Sobre la Tolerància

Malgrat que pel títol pugueu creure que aquest post anirà sobre el racisme, he cregut convenient enfocar-lo cap a un altre tipus de tolerància.

Dins de la nostra societat hi ha un parell de valors en els quals se’ns educa a la majoria des de petits, valors que són fonamentals per a una vida plenament democràtica però que algunes persones se n’aprofiten per poder fer el que vulguin. M’estic referint a la convivència i la tolerància.

Encara que sembli mentira en nom de la tolerància hem d’aguantar dins dels nostres cercles socials situacions al límit, on la gent intenta posar-nos a prova per tal de veure fins a quin punt pot estirar la corda de la nostra paciència i bona fe. Fent que la nostra intenció de provar d’actuar dins dels valors del civisme caigui com un castell de cartes i que tot i ser elles qui actuen malament siguem nosaltres els que quedem en evidència. Som com adolescents que cerquen el punt al qual poden desafiar als seus progenitors.
Doncs jo ja me n’he cansat.

Estic fart de demanar disculpes a persones pel simple fet del “Ja saps com són!”, però que l’únic que intenten és destruir la convivència a partir de mentires i accions carents de bones intencions. Estic fart de sentir que m’he rebaixat al seu nivell i que per mostrar que s’és millor persona dins dels valors del civisme haig de deixar-los fer el que vulguin i recriminar-los a partir d’arguments que són incapaços d’escoltar. Cada cop que escolto la maleïda frase no puc deixar d’imaginar-me un judici on l’advocat d’un psicòpata es dirigeix a les famílies de les seves víctimes dient-la i que aquestes diguessin “Es clar, es clar… pobret…” (si això és una reducció a l’absurd, però ja sabeu com sóc…).

En fi, la tolerància és necessària en les societats per tal de mantenir el contracte social vigent i inalterable, però s’ha arribat a un punt on l’individualisme d’alguns personatges pot trencar-lo pel benefici propi. És com si pel propi interès s’hagués trobat un buit dins del civisme per tal de tractar-nos a la resta d’estúpids, demostrant que ens falta esperit crític davant d’algunes situacions.

El problema recau en el fet de no saber com actuar davant això, si fos un nen petit que reclama constantment l’atenció s’ignoraria durant un temps per tal de no entrar en el seu joc… però caldria fer-ho amb persones adultes? Potser si, sembla mentira però així tens un problema menys en el qual pensar i al final, davant la visió de no poder trobar límit perquè és inexistent aquestes persones decideixen sortir del teu cercle, cosa que s’agraeix.

I Sis. (Segona part)

I sis. Un cop a dins veu una cosa sorprenent: Una noia tirant gots plens de pintura contra una fusta enorme entre els crits dels espectadors que l’animaven sense fi en un frenesí que va creixent fins a un apoteosi sense sentit. El que ve a ser l’art postmodern… En fi! la cultura i l’art cada cop estan pitjor… remuga entre dents. Fastiguejat tanca la porta d’una revolada emmudint l’espectacle.

Mentre s’aixeca tot comprovant que no s’ha fet mal només espera que ningú l’hagi vista caure tan ridículament, comença a riure. Per sort el seu desig s’havia complert, ni la persona que semblava sortir de l’entresòl s’havia donat compte de res. Alleugerida recull els vidres del gerro, els llença a la paperera de l’entrada i surt a l’exterior.

El carrer bullia d’activitat. Ell va començar a enfilar-se rambla amunt entre la multitud, com si volgués desintegrar-se en l’anonimat de la ciutat. Les persones semblaven ombres, el seu entorn s’enfosquia lentament essent el reflex del que corria per la seva ment. La seva realitat l’absorbeix. Presoner d’uns pensaments pessimistes avançava endut per la força de voler abandonar el dia i guardar-lo en el calaix del record, de poder oblidar aquell so, aquelles passes que retronaven dins del seu cap.

