Orxata Low Cost

– Alea jacta est!- murmurava l’Albert C sense saber què hi feia allà…

Tot va començar quan escrivia un llibre a la terrassa d’una cafeteria del poble Baudelaire, un dels llocs amb més encant del planeta Srucnoc, quan el Charles va plantar-se davant seu i li proposar anar a fer una volta en la seva bicicleta arrossegada per gallines pels bars metaplanetaris. La calor d’aquell 29 de Juny del 2084 convidava a sortir de la pesada atmosfera, així que va acceptar de bon grat.

El planeta Srucnoc s’allunyava quan de sobte van ser atacats pel pirata Barba Arc Iris, el pirata més temut de l’univers. Amb un cop de la seva pota de vidre al cap va matar a Charles i va segrestar a l’Albert tot lligant-lo al pal major del seu vaixell de paper. El pirata va dirigir-se rumb a Nova Terra, planeta immers en el caos i la violència. Pel viatge van trobar un local on hi havia un cartell on posava “S’orxata més low cost des univers”. A dins es van trobar amb la sorpresa que era un club d’striptease amb les ballarines extraterrestres més voluptuoses que mai havia vist.

– Dues orxates si us plau.
– Al ser s’horabaixa hi ha dos per u- responia el cambrer, mentre li servia amb els seus tentacles color verd festuc.

L’Albert no podia deixar de mirar aquell ull de fusta mirant al cambrer. De cop va entrar al local una dona de més de cent anys, el silenci es va fer al local. La iaia va anar fins la barra i va començar a enrollar-se amb el cambrer. El pirata s’aixecà d’una revolada i s’encarà a l’àvia. L’Albert va aprofitar per intentar escapar posant-se entre els tres pits d’una ballarina, l’àvia va treure unes baquetes i va començar a tocar ensordint al pirata. El pirata contraatacà llençant a l’àvia un monopatí, cosa que li provocà una reacció al·lèrgica de dimensions descomunals.

Finalment el pirata va agafar les baquetes i les clavà al cor de la iaia, després es dirigí al cambrer i fugiren junts.

I Pseudo-Concurs Conjunt Buit

Estimats lectors i estimades lectores:

Avui he tingut una idea per al pròxim relat, però per dur-la a terme necessito la vostra ajuda. Com major sigui la participació millor, ja ho veureu.

El I Pseudo-Concurs Conjunt Buit tractarà de fer posar en marxa la vostra imaginació. Com? Molt senzill, cada comentari que feu serà un dels ítems necessaris per escriure un relat. Així doncs, i sense més explicació aquí va la llista (si l’omplim tota millor, si no, cap problema)… a veure si algun lector anònim s’hi apunta (això va per la meva família, jeje). No cal dir que cada número es correspon amb el número de comentari.

1. Títol
2. Personatges
3. Lloc.
4. Temps
5. Número de paraules.
6. Objecte clau
7. Última paraula
8. Primeres tres paraules
9. Tipus de relat
10. Idioma: català, castellà… o si voleu ser males persones i posar-me en un compromís el que vulgueu…

Estirats a la Platja

Dos cossos estaven estirats damunt la sorra d’una cala gairebé verge de la Costa Brava, sols, sense cap més companyia que l’imponent Sol de l’Agost, alguna gavina despistada i l’infinit so de les onades trencant a la costa. Malgrat que pugueu pensar que aquesta és la imatge d’un assassinat, us he de reconèixer que la cosa no va per aquí.

Ella se’l mirava de reüll somrient, ell escoltava música tot posant-se moreno.

Passaven els minuts i la situació no variava, com si els dos amants fossin una fotografia presa furtivament des d’un allunyat veler.

Retornant a la realitat a causa de la brisa, ella s’aproximà cap a ell, un breu xiuxiueig després la cara d’ell canvià de la concentració musical a un somriure entremaliat. Les mans van començar a redescobrir indrets oblidats amb suaus carícies acompanyades de furtius petons i uns sospirs cada cop més intensos.

