Pensa, imagina coses.

La imaginació és la millor arma contra l’avorriment.

Una tassa de cafè fumeja sobre la tauleta del balcó, a fora la vida de les persones rutinàries segueix el seu curs mentre el meu món s’ha aturat… penso… poso el sucre al cafè i remeno… segueixo pensant, immersió en el profund del que em preocupa… bec, em cremo la llengua, retorno a la realitat. És migdia, la plaça és banyada pel sol de Febrer, agradable treva d’Hivern. Retorno a la introspecció, em replego en mi mateix com si l’exterior m’espantés, com si no desitgés estar en el meu entorn. Volo lluny, ben lluny…

Lentament la font de la plaça desapareix del meu davant, tot es transforma, m’evadeixo de la ciutat deixant-me endur per la dolça imaginació cap a indrets plens de tranquil·litat. El pes dels pensaments s’esvaeixen quan em veig enmig dels llacs d’Aigüestortes, les pors socials es trenquen en mil bocins quan parlo amb aquella persona sobre els meus sentiments assegut a la vora del Mediterrani, amb l’aigua mullant els nostres peus entrecreuats, els fums, la contaminació, passen a ser aromes entremesclats de romaní i espígol, camp d’olors intensos on estem tots sis estirats, feliços de veure que l’alternativa és possible… truquen a la porta.

M’aixeco i miro qui és, no hi ha ningú, m’assec al sofà i penso. Com és que tot allò que imagino no és possible? Com pot ser que mai aconsegueixi fer realitat els meus desitjos? Suposo que tot té resposta en les definicions d’imaginar i desitjar… si desitges quelcom i ho obtens, ja no ho desitges… contradicció? M’estic tornant paranoic? Hi ha vegades que no sé diferenciar el que he imaginat i el que ha passat… potser passo masses hores sense res millor a fer que pensar i imaginar, per desgràcia això cada cop m’agrada més i més, convertint-me en una persona cada cop més asocial. Aquesta és una de les reflexions que es queda en el sofà, un cop surto de casa la cosa canvia en certa mesura, parlo, em relaciono, somric.

M’estiro al llit, és de nit i no puc dormir. Aleshores recordo el que ma mare em deia quan això em passava quan era petit: pensa, imagina coses. Imagino que estic en un lloc fantàstic, on els colors de la tardor del Montseny inunden el meu voltant, on la frescor de les muntanyes del Ripollès omplen els meus pulmons, on l’alegria de les festes majors d’Alinyà em fan somriure, on ella m’abraça i em besa fent-me feliç… i abans d’entrar a Oníria, la Joana em xiuxiueja amb una veu dolça que tard o d’hora ens trobarem en la realitat. Somio.

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

I Sis. (Segona part)

I sis. Un cop a dins veu una cosa sorprenent: Una noia tirant gots plens de pintura contra una fusta enorme entre els crits dels espectadors que l’animaven sense fi en un frenesí que va creixent fins a un apoteosi sense sentit. El que ve a ser l’art postmodern… En fi! la cultura i l’art cada cop estan pitjor… remuga entre dents. Fastiguejat tanca la porta d’una revolada emmudint l’espectacle.

Mentre s’aixeca tot comprovant que no s’ha fet mal només espera que ningú l’hagi vista caure tan ridículament, comença a riure. Per sort el seu desig s’havia complert, ni la persona que semblava sortir de l’entresòl s’havia donat compte de res. Alleugerida recull els vidres del gerro, els llença a la paperera de l’entrada i surt a l’exterior.

El carrer bullia d’activitat. Ell va començar a enfilar-se rambla amunt entre la multitud, com si volgués desintegrar-se en l’anonimat de la ciutat. Les persones semblaven ombres, el seu entorn s’enfosquia lentament essent el reflex del que corria per la seva ment. La seva realitat l’absorbeix. Presoner d’uns pensaments pessimistes avançava endut per la força de voler abandonar el dia i guardar-lo en el calaix del record, de poder oblidar aquell so, aquelles passes que retronaven dins del seu cap.