Enlluernada cerca entre les milers butxaques del seu abric les seves ulleres de Sol. Molt millor així, diu sense importar-li si hom l’havia escoltada. Contenta per haver acabat totes les responsabilitats del dia i tenir un munt d’hores per aprofitar en el que més li agrada, crear, va marxar cap al taller que té en uns baixos del centre. L’únic inconvenient és haver d’agafar el caríssim transport metropolità. Un cop a l’estació, va veure amb parsimònia com el seu tren tanca les portes i se’n va cap a la seva destinació. Pacientment, seu en un banc, treu el seu reproductor de MP3 i es posa aquella cançó que tant li agrada.

Cada cop li costa més pujar per la rambla, el pes dels esdeveniments el porta a reflexionar sobre si el suïcidi és quelcom de porucs que no saben afrontar la vida o de persones prou valentes i decidides que s’enfronten al destí.

Ella baixa del vagó, puja les escales i surt a la plaça. Comença a baixar la rambla cantant. Les persones semblen caminar al pas de la seva melodia.

Ell, de sobte, alça la mirada de terra. Alguna cosa sembla brillar entre la foscor. Embadalit espera l’arribada de l’esperança.

És ella.

Encreuament de mirades. Un somriure com feia temps que ell no esbossava el tornava a reviure. Ella continua el seu camí cap al taller estranyada, com si allò ja hagués passat.

Ell tancava els ulls ben fort mentre una llàgrima recorre la seva galta i, de nou, escoltava unes passes que es perdien per sempre més entre la remor de l’anonimat de la ciutat.

I Sis. (Primera Part)

Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.

Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.

Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?

Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.

De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.

Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.

Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.

Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.

Un parell de Micro-Relats

Vist que si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana m’haig de passar dos dies tancat a casa amb quatre capes de roba per tal d’evitar que la grip vagi a més, només puc dormir, mirar la televisió, pensar o escriure… el resultat: un parell de micro-relats pel blog.

SOL D’HIVERN

La nit havia sigut freda, feia una setmana que els núvols no marxaven, la tristesa omplia els carrers de l’Hospitalet del Llobregat. El negre de les jaquetes era el reflex dels pensaments de la gent,que caminava ràpid de la feina a casa per tal de gaudir de les seves calefaccions, qui en tenia, i no sortir de casa fins al dia següent. Al vespre tot el Districte 1 era un desert gelat, tota l’agitació nocturna de l’estiu havia fugit com a un mer record amagat ja en l’inconscient.

El matí es començava a alçar i uns rajos quasi desconeguts banyaven la ciutat. Les parets dels edificis prenien el sol mentre als seus peus l’activitat començava a bullir. Com si fossin cargols, les persones sortien a gaudir d’uns instants de llum i calor naturals, traient la pols de les seves ulleres de sol i dels abrics de colors més vius. Cadascú redescobria el barri a la seva manera, ja fos trepitjant la plaça de l’ajuntament tot jugant a pilota o passejant per la rambla alegres de poder treure’s de sobre l’encarcarament que duien a sobre.

Però quan el cel passava d’un blau immaculat a una gamma de taronges intensos i blaus cada cop més foscos presidits per la lluna plena sempre acompanyada per Venus, els habitants fugien cames ajudeu-me cap a les seves llars.

Els Sol d’Hivern havia marxat animant a la població durant un breu dia.

COSES QUE PASSEN

Tinc un problema i es diu timidesa, en serio… i és un problema molt gran, sobretot quan es tracta de lligar amb persones que m’atrauen sexualment. Cada cop que se’m presenta algú que m’obre la porta a l’esperança de dormir acompanyat fico la pota fins al fons. D’entre les moltes coses que m’han arribat a passar, com marxar corrents, començar a tenir singlot sense parar o riure nerviosament, sempre recordaré en especial un dia.

Farà cosa de tres setmanes, abans d’un concert estava amb els meus companys de grup fen el cigaló i el xarrup d’escalfament (pels habitants de l’àrea metropolitana el carajillo i el xupito). I això que quan ja carregava amb les dues begudes, una a cada mà, se’m presenta una persona al davant, d’ulls verds, cabells negres i d’un físic força interessant. Em va somriure i em va preguntar si era tal de tal lloc, jo li vaig dir que si, i, mirant-me de dalt a baix, em va demanar el mòbil. Jo, com podeu suposar, vaig baixar les mans per buscar-lo ràpidament entre les butxaques, amb tanta mala sort que el cigaló i el xarrup van anar a petar damunt de la persona interessada davant la mirada atònita dels meus companys. Total, que aquella nit em vaig quedar sense cigaló, sense xarrup, i el que és més important, sense sexe.

