El sentit comú és el menys comú que tenim en aquesta societat plural…
Se suposa que tots tenim un sentit comú, que a partir de certa edat l’utilitzem en fer segons quines coses. No obstant… què és el sentit comú? Quina línia separa allò aparentment correcte del que no ho és?
Fa uns dies, com a punt final d’una discussió sobre si amb infants i adolescents es pot parlar de segons què o no, es va dir que tots érem prou grandets com per posar-hi sentit comú en el tema. Suposo que aquesta línia era de no fer partidisme però si parlar de política o del que fos. Si es parla del que un pensa… no es fa partidisme? És a dir, per exemple, si parlo amb una persona de 13 anys sobre la religió des de la meva posició està clar que prendria una òptica atea. No estaré influint en el seu pensament? El sentit comú em diu que claríssimament sí. Però per altres persones no els sembla així, sinó que li estic donant valors crítics perquè aquest adolescent decideixi què pensar. Aleshores… realment hi ha sentit comú?
Estem en una època on predomina l’opinió per damunt de tot, on la doxa s’ha apoderat del logos. Si el que ens envolta és l’opinió, on tothom pot tenir raó i ningú té la veritat absoluta, on tot és relatiu, no hi ha cap punt en comú en les divergències de discurs. Per tant, no es pot establir un sentit comú perquè és inexistent. Això es dóna en entitats plurals, és lògic que en una associació de posició clarament nacionalista no. Però la riquesa que pot oferir la pluralitat sembla ser una arma de doble fil. Per una banda hi ha el perill que si s’ajunten persones d’una mateixa opinió en un grup de taller amb adolescents, facin de l’ensenyar valors crítics, l’ensenyar un sol punt de vista sense adonar-se’n, ja que no hi ha una segona veu que entri en conflicte amb ells. Per l’altra banda, el intent de posar un punt comú a la pluralitat pot passar a ser una discussió sobre la llibertat d’acció i, correlativament, sobre la llibertat en si. Això últim portarà a un debat estèril que ha fet de la qüestió principal, marcar un punt en comú, un núvol que es dissipa ràpidament colpejat pels vents de les diferents opinions.
Aleshores podem afirmar, en certa manera, que el sentit comú només es pot donar en llocs de pensaments hermètics. Malgrat que dins de la pluralitat es pugui creure que, per exemple, no es farà una defensa del racisme, s’ha de tenir en compte que la gràcia de la pluralitat és que tot hi té cabuda. Quan la sanitat, l’educació i la cultura estan essent destruïdes, sembla de sentit comú queixar-se, però no ho fem tots. Quan hi ha persones que es suïciden perquè han perdut la feina i la casa, sembla de sentit comú que els polítics es posin d’acord per fer-hi alguna cosa al respecte, però no ho fan. La línia que marca què és i què no sentit comú la marquem nosaltres mateixos amb la nostra opinió… i ja hi tornem a ser amb el problema de la pluralitat!
Així doncs, a partir d’ara quan em diguin “Posa-hi el sentit comú” penso fer el que em sembli correcte per a mi. Si un infant em pregunta sobre el meu pensament polític li explicaré que tot és una gran merda, que potser el millor seria que hi hagués una dictadura feixista… a veure si aquelles persones que demanen llibertat d’acció fent partidisme cap a l’esquerra em diuen alguna cosa. Aquest últim comentari ha sigut completament reaccionari i gratuït, però m’és absolutament igual perquè, segons els defensors de la pluralitat, tinc dret a ser-ho.
En fi, el meu sentit comú em diu que hi ha coses que es poden afirmar davant de segons qui i coses que no, que si es treballa amb infants es pot ensenyar a ser crític mostrant tots els punts de vista, raonables, possibles sense arribar a dir quin és el millor, i que de l’únic que un s’ha de posicionar sense pensar-s’ho dues vegades és en el tractar amb respecte cap als que t’envolten. Però clar, aquest és el meu sentit comú, potser una altra persona creurà que cap als polítics, policies i banquers, no s’ha de tenir cap mena de respecte… No sé, es pot ser crític amb aquesta gent sense faltar-los el respecte, la veritat…