Els llavis pujaren per tot el cos fins retrobar-se mútuament amb un petó amb el qual ella va ser capaç d’alçar a ell i moure’l fins al Mediterrani. Dins del mar l’acció sobre la sorra es reprenia amb força, tot s’intensificava, com si el sentir-se a l’abric de l’aigua es sentissin protegits de qualsevol mirada… les carícies, els sospirs, les abraçades, els petons… tot semblava estar acompanyat per l’incessant moviment de les onades, marcant el ritme de tot, amunt i avall es movien ella i ell, gaudint com fins aleshores no recordaven. Res els preocupava, només el plaer del sexe, amb la ment sobreexcitada eren incapaços de pensar en res més que en el que estaven fent.

El anar i retornar es feia cada cop més ràpids, com si s’hagués alçat mala mar, la parella s’unia a la perfecció ara dins ara fora de l’aigua, els cossos entraven i sortien sense parar entrant en dansa amb la melodia mediterrània, tal com els peixos juganers que corretejaven per entre les seves cames… eren una part més de la gran massa aquàtica. Una gran onada se’ls enduu i com si fossin uns surfistes, ella el cavalcava damunt la cresta fins trencar en un orgasme a la costa.

De nou estaven estirats a les tovalloles d’una cala de la Costa Brava, on ella se’l mirava somrient i ell de nou ignorava les seves intencions.

Campus Raval de’n peu!

Malgrat que aquest cop no m’he implicat gaire en la lluita estudiantil, tot i que la pujada de taxes ens afecta a tots i totes, he seguit via Internet com poc a poc el campus Raval de la UB ha despertat per tal de veure com mostrar el rebuig a la nova política universitària.

Recordo que temps enrere van ser moltes les mobilitzacions en contra del Pla de Bolonya, mobilitzacions que van començar tard i malament. Aquell curs el vaig perdre a canvi de fer correctament allò que els estudiants de filosofia esperaven de mi, representar-los en el Claustre i la Junta de Facultats. Els representants estudiantils de la meva facultat vam veure quin era l’únic camí possible aleshores, aconseguir que el professorat s’impliqués per almenys fer del canvi a grau fos més digne. Però d’això fa ja una mica de temps.

Hi ha una norma no escrita dins les universitats catalanes: cada dos anys hi ha vagues i manifestacions a favor d’una universitat pública de qualitat. Però això actualment va a més.

La nova política universitària impulsada pels governs de la Generalitat i Espanya ha aconseguit el que semblava impossible: unir a tota la comunitat universitària, fer que estudiants, professorat i PAS s’alcin, es reuneixin i decideixin entre tots què fer. Un exemple d’això és el campus Raval. En tots els anys que porto estudiant (masses, ho sé) allà mai havia rebut una convocatòria de reunió conjunta de les dues facultats (Història i Geografia per una banda i Filosofia per l’altra) per decidir fer un manifest conjunt sobre la situació de l’educació superior.

Sembla ser que al professorat no li ha assentat gaire bé això d’haver de fer més hores amb més alumnes per aula, cosa que els ha dut a veure el que fa anys que l’alumnat critica. La pujada de taxes produïra una fractura social major, on la classe mitjana desapareixerà del tot. L’augment d’hores de classe anirà en decrement de la investigació, allò que els governs sempre han dit que havia de ser el camí per sortir d’aquest pou sense fons. I no només això, la sobresaturació de les aules és inconcebible amb el pla d’estudis actual… com es podrà fer avaluació continuada a més de cent estudiants d’una manera correcte? Com es podrà fer tutories personalitzades a tants estudiants? Com es farà un seguiment d’aquests? La qualitat de la universitat esta en perill des de l’aplicació del pla de Bolonya, aleshores aquests problemes ja es contemplaven, però gran part del professorat creia que els afectaria.