Enlluernada cerca entre les milers butxaques del seu abric les seves ulleres de Sol. Molt millor així, diu sense importar-li si hom l’havia escoltada. Contenta per haver acabat totes les responsabilitats del dia i tenir un munt d’hores per aprofitar en el que més li agrada, crear, va marxar cap al taller que té en uns baixos del centre. L’únic inconvenient és haver d’agafar el caríssim transport metropolità. Un cop a l’estació, va veure amb parsimònia com el seu tren tanca les portes i se’n va cap a la seva destinació. Pacientment, seu en un banc, treu el seu reproductor de MP3 i es posa aquella cançó que tant li agrada.

Cada cop li costa més pujar per la rambla, el pes dels esdeveniments el porta a reflexionar sobre si el suïcidi és quelcom de porucs que no saben afrontar la vida o de persones prou valentes i decidides que s’enfronten al destí.

Ella baixa del vagó, puja les escales i surt a la plaça. Comença a baixar la rambla cantant. Les persones semblen caminar al pas de la seva melodia.

Ell, de sobte, alça la mirada de terra. Alguna cosa sembla brillar entre la foscor. Embadalit espera l’arribada de l’esperança.

És ella.

Encreuament de mirades. Un somriure com feia temps que ell no esbossava el tornava a reviure. Ella continua el seu camí cap al taller estranyada, com si allò ja hagués passat.

Ell tancava els ulls ben fort mentre una llàgrima recorre la seva galta i, de nou, escoltava unes passes que es perdien per sempre més entre la remor de l’anonimat de la ciutat.

I Sis. (Primera Part)

Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.

Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.

Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?

Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.

De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.

Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.

Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.

Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.

Un tomb per Paris

Neoclassicisme desbordant a cada cantonada, glamour perdut claveguera avall, una cerca incessant dels paisatges descrits per Baudelaire, metros ràpids i estrets, museus tancats per vaga, sopars cars al costat dels camps Elisis… Això és Paris?

Doncs si.

Potser és una mania del viatjant que intenta descriure quatre dies a la capital francesa, la mania de no suportar gaire les ciutats, la de creure que cap metròpolis té encant si no es suporta la multitud. Però els desencants del turista es multipliquen a cada passa cap al monument encara no vist.

Després de veure el que havia sigut el barri de Picasso i Dalí, capficat en la recerca de la fotografia més original, aquella que ningú abans hagués pensat, ell descendia, cansat de no haver dormit, cap a la parada de metro més propera… just al davant, un gran molí vermell símbol d’un passat de cabarets i prostitutes, que no és més que un divertimento per a gent adinerada en l’actualitat… Paris, ai! La ciutat de l’amor en diuen, i no és res més que una gran ciutat que viu del turisme.

La Gran Dama s’erigia just al traspassar el Trocadero, tota sola, freda i metàl·lica el somreia. O això és el que ell creia. Les cues interminables el van fer desesperar, volia arribar a dalt de tot, però no podia suportar les tres hores d’espera escoltant persones parlant el mateix idioma. Un cop ben amunt, la ciutat de les llums als peus. Tot fosc, tot il·luminat pels fanals, semàfors i edificis. Si, potser és la descripció que més li escau- pensava el viatjant- La ciutat de les llums, com quan diuen que Barcelona és la ciutat que mai dorm, i veien que pots sortir de festa cada nit, te n’adones.

Unes hores somiant per recuperar les forces per un dia ple de caminades molles, molt molles. El bon dia va ser la pluja colpejant la finestra de l’habitació de l’hotel. En deu minuts enfilava el carrer cap al metro per dirigir-se a una jornada amb unes quantes decepcions.

La Catedral de Nôtre Dame apareixia de cop i volta com un petit monument al passat gòtic de la ciutat. Una visita interessant observant gàrgoles, finestrals, escultures de marbre i reixes de ferro forjat. Se’ns dubte, un dels llocs on més va gaudir, analitzant els quadres i els frescos, veient els coloms omnipresents a Paris volant per sobre de la multitud de feligresos o observant als turistes embaladits. Un dinar a prop del Pompidou va ser el preàmbul a la gran decepció del seu viatge. Tres setmanes abans anava ratllant als seus amics dient que aniria a veure la cinquena planta del museu esmentat abans, però per desgràcia seva estava tancat per vaga. Llàstima!- hauré de tornar un altre dia… i també per poder anar al Louvre! Em cago en … !