I d’aquest fet n’extrec una conclusió molt important: si algú et demana el mòbil, t’està demanant el número i no el telèfon en si.

Sobre el Ritme

Al llarg de la meva curta vida he dedicat moltes hores lliures a la percussió. Diuen que el ritme és quelcom inherent en l’ésser humà, sols hem de pensar que tenim dins nostre una claqueta quasi perfecte, el cor, que marca tota la resta del cos (com per exemple la respiració). Però com es pot descriure el ritme?

De tots els instruments que existeixen i existiran, els de percussió sempre han sigut els més llaminers. I amb llaminers em refereixo a que tothom es veu capacitat per tocar un tabal malgrat no tenir cap mena de noció, cosa que aplaudeixo encara que a mesura que hom comença a comprar altres instruments com ara els bongos, que necessiten una tècnica determinada per no fer-los malbé, ja no fa tanta gràcia. I per què no? A cas se us passaria pel cap tocar un violí sense saber ni com s’agafa l’arquet? … però tornem al ritme.

Tal com deia, tothom pot agafar i fer percussió. Per molt que ens creiem arrítmics segur que més d’un cop us heu trobat picant sobre la taula inconscientment. I aquí està el punt central i l’inici de la reflexió. És el ritme quelcom instintiu?

A l’inici del post deia que el propi cos humà té una claqueta, això fa que sense pensar estiguem constantment marcant un ritme i que el cos es mogui seguint els compassos del cor. Caminant vas a un pas marcat que s’accelera i desaccelera segons les necessitats impulsives de l’entorn. Per tant, sembla clara la resposta: si, és el ritme una cosa instintiva i primària.

Però potser no és així.

Al seguir un compàs et mous dins de l’àmbit de les matemàtiques, 120, 115, 100… tot són números que marquen la freqüència del tic-tac. A més, quan comences a tocar hi ha una sèrie que es va repetint, una base dins de la qual s’emmarca el que anomenaré “cançó”, i que si te la saltes fa perdre tot el sentit al que s’esta fent. Aleshores, això em porta a pensar que no només és el ritme instintiu, sinó que és lògic i sobretot ordenat. Encara que la percussió existia abans que les matemàtiques.

En fi, després d’aquesta breu reflexió que podria haver sigut molt més extensa i aprofundir molt més en les dues vessants del ritme, cal redirigir-la, com a final, cap a una altra banda. Cap a les sensacions de tocar un instrument de percussió.

De totes les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, hi ha dues que sempre agrairé (entre altres): pujar d’alt d’un escenari i tocar un tabal. Pel que fa a la segona és una de les coses que recomanaria a tothom, ja que la llibertat que es sent al tenir unes baquetes a les mans i poder crear conjuntament amb altres persones una “cançó” et porta a oblidar per uns instants el pes de la rutina i les preocupacions. La satisfacció d’acabar una tabalada, on els errors han sigut mínims i amb gent de totes les edats que potser no s’haguessin conegut mai, és indescriptible… és com si fos el final d’una tragèdia àtica, una bacanal de sensacions.

El ritme és la unió perfecte de l’esperit dionisíac i apol·lini.

Sobre “Mestres” de TV3

Ja tenim aquí un nou cameo, en aquest cas del Crític de Cine, amic que no es dedica només a mirar pel·lícules tot el dia com algú es pot pensar. En aquest cas ens presenta una crítica sobre la nova sèrie de TV3 “Mestres” des de la visió del professional. Desitjo que us agradi!

Fa uns dies, TV3 ‘la nostra’ va estrenar un programa dedicat íntegrament als ‘MESTRES’. Un programa on mestres, alumnes, escriptors/es, actor i actrius i d’altres personatges reconeguts llencen missatges positius a la societat sobre la tasca que realitzem els docents arreu de Catalunya. Sincerament, penso que és una estratègia més del govern per fer ‘de les seves’. Per què? Anem a pams.