Però encara hi ha més. Es farà un augment de les taxes i al mateix moment es retallaran pressupostos… !!! … hom més veu certa contradicció? On aniran a parar tots aquests diners? A rescatar més bancs? No, aniran a tapar els forats pressupostaris d’anys passats on els rectors creien que podien engrandir el dèficit sense por, com ha passat a tot arreu. Així que no només han estat els diferents governs els que ens han portat fins a aquest punt insostenible, les mateixes universitats també en tenen part de culpa. Fa quatre anys ja hi havia problemes per contractar nous professors, un dels departaments estava sota mínims i la mateixa universitat els deia que s’apanyessin amb el que tenien. Amb la nova política casos com aquests seran el dia a dia en els departaments.

Per tot això, i segur que d’altres coses que se m’escapen, el Raval s’ha alçat en contra de les polítiques actuals de retallades de forma conjunta sota un sol clam: Per una Universitat Pública de qualitat.

3 Micro Relats de Transports

Unes paraules s’arrosseguen entre els peus i les bosses del metro agonitzant , cerquen la sortida sense gaire sort, i els caps cots dels viatgers són incapaços de captar tal moment, massa capficats en els seus pensaments. Una escletxa del terra sembla l’escapatòria més satisfactòria, malgrat ser la pitjor opció… unes paraules es queden oblidades enmig de la foscor del túnel entre Vallcarca i Penitents.

Per la finestra s’escapen les històries cap al perfecte horitzó del Mediterrani, històries d’alegria, de tranquil·litat, d’aventures diverses. A l’altre costat el drama es fa palpable, històries de desnonaments, de cases per llogar, de comerços ben tancats i abandonats. Els passatgers d’una banda somriuen absorts, els de l’altra cerquen algun altre punt on dirigir la mirada. En breus ningú mirarà les finestres, en breus instants la foscor de Barcelona els atraparà fins al proper trajecte.

Una nit intensa- pensa hom tot embriagat, agafat a la barra del bus nit per no caure. El conductor agafa la rotonda de plaça Espanya a tota castanya, com si es cregués que condueix un cotxe que fa el Paris-Dakar. Una parella al fons gaudeix dels petons fugaços d’una vetllada que l’endemà maleiran, ni es coneixen ni sembla ser que allò sembli ser res més que una nit de sexe salvatge. Al matí tots proven de recordar com han arribat a casa, menys el conductor que somia que ha guanyat el raid.

Bombardejos

Revisant les fotografies que tenia per les carpetes n’he trobat una de Camprodon força interessant que m’ha portat a pensar en fer un relat sobre temps passats, que no pas millors…

Eren els vols del 1936 al poble de Camprodon, al Ripollès. La Joana vivia en un mas proper al centre de la vil·la feliçment amb la seva família. Pels matins ajudava a la seva mare a les tasques de la casa, mentre els seus germans anaven al camp. Per les tardes passejava pel poble tot resseguint el camí de les fonts. Es passava hores davant del pont absorta en els seus pensaments tot mirant el pas del riu.

Un dia de Juliol va decidir sortir a caminar fins a Beget, necessitava estar sola, un neguit creixia dins seu i no podia entendre’l, com si anés a succeir quelcom al seu entorn que canviaria completament la seva vida. Un cop a Beget va anar a veure un bon amic seu. Ell estava assegut al costat de la ràdio astorat. La Joana no entenia res. Ell es va girar amb els ulls fora de lloc.

– Ja ha passat.- va dir lentament.

– El què?

– Joana, s’ha acabat.

– Què ha començat? Què ha acabat?

Ell va aproximar-se a la ràdio i va pujar el volum. El periodista parlava molt ràpid, nerviós, quasi no se l’entenia, però d’entre les paraules que la Joana va esgarrapar dues van fer-la estremir: Alzamiento Nacional, malgrat no saber ben bé que era allò. El seu amic li va explicar en un to molt seriós que volia dir mentre les llàgrimes començaven a saltar.

– Però això ha passat molt lluny! Tranquil Robert.

– No veus que tard o d’hora arribaran fins aquí, i aleshores pam! Adéu a les nostres llibertats.

