Publicitat anticonsumista?

Els que tenim la sort o desgracia d’agafar cada dia el tren, i suposo que el transport public en general, ens topem cada dia amb una publicitat realment interessant. Es tracta d’un munt d’escombraries amb una esquela a sota que posa ‘Casi todo lo que compras lo tiras’. He estat investigant una mica, perque no em creia que el ministeri d’industria estigues darrere d’aixo, i efectivament, darrere d’aquesta publicitat que en certa manera ens fa veure que consumim massa material fungible (i encara més ara que s’acosta nadal) esta una organització anomenada BASURAMA. 

No entrare a explicar el funcionament d’aquesta associacio madrilenya perque prefereixo que ho descobriu per vosaltres mateixos, si mes no tenen propostes originals i val la pena mirar-la. El quem’ha semblat interessant era la publicitat. En aquesta societat que sembla estar presa per un consumisme desesperat, tot i que hagi decaigut un xic, sorgeix un lema que impacta i que a qualsevol se li podria haver passat pel cap. En una classe ens comentaven que són aquestes iniciatives les que més gent enganxen, aquestes frases que a tots ens afecten i que tots ja hi haviem pensat alguna vegada (perdoneu tanta generalitzacio indeguda).

Un altre exemple així era el de V de Vivienda, el ‘No tindras casa en la teva puta vida’… clar, sincer i cert. Si es vol iniciar una revolucio o un gran moviment social, es necessita cerca un lema suficientment clar i englobador que pugui fer pensar a la gent del carrer sense anomenar-los estupits. Per desgracia, aixo els sindicats i les assamblees d’estudiants no ho tenen clar, el ‘No a bolonya’ és un lema que ens insulta ja que poques persones sabem de que tracta aixo i la resta només són ovelles que criden en contra de quelcom que desconeixen, i per veureu-ho només cal parlar amb els estudiants menys polititzats que van a les manifestacions… sempre acabo parlant d’aquest tema?

Ho sento es que dema tinc una assamblea on escoltare de nou les tonteries de la privatitzacio de la universitat pública… L’aplicació de l’EEES és una excusa del govern per fer baixar el nivell de la educacio, primer va ser primaria, despres secundaria i ara la universitat. I no hi ha res mes del que queixar-se, que ja es prou, tota la resta son manipulacions d’anarquistes, comunistes i independentistes.

Com més incults, més manipulables.

Va de topics

-Me’n vaig a comprar tabac. Ara torno.

– Aquestes són les últimes paraules del meu marit, senyor policia, des d’aleshores que jo no em sabut res més d’ell.- Els plors de la Coralie van ressonar per tota la casa novament, ma mare estava desfeta per la marxa de mon pare, feia un any que esperavem que tornes, potser a l’estanc hi havia molta cua, potser ha hagut d’anar a la ciutat per comprar la seva marca preferida, potser s’ha trobat enmig d’un embus o la pluja dels ultims dies ens ha deixat incomunicats i no pot tornar… totes aquestes teories haviem creat per no afrontar la realitat, que ell havia marxat. Per què?

– Mare, pare, us haig de dir una cosa molt important que potser no us agradarà. Seieu al sofa, no sigu cas que de la impressió us feu mal.

– Que passa? Que tens? Ja saps que ens pots explicar el que vulguis.

– La teva mare te raó, no ens fa por res del que ens puguis dir.

– Bé, doncs després d’educar-me a base de futbol, catequesis i de fer-me creixer un àmbit d’homofòbia com és l’escola de l’Opus del poble del costat… haig d’informar-vos de que m’he adonat de que he crescut odiant allò que jo estimava.

– No cal que segueixis fill, ja se el que et passa… no t’agrada el futbol i a sobre ets ateu, no passa res, t’estimarem igual.

-Calla Coralie! Deixa’l que acabi. Dones, sou totes unes bruixes…

– Gracies papa. En fi, és dificil fer el pas que vaig a fer.

El silenci va omplir l’habitació, el pare va aixecar-se per anar a buscar el seu paquet de tabac i va començar a fumar de manera compulsivament.

– Ja sabeu que és el que us vull dir, sóc gai.