Passeig congelat, multitudinari, cansat i amb el consumisme a flor de pell. Botigues de moda, restaurants de menjar ràpid, papereres cada cinc metres, però ni un maleït banc! Els Camps Elisis van ser fatigants per al nostre viatjant. Però almenys va poder pujar gratuïtament a l’Arc de Triomf i poder captar la llargària del camí fet. La gran avinguda francesa per excel·lència s’allargava sota els peus del monument a l’expansió napoleònica i la tomba del soldat desconegut francès. Va ser un bon final de dia, content i cansat va anar a dormir.

El tercer dia a la capital el va acompanyar el sol. Va ser un dia que va aprofitar per perdre’s descobrint esglésies que no apareixien als mapes, el gran temple neoclàssic de la Madeleine, la tomba de Napoleó amb la seva cúpula daurada,  un dels molts parcs que donen un respir a la contaminació o una fàbrica desconeguda enmig d’un barri desconegut vestigi del passat fabril. A la nit va tornar al barri bohemi a contemplar el sagrat cor il·luminat i va sopar al barri llatí, un descobriment d’última hora que el va deixar amb mal regust de boca per l’oportunitat perduda de conèixer una part important de la nit parisina.

Definitivament havia de tornar, masses coses s’havia perdut per diverses causes… com l’autobús que es dirigia a l’aeroport de Beauvais (va pensar que tothom hauria de saber que cada avió té un bus designat i que no passa com a Barcelona que un podia agafar el que volgués, causa per la qual va haver de pagar un taxi que li va sortir molt car.)

Un altre dia serà- pensava, mentre almenys tornava orgullós d’haver aconseguit el seu propòsit, fer una fotografia original d’alguns dels monuments de la ciutat.

És aquesta del Sagrat Cor?

O aquesta de Notre Dame?

Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

post rotllo fotolog

Fa temps ja d’aquesta fotografia, però els records d’aquells dies mai desapareixeran. Varen ser nits banyades de brisa marina i matins de llargs camins on colors aparentment dispars s’unien per conformar postals oníriques on el blau del cel era inexistent. Era una Setmana Santa típica, és a dir, que fotia un fred que aixecava els collons al gos (com diuen a Organyà). Però sé que això no ens importava… el dia a dia es podia traduir en tensió sexual, no podiem fer res per causes de la naturalesa femenina; però tot i això, tenia la seva gràcia.

Mirades creuades, paraules de doble fil, suspirs entre petons i carícies que no podien traspassar el llindar, que no podien arribar al seu tresor. El menjar era la nostra única manera de paralitzar momentaneament els nostres instints. El menjar, un plaer que conformava dins del nostre món l’alternativa als desitjos de dies sense tastar carn.

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

(relat paranoic en 4 capitols)

MALALTS

CAPITOL 1:  Qui és la Joana?

Els dies continuaren a l’hospital on havia succeït l’encontre entre el Zeni i la Raya. Aquella no era la única història que havia passat dins d’aquell edifici. Cada dia es transformava en un llibre ple de relats, on cada un del centenar llarg de pacients tenia una vida que explicar, una vida que en alguns s’acabaria en breus instants. Les habitacions, amb aquell perfum característic que desprenen, una barreja entre malaltia, desesperació, alegria, netedat, soledat, nits de vetlla a l’espera d’una important operació, plors per la pèrdua del ser estimat, silencis de compassió i rialles de nens que no arribaran a la pubertat, esperaven amb ansietat un nou inquilí que els donés una mica de sentit a la seva existència. La sala d’espera sempre bullia de moviment, allà els nervis eren quasi palpables; depenen del pis on es trobés aquest espai, era un nerviosisme positiu o negatiu. Les cares entrecreuades de mirades al terra era la millor descripció dels ascensors i escales, potser és el lloc on menys es té ganes de xerrar amb un desconegut o potser no… depenent del grau de soledat del malalt. Pel pati exterior corria l’aire, essent el lloc més lliure del recinte, on metges i familiars fumen tot passejant, seguint els passos de la Raya i en Zeni al marxar agafats de la mà. Un petit oasi enmig de la gran ciutat, sols sortir dels murs el soroll dels cotxes i el seu fum retornen al tedi de lo quotidià a aquells que durant uns mesos s’estaven curant envoltats de tranquil•litat.