– Però qui voldria venir fins aquí dalt?

– Faran el que calgui per defensar la unitat d’Espanya.

– I què fem?

– De moment preparar-nos.

Uns mesos més tard el Robert va marxar cap al front d’Aragó, sota la promesa a la Joana que l’escriuria sempre que pogués i que tornaria. Però no va ser així… van passar els anys i la Joana es llevava cada matí tot desitjant trobar dins la bústia alguna notícia del Robert, sense gaire sort. Cansada de patir sense parar, de no poder dormir ni una sola nit, la Joana va marxar cap a Beget. Cada passa que feia dubtava en tornar cap a Camprodon, atemorida per afrontar la possible realitat, que ell havia mort al front. Mai se l’hi havia fet tant llarg aquell camí. La vegetació havia amagat el sender, fent encara més difícil el caminar. Ni una ànima, ni un animal, ni un sol so… un tètric silenci acompanyava la seva respiració. Un silenci que de sobte es va trencar pel pas d’uns avions. De seguida es va llançar a terra a la recerca d’un amagatall pel sotabosc.

Sobre la Selectivitat

D’aquí menys d’una setmana les universitats catalanes, si és que els i les estudiants no decideixen fer un “piquet informatiu” a les portes, s’ompliran d’alumnes de batxillerat per fer un dels pitjors exàmens de la vida estudiantil, l’altra, pel que m’han explicat, és el de conduir.

Les PAU són de tot menys pau!- amb aquest joc de paraules simple sortia en Joan del primer examen, fastiguejat dels nervis que havia passat sense sentit. Al cap i a la fi no hi havia per tant…

Aquests poden ser els pensaments dels milers d’alumnes de batxillerat al finalitzar l’examen de llengua catalana, el primer d’una tanda de varis dies d’incerteses sobre quines seran les qüestions que sortiran d’un temari de dos anys en que molts han sigut incapaços d’entendre res. Sempre recordaré l’histerisme que hi havia per la facultat de farmàcia deu minuts abans de començar, horrible i contagiós… anaven dient els noms i a mesura que s’aproximava el meu pensava que potser ni hi seria perquè havia fet alguna cosa malament de la maleïda burocràcia.

Jo el que em pregunto és si no hi ha una altra forma d’avaluar a l’alumnat i el seu accés als diferents graus. Crec que la pressió a la que esta sotmès l’estudiant és molt gran. En primer lloc trobo un error ajuntar més de tres-centes persones sortint de l’adolescència ja que fins i tot el més tranquil arriba a posar-se dels nervis, recordo que l’any següent vaig anar a mirar una nota a la facultat el mateix dia de la selectivitat (tonto de mi!) i només traspassar la porta una punxada de tensió em va recórrer tot el cos, i això que jo no havia de fer cap examen!

En segon lloc és el gruix de temari, és clar que l’any següent en algunes matèries es trobaran amb exàmens anuals, però no seran de set matèries en tres dies… com a molt tindran dos en un dia i després un altre al cap de dos dies o així. O sigui, aquests dies no representen el que és realment la universitat, on un s’atabala més aviat per fer treballs semblants al treball de recerca (cosa que si que trobo necessari que facin els estudiants de batxillerat).

En tercer lloc és la poca informació que es té a l’hora d’escollir les assignatures a les que un es presenta. Per exemple el meu cas: A qui se li passa pel cap fer Economia d’Empresa si podia fer Història de l’Art? Qui fa Història d’Espanya si pot fer Història de la Filosofia? I més tenint en compte que anava a fer Filosofia… en fi, a principi de curs no en tenia ni idea de com de complicat seria fer Economia, creia que la cosa aniria per una altra banda.

