Tot comença i tot acaba

Avui fa dos anys va començar aquesta aventura internauta i ha arribat el moment de posar-li eltoc final, una sepultura que doni pas a noves idees, a nous projectes i no em tingui obsessionat en la necessitat de renovar, pensar quelcom innovador per escriure.

El dia 14 d’Abril de 1931 es va proclamar la segona república espanyola… va ser aquesta la meva data d’inici, potser pel fet que per molt que hagi procurat evitar la política, sempre m’he considerat republicà. De fet m’atreviria a dir que una republica federal seria un bé per a Espanya.

93 paraules… que ja en són més… sóc ara una cosa… però tot es segueix movent… trastorn bipolar?… millor demà… societat de l’apatisme… … … m’encanten els punts suspensius.

!!!

Absurditats a banda, en aquests dos anys he pogut gaudir dels vostres comentaris, cosa que m’ha fet reflexionar i madurar meu pensament. Puc arribar a dir que Kant quan deia que l’escepticisme és necessari per poder madurar, tenia raó, malgrat que es va equivocar molt al dir que la maduresa era el criticisme. Així que dóno les gràcies a tots els lectors que durant dos anys m’heu anat seguint, i sobretot a l’Arqueòleg i al Miki.

Encara que això sigui un final, reconec que potser de tant en tan deixo a aquest blog en coma donar certes esperançes alas seus familiars de recuperar-se. O sigui que depenent de com alguna dia renovaré, i seguiré comentant als blogs on ja ho feia.

Feliç dia de la República a tothom, mori el Borbò. (Si, tinc molt clar que també hi ha republicans fatxes, però això ‘és igual)

Cadáver Exquisito

A

Esta es la história de un robador, que cada noche salía en la embriaguez de diez cervezas. Cervezas són el opio de los borrachos, borrachos de mil sabores de una nuca, esa parte del cuerpo que él anhelava, los labios de sus tristes dias que evocaban grandes noches. Noches de bohemia y de ilusión. Ilusión de dar color a un tacto marcado de rojo, ese color que llenaba su retina de un odio que jamás volveria a ser lo mismo.

B

A ver Antonio, donde esta ese porro. Lo tiene Edgar que esta en las Canarias, sensuales noches atras. Biombos sobre musas esonden cosas que pasan cuando fornicas. Fornicas hormigas verdes con moscas amarillas que hacen temblar todo con un !clinc¡, un clinc que estimula los cuerpos que se contonean sin mundo ni conciencia. Mi conciencia de mierda y sal, sin erección. Erección o elección, una vez a la vida uno tiene que escoger caminos fugaces, ingravidos y gentiles sutilezas se cruzan sin sopresas.

Un cadàver exquisit és un estil d’escriptura quasi automàtica que es fa entre varies persones (en aquest cas Deambulant, Marta, Letras Amontonadas i jo) en el que es tracta d’escriure una frase deixant visible només una paraula. Aquests dos textos sónn alguns dels resultats.

No al surrealista!

El surrealisme és un art, com la majoria de gent sap, que es basa en les investigacions que durant la època en que va sorgir es feien sobre l’inconscient i la psiquiatría en general. Per això se’l va anomenar, i es sol anomenar, l’art de l’inconscient. Pels mateixos anys aparegué el dadaisme al cabaret Voltaire, si no m’erro a Zurich, o sigui l’art de l’absurd. Arribats a aquest punt jo dic… Perquè el llenguatge ha decidit anomenat certes situacions, converses i events com a surrealistes? Posarem varis exemples:

En Pepet i la Marieta estan en un bar prenen unes cerveses quan un home que l’acaben de fer fora se’ls uneix a la conversa i a la nit en general, acabant els tres en un altre bar escoltant les penes del home. Això sol anomenar-se surrealista, doncs no! Jo li diria situació de borratxo que s’uneix a una conversa o <Joder! Aquest ja m’ha donat la nit!>

En Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu anaven d’excursió al Pedraforca, a mig camí es troben amb uns altres excursionistes que semblen perduts. Els perduts estaven anant a fer el Kilimanjaro però per falta de pressupost van optar pel Pedraforca. Aixi que comencen a pujar tots en grup i a dalt els sorpren una ventada, comença a nevar i al tornar al bon temps, es troben al massís del Cadí. (D’acord, reconec que és poc probable que passi.) Surrealista? No, estrany.

fotografia de Conjuntbuit

En Pepet i la Marieta marxen a buscar bolets, tenen previst fer un camí circular per Campdevànol tot aturant-se a la meitat per dormir. Arriba la nit i ja han recollit uns quants bolets bons i uns altres de no tan bons, depenen de per a que es vulguin, i se n’adonen que fa fred i que no havien portat prou roba d’abric. Encenen un foc i al cap de pocs minuts els bombers, els forestals i els mossos es presenten pensant-se que era un incendi. Surrealista? No, insensats per encendre un foc en època d’alerta per incendis.