-No pot ser! Ets un marica? Jo, en Josep, el gran homofob d’Hostalets, tinc un fill desviat? No pot ser! Qui t’ha encomanat aquesta lletja malaltia? L’Enric, segur que ha estat ell, amb aquell caminar, amb el seu saber cultural, amb les seves classes de dansa… el mato! et juro que el mato a ell i despres et porto a l’esglesia per a que et tornin al bon cami. El meu fill gai, quina tonteria…

– Pare, no hi ha camí bo ni dolent. No hi ha res a curar, perqué no estic malalt. I no ha estat l’Enric, ell és hetero. A mes, no se de que et queixes si tens multitud de videos porno on surten lesbianes (que són homosexuals) follan! Quin problema tens amb els homosexuals homes?

– El teu fill té raó, Josep, si ell sent atracció pels homes, doncs cap problema. Deu ens ha ensenyat que hem d’estimar a tots per igual.

– Deu odia als homosexuals, es més, ell castiga als pecadors amb aquesta malaltia degenerativa. I tu, Coralie, no defensis al nen, o encara t’haure de fer canviar d’opinio a cops de garrot.

El policia ens mirava amb cara de no creure-s’ho gaire. De fet va fer la mateixa cara que el meu pare quan vaig sortir de l’armari, ulls d’odi, punys tancats amb ganes de fotre’m una ostia i cos rígid al veure en que s’havia convertit seu fill únic.

– Segur que no el vareu matar? Els homosexuals tenen una tendencia psicopata molt alta.

-Però que esta dient senyor policia?

-No em toquis! Que encara m’enganxaràs quelcom. Miri senyora, si el meu fill s’hagues tornat aixi, i la meva dona el defenses, jo tambe hagues fugit de casa. Aixi que millor que no us feu il·lusions.

Al marxar el policia, ma mare va parar de plorar i va començar a discutir amb mi. Em donava les culpes de tot lo succeit i no entenia com era que m’havia defensat si ara sense ell no podia fer res.

– No pots treballar? Qui t’ho prohibeix?

– Jo- en Josep acabava d’entrar per la porta, tenia una escopeta a les mans i feia una farum de whisky que tombava.- Aixó és casa meva, o marxes d’aqui tros de gai asqueros o et mato amb les meves propies mans. Marxa d’una punta vegada, que porto un any follant amb prostitues barates i me n’he cansat. Vull fer-li a ta mare un nou fill, ja que tu ja no ho ets. FORA!!!

– Me’n vaig a comprar tabac. Adeu mare.

(Per a que ningu es queixi, acabaré dient que el protagonista viu feliçment a la ciutat, ha acabat la carrera i treballa d’allo que ha estudiat…)

Sucs

La Joana i en Guerau eren una parella, si mes no, peculiar. Un dels seus preambuls al sexe preferits era jugar a diverses coses. No havien oblidat encara la infantesa i els encantava passejar-se per la casa nus, jugar a fet i a amagar o intentar paralitzar a l’altre damunt del llit. Però cada mes que passava, i ja s’acumulaven considerablement, les ganes de jugar s’apagaven. Se’ls havia acabat la passió? O es que havien madurat?

Un dimarts d’hivern, quan el fred colpejava el carrer amb duresa, en Guerau i la Joana estaven a la cuina preparant l’esmorzar. Alla va començar una discussió sobre la perdua de passio que estaven vivint, ell deia que estava cansat de fer sempre el mateix, ella que la rutina de veure’s cada dia era aborrida, ell responia que no entenia llavors que a vegades parles d’un futur vivint junts, ella replicava negant que havia dit aixo… els anims s’anaven encenen cada cop més i més fins que la Joana en un arrebat irat va llençar-li el got de suc al Guerau, aquest s’hi va tornar i en pocs minuts la cuina es va convertir en un camp de batalla de sucs diferents.

Pinya, raïm, prèssec, poma, mango, taronja… el terra era un piscina de colors diversos. La parella estava lençant tots els sucs de la casa.La Joana al veure en Guerau mulla’t va tenir ganes de besar-lo per tot el cos i a l’inversa. Caricies amb aroma a coco, fel·lacions de platan, petons amb gust de fruits del bosc… alla al mig de la cuina, damunt d’un toll de sabors fruitals va iniciar-se un dels millors coits que fins aleshores havien mantingut.