Mentre estirada, sense poder moure’s ni parlar ni mirar, vegetal durant anys, la Joana esperava la seva fi. Ella, gràcies a una màquina viu, però ningú la visita, ningú li envia flors, ningú s’interessa per com està. De fet és una desconeguda. Era la malalta 1015-0114-01. Però farts d’anomenar-la amb un nombre i per fer del tracte amb la seva pacient més humà, els metges van decidir posar-li un nom, Joana. Es diu que va arribar l’any 2000, pel que expliquen les llegendes de l’hospital va arribar la nit de cap d’any amb una sobredosi de substàncies psicoactives que li van fregir el cervell. Uns pensen que va provar de suïcidar-se davant l’entrada del nou mil•leni induïda per una secta, d’altres que va ser el final d’una nit plena d’excessos amb alcohol, cocaïna i èxtasis. Fos el que fos, la Joana segueix allà, estirada, ocupant una habitació a l’espera de que algú la visiti o li doni el final d’una vida inútil sense cap mena de futur a la vista. Per les parets ressona la felicitat que prové de l’habitació de sota la Joana, allà el caliu es contraposa a la fredor del cos de la noia.

Una operació a vida o mort, un final llarg o curt per al senyor Antonio, que durant anys ha treballat molt dur per tirar endavant la seva família des de que va arribar d’Andalusia als anys seixanta. Per desgràcia tindrà temps per veure créixer els seus néts i fer de cangur dia rere dia, ja que els seus fills l’utilitzaran com a tal. Ara somriu, content de que tot hagi sortit bé, però alhora pensa en el que pot passar en el futur. Crits, plors, discussions… retornar a aquella època en que ell es feia càrrec de la educació dels seus tres fills que ara el miren somrients i l’abracen sense parar, com si aquell incident els hagués fet veure com era d’important el seu pare i com l’haguessin trobat a faltar. La joia de la família de l’Antonio s’expandeix cada cop més per l’hospital, alterant la tranquil•litat en la que intenten mantenir als pacients de la planta de psiquiatria.

– Si us plau mantingueu el silenci, que alguns pacients s’estan posant tensos.- Digué un dels metges

– Només em falten 39 caràcters!! 39!!- cridava l’Aitana pel passadís mentre uns metges la perseguien desesperats.

El Març s’acaba!

Aquest ha sigut un dels mesos més durs des de feia temps. Treball, un germà i un pare a l’atur impedint-me entrar a internet, concerts, Bolonia, vagues, teatre… molta feina i poc temps per dedicar-lo a allò que m’agrada: Desfogar la imaginacio en aquest bloc.

Aprofitem que estic en una hora morta a de classe per fer-ho!

Cansada del ritme de vida constant d’estrés,

incoherent,

de viure angoixada envoltada de gent,

dorment,

de les mirades a terra, de les parets,

de la por a caminar sola, de nit,

pel carrer,

La música era la seva via, l’únic

escapament,

de la presó ciutadana que l’omplía,

de laments,

sexe desenfrenat, lluites contra el passat,

ella volia marxar, volia respirar,

notes de llibertat, horaris sense precisar,

allà havia arribat, a Perles havia anat.

Embriagada pel paisatge comença a pensar,

que no vol tornar, que no vol tornar.

Un crit al buit l’allibera de la ciutat,

on no vol tornar, no vol tornar.

Corre pel bosc, la nit arriba per moments. Els arbres anhelen l’arribada de la primavera, que ja es fa esperar. La pluja, l’hivern, ha deixat la pedra destrossada, mort de pols, rocs que es trenquen quan els trepitjes. I les estrelles comencen a sortir.  A la llunyania, un far, un punt per no perdre’s. Sols ha de correr recte avall, seguint les llums del poble on mai arribarà.