I per últim, el Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu aprofiten la nit d’agost il·luminada per la Lluna plena per anar a banyar-se a unes bases prop d’Oliana. Durant la nit escolten veus i pasos entre les herbes altes i els pins petits, tots quatre començen a cridar i a fer bromes com <<Si sou els Mossos aqui tenim maria per a vosaltres!>> o << Un ós polar Marieta!>>. Al cap d’unes hores marxen a cercar el cotxe i es troben un 4×4 dels mossos d’esquadra preguntant si èrem nosaltres els que estavem a les bases i que la pròxima vegada possèssim una nota al cotxe avisant-los d’això. Surrealista? No, desinfromats.

És curiós que la majoria d’accions i situacions absurdes ens ho semblen quan ens passen i solen ser en un estat d’embriaguesa considerable. Tot i això des d’aquí proposo dues coses:

Una és que si heu tingut alguna experiència així l’expliqueu per així riure una miqueta entre tots.

L’altre és que a partir d’ara intentem recuperar el mot estrambòtic per explicar aquestes situacions, ja que penso que les defineix millor i no desautoritza el bell surrealisme.

Fill meu, sigues coherent

En Marçal volia fer un viatge tranquil, lluny de la humanitat, per això va decidir anar a Paris amb els seus amics. Era un problema! El camí per deserts de paraules inhertes es va fer pesat, es clar! Si tots es miren sense llegir res! <<Doncs res>> diguè la Marta a la Maria <<continuem per allí>> i així va ser com es van perdre. En un dels somnis apareguè un noi que deia que s’havia trencat el braç i al mateix instant ja el tenia enguixat, al despertar-se el nostre protagonista no sabia com interpretar-ho. Durant el concert del grup que feia temps que no escoltava, el Marc no s’ho podia creure. Ja tenim els quatre companys de viatge (això es massa coherent…), només falta aprofundir més en el personatges i que algú els vulgui interpretar. A base d’absenta es va anar formant un quadre a la seva ment, ple de fades nues que s’apropaven a ell i li feien una fel·lació a un noi de cara espantada. De sobte un crit:

-OOUUppprrrrttsskkkxxxhht!

El gos els volia seguir, però només es valia del seu olfacte per trobar-los per la ciutat, i eren masses! Un cop davant l’ordinador es van assebentar que en la facultat de filosofia de la UB havien fet una moratoria de la implantació del grau.  El badall va ser tant fort que la gola observava directament als ulls de l’assassina. Des de les afores, quan ja resteven tranquils després de la sessió de sexe grupal, un ser objectiu apuntava totes les cançons que havia escoltat per la radio. Al principi va haver-hi una gran explosió de gas, que escampà la metralla per tota la població… és per això que diuen que nosaltres tenim ferro al cos fill.

Dedicat a l’Arqueoleg i el seu ‘Elogi de la incoherència‘. 

Diàlegs

Un grup d’amics esquimals estava sopant alegrement quan la conversa es va dirigir cap a un tema un xic problemàtic. Dies enrere hom va pixar a l’iglú d’un conegut, amb la conseqüéncia de que la pared es va desfer…

– Doncs jo crec que va ser l’elefant roig de franjes taronges.

– Si és cert, un conegut meu em va dir que el va veure per allà a prop.

-Vist així segur que ha estat ell!!! Maleït elefant roig, quan el trobi el matxacaré a mirades assesines!!

– No crec que fos ell, només per començar… que cony fa un elefant a l’Àrtic??

– Si, no sé qui és aquest elefant roig.

– Bé, la policia esta analitzant la pixada perquè volen acusar d’atemptar contra la salut dels ciutadans de Greonlàndia. Però segur que ha estat l’elefant aquest que dieu, si algu l’ha vist és que ha estat ell.

– Agafem les llances i anem a caçar-lo!! Mort a l’elefant roig de franges taronges!!!

Metaforas inconexas

METAFORA: (del griego, meta: mas alla, fora: llevar) Tropo que consiste en trasladar el sentido recto de las palabras en otro figurado, en virtud de una comparacion tacita.

Azules cristales llenan el cielo de la esperanza, perdida.

Inconexiones físicas vuelan alrededor de mi conciencia, perdida.

Horas como segundos, minutos como dias el tiempo sigue allí, paciente.

Semicorxeras son mis pulsaciones cuando estoy a tu lado, amando

Mundos paralelos diferentes, rojo, verde, naranja, azul… llenan la realidad de relativismo, jodido

Locura racional escribe, piensa, actua, habla… observa mi desliz moral, odiada.

Azules físicos siguen mis pulsaciones, rojas, verdes, actua, habla…

Amante, perdido, paciente y jodido. Odiado, así sigue el todo, caminando.

galicia 2008

Aixo es un joc, cada metafora va ser escrita sense cap mena de sentit. El que proposo és que sigueu vosaltres els que em digueu que os recomanen aquestes paraules posades quasi a l’atzar.