Una setmana més tard van tallar. La Joana s’havia enterat de que en Guerau ja havia fet això amb una tal Clara, amb qui li feia el salt de tant en tant.

Democracia

Fa temps que em plantejo quins son els problemes de la democracia, si relament es el menys dolent de tots els sistemes politics possibles o si la proposta de la republica de Plato és mes bona. Anem per parts perque en unes poques linies m’he plantejat tres qüestions diferents, que estan estretament lligades.

Començare per dir que la nostra democracia és mes aviat un sistema liberal que s’ha anat democratitzant, aixo vol di que realment no estem en una democracia i que per tant tots els problemes politics no son tant per culpa de la democracia sino pel liberalisme. El liberalisme es basa (es podria dir) es basa en la maxima ‘lo millor per al poble’, quan en canvi la democracia el que intenta és un autogovern del poble. El liberalisme es una lectura capitalista de la republica platonica. Un cop aclarit aixó, es pot dir que el problema és el sistema liberal-democratic i que és aquest el que esta en crisis, i no tant la democracia.

Però, que passa? Es pot aplicar una altra democracia? És molt dificil. M’explico, en societats petites la democracia assamblearia o una democracia socialista és completament factible, però immersos en el capitalisme,vivint en grans ciutats, en la democracia dels partits, la democracia d’escollir el millor, és fa difícil canviar la cultura dels habitants. Durant el renaixement es van fer relats i escrits sobre les ciutats ideals, i començaven per dir que una ciutat no podia ser molt gran perque aleshores es fa molt complicat governar-la democraticament, és un argument completament logic, com més gent, més pluralitat i més complicat és poder posar-se d’acord.

Rosseau deia que la democracia era de tots els sistemes de govern el menys dolent, jo m’atreviria a dir que encara no hem vist funcionar la democracia com a tal enlloc, ja que no hi ha cap possibilitat d’aplicar-la purament. El comunisme de Cuba era democràtic, les comunes també… el que ens passa es que des de ben petits ens diuen una i una altra vegada que sols existeix una democràcia i és la nostra.

Em sembla una aberració de la llibertat d’expressió que la nostra constitucio i la de qualsevol que parteixi dels drets humans tingui com a un dels punts claus i necessaris el dret a la propietat privada. Aquest dret és unic i exclusivament liberal-capitalista, una demostracio mes de com és el nostre sistema de govern. I és aberrant perqué la constitucio pot arribar a acceptar la supressió de  l’estat pero no la supressio del dret a la propietat privada.

I sobre la Republica de Plató com a sistema de govern perfecte, sols reafirmare allo dit més amunt, és un sistema liberal. El poder en mans d’una elit intel·lectual, no seria mala idea, però qui decideix qui és l’elit i qui no? M’haure de llegir la republica de nou.

Em considerava antidemocràtic, ara penso que el problema esta en un altre lloc, en el liberalisme que com si un tumor maligne es tractes, ha acabat amb allo que feia lloable la democràcia per enterrar-la en la historia.

hores

Corro, cerco un lloc on poder sentir-me salvat. El carrer fosc ha omplert la nit de maldat, el carrer clar l’ha omplert de llum encegant.

Un llibre obert per un pagina indeterminada, relats inacabats de ments superficials.

Mirades creuades, sempre igual, mirades creuades que mai es mantindran.

El balanceig del metro mareja els meus sentits, la calor és agobiant, la gent encara més. Violencia espacial, no hi ha lloc per poder seguir pensant.

Crits i rialles, riure embriagat, fum d’alucinògens envoltat de malalts mentals.

Odi, amenaces, violencia verbal, la vaga no s’acaba si encara no ha començat.

Fal·lacies, tautologies, contradiccions, afirmacions… la logica inunda la ciencia de fonaments sense valor.

Viatjo en un nubol de tempestes sentimentals, la pluja refresca, el llamp em matara.

El llibre s’acaba, i la cosa segueix igual, mentides de lladres, banquers i sants.