Per acabar hi ha la nota de tall. En aquest cas la falta d’informació sobre el seu funcionament és increïble. Tinc companys que ara són universitaris que encara no saben com va això tan estrany com les notes de tall. La cosa és ben senzilla: llei d’oferta i demanda. Cada grau té com a nota de tall aquella amb la que va entrar l’últim alumne. És a dir, si hi ha un grau de cent alumnes i l’últim entra al Setembre amb un vuit, aquesta serà la nota de tall l’any següent, però potser al cap d’un any per falta d’alumnes s’entra amb un cinc… la nota de tall no és fixa sinó una aproximació del que pot passar, i això no li diuen a ningú. Els graus amb notes de tall altes no tenen perquè ser els graus més complicats, sinó que solen ser els que més demanda tenen.

Si, aquesta ha estat una entrada un tant oportunista però feia dies que no escrivia res i m’ha vingut com anell al dit…

L’Oreneta

Diuen que al caure la Lluna rere les muntanyes de la serralada del litoral s’escolta el so d’una oreneta donant la benvinguda al dia següent. Just després, alça el seu vol elegant sobre els caps de la gent que va o torna de treballar tot dirigint-se cap als núvols a la recerca de la pluja. Però fa massa temps que no hi ha cap rastre d’aquests. Inquieta, l’oreneta torna al seu niu i tot posant-se en els seu racó de pensar, comença a cercar solucions a la sequera.

Un bon dia va rebre la visita del seu amic falcó. Ell també semblava preocupat per la sequera. Així que van decidir anar cap als Pirineus a veure si aconseguien descobrir alguna cosa. D’aquesta manera va ser com van desplegar les seves petites ales i començaren a volar i volar sense gairebé descans. Un cop van deixar enrere Barcelona, van travessar Collserola… aquella serralada que de cara al mar és escarpada i amb poca vegetació, però que la seva vessant nord és completament a la inversa. Allà van sentir el cant del pit-roig. Van baixar a buscar-lo. El pit-roig estava sota l’ombra d’un pi assedegat, els tolls d’aigua, les rieres i rierols, les fonts i tot s’havien assecat. Una minsa espurna podia ser l’inici d’una catàstrofe pel bosc. El pit-roig no els podia acompanyar, massa petit per tan llarga distància, les seves ales no ho suportarien, però malgrat això els va donar el màxim d’ànims possibles a l’oreneta i al falcó.

Les dues aus aventureres van reiniciar el seu viatge.

A l’alçada de Manresa una imponent cigonya els deturà. No podien passar per allà els digué. La resposta a la lògica pregunta que van fer l’oreneta i el falcó, va ser que els forans no tenien dret a passar per aquella zona perquè creien que les cigonyes eren les millors de tot el món animal, i que per tant en el seu territori d’alts campanars no hi tenien accés. Aleshores van haver de recular fins a trobar-se amb la imponent serralada de Montserrat. A prop del Cavall Bernat van trobar un pi on cantava alegrement un rossinyol. L’oreneta li va preguntar si sabia com arribar als frondosos boscos del nord. El rossinyol li respongué tot cantant que ell fa temps que ho volia saber, però va descobrir que l’extensió del territori de les cigonyes avarca quasi tota la zona oest. Amb una mirada trista per les males noticies, el falcó va preguntar-li al rossinyol si els volia acompanyar. D’un bot va començar a cantar: Una Oreneta un bon matí, junt amb un falcó el seu amic, al veure les fonts seques van partir, per cercar els núvols del Cadí.

Van volar cap a l’est, fins arribar al mar Mediterrani. Al veure les platges de sorra daurada acariciades per la brisa i les onades van començar a resseguir la costa cap al nord, tot esperant no trobar-se amb cap més cigonya. Van passar pel Maresme, per Lloret, i a Tossa de Mar van fer una pausa dins del castell que vigila l’entrada a la platja. Mentre queia el Sol rere el mar miraven embadalides com unes gavines perseguien els vaixells pesquers o inclús es llançaven a l’aigua des dels precipicis a pescar. Quins ocells més valents, pensaven l’oreneta i el rossinyol mentre el falcó se’ls mirava tot estranyat, que mai m’han vista caçar aquest parell? Es preguntava.