit judicial, on el respecte nomes es te cap a les forces policials per mitja de la por. No vull formar part de la educacio d’uns infants que son incapaços d’aprofitar el que reben, ara mateix sento la meva feina inutil.

Com quan som adolescents i desitjem tenir 18 anys per ser majors d’edat i marxar de casa, aixi es aquest moment. La diferencia? Els pares que vaig tenir eren molt bons i els he intentat copiar, pero ha sigut impossible i aixo m’ha portat a agafar la motxila, pujar al primer tren cap a Ripoll i intentar oblidar tot lo dolent recordant lo millor.

Poques imatges mes voreu del nen

Que es l’Skacore?

Fa uns quants ja, i gracies al meu germa, va caure a les meves mans un CD de Catch22. Aquest grup em va introduir en un nou mon musical desconegut per a moltes persones: L’Skacore. Aquest tipus de musica sorgit als anys 90 a EUA, barreja el punk-rock i el hardcore melodic america amb els vents i alguns arranjaments de l’Ska. Explicada la “teoria” passem a presentar alguns grups:

(Hard to impress)

Catch 22, un grup de Nova Jersey que va iniciar, en certa mesura, aquest estil. Amb el pas dels anys van variar la seva contundencia fins a fer un rock mesclat amb ska. Com sempre en el mon de la musica, si vols viure d’ella has de fer quelcom que vengui.

(that will be the day)

Streetlight Manifesto, un grup de Nova Jersey que va sorgir d’una part dels integrants de Catch 22 per continuar amb el projecte que havien iniciat en aquell grup. Streetlight es un grup amb uns musics prou bons com per fer canvis a mitja canço bastant increibles o jugar amb silencis en contratemps. No porten gaires anys en escena, per tant encara queda molt per veure.

(Human Piñata)

Per acabar parlarem de Voodoo Glow Skulls, un grup californià que te un estil molt diferent al dels altres dos grups, es podria dir que aquest grup fa una barreja mes clara i no es desvia tant cap a l’ska. Les seves cançons tenen un so mes proper a grups de hardcore com Pennywise o Propagandhi amb la inclusio dels vents per donar-li encara més força. Una part dels membres de la banda són d’origen mexica, cosa que els ha portat a fer cançons en espanyol.

En aquest post no m’he fixat en les lletres de les cançons, de que parlen ni si els grups son liberals, conservadors o peixos que floten sobre núvols de color rosa… despres d’una adolescencia fortament polititzada musicalment, ara tan sols aprecio allo que m’agrada pel que fa al so, lluny d’apreciar les lletres. Igual que hi ha grups de punk antisistema bons, segur que de feixistes en pot haver algun, la música que fas no es mes bona segons els teus ideals.

Nits en la soledat

El cansament brota de sota terra, amb unes arrels fortes però incapaces d’absorvir la poca aigua que hi ha i els minerals d’una terra herma, la terra de la veritat. El relativisme colpeja tot pensament com si una ràfaga de vent fos, com si d’aquesta terra em volgués alliberar… què és cert? Què és fals? No es pot saber res i tot i això escric, penso, creo, actuo… si no hi ha res que ho fonamenti, per que ho faig? com ho faig?

És un impuls, tinc un impuls, el de fer crèixer les arrels i fer pujar les meves branques ben amunt. Però les meves branques no són belles… la meva copa creix enmig d’una balança, on una meitat esta seca, podrida, i l’altre intentar fer brotar fulles de colors estrambòtics. Una balança de ball mig equilibrat desperta el meu ser profund i adorm el superficial. I es llavors quan analitzes cadascuna de les accions dels sers superficials que t’envolten a diari.

Els sorolls nocturns no em desconcetren, ja que tan sols estic pendent d’una sola cosa, d’escriure. Cada paraula que embruta el paper sorgeix sense pensar-s’ho. Les metàfores apareixen soles, sense que m’hagi de parar a pensar-les, ni me n’adono, i després llegeixo i penso… d’on ha sortit això? És aquest estat d’escriptura automàtica capaç de fer-me replantejar allò que critico i alhora allò que toco?

El pensament, la llengua, ha de cavalcar, ballar, entre lletres i paisatges; renovant-se a diari, com aquella inspiració al capdamunt d’un pic, un aire fresc qu’anheles i qu’arriba pur a uns pulmons castigats pel fum de les responsabilitats absurdes que contaminen la ciutat. Responsabilitats d’una societat egoista on es sobrevalora el jo més superficial. Enfonsat dins d’aquesta merda pots meditar sobre quines són les causes d’això… però prefereixo sentir l’olor de fems per escapar d’aquesta nedant amunt, ben amunt, fins sortir-hi i dir aleshores: “ja em puc netejar!”. Miro al fons de la bassa d’excrements i penso, no és absurd que segueixin immersos en una falsa raó que els ofega, els podreix? Ja no hi sóc en aquella falsa raó, però pot ser molt bé que estigui en una altra de més pudent…

I es llavors quan arriba el moment en el que la bogeria comença a fer de les seves i s’infiltra dins la teva ment i et fa replantejar-te una qüestió que la raó sempre obvia… Qui sóc jo? Existeixo?

OGASA 270708

P.D: Tan sols dir que el cogito cartesià ja va ser criticat temps enrere.