Les hores avancen a diverses velocitats, a voltes molt lentes i d’altres no tant.

la noia del pati

N’Armasenda aprofitava la hora del pati per sortir de l’institut on no es sentia gaire involucrada i passejar-se pel centre comercial proper. Allà hi veia els alumnes de Batxillerat fuman porros i, en epoca d’examens, beben cerveses per poder afrontar amb millor cara el control de Filosofia sobre metafísica. Ella probava de passar desaparcebuda, pero una noia amb un nom tan extravagant en un institut ple d’ignorants era coneguda… coneguda negativament, o sigui que tot deu se n’enfotia d’ella. Coses com ‘¿Armasenda? ¿Eso que es, el nombre de una marca de champu?’ o ‘Jajaja la teva lletgessa et fa una gran Arma. Si senyor! Els teus pares la van clavar!’ eren el pa de cada dia.

Què hi feia en el centre comercial? La seva familia no tenia prous diners per comprar-li la moda que tant marca als adolescents, aquelles tendencies que si no les segueixes et quedes fora de la societat estudiantil. Totes les seves companyes de classe vestien de Zara, Mango, Stradiviarius… vestien de l’imperi textil espanyol anomenat INDITEX, una de les empreses espanyoles mes internacionals i que el mon no sap que es d’aqui. Així que la nostra estimada Armasenda es recorria en mitja hora totes les botigues emprovant-se la roba que mai aconseguiria tenir.

Cada cop que es posava aquella jaqueta beix que tant li agradava es sentia transportada lluny d’aquell entorn tant odiat, s’imaginava a la universitat estudiant quelcom interessant, envoltat de gent amb la qual poder parlar de qualsevol cosa i que no se n’enrigues del seu nom o almenys que fessin bromes que mai hagues sentit. S’imaginava tenint amics, poder sentir alguna cosa per algun noi i no tenir por de dir-li res, de no temer tornar a casa i rebre una pallissa o sentir-se increpada… i així va passar-se durant tota la ESO. A l’arribar a classe sols pensava en poder sortir d’aquell lloc tard o d’hora. Creia que estudiant de valent podria marxar més ràpid.

Abrics, camisses, pantalons, vestits, sabates… cada esbarjo era una pasarel·la diferent, cada canvi de temporada, un dels dies mes feliços d’aquesta noia. Les venedores ja la coneixien, era la noia del pati. De fet, quan va acabar el batxillerat amb matricula d’honor, entre totes li van regalar aquell abric que sempre havia desitjat i que, com si d’una droga es tractes, l’havia fet evadir de la realitat durant prou temps com per aguantar la duresa de la seva vida. L’Armasenda va estrenar el seu abric el primer dia de la universitat. Estava radiant, per fi havia marxat de l’institut per sempre més! Es sentia alliberada, feliç com mai ho havia estat.

Però de malparits n’hi ha a tot arreu.

Durant uns mesos tot funcionava be, encara que la timidessa li passava factura i no es podia relacionar amb ningú per por a la opinio dels seus companys. Fins que un dia l’assamblea de facultats del Raval, cansada d’intentar fer sentir la veu dels estudiants en contra de l’EEES sense que el rectorat ni la degana d’historia els fes cas van optar per fer una vaga total del 17 al 21 de Novembre. Va ser aleshores quan l’Armasenda es va veure enmig d’una discussió entre piquets i estudiants que volien entrar a fer classe que va acabar amb una brutal tangana en la que un assambleari injectat d’odi i violencia va acabar apallisant a la noia del pati, quan ella nomes estava alla.

Despres d’aixo ja no es sap res mes d’ella, aquella mirada inquisitiva que la feia especial ja no omplia les classes de la facultat de filosofia, les seves intervencions amb aquella suau veu dolça que sempre refutava les teories del professor ja no es sentirien mes, la noia de la jaqueta beix (que li deiem nosaltres) havia desaparegut i cap alumne es preocupa perque ella no s’havia relacionat amb ningu… Tot i aixo, per a molta gent s’havia convertit en un simbol de la repressio que l’assamblea exerceix als estudiants.

Potser llegirem d’aqui poc que una tal Armasenda ha estat cremada per un parell de pijos borratxos en el caixer on dormia. Tal com ja he dit, de malparits n’hi ha a tot arreu.