On és la part negativa de ser mestre?

Qualsevol que vegi el programa acaba pensant que ser mestre és una feina meravellosa a temps complert. Que ens passem les vuit hores que estem dins l’escola gaudint i emocionant-nos, que no hi ha temps per fer feines feixugues, per assistir a llargues reunions o per patir conflictes amb alumnes, familiars o altres mestres. És cert que les parts positives superen de carrer les negatives a l’escola, però reflectir només les positives és un acte de demagògia.

El problema és que quan els alts càrrecs del departament vegin el resultat, podran veure unes escoles sòlides, sense fractures, on tot és perfecte i, per tant, no calen grans inversions. Per favor, fotem-li als polítics la veritat de les escoles als morros, perquè la imatge del programa contrasta massa amb les recents manifestacions i mostres de rebuig cap a la gestió del govern.

Casos concrets

El programa es nodreix de casos específics de persones amb noms i cognoms que deixen entrar les càmeres a la seva aula. I què ens ensenyen? Doncs 5 minuts en total de les cinc o sis hores que els alumnes es passen dins l’aula. Res de conflictes, res d’alumnes amb necessitats educatives, ràtios reduïdes,… No us ensenyen com no podem atendre un alumne de forma individualitzada perquè no disposem de recursos humans suficients; com queden 24 alumnes desatesos perquè algun infant no ha pogut aguantar les seves necessitats vitals i se l’ha de canviar o com mestres de secundària són menyspreats per alumnes i famílies. No us expliquen que la intenció del departament és reduir plantilla i augmentar les ràtios l’any vinent.

No dubto de la professionalitat de les persones que hi surten. Tot al contrari; tenen tota la meva admiració. Però de ben segur que durant tot el dia que els va estar gravant van sorgir coses negatives que ‘no quedaven bé en el muntatge final’ segons la direcció del programa. I això em planteja la següent pregunta.

Per què un programa dedicat als mestres ARA?

Diran que ho fan perquè la societat vegi la importància de la tasca docent i es recuperi la valoració que els mestres tenien fins fa un anys. Jo no m’ho crec. Quina casualitat que aparegui un programa d’aquestes característiques alhora que s’anuncien retallades i canvis en el sistema educatiu. Aquest programa el considero una ensabonada descomunal cap als mestres perquè estiguem contents i per donar una excusa més a la societat per dir allò de ‘No et queixis, que ets mestre’

M’agradaria que la gent, en veure aquest programa recuperi la fe i la confiança en els mestres d’arreu, però em penso que la reacció serà la contraria. I el govern ja hi compta amb això.

Prudéncia o Exageració?

Ahir el Govern de la Generalitat va fer tancar la majoria d’escoles i instituts de Catalunya exceptuant els de les comerques de l’Ebre. Va ser una acció exagerada pel que va passar la resta del dia o prudenta?

Fa dos anys aproximadament va haver-hi un dels pitjors temporals de neu a Catalunya pel que fa als desperfectes i problemes que va causar. Ahir el Govern de Convergència, molt crítica dos anys enrere per com es va fer front al temporal, va mobilitzar-se per tal d’evitar un error, curant-se en salud abans que passés res. Va ser una demostració de prudéncia, en certa manera, ja que amb la metereologia mai es sap que pot passar. Suposo que els consellers al veure que a Barcelona començava a nevar a les deu del matí (molt més d’hora que la última vegada) van encendre les alarmes a tot el territori.

I és precisament en l’alarmisme on es va assolir una certa exageració del que realment va passar. Una cosa és fer-hi front amb seny, com avui, i tancar el transport escolar interurbà sense tancar els centres educatius de les ciutats a les comarques on s’espera una forta nevada i descens posterior de les temperatures, i una altra de ben diferent és enviar a quasi tota la població escolar cap a casa a la una del migdia quan s’anunciaven clarianes per la tarda a la majoria de llocs.

