Sobre el Sentit Comú

El sentit comú és el menys comú que tenim en aquesta societat plural…

Se suposa que tots tenim un sentit comú, que a partir de certa edat l’utilitzem en fer segons quines coses. No obstant… què és el sentit comú? Quina línia separa allò aparentment correcte del que no ho és?

Fa uns dies, com a punt final d’una discussió sobre si amb infants i adolescents es pot parlar de segons què o no, es va dir que tots érem prou grandets com per posar-hi sentit comú en el tema. Suposo que aquesta línia era de no fer partidisme però si parlar de política o del que fos. Si es parla del que un pensa… no es fa partidisme? És a dir, per exemple, si parlo amb una persona de 13 anys sobre la religió des de la meva posició està clar que prendria una òptica atea. No estaré influint en el seu pensament? El sentit comú em diu que claríssimament sí. Però per altres persones no els sembla així, sinó que li estic donant valors crítics perquè aquest adolescent decideixi què pensar. Aleshores… realment hi ha sentit comú?

Estem en una època on predomina l’opinió per damunt de tot, on la doxa s’ha apoderat del logos. Si el que ens envolta és l’opinió, on tothom pot tenir raó i ningú té la veritat absoluta, on tot és relatiu, no hi ha cap punt en comú en les divergències de discurs.  Per tant, no es pot establir un sentit comú perquè és inexistent. Això es dóna en entitats plurals, és lògic que en una associació de posició clarament nacionalista no. Però la riquesa que pot oferir la pluralitat sembla ser una arma de doble fil. Per una banda hi ha el perill que si s’ajunten persones d’una mateixa opinió en un grup de taller amb adolescents, facin de l’ensenyar valors crítics, l’ensenyar un sol punt de vista sense adonar-se’n, ja que no hi ha una segona veu que entri en conflicte amb ells. Per l’altra banda, el intent de posar un punt comú a la pluralitat pot passar a ser una discussió sobre la llibertat d’acció i, correlativament, sobre la llibertat en si. Això últim portarà a un debat estèril que ha fet de la qüestió principal, marcar un punt en comú, un núvol que es dissipa ràpidament colpejat pels vents de les diferents opinions.

Aleshores podem afirmar, en certa manera, que el sentit comú només es pot donar en llocs de pensaments hermètics. Malgrat que dins de la pluralitat es pugui creure que, per exemple, no es farà una defensa del racisme, s’ha de tenir en compte que la gràcia de la pluralitat és que tot hi té cabuda. Quan la sanitat, l’educació i la cultura estan essent destruïdes, sembla de sentit comú queixar-se, però no ho fem tots. Quan hi ha persones que es suïciden perquè han perdut la feina i la casa, sembla de sentit comú que els polítics es posin d’acord per fer-hi alguna cosa al respecte, però no ho fan. La línia que marca què és i què no sentit comú la marquem nosaltres mateixos amb la nostra opinió… i ja hi tornem a ser amb el problema de la pluralitat!

Així doncs, a partir d’ara quan em diguin “Posa-hi el sentit comú” penso fer el que em sembli correcte per a mi. Si un infant em pregunta sobre el meu pensament polític li explicaré que tot és una gran merda, que potser el millor seria que hi hagués una dictadura feixista… a veure si aquelles persones que demanen llibertat d’acció fent partidisme cap a l’esquerra em diuen alguna cosa. Aquest últim comentari ha sigut completament reaccionari i gratuït, però m’és absolutament igual perquè, segons els defensors de la pluralitat, tinc dret a ser-ho.

En fi, el meu sentit comú em diu que hi ha coses que es poden afirmar davant de segons qui i coses que no, que si es treballa amb infants es pot ensenyar a ser crític mostrant tots els punts de vista, raonables, possibles sense arribar a dir quin és el millor, i que de l’únic que un s’ha de posicionar sense pensar-s’ho dues vegades és en el tractar amb respecte cap als que t’envolten. Però clar, aquest és el meu sentit comú, potser una altra persona creurà que cap als polítics, policies i banquers, no s’ha de tenir cap mena de respecte… No sé, es pot ser crític amb aquesta gent sense faltar-los el respecte, la veritat…

Pensa, imagina coses.

La imaginació és la millor arma contra l’avorriment.

Una tassa de cafè fumeja sobre la tauleta del balcó, a fora la vida de les persones rutinàries segueix el seu curs mentre el meu món s’ha aturat… penso… poso el sucre al cafè i remeno… segueixo pensant, immersió en el profund del que em preocupa… bec, em cremo la llengua, retorno a la realitat. És migdia, la plaça és banyada pel sol de Febrer, agradable treva d’Hivern. Retorno a la introspecció, em replego en mi mateix com si l’exterior m’espantés, com si no desitgés estar en el meu entorn. Volo lluny, ben lluny…

Lentament la font de la plaça desapareix del meu davant, tot es transforma, m’evadeixo de la ciutat deixant-me endur per la dolça imaginació cap a indrets plens de tranquil·litat. El pes dels pensaments s’esvaeixen quan em veig enmig dels llacs d’Aigüestortes, les pors socials es trenquen en mil bocins quan parlo amb aquella persona sobre els meus sentiments assegut a la vora del Mediterrani, amb l’aigua mullant els nostres peus entrecreuats, els fums, la contaminació, passen a ser aromes entremesclats de romaní i espígol, camp d’olors intensos on estem tots sis estirats, feliços de veure que l’alternativa és possible… truquen a la porta.

M’aixeco i miro qui és, no hi ha ningú, m’assec al sofà i penso. Com és que tot allò que imagino no és possible? Com pot ser que mai aconsegueixi fer realitat els meus desitjos? Suposo que tot té resposta en les definicions d’imaginar i desitjar… si desitges quelcom i ho obtens, ja no ho desitges… contradicció? M’estic tornant paranoic? Hi ha vegades que no sé diferenciar el que he imaginat i el que ha passat… potser passo masses hores sense res millor a fer que pensar i imaginar, per desgràcia això cada cop m’agrada més i més, convertint-me en una persona cada cop més asocial. Aquesta és una de les reflexions que es queda en el sofà, un cop surto de casa la cosa canvia en certa mesura, parlo, em relaciono, somric.

M’estiro al llit, és de nit i no puc dormir. Aleshores recordo el que ma mare em deia quan això em passava quan era petit: pensa, imagina coses. Imagino que estic en un lloc fantàstic, on els colors de la tardor del Montseny inunden el meu voltant, on la frescor de les muntanyes del Ripollès omplen els meus pulmons, on l’alegria de les festes majors d’Alinyà em fan somriure, on ella m’abraça i em besa fent-me feliç… i abans d’entrar a Oníria, la Joana em xiuxiueja amb una veu dolça que tard o d’hora ens trobarem en la realitat. Somio.