Això és vida?

Ambient de discoteca, molta gent, una parella enrollant-se, uns col·legues xerrant amb una borratxera al damunt considerable, unes noies tirant el trastos a dos nois… i al mig, assegut en un cub negre una persona amb el capcot, pensativa. Crit de desesperació d’aquesta persona. Silenci, fosc excepte un zenital que enfoca a qui ha cridat.

A: Això és vida? Crisis, ens diuen que estem en crisis… peró dubto que aixó ens afecti encara més als joves. Crisis de que? Dels bancs? No puc demanar una hipoteca perque no tinc ningu que m’avali, no puc començar un negoci o obrir una empresa perque les entitats finenceres es neguen a donar-me un crèdit, no puc viure sol, no puc trobar una feina si no tinc experiencia laboral… i tot aixó fa anys que passa, no és cosa de la crisis.

Això és vida? Una vida de merda envoltada d’hipocresia social, l’amistat és un cau de falsedat, has de caminar amb peus de palla per no enfonsar-te en el fangar, l’amor és tres quarts del mateix, un sentiment que s’ha convertit en un ets meu o ets meva, en dependencia de la parella, en un ‘ara m’enfado perque no em truques cada dia’, en un ‘vull viure per sempre mes amb tu’… Horror!! No em crec ni una sola parula d’aquesta gent. Els amics un dia queden amb tu i no hi pensen més fins que ja t’has adonat que passen de la teva persona… així voleu que em senti bé? Poques amistats que tinc i no les veig… L’amistat i l’amor d’aquesta societat són odes a la hipocresia.

Cada mirada pel carrer, cada passa per la ciutat, cada ‘hola! bon dia!’, cada instant en aquesta vida és un buit a omplir d’experiencies, de moviments, d’art abstracte i sense sentit… sols això farà que aquest sentiment de soledat i angoixa que ara em buida la vida sigui, almenys, expressat.

Fosc. Fi del pròleg.

La Joana

La Joana era una noia feliç, tenia parella des de feia molts anys i gaudia tan com podia de les seves amistats. Aquesta noia d’uns 23 anys ja acabava la carrera i veia que per davant tenia un futur amb alló que havia estudiat, teologia. La Joana tenia una gran bellesa, ulls verds, cabell castany tirant a ros, un bon cos i un somriure que no dequeia dia a dia. Es trobava tant com podia amb el seu novio per deixar-se emportar pel pecat de la carn, aixó sí, sempre amb compte i utilitzant preservatiu… fins que un bon dia la seva cara va canviar de cop.

un dia… La crisis la va fer adonar que no trobaria feina del que havia estudiat, tot i que el seu treball de fi de carrera on comparava els fonaments de l’ateisme amb els del cristianisme havia sigut tot un exit.

dos dies…les seves amistats eren ara bruixes donades a la hipocresia més rancia.

tres dies.. tenia la sensació de que tenia una dependencia molt gran de la seva parella.

quatre dies… es sentia desorientada en el mon i a sobre s’acabava de barallar amb el seu germà

cinc dies… encara no li ha vingut la menstruació.

sis dies… nervis augmentant, preocupació desenfrenada.

set dies… no voldre follar mai més! què és exactament l’abortament? M’haig de relaxar pero no ho aconsegueixo. Sort que ell m’ajuda en el que pot i prova de tranquil·litzar-me. Que vam fer malament?

vuit dies… aixó no pot ser. Segur que estic embarasada! Que fare? Que farem? Fins el dia deu no puc fer-me la prova, merda! Quina merda no tenir la regla! Aixó és un horror! Que vam fer malament? Segur que alguna cosa s’ens ha passat per alt.

nou dies… desesperació. Si deu exisitis seria un gran fill de puta. Perque a mi? Que he fet jo? Demà la prova, demá hipotecaré la meva vida o per fi podre dormir tranquila.

deu dies…

A voltes la ment ens porta a fer coses poc recomanables.