Trobo en certa manera encertada la ràpida reacció dels consellers, crec que serà una de les poques coses bones que diré d’aquest govern, però alhora trobo del tot exagerades les accions dutes a terme. Només dir que per la nit vaig anar a sopar a casa d’un amic i creia que cap a les dues de la matinada no podria sortir de casa seva de la nevada que estaria caient! I en comptes d’això només notava el fred normal de l’hivern… En fi, mai neva al gust de tothom!

2 anys d’Emancipació

Entre avui i demà portaré dos anys fora de casa els meus pares. Potser va essent hora de fer una valoració de com vaig arribar al pis, el que ha passat i deixa’t de passar i si realment era el moment de fer-ho. Preocupació aquesta última que potser és una de les tantes coses que em ronden pel cap i no em deixen adormir-me del tot tranquil.

2 anys… Quantes coses poden passar amb aquest temps! En el meu cas masses… aprendre a conviure, a estalviar, a calcular despeses, a racionalitzar el menjar, a aguantar els veïns, a dormir sol, a sobreviure, a fer-se responsable de les coses de la casa… aprendre sense parar.
Tot va començar a finals de l’any 2009 quan entre quatre amics, dues parelles, vam decidir cercar un pis on poder conviure. Al final d’entre les moltes opcions, algunes cares, d’altres horribles, algunes massa petites, vam trobar un pis prou agradable si es feien unes quantes reformes d’aspecte i es netejava a fons. Durant tres mesos la llogatera ens va deixar anar fent feina sense pagar res de res, ja que creia que era del tot injust pagar una cosa que no s’aprofita pel que està pensat, cosa a agrair. Durant aquest procés una de les parelles, per qüestions que ara no ens van ni ens venen, va decidir no venir. Així va ser com la meva parella i jo vam entrar un Febrer de 2010 a un pis de 50 metres quadrats amb algunes habitacions encara per acabar d’arreglar.

Per tal de fer front al lloguer i les despeses vam estar cercant un company de pis. Fer front al lloguer per part meva, tot s’ha de dir, ja que si haguéssim sigut els quatre ho veia clar marxar de casa mons pares, però amb la feina que tenia poca cosa em quedava per acabar el mes sent dos. Al final una amiga del teatre va venir amb nosaltres.

Durant uns sis mesos tot era perfecte, les coses anaven funcionant bé. La convivència dels tres, quatre quan venia la parella de la companya de pis, era agradable i semblava que allò seria la tònica durant el temps que fos. Però al cap d’un temps la nostra companya va marxar, cosa que va iniciar un procés d’haver d’anar gastant els estalvis per tal d’acabar el mes. Tot i així, nosaltres dos continuàvem endavant.

Al cap d’uns mesos va entrar una nova companya de pis i la convivència va començar a decaure. La meva parella es va veure saturada perquè duia quasi totes les feines de la casa… saturació que ara comprenc completament, aleshores era massa egoista per intentar-ho fer. Així va ser quan cap al Juny la meva parella i jo ho vam deixar, tampoc entrarem en el com ni el perquè, i malgrat que vaig ser jo qui havia de marxar, va ser ella… cosa molt lletja per part meva també.

Durant els set mesos que han passat des d’aleshores he aprés realment tot el que deia a l’inici, sobretot la paraula sobreviure. Viure amb uns 300 euros fixos al mes pagant 250 de lloguer s’ha convertit en el meu petit infern, les feines puntuals alimenten de cop el meu compte corrent donant un oxigen, un mer miratge al cap de dos mesos…

Aleshores es quan me’n vaig a dormir i les preguntes comencen a colpejar les hores de son. Estava preparat per emancipar-me? Per què si ara puc estar amb una companya de pis només, insistia a la meva ex-parella a cercar una tercera persona? Com puc arribar a final de mes? Quan podré comprar alguna cosa de carn i deixar de fer una alimentació, equilibrada això si, vegetariana? Com puc acabar una carrera si el que més necessito és treballar? De debò vull treballar en quelcom que no m’agrada només per seguir vivint lluny de mons pares? No puc, ja ho dic ara.

L’orgull no em permet tornar, però cada cop tinc més clar que aquesta ha sigut una de les pitjors decisions de la meva vida… tal com està el panorama encara me n’alegro de poder tenir feina.