El maquillador de realidades

Esta es la historia de un señor cuyo indigno trabajo consistía en cambiar la dureza de la realidad y de la ciudad para que sus habitantes vivieran en una falsa felicidad. Vestía como un señor de alta sociedad, smoking verde oscuro, con un gorro negro parecido al de los mafiosos. Siempre con una pipa que humeaba cual tren de vapor, llenando la calle de una invisibilidad perenne que al contactar con aquello que el señor creía malo, lo hacía cambiar de parecer. Basura convertida en bancos, punkys que después eran empresarios, árboles disfrazados de jugadores de baloncesto…

Pero como siempre pasa en los relatos, a este hombre algo le sucedió, y es que cada día que pasaba menos cosas le gustaban. La humanidad le parecía indeseable, las calles y los edificios fríos, sin ningún parecido a lo que de joven pensaba que sería un hogar…. y lentamente lleno la ciudad de humo, que se esparció por todo el mundo occidental entrando en la mente de las personas, impediendoles pensar con claridad, ver lo que sucedía, darse cuenta al menos de que la farsa que el maquillador de realidades había construido no era mas que humo. ¡Más no! En vez de ahuyentar esa cortina pseudo demócrata que produce movimientos de pseudo sociedad, la triste y apagada Europa no hace mas que inspirar ese cancerígeno humo.

El maquillador sigue en la calle, intentando acabar con sus conciutadanos día a día a base de mentiras televisadas, de manipulación cultural y de vivencias vacías de sentido donde la felicidad del capital marca la gran mentira social que su pipa ha creado.

Paseas por el monte, con la lluvia palpitando sobre tu cabeza, despejándote de toda la humareda y te plantas ante el embriagador paisaje que aún no ha sido desvirgado. Es entonces cuando empiezas a odiar tu vida para poder saber qué falla y cuál tiene que ser tu lucha contra ese maldito trabajador, ese maquillador de realidades.

La mort

Influenciat per Heidegger i les classes d’en Santiago Lopez Petit, porto uns quants dies pensant entorn d’un sol tema, la mort. Però jo no li tinc por, ni que m’arribi la hora ni que li arribi a un èsser estimat, allò que el destí ens depara sols té un fi, acabar amb la vida. El viure no és més que un pas cap a la mort i la millor manera de fer aquest camí és assaborint la vida sense necessitat d’aferrar-se quan morim (aqui és on més m’apropo al pensador feixista).

És a dir, defenso la vida com un pas entre un no-res i el no-res, i la millor manera d’omplir el conjunt buit de la realitat és amb accions i projectes a curta distancia, ja que fer-ho a llarga distancia ens pot provocar un intent desesperat per evitar la mort. Jo puc morir ara i estaria tranquil, no tinc cap projecte personal ambicios i aquells que estan en proces es poden quedar inacabats. Llavors, que em preocupa? La reacció de la meva familia i amistats.

El meu enterrament és el que em preocupa, em preocupa que al tenir mitja familia catolica puguin acceptar que un cura faci apologia dels valors cristians posant la meva persona com a exemple (allo tipic de ‘en tal va ser un bon cristia’… no ho he sigut ni ho serè mai de cristia!). Em preocupa que la gent em recordi amb tristesa, instaria a que aquella nit fessin una gran festa en honor meu, pero aixo és, potser, demanar massa. Almenys voldria que durant el dia de dol es pogues agafar el millor text que tinc perdut per l’ordinador anomenat Dic. i es llegís en record del que pensava en aquella epoca de total penombra sentimental. Però tot això són coses que desitjaria que es molt possible que no es facin.

Almenys sé que quan arribi el moment de retornar al no-res podré encarar-li la mirada, somriure i dir-li ‘Joder, podries haver trigat menys no?’. Tota la resta són bestieses que penso ara, la por que més córrer entre el jovent és la de ser oblidats un cop morts i aixó és culpa de les influencies Andy Warhol i els seus quinze minuts de fama… potser per aixó escric un blog? Si, escau la possibilitat que només ho faci per poder ser recordat en un lloc tant poc físic com és internet.

Pero per alguna cosa estem a la societat de l’espectacle, on només seràs recordat si intentes trencar el mur de la rutina o si ets un actor que despunta dins d’aquesta… ser un titella politic que surti per la televisió, encara que només sigui per les cagades que has fet.

Prefereixo intentar trencar el mur.